Manca de temps innecessari

"No es el tiempo o la oportunidad lo que engendra amistad y confianza: sino la inclinación de un ser hacia otro".

Marianne en Sentido y Sensibilidad, Jane Austen.

(Imatge: Noia llegint, Jean Honoré Fragonard)

Carnaval Literari

Cada any em dic que em disfrassaré d’una temàtica molt concreta i cada any deixo de fer-ho. Com que avui és Dimarts de Carnaval i no he tingut l’oportunitat de portar aquesta idea a la pràctica, us la explico. De disfresses amb parella, se’n veuen moltes i molt diverses. Però, heu vist mai alguna parella de personatges literaris?. Algú que vagi disfressat de Sherlock Holmes i altra de Dr. Watson o de Tintin i el capità Hadock?. Potser aquests són més comuns, però, i altres parelles literàries ?. Per exemple: Elizabeth Bennet i Mr. Darcy? (Orgull i Prejudici, Jean Austen); Emma Bovary i Léon Dupuis (Madame Bovary, Gustave Flaubert); Maxim de Winter i la seva esposa (Rebecca, Daphne Du Maurier) ; Ebenezer Scrooge i els fantasmes (Conte de Nadal, Charles Dickens) ; Catherine i Heathcliff ( Cumbres borrascosas, Emily Brönte) ; Dorian Gray i Lord Henry Wotton ( El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde),....tot i que voleu dir que algú ens podria reconèixer ( a mi i a la meva parella) ?.
Per si un cas, em quedo amb els “tradicionals” i d’entre d’aquests, el Carnaval de Venècia, amb les seves màscares i vestits, molt més misteriosos i elegants que els que es veuen normalment.

Obligació de decidir

Perquè us feu una idea de la importància que des de la infantesa hi ha de saber decidir, us posaré un exemple. Una de les meves nebodes, és incapaç de decidir per ella mateixa què vol, en les coses més banals. Desprès de preguntar-li que vol per berenar i de dir-me “el que tu vulguis”, ja cansada d’aquesta resposta vaig dir-li “Si?. Doncs un tros de pa dur” i ella, rient, em torna a dir que li és igual. Veient que es comporta d’aquesta manera en altres àrees, vaig explicar-li que si no aprenia a prendre decisions i deixava que fossin els altres els que ho fessin, potser hi hauria alguna cosa que no l’agradés, apart d’altres conseqüències. Potser la seva falta de decisió es deu al fet de voler agradar ( "i si el que decideixo no l’agrada...?"), a que l’han deixat poc marge per a fer-ho i s’ha acostumat o a que realment, l’és igual si la seva tieta li dóna un tros de pa de fa dos dies per berenar.
Aquesta manera d’actuar, es pot arrossegar fins l’edat adulta quan la persona ha de prendre decisions importants, que estructuraren la seva vida. Una de les possibles causes que trobo en voler que els altres decideixin per a un, és que d’aquesta manera la responsabilitat, si no va bé, sigui de l’altre. "Si m’equivoco, no he estat jo, doncs jo no vaig decidir". Però, la decisió de fer cas a aquella decisió, en realitat, és d’un mateix. Malgrat un no es doni compte, malgrat tenir la consciència tranquil·la perquè no va rumiar cap a on tirar, sinó que va ser altre.
Altre qüestió, és la falta d’autonomia que hi pot haver, doncs si és depèn d’un altre, no s’és capaç de tirar endavant amb la pròpia vida, amb els èxits i els fracassos. .
No només hi ha el dret de poder decidir, sinó la obligació de fer-ho, doncs sinó hi ha autonomia, la vivència de la pròpia existència ens és aliena. I això, no deixa poder eixamplar els horitzons.

Un altre cop Lluna Plena

Així estic...

Tancat (temporalment) per grip

Estic amb la Grip des de fa dues setmanes i recuperant-me. Espero tornar d'aquí ben poc.

Un clàssic

Propòsits pel 2008

Per quan se us hagi passat la ressaca de la nit passada, us proposo fer un llistat amb els propòsits d’aquest any. Malgrat que tots tenim desitjos, no són ben bé el mateix que els propòsits. En els desitjos, hi ha un anhel de posseir o de l’esdeveniment d’alguna cosa, mentre que els propòsits, impliquen la intenció de fer quelcom i la voluntat hi és present. La llista pot ser llarga o curta, i hi pot haver que es repeteixin rere any (“Perdre pes” “Millorar l’anglès” “No putejar més a aquell company de feina”, ...) o que són nous. Tant se val. El que és important és el següent : que siguin concrets, que es faci per escrit i que s’expliquin a algú per a que s’assabenti de la nostra intenció de fer modificacions en la nostra vida i ens pugui recolzar. Afegiria que en el fet d’escriure’ls, concreteu el propòsit i desgraneu els passos de la següent manera: posant les estratègies que fareu servir per a aconseguir-los, els beneficis que us reportarà fer-ho, les possibles recompenses que tindreu (materials o no) i si els efectes seran a curt, mig o llarg termini ( acabar una carrera pot comportar cursar una assignatura o uns semestres més). També seria bo, afegir les possibles dificultats que un es pot trobar en el camí i com ho resoldrà.
Anar més enllà, seria veure quins d’aquests propòsits impliquen, per exemple, aconseguir, benestar emocional, material, salut, donar-se als demés etc., i quina proporció de la nostra vida dediquem a aconseguir-ho, si això respon veritablement als nostres valors i creences, i si seria un bon moment per a replantejar-se’ls.
Bon Any 2008 i bons propòsits!!.

Què fas per Cap d'Any?

