I aleshores no en quedà cap (Els 10 negrets)

En la novel·la d'Agatha Christie, per a cada un dels personatges, hi havia un motiu per a que rebessin el seu càstig.
Em pregunto què van fer realment...

Tranquil·litat...

El meu racó, on estic tranquil·la, em relaxo...i m'oblido del món.

Primer dia d'estiu

La madrugada del divendres va començar l'estiu i com no podia ser d'altra manera, ahir vaig estrenar la temporada "oficial" de platja, anant a Sitges amb uns amics. Entre que era dissabte, començament d'un pont i de vacances per a molts, vam patir la cua de cotxes, per les costes del Garraf (i per cert, la misteriosa noia dels revolts, també havia marxat de vacances).
Els rituals sempre m'han agradat. Però no em refereixo a rituals màgics i històries d'aquestes, no. Em referixo a maneres d'actuar més personalitzades, que em fan viure el que faig de manera diferent. Doncs bé, una d'aquestes és la del primer bany en el mar, el primer dia d'estiu. I així, malgrat lo freda que ens va semblar l'aigua al principi, m'hi vaig ficar a poc a poc per capbussar-me del tot, sense fer cas de lo que em deien i deixar-me emportar només per la sensació de la combinació entre l'escalfor del sol, l'aigua del mar, la sorra i la brisa, la sensació dels quatre elements en un de sol.
Ara, això sí. Lo d'anar a la platja, és el no va més del panching....

Fins sempre!

Se m'ha fet estrany. Però no per què fos en un dimarts. Ni tampoc per què hagi marxat una hora abans. Ni molt menys per què ja no aniré per la pujada fins a la masia.Per no parlar dels calerons que m'estalviarè, dels ferrocates. No és res de tot això...Com us he deixat dit, el que m'emporto són emocions. Les que he experimentat amb cada mirada, gest, paraula, les converses banals i les converses en profunditat, "els divendres per la tarda del catxondeo i la baixa productivitat", les bogeries de les que parlàvem a l'hora d'esmorzar, les sortides , els e-mails bojos, els somnis, les il·lusions, els reportatges gràfics, els comiats i benvingudes, els croissanets i xocolata amb cava, els canvis que s'han d'acceptar, la incertesa del que passarà amb cadascú de nosaltres,... Vaig pensar fer-vos un punt de llibre amb una frase adient per a cadascú. Per alguns no m'ha estat fàcil. Per d'altres, de seguida la vaig tenir. Això és com els llibres. D'alguns només veus la tapa. D'altres, els llegeixes entre línies. I amb altres, em sento afortunada, pots endinsar-te en una lectura que requereix temps i esdevé profunda. He intentat, però, agafar l'essència de cadascú, de les vostres aficcions o de lo que treballeu. Em queda dir que ha estat un gran plaer afrontar el meu repte envoltada de gent com vosaltres. Fins sempre!!

