Music heals my soul

Music heals my soul. Aquest podria ser el resum del que sempre ha obrat en mi la música. I si he de ser més específica, la música en directe és el més sublim que pot haver-hi. La vibració que es produeix i va travessant capa porus de la meva pell fins arribar al centre del meu propi ésser i fa que tot, el ritme, la melodia, les lletres, s'ajuntin en una sola cosa. Anant cap a ella sempre que l'ocasió es presenta. 

 Així ahir, tot i el dia o precisament per buscar una activitat que el contrarestès, em vaig acostar a la presentació del disc de la Barcelona Gipsy Klezmer Orchestra i els vaig trobar, com en altres ocasions, fabulosos. Una mica cansats, fins i tot diria que desganats, camisa negra ells, estiuenc vestit blanc ella i l'escenari una mica fred - malgrat la calor-potser tampoc acompanyava. Així i tot, van estar impecables i ho van donar tot en 35 'de concert. Són realment, més que recomanables. 

 I si voleu una mica més guiri, hi ha unes sessions de jazz a la terrassa de la Pedrera, com el de demà amb Arnau Obiols-Projecte Pirene, per 28 € copeta de cava inclosa.

La vida continua essent bella

El dilluns al vespre estava per la zona d'Aribau amb Diagonal, quan em vaig parar un moment a observar aquest edifici. I no era només l'edici, també la llum del vespre que l'il·luminava d'una manera especial, el feia encara més bonic, elegantment imponent en mig d'aquesta avinguda de Barcelona, que ni les obres actuals desllueixen. Tot i que en un primer moment, vaig voler fer-li una foto, vaig pensar que no feia falta, que era una ximpleria, que aquella llum la podria trobar altre dia, en un altre edifici si calgués. De sobte, vaig veure una noia cega que anava a creuar el carrer i em va fer canviar d'opiniö. Vaig adonar-me de l'instant de vida que estava gaudint. Que els instants bonics de la vida s'haurien de copsar, de buscar, de fer que quedessin en la nostra retina per sempre més, doncs no sabem si els tornarem a tenir al davant, d'una manera o d'una altra. Que no em podia oblidar, ni en el moments més foscos, de que la vida continua essent bella.

Amics amb qui comptar

A vegades tinc la sensació que des que vaig obrir la capsa dels trons, fa ja uns 7 anys, les coses, em comptes d'anar a millor, han empitjorat, sobretot en quant les relacions familiars es refereix. Aquests dies una qüestió amb un nebot que no s'acava de solucionar des de fa temps, ha agafat un matís més que preocupant. Confio en que tot acabarà bé, és més, necessito tenir esperança més que mai.

En d'altres sentits, he pogut comprovar qui està al teu costat en els moments no tan bons de la teva vida, quan necessites una abraçada que et digui que compren el teu dolor, un cafè per poder desfogar tot el que et passa, un missatge d'ànims, un passeig per a que et distreguis o deixar-te la casa perquè desconnectis uns dies. 

En tots aquests anys, d'una transformació cap a una millora en molts sentits-com deia Gustav Jung 'Qui mira cap endins, desperta' i jo afegiria que despertar és dolorós- també ha fet que en ocasions no hagi sabut portar-la, doncs és un canvi tal que requereix anar ajustant les peces. Les peces de quelcom tant maco com pot ser una nova vida, una vida que durant molt de temps no vaig poder veure.

14 Juillet Fête nationale

 

El Palau Robert és un dels meus racons preferits de la ciutat i hi vaig sovint. De tant en tant, se celebren tota mena d'actes, des d'una desfilada de moda fins a concerts gratuits al juliols, passant per la festa de Sant Jordi de RAC1. Aquesta tarda he passat camí cap a un encàrrec i he vist que estava tancat per un 'acte privat', ni més ni menys que la cel·lebració de la fête nationale du 14 Juillet, imagino que per part de la població francesa afincada a la nostra ciutat.

La bellesa de la pluja

Jardins Joan Vinyoli. Passeig Manuel Girona