Des de fa anys, potser des del Cap d’Any de 1999 o inclús abans, que sembla que en comptes d’acabar-se l’any, arribi la fi del món. Celebrar que comença un any nou, és important i vull pensar que en l’imaginari col·lectiu, hi ha un sentiment d’alegria pel fet que això comporta una renovació, una nova vida. O almenys, intentar-ho.
Aquesta alegria desfermada que es pot veure per la televisió i pels carrers, amb tota la parafernalia que hi ha al darrera, dóna la sensació de que si no es celebra amb aquesta disbauxa, ja no és el mateix. Anem a veure: crec que molts hem anat a festes de Cap d’Any de barra lliure, que de lliure no tenen res, sinó que més aviat trobes la barra atapeïda de gent, intentant demanar una copa. I desprès d’haver-te deixat la veu i la paciència, quan vols tornar amb el teu ramat de col·legues, els cops de la gent que balla fan que se’t vessi el got i acabis bevent la meitat de la meitat i a sobre no justifica el que has pagat.
En fi. Darrera de la frase, tan escoltada aquests dies, “Què faràs per Cap d’Any?”, hi ha un munt de possibilitats i tant divertit pot ser sortir i ballar fins la matinada, una nit especial en un hotel de luxe, fer un sopar i prendre el raïm amb els amics, muntar un karaoke o llevar-se aviat per rebre l’any nou contemplant algun paratge lluny de la ciutat. El que importa és l'esperit.
De totes formes, que passeu un bon Cap d’Any, sigui com sigui, amb ganes de començar l’Any Nou 2008 amb alegria i especialment per a tots els que heu de treballar aquesta nit. I això si, modereu la ingesta d’alcohol. El vostre fetge i el vostre cap, us ho agrairà.

To be or not to be

Algun cop m’has dit que sóc una intel·lectual, a vegades amb aquell to de conyeta. No és que em senti ofesa, però em pregunto perquè haig de justificar res i menys a què dedico el meu temps lliure i no tan lliure.
Que escrigui no vol dir res. Que tingui un bloc, encara menys. No cal que ho llegeixis, però. Podria dir-te que no ets el perfil pel meu bloc, però seria massa agosarat. Segurament, ja t’hauràs adonat. No pretenc que agradi a tothom. Cada dia s’obren milers de blocs. Tens on escollir. Ara, això si: respecta com a tu t’agrada que et respectin.

Bon Nadal

Us desitjo un Bon Nadal ple d'Amor i Felicitat. Diorama de Manel Vintró i els germans Castells

L’Estel de Natzaret i el Barça

Creieu que és incompatible passar una tarda de diumenge de futbol, d’un partit mític com el Barça – R. Madrid, i assistir a una funció de pastorets?. Doncs no ho creieu pas. Aquesta tarda he anat amb part dels nebots a la representació de “L’Estel de Natzaret” a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià . És una versió dels Pastorets de Ramon Pàmies i enguany han fet 100 anys. Les representacions es faran els dies 29 i 30 de desembre i el 12 i 13 de gener de 2008, a les 17.30 i els preus són de 10 € adults i nens majors de 13 anys, 8 € nens i els menors de 3 no paguen.
Les 3 hores i mitja que dura (entreactes inclosos) paguen la pena per l’esforç que es pot veure darrera dels actors i actrius, de totes les edats, la música en directe amb una orquestra de cambra i unes corals encisadores, el vestuari molt encertat i els decorats d’un realisme increïble. De petita, cada Nadal anava a veure els Pastorets ( de Folch i Torres), però no és fins que una es fa gran que aprecia tots els matisos d’una obra de teatre, encara que aquesta es dirigeixi, especialment, al públic infantil.
Doncs bé, l’obra anava desenvolupant-se amb normalitat, quan en tornar de la pausa del primer entreacte, he notat que alguns pares i mares, desapareixien. No m’ha estranyat gaire, ja que molta canalla s’espanta en veure la posada en escena del diable (molt ben fet, tot sigui dit). Però ja, en la tercera part, l’escaqueo ha estat descarat i vet aquí, que un dels pastors, m’ha donat la clau. En una de les escenes en les que acaba de cantar amb dos pastorets, els hi ha dit quelcom més o menys així “Aneu!, que el Barça està perdent i a veure si es pot remuntar!” i l’esclat de riure ha estat considerable. Més tard, amb un diàleg amb dos dimonis els hi diu (senyalant-los cap a dalt, el galliner) “Veieu aquell marcador d’allà que posa 0-1, doncs el Barça està perdent!”. Així, que no calia anar al bar de la parròquia a veure el partit i patir i dir aquells “Aiiiiiii!!!!”. He trobat que ha estat una manera divertida d’informar als de la sala i que ha sabut incloure-ho en el diàleg molt hàbilment.

L'Amor és a tot arreu

Love is all around me, And so the feeling grows, Its written on the wind, Its everywhere I go, oh yes it is,...Ja ho diu la cançó que l’amor és a tot arreu. I si dic a tot arreu, és perquè fins els semàfors de Barcelona, s’han posat romàntics. I sinó, fixeu-vos en aquest, que en la llum intermitent, té dibuixat un cor. Anava a creuar, quan em vaig fixar que hi havia alguna cosa diferent en el semàfor. Llavors vaig veure que algú havia dibuixat un cor, i li vaig demanar a una amiga amb la que anava ( gràcies Montse!) que li fes una foto just en el moment en que s’encenia. (Per si teniu curiositat , es troba a Passeig St. Joan amb Travessera de Gràcia).

Escatologia catalana i el Nadal

De les tradicions catalanes de Nadal, potser la més coneguda és la de posar el caganer al pessebre. Per a molts és una cosa de mal gust i per d’altres, una tradició divertida i molt nostra (això, no ho posem en dubte). Això, junt amb la tradició del Tió, dóna una imatge dels catalans com a molt marranos. Només ens faltava que grups de música es diguin “Els Pets” o “Lax’n’Busto” (marca d’un laxant dels anys 20). Doncs bé, tot aquest món escatològic, o almenys part d’ell, té una raó de ser. Segons explicava un professor de Filosofia al meu germà, respon a una idea de la fertilització de la terra i de que els fruits que aquesta ha donat, han de tornar per a adobar-la per l’any vinent i continuar tenint prosperitat. És com un acte d’agraïment. És clar que es referia a èpoques passades, quan el pagès (la figura original del caganer) no tenia més remei que sortir al camp. Segons el costumari de Joan Amades, no posar el caganer al pessebre és auguri de mala sort i la tradició es remunta entre els segles XVII i XVIII. Potser haurien de prendre bona nota els de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any no l’han posat, pot ser que responent a l’ordenança de civisme que prohibeix fer les necessitats al carrer (però mira cap a altre costat quan seguidors de futbol campen pel centre de Barcelona, desprès d’haver exhaurit les existències de cerveses). Ara, a uns quants metres de la plaça Sant Jaume, podeu continuar veient caganers en les paradetes i Tiós de la Fira de Santa Llúcia. I si voleu més reivindicació sobre les nostres tradicions, aquí teniu un link que parla d'això.