L'altra cara de Barcelona

Si el cap de setmana passat vaig fer una volteta pels carrers més amagats de Barcelona, ahir vaig quedar amb una amiga pel Born i vam ser nosaltres les sorpreses pel que vam trobar. Primer de tot, vam voler anar a un pub escocès molt autèntic que hi havia al carrer Vigatans, i ...oh sorpresa!. L'han reconvertit en un pub irlandès més ( i vulgar), sense el caliu i l'autenticitat que tenia l'altre. Deixant-nos emportar pel laberint dels carrers, vam anara a parar a Santa Maria del Mar on ens vam trobar la Colla Castellera de Barcelona i la de Cornellà. Ens van explicar que demà, avui, celebràvem el seu 39è aniversari a la plaça Sant Jaume. Sempre m'agradat això de "fer pinya"... és tan gràfic!.
Com bons catòlics i seguint les tradicions, un parell de parelles s'havien cassat en Santa Maria i començaven aquesta nova vida, amb el tradicional reportatge de fotos. Una bona manera de posar a prova la paciència d'un mateix i de la parella, sobretot quan et sents observat per tant guiri (i autòcton). Tot i que, les fotos que es feien, eren més originals (damunt una bici, etc) i es surtien de les típiques cursilades de parcs i jardins...
Vam fer un cafè, en un dels racos més tranquils que hi ha a "la Barcelona turística" la plaça del Rei, al bar "Antiquari" on el cambrer no parava de llençar-nos floretes...S'agraeix un servei així, en un sector on la majoria està tan cremat.
I per acabar les sorpreses que et pot depararar aquesta ciutat un dia qualsevol, en passar per la plaça Sant Jaume, vàrem trobar un ambient com enrarit... Tot ple de mossos, antiavalots i de cotxes "oficials" (fins aquí res anormal, essent el que hi ha), però en un racó, amagats i custodiats pels antiavalots, un petit grup de gent amb una pancarta i un megàfon (una mica queco, tot s'ha de dir), de tant en tant, cridàven consignes que no podia entendre. Com que de petita volia ser periodista, m'hi vaig apropar a aquest grup i m'hi vaig quedar una estona observant-los (i els antiavalots a mi...) fins que ja vaig entendre el que passava. Era un grup de mexicans que protestaven per la situació de "tortures que encara es feien al seu país"(sic), aprofitant que havia vingut el seu president, Felipe Calderón, de visita. Parlant amb uns nois de Mèxic, que em van explicar que estudiaven a França i que coneixerien (de vista) aquí al seu president, (coses de la vida), em vaig quedar per veure'l creuar el passadís, des de l'Ajuntament a la Generalitat.Va ser en el moment en que va sortir acompanyat de l'Hereu, seguit de tot un seguici de personatges, més propis d'altres èpoques, que tres noies catalanes, en solidaritat amb els de la pancarta, començaren a cridar "En México se tortura, que es pura maravilla" (o quelcom semblant), mentre aquests passaven amb cara de pòquer. Però, ai!, va estar a punt de liarse la troca quan una de les del seguici, li va escopir a una de les noies... i es va quedar tan contenta!. La noia, va recriminar-li el seu acte, mentre despotricava dels mexicans (els nois de França, li van dir que no tots els mexicans eren així). I mentre l'autora d'aquest acte tan baix seguia cap a la Generalitat i es girava rient, la noia ens deia, indignadíssima, que si hagués estat al revés, ella ja seria a la pressó...
Per un dia, vaig lamentar no portar la càmera a sobre. L'altra cara de la Barcelona guiri, s'ho val...

Fent de "guiri" per Barcelona

Desafiant el número de la revista Time Out d'aquesta setmana, "24 hores sense guiris", ahir vaig fer una ruta com una guiri més per Barcelona, càmera en mà.

Vaig començar la ruta fent un cafè amb llet als 4 Gats, 1.93 €. Això em passa per fer-me la guiri, tot i que el vaig demanar en un correctíssim català.

Enllumenat del carrer Amargós.

Aquesta finestra d’una Farmàcia a la plaça dels Peixos, feia una mica de por. Estava tancada i la nina de la finestra, devia ser per dissuadir els lladres.

Festes del barri a la plaça Sant Just. Danses escoceses d’un grup del barri. M’hi vaig atrevir a fer un ball i tot. Va ser força divertit. Llàstima que no hi hagi cap document gràfic...

Escola Llotja Plaça de la Verònica amb Avinyó . No reconec si és Atenea... tot i que l'hauria de saber.

A aquest si que no el reconec...

La Mercè vista des del carrer dels Còdols (al costat de la plaça George Orwell).

Catalunya en miniatura. Botiga l’Ingeni , carrer Rauric.

Carrer del Call, al costat de la Sinagoga nova.

Museu Frederic Marès. Plaça Sant Iu. Tot i que us podeu passar hores en aquest museu, us ho recomano. Està ple d’objectes, dels més diversos i de tant en tant, fan exposicions temàtiques.
El jardí que tenen, amb servei de bar, és un racó de pau enmig de Barcelona.

Escales cap a a la Cultura en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al carrer Comtes.

