Una escletxa per on s'endinsa la por a patir

Quan no s'han curat bé les ferides, queda una escletxa per on s'endinsa la por a tornar a patir.

Nomès la coneixença, la confiança  i el temps poden fer que es tanqui del tot...

Airbus A380 l'avió més gran del món, a Barcelona

L'Airbus A380 l'avió de passatgers més gran del món, que va estar present el dissabte passat, en la Festa al Cel, que se celebra cada any a Barcelona.

Convertir l'aigua en un article de luxe

Des de fa uns anys que un bé tan necessari com és l’aigua, s’ha convertit en un article de luxe. Primer les van oferir els hotels i restaurants de més categoria i desprès, es van introduint en les anomenades botigues de productes gourmet. Es poden trobar aigües finíssimes, de tal deu, d’un indret de difícil accès o  d'indrets remots de l’altre part del món. Per suposat- i com tot en aquests temps en què vivim- el disseny de l’envàs és essencial. La forma, el tap, el color (tot i que majoritàriament blau o incolor) tenen igual o més importància que el contingut. Inclús una coneguda casa de joies, ha decorat una ampolla, com si d’una joia més es tractés. El consumidor ha de tenir la sensació d’exclusivitat i de que no està bevent una aigua qualsevol.
I enmig del fet d’haver convertit l’aigua en un bé de luxe, per a uns pocs, moltes parts del món pateixen les conseqüències de no disposar d’aigua corrent. En aquesta pàgina podeu trobar més informació sobre el problema del desigual repartiment de l’aigua en el món. Aquest fet, comporta, no cal dir-ho, un obstacle al desenvolupament de moltes zones del món.
No vull fer demagògia sinó que prenguem consciència sobre les futileses de les que ens envoltem en els països desenvolupats. Mentre alguns sopen amb una ampolla d’aigua de 30 €, altres han de recórrer kilòmetres per aconseguir omplir un bidó que li garanteixi la subsistència durant alguns dies.

Què és "montar un pollo"?

Aquesta expressió que molts fem servir i inclús hem estat actors directes d'ell mateix, sempre m'ha resultat simpàtica. Em preguntava quina culpa tenien els pobres pollastres i vet aquí que vaig buscar per Internet el seu significat. (Així que, com tot el que es troba per la xarxa, no feu massa cas si no és d'una font que doni credibilitat.) Doncs bé, segons el que vaig trobar, es diu "montar un pollo" (o un pollastre, tot i que trobo que té més gràcia en castellà) ja que els pobres pollastres tenen un comportament bastant caòtic i desorganitzat i per tant, també se li pot atribuir  a una persona quan fa quelcom que no és apropiat. Bé, més o menys és així. Lo curiós de la qüestió és el següent. Aquest matí estava en el meu bar favorit, escrivint, quan ha entrat una parella. S'ha assegut a la taula al costat de la meva i, donat que la música no la posen gaire forta, podia sentir el que es deien. Estaven discutint i ell semblava molt enfadat i no para de retreure-li a ella que, textual, "em montes un pollo cada dia". L'ha repetit unes quantes vegades i tot i que no és agradable veure com dos persones que s'estimen, o almenys ho han fet, discuteixen, m'ha fet pensar altra cop sobre aquesta expressió.

M'he tornat a inundar

Per sort, la facilitat de tornar a l'equilibri és inversament proporcional a la capacitat d'enfonsar-me

Plans de diumenge a la tarda

Fer els deures. Anar al cinema. Fent rentadores. Acabar l'informe. Llegir un llibre. Anar a un museu. Passejar amb la parella. Quedar-se atascat en un embós. Planxar. Anar a un concert. Preparar les carteres per anar al cole. Perdre el temps navegant per Internet. Fer bricolatge. Contestar emails. Cuidar les plantetes. Veure el partit de fútbol. Visitar als avis. Escriure.

Raons per escriure a mà

Fa poc escrivia sobre on escriure. Tampoc no és que importi molt mentre continuï escrivint, no?. Bé, doncs avui vull fer-ho sobre una altra qüestió relacionada amb la part material de l'escriptura, escriure a mà o amb l'ordinador (l'Underwood la tinc d'ornament, per al museu). Fins que no vaig tenir la meu primera i única màquina d'escriure, vaig estar escrivint sempre en una llibreta o en fulls que després grapava. Més tard, amb els ordinadors- encara que ni que fes tant que aquests han arribat a les nostres vides- vaig començar a escriure utilitzant el teclat amb el que ni Qwerty no va somiar que es podia rectificar sense necessitat de donar-li a la cinta correctora corresponent. Tot un luxe per als que, com jo, les paraules flueixen més ràpides que el que poden assolir les mans en teclejar. Ara que em veig en l'obligació d'escriure amb l'ordinador, em pregunto on queda la lletra manuscrita. Aquella cal·ligrafia que tots vam aprendre de nens, el contacte del llapis, el bolígraf després, una ploma ara.
Personalment, m'he adonat que comparat el fred contacte de les tecles de l'ordinador i tenint davant la pantalla, no escric igual si ho faig amb un paper i un bolígraf o la meva preuada Meisterstück. També aquí hi ha molta psicologia pel mig o la poso jo gratuïtament. Quan puc sentir el paper i el suau lliscar de la ploma sobre el paper, les idees són diferents. Les emocions, els records, les sensacions que em vénen no tenen res a veure amb el que escric teclejant. A més, no hi ha possibilitat d'esborrar el que he escrit, amb la qual cosa, l'escriptura, és molt més autèntica.