No he marxat de pont, i què?

Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.

Si (R. Kipling)

SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...

Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...

Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..


Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling

"Sirenito" (o com es pot liar la troca)

Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.

Bicentenari del naixement de Garibaldi

Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.

Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...

Mind the Gap ( i altres foteses)

No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt".

Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".

Nothing else matters

Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.

No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.

23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.

Busco company de viatge

Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.
Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe

El preu de la Intimitat

El dijous a la nit en vam convidar al teatre a veure l’obra “Intimitat” al teatre Villarroel, on actuen el Joel Joan, la Clara Segura, el Josep Julien, el Pepo Blasco i l’Elena Fortuny. Com podeu llegir a la web del teatre, l’obra tracta d’un matrimoni que desprès de 6 anys, està en crisi i l’home dubte en si ha de deixar la seva dona i dos fills o intentar recuperar la relació. Bé, no us vull aixafar la guitarra, per si voleu veure-la, hi haurà representacions fins el 6 de gener i desprès anirà per tota Catalunya.
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Trencament en la muntanya russa

Un dia en van pujar en una muntanya russa. No podia dir ni que si, ni que no, així que no em va quedar més remei que estar-m’hi. De seguida vaig notar que no només pujava per a veure i gairebé tocar el cel, sinó que també baixava, en ocasions de manera vertiginosa, fins a tocar el terra. Era en aquestes baixades quan vaig començar a veure que la cosa anava de debò i que, seria així per la resta del viatge. A força de pujades i baixades, cada vegada més, alguna cosa es trencava dintre meu. I els trams de baixada, cada cop més, eren molt freqüents. I tornar a pujar, em costava, temps i esforços. No va ser fins que vaig donar moltes voltes que vaig adonar-me que sempre em trencava als mateixos trams. Vaig posar-hi més atenció als trams on em passava això, doncs volia saber si els podia arreglar. Estava comprovant la qualitat del material dels trams defectuosos , quan vaig sentir com la sang brollava dins meu i no ho podia parar. Corria per dintre meu i envaïa fins el més petit espai del meu ésser. Però ningú notava el meu estat interior. Els moments de tocar el cel, els estels amb les mans, em feien oblidar que la sang continuava corrent per dintre meu. I així, van passar els anys, on les baixades eren molt intenses, igualment que les pujades, tot i que ja no em costava tant tornar a pujar. Fins que un dia, vaig decidir que volia fer el viatge per altres trajectes i tenir més espai en la meva cadira i poder estendre els braços per poder tocar el cel amb llibertat, sense que ningú em digués quan i com fer-ho i poder baixar sense haver d’agafar-me fort.

Què es pot fer un cap de setmana

Tot i que no acostumo a escriure del que faig, com si fos un diari (ja en tinc prou amb el "personal") encara que crec que és la raó de ser d'un blog, de tant en tant faig excepcions. Com avui, com aquesta nit. Malgrat tenir moltes ganes de sortir, molts caps de setmana, i aquest és un d'ells, tinc altres, diguem-ne obligacions, que fan que m'hagi de quedar i fer més vida "inside" que no fora (i no per falta de ganes, doncs sempre hi ha un munt de coses que vull fer).Haig de començar a estudiar perquè desprès al gener,venen les lamentacions; el dilluns tinc un examen d'anglès; i d'anglès també tinc feina, doncs m'he compromès a traduir un article de 15 pàgines pels companys. Apart, estic pintant el passadís i l'entrada i és una feinada, tot i que aquestes coses del bricolatge m'encanten i, modestia apart, sóc molt manetes. Ho vull enllestir, quan abans millor. Però bueno, que si t'organitzes bé el temps, pot donar per fer una mica de vida social i demà he quedat una estona i el diumenge vull anar a la Barcelona World Race , per veure com marxen els vaixells.

Tot i que, hauria de tenir "el pla de la meva vida" per sortir ara de festa, doncs aquesta tarda he anat al gimnàs i ha vingut una monitora suplent que ens ha donat una canya increïble. No sé què havia berenat, però ens ha deixat fets pols. Bon cap de setmana, o com diem per aquí " finde".

The Avalanches

Since I left you,
I found the world so new.

The Avalanches

Tintín o Astèrix? ColaCao o Nesquik?

De petits,( o ara de grans encara) què preferíeu llegir, Tintín o Astèrix?. I amb què us agradava la llet, amb ColaCao o amb Nesquik?. Doncs bé, jo tinc la teoria de que la gent que llegia (llegeix) Tintín (o si més no, era el seu favorit davant l’Astèrix) també preferia beure llet amb ColaCao i els que preferien l’Astèrix, amb Nesquik. De moment, a les persones a les que els hi he preguntat, han confirmat aquesta correlació. Jo he preferit més a Tintín i el ColaCao. Fa uns mesos, Canal 33, dintre del actes del centenari de Hergé, va emetre un documental sobre la vida d’Hergé , amb una entrevista que li van fer fa anys i on explicava, gairebé cada historieta, amb tota la simbologia que hi havia al darrera. Realment, res es “perquè sí”. Bé, només és una curiositat, desprès d’observar els hàbits de lectura de la gent. No us la preneu molt seriosament.

