dissabte, 6 d’agost de 2016

Envasar l'aire de muntanya

Vall de Núria
Ribes de Freser. Vista des de l'habitació
Fa poc he tornat de passar uns dies amb part de la familia, a Ribes de Freser. Només d'arribar, respirar l'aire pur i veure les muntanyes altes, llunyanes, les més properes, les vistes des de l'habitació del hotel i sentir la frescor de la nit, el descans estava assegurat. La petita població de camí cap a Núria, amb el pas a nivell del cremallera despertant-me cap a quarts de vuit, gaudeix d'un seguit de fonts d'aigua que fan honor a la mateixa, envasada. No obstant, aquí la teniem de franc i amb una frescura que feia de les passejades, parada obligada a les fonts. 
A la nit, els dos rius, el Freser i el Segadell, deixaven una remor de silenci en mig de la vila, on només el seu ritmic so, acompanyava la plàcida nit dels qui ténen la sort de dormir vora el riu.

Ribes de Freser. Font del Passeig.
L'arrivada a la Vall de Núria, amb el Balandrau, no era si no, la continuació d'un camí espectacular que, llavors vaig recordar, havia fet caminant fa uns anys, des de Queralbs, el poble de la Marta. Us ho recomano. Si bé Núria s'ha convertit en un parc temàtic, és un bon lloc des d'on sortir per fer altres muntanyes, com el Puigmal. Aquest el vam intentar fer, ja fa anys, amb una colla d'amics, tot i que la falta de temps ens va deixar a mig camí i vam desistir.
El telecabina, que remunta els esquiadors i els qui volen refugi a l'alberg, et porta a la conclusió de que algún dia, envasaran aquest aire pur dels Pirineus i faran pagar per una de les poques coses que encara no ténen preu.  
Monestir de Ripoll
La visita obligada al bressol de Catalunya, es va veure acompanyada per la descoberta de la necropòlis, dintre del Monestir i lo interessant de veure l'evolució de la manera de passar d'aquest món terrenal a un altre que continua essent un misteri.
Tal ha estat el meu descans i desconnexió de la jungla urbana i el soroll, que al dia següent d'arribar, donant un breu passeig, vaig acabar amb un cop de calor, baixada de tensió inclosa, tot un conjunt de mals, d'anyorança de la pau que em dóna sentir-me envoltada de muntanyes.
I l'espectacle meravellós, impagable, que és veure l'ombra dels núvols al cim d'aquelles.



2 comentaris:

  1. Envasar l'aire pur és com voler envasar el que només és espiritual, l'art, l'invisible. Per sort no es pot. La teva entrada és un bon intent de retenir-lo en la memòria, però.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviat tornaré a gaudir d'aquest aire, espero...
      Gràcies i bon estiu, Helena

      Elimina

Gràcies pel teu comentari!