Plaça del Rei. Vitralls de la capella de Santa Agueda. No s'aprecia molt bé, però tot el que sigui medieval em fascina.

Centre Excursionista de Catalunya , vull creure que no hi va haver més remei...

Columnes del Temple romà d’August. Centre Excursionista de Catalunya.

El Joan Amades estaria content si veiés que es segueixen les tradicions catalanes, que ell va recollir en els costumaris.

Plaça Sant Felip Neri. Estaven rodant una pel·lícula amb nens i per això, dic jo, hi havia globus. Li dóna un aire tragicomèdic, donat que els forats de la paret són conseqüència de la metralla de la Guerra Civil.

L'ou de Dalí a Barcelona.

El famós Bicing, que tantes queixes aixeca darrerament. Sembla que estigui ple, oi?.

Una altra imatge i un clàssic d'aquesta ciutat, que s’emporten els guiris a casa, obres a Passeig de Gràcia.

Un banc curiós pels amants de la lectura. Jardins del Palau Robert.

Hotel Casa Fuster. Si teniu ocasió d’apropar-vos, fixeu-vos que sembla fet amb peces del Exin Castillo.

Ratolins a Gràcia. Quan era petita, cada cop que passava, els buscava.

Aquesta estructura de la plaça Lesseps (on ja sabreu, estan fent obres) ens té a tots molt intrigats. Serà un envelat?. Un tendal per a gegants?. Una parida més d’algun arquitecte innovador?. Un mirador per a escaladors?. Una despesa més sense sentit de l’Ajuntament?. Una alegoria de la quadratura del cercle?.

I per acabar el dia, res millor que anar al Pastís, abans de que l'Ajuntament el tanqui, per, diuen, música alta?. Us convido a que hi aneu i sortiu fora, a veure si la sentiu. I fins aquí, el dissabte fent de guiri

NaturART

La creativitat m'agafa en qualsevol moment, així que vaig fer servir neu, pedretes i agulles de pi per fer-me aquest "autoretrat". La Natura inspira totes les formes d'Art, fins l'humana...

Els paisatges de l'esperança

Quan era petita, passava l’estiu en dos llocs completament diferents. La meitat, en terres de Lleida, enmig d’un paisatge àrid, on no plovia. Ara, quan ho feia, les turmentes es feien notar. L’altre meitat, en un poble d’Osona, en un paisatge verd i on les pluges, sobretot les turmentes d’estiu al vespre, eren habituals. Diuen que el verd és el color de l’esperança. I que és necessari “veure verd” pels efectes beneficiosos que aquest te. Des de ben petita, vaig poder observar els matisos que aquest tenia. I no em refereixo només al color, sinó a l’esperança. El paisatge àrid, em recordava que hi hauria un altre més esperançador, tard o d’hora. I el més verd i fresc, que no sempre hauria de ser així.

Igualment ara, segueixo amb aquesta escala d’emocions. Cada dia, des de fa gairebé 6 mesos, quan vaig cap a la feina a Valldoreix el paisatge que veig des dels ferrocarrils , està igualment ple de matisos. A mida que ha anat canviant el paisatge, aquest ofereix tons des del verd més fosc, gairebé negre, fins al verd més lluminós, gairebé groc. De la mateixa manera, el dia precedeix a la nit. O si més no, després d’una negra nit, torna a llevar-se el dia.

La Montse i l'Edu....es casen!

M’hagués agradat escriure això amb temps i haver-vos-ho donat en ma, però ja se sabeu que la inspiració t’ha d’agafar treballant...
A hores d’ara, estareu a punt de prometeu-vos amor etern, tot i que l’eternitat no la podem abastar mai, i és aquí on radica l’amor. Aquest camí junts el vau començar fa 5 anys i sí, no cal testificar l’amor que sentiu l’un per l’altre, de sobres sabeu , ens adonem, que el que heu anat construint, no fa falta que ho certifiqui cap paper. La vostra història, és la d’un trobament mutu, d’una confiança anhelada, d’una construcció feta a base d’estimació, paciència, tenacitat, hores d’escoltar-se i deixar-se estimar amb tendresa, de les quals van néixer dos preciosos nens, l'Uc i la Lola, de totes les batalles que us queden, de les quals sortireu victoriosos, com heu fet els dos, fins arribar on esteu ara.
Diuen que les paraules construeixen el nostre món particular. Vosaltres que sabeu bastant de paraules, heu trobat la vostra.