Festa sorpresa

Us han fet mai un festa sorpresa?. A mi no perquè diuen que sóc tan organitzada que, les tinc organitzades abans de que es pugui decidir res. Tot i això, us animo a que, si us ve de gust, en feu una quan vulgueu. Bé, això també li passava a una cosina meva, fins aquesta any que ha fet 40 i la seva família va decidir organitzar-li una amb tota la família i amics, sense que ella sospités res, tot i que desprès ens va dir que sí que li van resultar estranyes algunes coses...El dia “D” va ser el passat dissabte i ho vam celebrar amb un dinar, que es va allargar fins a les 7 (això ja passa a vegades) en el poble en el qual he passat la meitat de la meva vida, doncs era on passava l’estiu de petita ( he tornat algun estiu) i ja se sap que les vacances escolars eren molt llargues. Dóna la casualitat que els meus tiets també tenien una torre i altres tiets per part de pare també, així que al final érem una colla important, entre cosins, amics i demés. Tots tenim molts bon records d’aquest lloc i fer-ho allà va ser com tornar a la infantesa i els jocs i bons moments que van passar plegats.

Però anem a la festa.. El marit de la meva cosina li va ensarronar per a anar una mica més tard (ells acostumen a anar els caps de setmana) ja que havíem d’arribar tots els convidats. Quan per fi van arribar, la cara de sorpresa de la meva cosina, no tenia preu (tinc una foto que així ho demostra). Es va emocionar moltíssim de veure tota la seva família (amb algunes baixes, però justificades), els seus ex companys d’ESADE, els de la seva ex feina, alguns que havien vingut des de molt lluny, els de la Coral, etc. Tothom estava allà per felicitar-la en un dia tan assenyalat com és el dels 40, que com deia no sé qui, era la meitat de la vida. Una de les seves germanes i el seu cunyat (ambdós sociòlegs) van tenir la original idea de preparar una enquesta per a veure quant coneixíem a l’homenatjada. Em va fer molta gràcia veure tothom intentant treure informació dels pares i germanes, perquè havia preguntes realment difícils. El seu cunyat, professor i expert en SPSS, va prometre introduir l’enquesta en aquest programa i treure conclusions. Què bo!.
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...

Caminada per Collserola

El passat diumenge dia 28, vaig fer una caminada per Collserola, amb el Centre Excursionista de Catalunya, que organitzava la 17a Caminada Popular a la Serra de Collserola. La vaig fer amb una amiga i l’amiga d’aquesta, junt amb 2108 persones més, doncs he mirat en la web i vam arribar a ser 2111 participants. Ens va fer un dia molt maco, va haver molt bon rotllo, i tot allò que ja sabeu de l’esperit de l’excursionista, on tothom es saluda i s’ajuda si cal, però que desprès te’l trobes pel Passeig de Gràcia i ni punyetero caso (segons la meva amiga). Faré una excepció als ciclistes que semblaven una mica molestos amb tota aquesta colla de xirucaires que anàvem passejant per la muntanya. Es veu que anar sobre dos rodes dóna més drets que el fet d’anar caminant. Jo he anat molts cops a Collserola i és un dels indrets que més “promociono” (em dedico a recomanar moltes coses entre els amics, familiars, ...) sobretot als que vivim a Barna, ja que és molt a prop, es pot arribar amb els ferrocarrils, hi ha rutes per a tots els membres de la família i té unes vistes immillorables de la ciutat i més enllà.
En total van ser 15 km. entre el Parc de Cervantes i el Laberint d’Horta i nosaltres ho vam fer en 4h10’, que no està malament tenint en compte les parades de l’avituallament , les fotos, etc. Quan vam arribar, ens van donar dues ampolles d’aigua i tota la Coca- Cola del món (ideal per reposar??). A la foto, "moment tap" o com els embussos també es donen a la muntanya. No he posat la resta de les fotos per allò de la protecció de dades... (o algo així, oi?).
Doncs res, que si l’any vinent us animeu, us ho recomano. Ho té tot; Natura, bon rotllo, aire sa, vistes de la ciutat (pels que sou molt urbanites), podeu fer amics, etc. Ah!, com a curiositat, en la sortida ( a les 9:30) vam posar la música de “Carros de fuego”, més que res per animar-nos...

Teories de tardor

La tardor fa que caiguin les fulles i que el paissage canviï, ens vingui més de gust estar a casa, faci més fred, la llum del cel al capvespre ens fa pensar més en el camí fet i el que queda per fer. Algunes lectures podrien ser com les del llibre de E. Punset, que tot i que no he llegit, us fa cinc entims en l'entrevista de La Vanguardia.Ja em direu si us agrada. La teoria està tan bé...

Revolucions internes

És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets,

ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar,

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui soc avuí.

Una gota em cau mentre un altre em treu la set.

Plou i fa sol alhora

Tomba la bala bala,tomba la bala

que m'apuntava, era la meva

i jo mateix em disparava.

Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.

Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma

No s'esborren, en conformo en mirar-me

Mirar-me de dins cap a fora.

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma...

Hauria d'haver estat diferent,

però en un moment s'han tancat les portes.

Poso els peus a terra, vull caminar

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Corren, Gossos.

Aquells segons abans...

...d’un primer petó...aquelles mil·lèsimes de segons que sembla que no acaben mai...

(Fotograma de la pel·lícula “Orgullo y prejuicio”, amb Keira Knightley i Matthew Macfadyen basada en la novel·la de Jean Austen, “Pride and prejudice”).

Un petó així s'hauria d'eternitzar

Un petó mític en "De aquí a la eternidad" amb Burt Lancaster i Deborah Kerr.

Bovarisme

“La conversación de Charles era plana como la acera de una calle, y los lugares comunes de todo el mundo, vestidos con su ropaje más vulgar, desfilaban por ella sin lograr suscitar emoción, risa ni ilusiones. [...]. Pero éste, qué iba a enseñar, éste no sabia nada, no deseaba nada. La creía feliz y a ella le irritaba su calma tan firmemente asentada, por su serena gravedad y hasta por la felicidad que ella misma proporcionaba”.
Madame Bovary, Gustave Flaubert

L'alcoholímetre de l'Autònoma

He pogut veure que a l'estació dels ferrocarrils de la Universitat Autònoma (UAB), hi ha vàries màquines d'aquestes de vending. Això no tindria res d'especial si no fos perquè en una d'aquestes, hi havia productes d'higiene personal, com xampús, etc. Fins aquí tot bé, doncs, a qui no se l'ha ocurregut això de rentar-se el cabell entre estació i estació, treient el cap en un dia de pluja?. Bé. El que em va estranyar més, va ser veure que en aquesta mateixa màquina venien un alcoholímetre (per 17 €, per si us interessa). A veure, que els estudiants beuen ja ho sabem. Que pot ser que sigui per comprovar que un encara pot trobar la facultat i l'aula en el laberint que és l'Autònoma?. Pot ser.O potser és per algún professor que vol saber si encara pot entrar amb dignitat a classe desprès d'un dinar, havent-se passat amb el vi?.No ho sé. El fet és que dóna què pensar que estigui just quan has d'agafar els ferrocates. Una es pregunta... i si és perquè bufi el conductor????.....