Una altra de les coses que més m'agrada d'escriure a mà, és que puc veure com canvia la lletra, segons si estic més cansada, si escric de pressa o si m'entretinc i faig la meva millor cal·ligrafia. La nostra lletra també ens delata i mostra com som i és alguna cosa difícilment, encara que no impossible, falsificable.També té, com no podia ser d'una alttra manera, un toc romàntic, imaginant-me en els temps en els que no hi havia més que la llum de les espelmes per tota il·luminació.

En cada lletra deixem una empremta inesborrable. És una mica més personal, per això agrada tant rebre cartes i postals, malgrat que ja no se n'envien tantes, ja que s'han substituïts pels e-mail, molt més ràpids i instantanis. És per això que així és com escric el meu diari personal, on queden els meus més íntims, les meves emocions més profundas i el que no vull compartir amb ningú.

Un petó ho cura tot

120 Aniversari del naixement d'Agatha Christie

Avui fa 120 anys va nèixer, Agatha Christie, una de les meves escriptores favorites quan era jove (bé, més jove que ara). Malgrat que pot semblar una literatura fàcil i amb arguments gens complicats, i que hagi rebut crítiques per això, no se li pot negar una genialitat. (El dibuix és el que ha posat Google en la seva pàgina d'avui)

Música relaxant per la nit del diumenge 8

No m'estima com jo voldria

Si hi ha una queixa universal, i perdoneu si sóc massa agosarada, és que no ens estiman com nosaltres voldríem. Podria parlar d’amor en general, tot i que em centraré en l’amor de parella, un dels grans eixos sobre el que gira la vida de la immensa majoria dels mortals.

Quan algú m’explica les seves històries amoroses i hi ha quelcom que no acaba d’agradar, apareix sovint la frase de “Si m’estimés, hauria de fer.../de saber que.../de pensar que.../...” com si l’altre fos una mena d’endeví de lo que necessita. Així, podem caure en el parany de pensar que, donat que l’altre ens coneix, hauria de saber què ens agrada i què necessitem, en tot moment. Potser si no fem saber les nostres necessitats i desitjos, l’altre no ho podrà esbrinar, per molt que ens conegui, doncs les persones evolucionen i les relacions també.Es tracta més aviat, de no pensar tant des de el nostre punt de vista -un xic difícil ho sé- sinó des del punt de vista de l’altre. És a dir, que potser per l’altra no és tan important el que estem esperant que faci o digui. I potser nosaltres, tampoc estem fent el que l’altre espera. Cada persona té el seu món particular i quan dos persones decideixen emprendre el camí de la vida juntes, s’ajunten dos móns particulars, amb les seves corresponents històries vitals. Les necessitats intel•lectuals, emocionals i sexuals, són distintes per a cadascú i arribar a un enteniment mutu, és la base d’una relació satisfeta i feliç.
Amb això no estic dient que no haguem d’esperar detalls per part de l’altre, doncs en el meu parer, les relacions es nodreixen dels petits detalls.

Objectes perduts

A vegades penso en aquests objectes que es perden i que mai ningú no reclama. Molts van a parar a una Oficina de Troballes.A Barcelona n'hi ha una, on es guarden durant tres mesos i si és un ojecte de valor, durant dos anys. Es troben de tot i en qualsevol lloc de la ciutat, tot i que el que més troben són carteres i DNI's. N'hi ha oficines en molts llocs públics: en els transports públics, llocs oficials, els aeroports, etc. Altres ciutats d'arreu del món, també tenen la seva oficina de Troballes (Lost Properties) i, en el cas de la de Londres, té una pàgina on es fa una subasta per Internet, com si fos e-Bay, perquè la gent pugui comprar aquells objectes que són del seu interès.

Es veu que s'han trobat coses increibles, com cadires de rodes i fins una urna funerèria, que dius... Als Estats Units, hi ha una associació d'administradors de les oficines d'objectes perduts, la NAUPA, que sembla molt ben organitzada. I si no vaig errada, també allà, hi ha botigues on es poden trobar tota mena d'objectes, que algú es va deixar oblidats en els avions i que, passat el temps reglamentari, es posen a la venda.

