Rellegir el que s'ha escrit

Aquesta tarda he estat recopilant alguns post relacionats amb un fet bastant trist, del qual he après moltíssim i m'ha fet la persona que sóc ara, que em va passar fa anys*. M'ha anat bé per adonar-me del terapèutic que és escriure tot allò que ens passa, igual que altres pinten o creen d'una altra manera, per plasmar el dolor. I no només això, sinó que escriure té l'avantatge que rellegint amb perspectiva, pots adonar-te si has avançat, com ho has fet, si algú t'ha inspirat pel camí. És com una obra d'art que requereix temps, molta paciència i sobretot, saviesa. No és una cosa que una faci en una tarda, un any. Gairebé que es necessita una vida.

I com va dir Carl Gustav Jung 'Qui mira cap enfora, somia. Qui mira cap endins, desperta'
 * bastants

Ja ha arribat la Primavera

Una imatge de tendresa 7

Aquest matí he sortit a fer uns encàrrecs i m'he trobat una imatge què deia molt pel dia d'avui, dia del Pare. Un home i el seu fill, d'uns 8 anys, caminaven animadament, malgrat la pluja del darrers dies d'hivern. El pare arrosegava un contrabaix, debidament protegit, amb l'ajuda d'un carrito. Se'ls veia contents, xerrant, aliens al dia grisot que ens està companyant en aquest dissabte. I de sobte, tots dos s'han posat a fer saltirons, al ritme d'una música que el pare tatarejava, en un imatge de complicitat pare i fill que m'ha emocionat. M'he imaginat que potser el pare havia contagiat la seva passió per la música al fill que ara rebia classes. O potser, era el nen que havia acompanyat al pare a un concert, important, en un dia per compartir petites coses com aquesta.

Quan es desperta el dia

Matí del 3 de març de 2016 6:42, 7:00, 7:13

I llum, molta llum

Asseguda davant d'un finestral immens, d'aquests que van del sostre a terra, aquest tipus de finestra que es pot trobar en moltes cases dels països nòrdics i centreeuropeus, on les hores de llum escassegen, em deixo banyar per la caloreta del sol. La tassa de cafè, que més aviat sembla un rentamans com hi havia abans a les taules, m'ha acompanyat durant les gairebé dues hores que he estat aquí asseguda. Tot i tenir la Diagonal com a paisatge, tot just m'he distret, buscant, com estava, un escrit d'aquest blog per enviar (per fi!) al professor del taller de novel·la que estic fent. És curiós, després d'haver mantingut el meu blog durant gairebé 9 anys, ara que tinc l'oportunitat que em corregeixin el que escric, m'ha agafat en el moment menys productiu. (Ara mateix acaba de passar un periodista de 8TV, el nom del qual no recordo, amb un llibre taronja, a la mà) És veritat que estic més ocupada que fa uns mesos, encara que això no m'ha deixat, en altres èpoques, escriure amb regularitat. Més aviat estic tornant a l'escriptura dels meus pensaments en el mateix instant en què em vénen, de forma breu, intimista, en una llibreteta que porto sempre amb mi (jo i la meva col·lecció de llibretetes) i a dibuixar, miniatures. Els espais grans, excepte si estan delimitats per una arquitectura o naturalesa que m'inspiri, i buits, fan que em perdi, no només en el físic, també en l'emocional. Necessito delimitacions, creades o buscades per mi. Així que, si em sento a la platja, dibuixo els pintorescs edificis de la Barceloneta o l'hotel Vela, al fons. Les escales del Palau Robert o la caseta en forma de bolet amb tanca, una mica atrotinada, que m'agradaria construir per als ninotets de les meves nebodes. Crear amb objectes que vaig guardant és altra de les meves aficions. L'última, una caseta-bolet, feta a partir d'una ampolla d'aigua, tallada per la meitat, folrada amb paper pinotxo en verd i vermell. Amb boletes de cotó com neu a la teulada vermella, una obertura en aquesta de la qual surt una branqueta amb la pela d'un gla com a xemeneia i un parell de finestres. A cada costat de la porta, dues branquetes enganxades a manera de penjador dels diminuts complements en llana que els hi vaig fer, un diminut barret i una bufanda, tan difícils de fer en ganxet que entenc el preu del  'fet a mà' de les miniatures. Estic pensant que potser vingui més a aquesta cafeteria, tot i que el cafè és millor en una altra cadena a uns metres d'aquí (no, no és aquesta americana que esteu pensant), ni que només sigui pel que m'ha inspirat. Ni que només sigui per la sensació que pots veure, sense ser massa vist. De la sensació d'estar protegida. Que el tràfec de la Diagonal ajuda a que les idees flueixin, sense haver de patir el soroll del trànsit. Simplement, un sofà de quatre places només per a mi. I llum, molta llum.

L'amor en l'art

Pigmalion y Galatea, Jean-Léon Gérome

Fa uns anys vaig fer una breu visita a uns amics que vivien a Madrid. Entre un dels muses que vaig visitar, el Musseu Thyssen en el qual habia una exposició temporal de Jean-Léon Gérome. Em vaig enamorar, i ara els meus motius es confirman, de la seva obra Pigmalion y Galatea. Més tard, i seguint amb la meva afició pels puzzles, vaig fer El beso de Gustav Klimt l'obra original del qual vaig poder apreciar a Viena, un fred hivern abans de Nadal. No és d' extranyar doncs, que siguin les obres més votades per a representar l'amor en l'art.