Tenir cura de la Terra

He vist que el blog http://www.blogactionday.com/ ha proposat que avui dia 15 d’octubre, els que tenim un blog o pàgina web, escrivim un post relacionat amb el medi ambient. Així, aquí està la meva contribució a “parar” (o si més no, que sigui més lenta) la degradació i la destrucció del medi ambient, que en definitiva, és qui ens ho dóna tot.
- estalvi d’aigua, amb dutxes curtes, tancant l’aixeta quan ens rentem les dents, posant el rentaplats i la rentadora quan estan plens o en el programa “eco”, etc.
- estalvi de llum, apagant els “stand by” dels electrodomèstics , desendollant allò que no fem servir habitualment (com el carregador del mòbil), comprant electrodomèstics que tinguin el distintiu A, etc.
- no tenir enceses les llums de casa innecessàriament i posar fluorescents en llocs com la cuina.

- comprar productes frescos. A l’hora de comprar envasat, escollir el vidre, doncs te més vida de reciclatge.
- no obrir i tancar la nevera constantment.
- fer servir productes de neteja poc agressius i contaminants.
- utilitzar el transport públic sempre que puguem.
- reciclar.
- fer servir bosses de roba o el carrito de la compra, per anar a la compra, en comptes de bosses de plàstic.
- tenir plantes a casa i tenir–ne cura d’elles.
- tenir cura i respectar els animals.
- conscienciar als més menuts de la importància de tenir menys i gaudir més de la Natura.
-respectar els espais comuns i en especial els parcs, muntanyes, platges, etc., recollint la brossa que generem.
- preguntar-se si ens fan falta tantes coses que anem acumulant i la producció de les quals suposa una despesa d’energia.
- conscienciar-nos que això ens afecta, ara, a tots.

La Fira de Frankfurt

Si no heu sentit a parlar de la Fira de Frankfurt aquesta setmana, és que no viviu en aquest planeta. Ens la trobem a tot arreu!. Bé, tant si us agrada llegir com si no, almenys sabreu de què va la famosa Fira. A veure, va de llibres. No sigueu com un que li van preguntar pel carrer, en el programa "Versió RAC1" i que va dir que li semblava molt bé que es fessin fires gastronòmiques...En fí. A vegades crec que ja posen els talls amb aquesta intenció. Ara, també hi havia que sí que savien de què anava la Fira. (podeu trobar el tall en la web de RAC 1 , el de les 16:00. Encara no m'he posat a veure com adjuntar audios.) I si no, segur que vau veure en la portada de molts periòdics, la foto de Quim Monzó, que va fer el discurs inaugural, que podeu veure en la mateixa web de la Fira . Veient el cartell de la Fira em pregunto ( a vegades, puc ser pitjor que la Terribas), perquè aquesta ballarina aixecant unes peses?.És com voler dir que a la cultura catalana, li està costant un gran esforç tirar endavant?. O que malgrat ser d'un gran pes, fins i tot ho pot suportar una ballarina lleugera i fràgil?. Es tracta de la delicadesa (la cultura en sí) en un món difícil i ferotge ( el de l'editorial) ? O tot remet a l'espectacle que van fer i era com un fotograma?.Per cert, que si aneu a Alemanya i demaneu una frankfurt, us miraran amb cara de "aquesta està boig" i és que els haureu de demanar una frankfurter Bratwürstchen .

Voleu repartir Amor ?

"L'Amor és l'única cosa que augmenta quan es reparteix" Antoine de Saint-Exupéry

Què podria haver passat si s'haguessin decidit a parlar?

Què podria haver passat si s’haguessin decidit a parlar?. Els dos pensen en lo mateix...

Fires de Festa Major

Aquesta tarda, com moltes altres, he anat amb els nebots de passeig. Aprofitant que hem dinat tots a casa d’una de les meves germanes, que viu a prop de Sarrià, hem anat a la Fira que han posat per la Festa Major. Suposo que en algun moment o altre de la vostra vida, heu anat a aquestes fires que es posen per festes majors, on hi ha tota mena d’atraccions: autos de xoc, llits elàstics, trenets, cotxes de bombers i altres medis de locomoció per als més petits, aneguets per pescar, tir amb balins, pomes de sucre, xurros, etc. D’entrada l’ambient que es respira ja és digne de ser analitzat. Mentre els nens (i alguns, no tant nens), s’entusiasmen amb això i allò altre per pujar , els pares esperen estoicament, mentre van saludat mil i un cops a les seves criatures. Les cares de felicitat, però, no tenen preu. Tot i que, s’ha de pagar i els preus eren: 2.50 € 1 viatge, 6 € 3 viatges i 10 € 6 viatges. Si compreu, però, les fitxes d’una en una, encara que us sortirà més car, donareu una mica de conversa als avorrits venedors de fitxes. Tema apart, són les músiques que posen i que sense elles, la Fira no seria lo mateix. Haig d’agrair que en les atraccions pels més menuts, no ens hagin “maxacat” amb el reaggeton i que han tingut el detall de posar cançons infantils en català. No obstant, quan han canviat el CD, han posat un de nadales. Hmm, una mica aviat potser. Els que sembla que estan més entretinguts, són els del tiro amb balins a les boletes on, segons el cartell, “Sempre toca” i els de l’aneguet, que es deuen fotre de la falta d’habilitat d’alguns per tal de pescar un ànec, que l’única cosa que fa, és donar voltes en un circuit tancat d’aigua. Ni tant sols aixeca el vol. I si d’aixecar estem parlant, hauríeu de veure la manera que tenen de posar les atraccions, Déu meu!. Trossos de fusta o capses, per aguantar atraccions que deuen pesar uns quants quilos i que no passarien ni mitja inspecció. En fi. Sort que, aquestes qüestions només te les planteges quan ja ets una mica més gran i que el record que s’emporten els nens és que, per un moment, han conduït un cotxe de bombers i que tothom els saludava!!.