Il·lusions òptiques

El frare Caputxí del temps

Fa dies que veig al frare Caputxi del temps, amb la caputxa completament abaixada i la vareta que assenyala pluja,molt, molt abaix. Aquesta tarda he entès perquè.

Per què Apple és una poma?

La resposta és evident, estareu pensant, perquè Apple en anglès, vol dir poma. Doncs aprofitant que Apple ha inaugurat la seva primera botiga a Barcelona pels amants de la marca, heus aquí que he buscat el perquè d'una poma. La història de la companyia Apple, cofundada per Steve Jobs, és de tots ben coneguda, i si no aquí teniu un resum. Doncs bé, el fet de la poma és, al meu parer, encara més curiosa. En aquesta pàgina, http://www.logoblog.org/, podeu trobar l'explicació del per què dels logos de les marques més conegudes. Segons sembla, Steve Jobs i Ronald Wayne, es van inspirar en la poma que va veure caure Isaac Newton, quan seia sota un arbre. De fet, el primer logo era un dibuix del mateix, amb una frase alusiva,fins que es va anant transformat fins a la coneixem avui en dia.

Les novel·les de Tracy Chevalier

He acabat de llegir, el llibre, "Girl with a  pearl earring" (La joven de la perla) de Tracy Chevalier i que va inspirar la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Colin Firth i Scarlett Johansson. Donat que havia vist la pel·lícula abans de llegir el llibre, ha estat inevitable que la meva imaginació sempre remetès a aquella. No obstant, us el recomano, així com una altra novel·la d'aquesta autora, "La dama del unicornio" (aquesta la vaig llegir en castellà). Em va "enganxar" tant, que me la vaig llegir en dies!

Àlbum de fotografies de la NASA

La NASA acaba d'anunciar que vol compartir les seves millors fotografies de la conquesta de l'espai, penjant-les a Flickr i que puguin ser d'accès lliure. Aquesta és impresionant! Foto: Hubble finds a start eating a planet  Credit: NASA/ESA/G. Bacon. Que gaudiu d'elles.

A quantes fotos heu sortit?

Ara que les vacances estan a punt d'acabar, segurament que haureu fet fotos d'allà on heu estat, ja sigui a casa nostra o a l'altra part del món. Unes quantes fotos, moltes o potser, encara que no ho volgueu reconèixer, moltísimes. Podrien dir... milers? Amb les noves càmeres digitals, per no parlar dels mòbils, el fer fotos a tot arreu i en qualsevol ocasió, s'ha convertit en un fet força corrent. Tothom fa fotos!! I el que és millor encara, no cal que tinguem cura de si "es gasta el rodet" perquè amb les càmeres d'ara, pots anar fent fotos i més fotos, que, mentre quedi memòria a la tarjeta, tant se val haver fet 20 fotos més o menys iguals de l'Estàtua de la Llibertat o d'un capvespre a unes illes paradisíaques. I això, sense haver de gastar-se ni un euro en revelar-les, doncs es quedaren en el disc dur de l'ordinador i com a molt fareu en paper, unes quantes.

Voler captar el moment, l'instant, és quelcom que des de sempre ha volgut l'ésser humà. Primer en forma de pintura i més tard, amb l'invent de la fotografia, fotografiant per deixar constància de tot allò que passa o dels moments importants per a que no s'esborrin de la memòria. Actualment, en l'era de la imatge, els medis i l'accés a ells per part de la població, per capturar imatges, s'han multiplicat. Per a tot arreu es poden veure càmeres, mòvils, càmeres de videovigilància, televisións, ordinadors, càmeres de cinema, que poden captar la nostra imatge en temps real. Aquí ja entraria la part de tafaneria i voyerisme que és  el fet de fotografiar sense que l'altre se'n adoni. A la Tate Gallery de Londres, hi ha una exposició al respecte, fins el 3 d'octubre d'enguany.

I jo em pregunto, en quantes fotos d'altres persones hem sortit cadascú de nosaltres, sense voler-ho? Ja sabeu, quan algú fa una foto i estem al costat, al darrera, al davant, d'allò que fotografia i ens emporta a casa seva, com si fòssin un record més de les seves vacances...

Música relaxant per la nit del diumenge 7

Do you speak English?

Aquest migdia he anat a prendre una clara a la terrassa que hi ha a la plaça Lesseps. És una terrassa que sempre està oberta -no fan mai vacances- i per la seva ubicació, sempre està plena de turistes que fan una parada entre el Parc Güell i la propera destinació en les seves rutes per Barcelona.

Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!