Carícies emocionals

Una mirada comprensiva, una pregunta oportuna, aquell correu que t’alegra el dia, el dinar preparat quan arribes cansat, conduir fins la muntanya, un sopar improvisat, que et perdonin un mal dia, escoltar mil cops la mateixa anècdota, una trucada des de molt lluny, unes rises a temps, una abraçada quan més la necessites, un silenci que no incomoda, flors qualsevol dia, un detallet en la teva taula, confidències fent un cafè al sofà, la confiança que es va guanyant dia a dia,...
(Escultura: Confiança, Lorenzo Quinn)

O.N.Q.?

Fa unes setmanes, al vespre, esperava a unes amigues en un encreuament molt cèntric a Passeig de Gràcia. Mentre estava asseguda veient passar la gent, se’m va apropar un noi que portava una carpeta a la ma i un "pitet", amb el distintiu de la ONG per a la qual treballava... O més aviat, intentava recaptar quants més possibles adhesions a la seva causa, millor. En quant el noi se’m va asseure al costat, de seguida li vaig dir (quan em dóna per donar aquestes contestacions...) que no li donaria ni dades meves, ni diners. Haig de dir, que dec tenir cara de “No vull ser d’una ONG, pregunti’m per què”, perque em paren totes. Em va contestar que no li feia res, que només l’escoltés. I així, va estar-s’hi com 10 minuts de corredissa (com quan et truquen fent telemarketing, que es nota mogollón que ho estan llegint) explicant-me-llegint, què feia la ONG de la qual era voluntari?. La veritat, és que el seu fulletó, era pastat als de la resta. Ja sabeu: fotos de nens sudamericans amb una gran somriure, en fons clars i grans lletres. I això sí, el noi m’ho venia com la única (eeh??) que no li feia res, donar comptes de la seva gestió. Amb això es pensava que “picaria”. Bé, desprès d’haver escoltar-lo, vaig repetir-li que no li donaria les meves dades.
Llavors, és quan em va demanar per què no volia fer-me sòcia (si és que es diu així). I vaig donar-li tres raons: una, que no hi acabava de creure en tanta ONG, que surten com bolets i que, tot i que millor era això que res, no sempre són transparents; dos, que això de fer-se d’una, era més per netejar consciències dels occidentals, mentre continuem malbaratant i vivint en la abundància i tres, que hi ha moltes i més properes persones que necessiten la nostra ajuda. Que mentre donem 20 € al mes, ens apartem del pidolaire de Plaça Catalunya, perquè fa pudor i ens fa nosa. I que hi ha molts centres on anar a ajudar, a pocs metres de on érem. I desprès d’aquest discurs, va el noi i em diu “M’has convençut tu a mi!!”, i acte seguit em va demanar que li donés, ni que fos el meu nom i que ell faria “la fitxa” . Que la única cosa que l’interessava era un nom i una firma i que tota la resta s’ho inventaria....per poder cobrar, dic jo, de la ON...Què??.