De casa a la feina i de la feina a casa?

Ara que ja ha passat un mes des de la “rentreé” de setembre, potser teniu ganes de sortir de la rutina i no tenir la sensació de que només aneu de casa a la feina ( la uni) i de la feina ( la uni) a casa, sense fer res per a desconnectar. Hi ha diversos motius pels quals us recomano fer alguna activitat. El primer, per sortir de la rutina i no tenir la sensació de que cada dia es fa lo mateix i que això us acabi esgotant psicològicament. El segon, és per aprendre alguna cosa nova, adquirint noves habilitats o perfeccionant les que ja teniu, apart de que fa treballar el cervell. I el darrer, per socialitzar-se, ja que som éssers socials i necessitem dels altres i ens anem transformant amb els altres.Apart de les típiques de principis de setembre, com apuntar-se al gimnàs (no és lo mateix que anar, eh!), fer anglès (l’assignatura pendent d’aquest país) i treure’s el carnet de conduir (tard o d’hora s’ha de fer, encara que cada dia hi ha més consciència d’agafar el transport públic), hi ha moltes activitats per fer. Pels que sou de Barcelona (ho sento, però és que fer una recerca de tot el que es fa per tot el territori em portaria molta feina. Pels qui viviu a l’estranger, ja ni em parlem...Ara, segur que també n’hi ha.) hi ha un munt d’activitats, tant de matí, vespre o caps de setmana. Aquí us deixo algunes webs, dels centres més coneguts. Ateneu Barcelonès ,British Council, Caixa Forum, Casa Elizalde , Casa Golferichs , Cosmo Caixa , Goethe Institut , Òmnium Cultural , altres per barris de BCN , Festes Majors d’arreu de Catalunya,etc. Si sou solidaris i altruistes, també trobareu institucions a casa nostra , sense que hagueu de fer un llarg viatge: ACNUR, Agrupacio d’Escoltes Catalans, Arquitectes sense fronteres, Caritas, ONGs, Suport social a Barcelona,... Encara que, si per falta de temps o altres motius, no podeu fer alguna activitat fora, sempre podeu tenir un “hobby” a casa. Ehem, però veure la tele, no és cap activitat, eh?. Si més no, és passiva i estem parlant d’activar-se!.

L'Amor és cec

L'Amor és cec.

Quan es farà fosc?

Aquest matí plou i des de fa uns dies, que es ja es nota el canvi de temps, amb el fred i els consegüents refredats. Malgrat no haver fet un calor insuportable aquest estiu, es nota la "rasca", sobretot a primeres hores del matí. D'aquí poc, se'ns acabarà aquests alegría de poder tenir llum fins les 8, com fins ara. En aquesta pàgina, podeu veure a quina hora sortirà el sol i a quina hora es posarà, així que podeu saber quantes hores de llum hi haurà. És un calendari, on només està, de Catalunya, Barcelona (sembla que han posat "grans capitals"). També podeu trobar capitals d'arreu del món i veure a quina hora es farà fosc. Déu meu!, d'aquí a un mes, es farà fosc a les 17:51 a Barcelona i a Edinburg, a les 16:40...

"Cal utilitzar també el català, ok?"

Aquesta ha estat la resposta de José Montilla a la sessió d'avui del Parlament, en el debat de política general, quan es dirigia a Daniel Sirera. Montilla estava parlant sobre si el castellà estava perseguit i ha dit "Cal utilitzar també el català, ok?" i tot el Parlament ha començat a riure, mentre ell intentava mantenir el componiment. Jo també m’he fet un tip de riure. Ah!, i si voleu veure el tall, ho podeu recuperar aquí (Plens, 27/09/07, el nº 17 i els minuts 0:06:03.781), d'acord?.

1+1=2

L'AMOR és cosa de DOS. Extret de "100 piezas únicas" (El Aleph), Cuca Canals.

Els "clics", tot un clàssic!

El dissabte vaig anar a la Fira Barnaclick (sí, sí, ja ho sé, un pla molt freaky, però hauríeu de veure la de gent que hi havia) i estava ple de nostàlgics, com jo, que rondàven els 30, amb els fills, nebots, amics, als quals havien transmès la seva passió pels clicks de Playmobil, per recordar aquells temps passats(i no tant passats, pel que vaig poder comprovar). Aquests ninotets de plàstic i de només 7.5 cm, inspirats en les figures humanes que dibuixen els nens i originaris d’Alemanya ( on fan unes joguines, en fusta entre d’altres, que trobo delicioses) de la firma GeobraBrandstätter, van captivar milers de nens i nenes a partir dels anys 70. Des de llavors, que no han parat de treure noves versions, fins a l’actualitat. Les seves cases i complements, es van renovant, a mida que passen els anys, adaptant-se a la vida moderna. Hi ha veritables fanàtics dels clicks, els hi afegeixen elements per tal que s’adeqüin a un determinat ambient. En aquesta pàgina, trobareu històries molt treballades, com una excursió al Llac Ness, un Cap d’Any de 1966 a Londres (d'on és la foto. Un altre clàssic el Twister...) i aventures de les noies Playboy , entre d’altres. En aquesta pàgina  i aquesta altra,  veureu com transformen els clics en personatges coneguts o de pel·licules.

Dr. Jekyll & Mr. Hyde

Robert Louis Stevenson, escriptor escocès del segle XIX, va escriure “The strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde”, l’any 1886 i es va inspirar en Deacon Brodie, ciutadà d’Edimburgo, que va portar una doble vida. En la novel·la, s’explica la transformació que pateix Dr. Jekyll, en convertir-se en Mr. Hyde. Aquesta novel·la es pot considerar com un exemple de doble personalitat. Sense arribar a aquests extrems, tots tenim una part de Dr. Jekyll i una part de Mr. Hyde. Vull creure, i el que visc així m’ho demostra, que tendim a ser més Dr. Jekyll que Mr. Hyde. Tot i que, “comportaments Hyde”, també n’hi han.. i tant!. I és que a vegades, la realitat inspira més que la ficció.

L'amor: quan les peces encaixen

La vida és com un puzzle i com en aquest, s’ha de buscar la peça adient, que encaixi amb altra i aquestes amb les demés i així successivament, fins a completar el puzle. Cada peça del puzle, és un aspecte de la vida . Si una peça no es col·loca bé, les altres queden desencaixades. Un d’aquests aspectes és l’amor (de parella), i en aquest cas, és una peça que quan encaixa amb la peça d’un altra...es nota, oi?

Es lloga àtic molt lluminós, 2hab., gran terrassa,...

en molt bon estat, moblat, serveis donats d’alta, en zona molt ben comunicada. Interessats, adreçeu-vos a la sra. Carmen Chacón, per a que us financi part del lloguer. Això sí, heu de compliu una sèrie de requisits, com tenir entre 22 i 30 anys, i no cobrar més de 22.000 € a l’any. Si no és així, no us preocupeu, sempre us podeu adreçar al Govern de la Generalitat, on amplien l’edat fins els 35. Els trams de renta, però, varien així com els ajuts, depenent de la zona on vulgueu llogar el pis. Ara, armar-vos de paciència si aneu directament a alguna de les oficines d’habitatge jove. Si agafeu al noi d’informació amb poques ganes de pencar, us dirà que ho mireu a Internet. I què us trobareu a Internet?, que us remeten a l’oficina . Tot plegat, un galimaties. I si sou propietaris d’un pis per llogar, doncs ja sabeu. Sempre podeu pujar el preu al gener, per a compensar l’ajut de la sra. Chacón.
Això sí, si sou dels que tenen una hipoteca, haureu de seguir jugant a la loteria. Bona sort!.

Ull amb les llaminadures!

Us agraden les llaminadures?. Potser a aquestes alçades ja no mengeu o ja no mengeu tantes. Sigui com sigui, una investigació recent, publicada a la revista The Lancet, explica la possible causa entre la hiperactivitat dels nens i el consum excessiu d'aliments amb conservants i colorants. Molts d'aquests es troben en les llaminadures, que tant agraden als més petits. Crec que si miréssim la composició de moltes llaminadures, trobaríem que l'ingredient principal és el sucre, consum que s'ha de moderar per molts motius de salut. I desprès, colorants i conservants que, puguin influir en una conducta hiperactiva o no, tampoc beneficien al cos, sobretot en edat de créixer.Si en voleu saber més sobre conservants i colorants, aquesta és la web de la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición (AESAN).

Tornada al cole

El passat dimecres 12, 1.136.100 alumnes van començar l’escola a Catalunya, essent 30.000 d’aquests, alumnes nous. Per altra part, avui, ha començat el curs 07-08 per als universitaris, tot i que en algunes universitats ho van fer fa setmanes. Aquests primers dies, és un dels preferits per a veure les reaccions dels nens, i de pas recordar les pròpies, en tornar al cole. Aquell primer dia, quan portaves els llibres i llibretes noves, quan et trobaves a la taula de la classe, tot el material, perfectament col·locat (aquella goma Milan!!) on no faltava de res (els pares, ja ho pagaven, ja). Quan tenies allò de “com seran els profes d’aquest any?” i que ja criticàvem a l’hora del pati. Les companyes de sempre i alguna nova. I l’uniforme, (sí, com milers d’estudiants, portava uniforme) que tot i que a mida que et feies gran et senties una mica ridícula, és molt pràctic. I a més, desprès t’adones que, la roba (“anar de carrer”, li dèiem nosaltres!!!) també uniforma, i es poden veure, sobretot en gent molt jove, que van tots vestits gairebé iguals. I és que, ens agradi o no, l’hagin portat o no, anem uniformats.

Amar amb art

Senzillesa, puresa i equilibri. AmAR-Te

Què diem quan diem "Sóc català(na)"

En un dia com aquest en que els balcons s’omplen de senyeres (i per què no la resta de l’any com hi ha a molts indrets del món? es que ens interessa que només un dia tan concret com aquest, se sàpiga amb quin territori hom se sent identificat?) i es fan ofrenes i actes populars de tota mena, per a celebrar l’Onze de Setembre de 1714, em pregunto, què ens defineix com a catalans? És el fet de tenir uns elements de cultura popular com la sardana, els castellers, etc, un tarannà propi, potser carregat de tòpics (o no tants, treballadors, tancats, estalviadors,garrepes, el seny i la rauxa, una gastronomia ben coneguda arreu del món, una llengua pròpia parlada en quatre estats europeus,...?

Beure menys, per a veure més

Que l’home des del principi de la seva existència ha necessitat tenir moments de disbauxa, ens ho mostrem els diferents documents escrits o gràfics, que ens han arribat. Una de les maneres amb les quals ho ha aconseguit, i encara es manté, és el de beure. I si dic beure, en aquest cas, em refereixo a beure en excés, a emborratxar-se. Ja no dic, ser un alcohòlic, perquè ja és considera una malaltia, de greus conseqüències a nivell individual i social. L’alcohol és pot considerar una “droga social”, i com a tal droga, altera l’organisme a nivell biològic i psicològic i la seva toxicitat depèn de la dosi. Així, el problema ve quan hi ha un consum desmesurat d’alcohol, amb les conseqüències que te, a nivell individual (malalties, accidents laborals i de trànsit) i a nivell col·lectiu (accidents, violència de gènere, aldarulls, etc.) i les despeses en els sistemes sanitaris dels països.
Des de fa uns anys, que s’ha instaurat una nova manera de beure, sobretot entre la gent jove, el “binge drinking” o el “botellón”, que fa que molts joves comencin a “beure per beure”, des dels 11 o 12 anys. En aquest sentit, són els britànics els que més fama tenen de practicar el “binge drinking” (fet que tot i que he intentat parlar amb col·legues anglesos, m’han contestat “Bec per a divertir-me”) i segur que molts us heu creuat amb un d’aquests grups que s’arrepleguen a les Rambles amb unes gerres immenses (ja els hi cobren, però) i donen una imatge patètica de si mateixos. Però gràcies a Déu, no tots els britànics es comporten com a hooligans.