Efecte de l'afecte

Aquesta setmana, un company de feina i jo parlàvem sobre la necessitat d'afecte que tots tenim. No crec que ningú pugui explicar ben bé perquè tenim aquesta necessitat primària. El que està clar, és que tots anem a la recerca d'aquest, d'una manera o d'una altra. Malgrat això, jo intentava donar alguna mena d'explicació. Segons el meu parer, necessitem tornar a sentir aquell caliu i protecció que sentíem quan estàvem en l'úter matern. Quan són al bressol, els nadons tendeixen a arraconar-se cap a les parets del mateix, buscant el límits que li donen seguretat i que són els mateixos que tenia dintre de la seva mare. A mida que es fem grans, aquests límits no són tan físics, sinó psicològics. Així, anirem cercant les persones amb les quals ens sentim a gust, creant-se un espai psicològic de protecció i físic, en alguns casos. D'aquesta manera, es van creant espais d'estimació i afecte psicològics, que van configurant el nostre grup de pertinència. Fora d'aquest estan les persones que ens són desconegudes, però amb les quals hem de compartir un espai comú, com en els mitjans de transport. L'ús de l'espai entre persones que no es coneixen i d'altres que pertanyen a un mateix grup, és un bon indicatiu de fins a quin punt, el que compartim a nivell mental, es tradueix a nivell físic. La proximitat d'una abraçada no significa lo mateix que una salutació donant la mà.

Ell considera que aquest no ha de provenir només de la parella, sinó també dels amics, els companys de feina, etc. Cadascú aporta un tipus diferent d'afecte i entre tots, es crea un sentiment de pertinença. Respecte a la principal, o primera, font d'afecte, la familia, parlàvem de que la manca o deficiència d'aquest es pot "recuperar" amb d'altres persones, o creant una familia pròpia.

Construir ponts II

Abans de marxar de pont, ja vaig parlar sobre “ponts”, més aviat mentals. I si volia ponts, vaig veure molts. En cada poblet que vam anar, hi havia un. I bé, estavem de pont, vam veure molts ponts i voliem establir ponts, en comptes d’aixecar murs. I us direu, però que diu ara aquesta?. Doncs res, que la frase “Aprenguem a construir ponts, en comptes d’aixecar murs”, em rondava pel cap des de feia temps i vaig voler ajudar a una amiga a treure-li del seu vocabulari una paraula, que no fa sinó, aixecar murs. És una paraula que es fa servir molt i jo, tot i que intento evitar-la, també la dic algun cop. Així que, cada dia, donàvem passes cap a ponts, agafant una nova perspectiva de com es poden veure les coses a la vida. . I el que és més important, com parlem del que ens passa, ja que aquí rau tot. Si parlem en negatiu, és fàcil que tendim cap a la resignació, que al seu torn, implica immobilització. D’aquesta manera, anem aixecant murs, tancant-nos a possibles sortides. Si en comptes d’això, construïm ponts, establim relacions positives entre una situació i una altra. I dir "construir" no és gratuit, ja que implica una reflexió prèvia, un assaig i error fins a aconseguir-ho. (Foto: Pont d'Espot)

Parc Nacional d'Aigüestortes

Vista desde la nostra habitació la primera nit, 9 de maig. Donava al riu Escrita. Aquí es deuen inspirar per gravar aquests cd’s de música de la Natura.

I com es veia el matí del dissabte.

El diumenge 11, es va aixecar així de lluminós.

La nit del divendres va nevar i així vam trobar Els Encantats i el llac de Sant Maurici gelat

El paisatge recordava algun capítol de "Cims borrascossos" (Wunthering Heights) d'Emily Brontë.

Al Parc Nacional d’Aigüestortes, camí cap a l’Estany de la Llebreta

Suïssa? No, Son (Pallars Sobirà). Aquest home que es veu cap a la dreta, és un espantaocells amb un gos al costat. El diumenge 11, va fer un dia autenticament primaveral.

No cal dir res més d'aquesta foto.

A Esterri d’Àneu, ja vam trobar més “civilització”. I aquest pont romànic del segle XII.

La fauna dels Pirineus: Cavalls a Son (el poltre només dorm).

Vaques brunes, seguint el curs natural del seu camí (carretera d’Esterri d’Àneu cap a Espot)

I ovelletes (incloses dues negres) recollint-se a Espot. La imatge és ben "bucòlica"...

Totes les cases dels pobles que vam visitar, eren de pedra. En aquesta (Espot) ens preguntàvem que va ser primer, si la pedra o la casa... Jo crec que va caure de la muntanya i la van aprofitar per construir.

Portalada de l’església de Sant Joan d’Isil (segle XII)