Crec que és un tema preocupant i que faria falta més consciència de la gravetat del problema, sobretot per a les noves generacions, que repeteixen allò de “bec per a divertir-me” o “per a desinhibir-me”. S’hauria d’anar a l’arrel del problema, fomentar altra oci més sa i estratègies per a desenvolupar habilitats socials, en una etapa de la vida, ja de si, complexa. Igualment, s’hauria de regular la publicitat ja que, tot i que la darrera paraula la te cadascú, alguns missatges arriben amb és facilitat, depenent de la sensibilitat. http://www.who.int/substance_abuse/publications/en/APDSSummary.pdf

Tarda amb els nebots

Una de les meves passions confessables, són els meus nebots, les edats dels quals van des de l’any i mig fins als 12. La figura de la “tieta” està a mig camí entre una mare, salvant les distàncies, doncs mare només hi ha una, i una amiga. M’expliquen tot el que els hi passa, des de que ja van sols en bici, fins les seves pors a coses tan extraordinàries, com el soroll de les motos (que jo em prenc molt seriosament, doncs és un soroll força molest). Abans de que comencin el cole i que hagin d’invertir part de les tardes en l’estudi i les activitats extraescolars, m’agrada aprofitar aquests últims dies de vacances amb ells. Així que aquesta tarda hem anat al parc de la plaça Ferran Casablancas, a prop de Mandri. Anant cap allà m’he trobat a una companya del col·legi, la qual ja em vaig trobar el dia de Sant Jordi, i esta esperant un nen. M’ha tornat a fer molta il·lusió. Érem un grup molt divertit; cinc dels nebots més una amiga de la meva neboda gran, una germana i el nostra cunyat. En el parc, ple a vessar, cadascú s’ha encarregat d’un nen (som molt organitzats) i jo m’he quedat amb la més petita. La de 7 acompanyava al gronxador a la de 3 i la de 12 i la seva amiga, s’ensenyaven les fotos en el mòbil, mentre el de 2 es llençava pel tobogan, sota la vigilància del seu tiet i la meva germana ha aprofitat per a parlar amb una amiga una bona estona. Què maco, oi?. En aquest parc he passat una part important de la meva infantesa i em porta molts records.

Què em sedueix

- Un cap ben moblat
- Sentit de l’humor

- Un bonic somriure

- ...

"Ets el perfil que busquem!"

Avui, primer dia laborable de setembre, moltes empreses han tornat a obrir desprès de les vacances. Igualment, també es “reactiva” la recerca (activa) de feina de moltes persones, ja que durant el mes d’agost la majoria de la gent està de vacances i, per altra part, no hi ha gaires ofertes. Amb tot això, de ben segur que molta gent es dedicarà a enviar C.V., fer entrevistes i passar pels diferents processos de selecció, fins a arribar a sentir allò de “Ets el perfil que busquem” o en el pitjor dels casos, “No ets el perfil que busquem”. I continuar buscant. Sí, feina n’hi ha, i tant!. Però també hi ha unes condicions lamentables, una disparitat de sous segons els convenis als quals s’agafin, uns horaris impossibles...Tot això, però, no ha de portar a caure en una situació sociolaboral “desanimada”, segons la qual la persona està en condicions de treballar, però es resigna a la inactivitat, desesperançada de trobar una feina.

http://www.ub.es/prometheus21/articulos/archivos/Beck02.PDF

http://www.lacaixa.comunicacions.com/se/ieimon.php?idioma=esp&cap=Uni%F3n+Europea&sbc=Exclusi%F3n+social+y+pobreza

Què salvaríeu d'un incendi?

Estic segura que lo primer que haureu pensat és “la vida” o “ a mi mateixa i als que viuen amb mi”. Sí, sí. D’acord. Jo també ho faria. Jo també salvaria els meus éssers estimats, animals inclosos. Em refereixo a quelcom material. Suposem que la vostra casa s’incendia, i és igual que sigui un pis a la ciutat, un apartament a la platja, una torre a Puigcerdà o un loft reformat, i que el bomber (ara ja podria ser La bombera) us diu que teniu 5 minuts per a pujar a casa vostra i agafar allò a lo que tingueu més estima (per suposat, l’incendi encara no ha fet gaires destrosses). Us heu plantejat aquesta pregunta algun cop?. A mi se’m va ocórrer fa temps i de seguida vaig pensar què... I vaig reflexionar sobre el fet que estem massa enganxats a les coses, els hi donen un valor sentimental, més enllà del valor monetari. I seria bo que poguéssim viure sense tot això, que sí, són records, emocions, vivències, i necessitem tenir quelcom “físic” per a reviure allò emocional, sentimental, aquell instant,... Així doncs, què agafaríeu?.

El Londres de William Hogarth

Caixa Forum de Barcelona, ha tingut en una de les seves sales, una representació bastant important, de les obres del pintor anglès del segle XVIII William Hogarth. La majoria dels quadres i gravats, pertanyen a la Tate Britain de Londres i la National Gallery, entre d’altres. És un artista que desconeixia i que m’ha sorprès per com sap retratar amb humor i ironia, entre d'altres temes, els costums de les classes benestants emergents de la primera meitat del segle XVIII, en un Londres cosmopolita i que era , en aquell moment, la ciutat més gran d’Europa. Una vida plena de plaers entre els quals hi ha el sexe (s’hi pot veure com la sífilis feia estralls en tots els estaments socials), el beure desmesuradament (que per desgràcia, encara continua), els matrimonis de conveniència entre comerciants adinerats i aristòcrates arruinats, la corrupció politica, la identitat nacional i la delinqüència urbana, són alguns dels temes que descriu, d’una manera moltes vegades, massa realista. De fet, al final de la seva vida, Hogarth va penedir-se de tot el mal que podia haver fet amb totes les seves obres, on no havia deixat cap estament de la societat ben parat. Un pintor que podria passar per contemporani i tot.