La millor hora del dia

Aquí estic, desperta des de fa gairebé una hora, amb la calma d'un matí de diumenge d'estiu. Ja no podia dormir més, m'han despertat els ocellets i la llum que entra pel balcó, malgrat la cortina taronja que dóna color a la meva habitació. És aquest moment del cap de setmana que més gaudeixo, quan es respira tranquil·litat, i especialment a l'estiu on es nota, almenys per aquí, la ciutat molt buida i per tant, menys trànsit. Aprofito i esmorzo sense presses, mentre sento l'aire fresquet de bon matí i la llum del sol. He de dir que aquesta hora del dia m'encanta  i si per la finestra pogués veure un paisatge de muntanya, seria ja lo màxim. Així que tanco els ulls i m'imagino que sóc, posem per cas, a la Cerdanya on estan ara mateix els meus nebots passant l'estiu. Visualitzo les fotografies que m'han enviat, el whatsapp pot fer-nos la vida més fàcil certament, i em trasllado amb la ment allà mateix, amb els Pirineus com a teló de fons, ampliant l'horitzó.  

L'amor no dóna la felicitat

Llegeixo l'article de Pilar Jericó de El País, La pareja no da la felicidad, i em dic que estic completament d'acord amb el que diu. Que és veritat que si un no sap estar amb si mateix, i això inclou saber estar sol i tot i així poder estar bé, difícilment ho estarà acompanyat. Per no parlar de que la felicitat, no pot basar-se en estar amb tu o sense tu. No obstant, siguem sincers, el desamor pot arribar a causar infelicitat. I per algun motiu serà que anhelem l'amor, que ens dóna aquella injecció d'energia extra en les nostres vides. 

Passenger - Let her go

Necessitat de contacte

Que les persones necessitem del contacte, ja que és el que ens converteix precisament en humans, és una cosa que ningú posa en qüestió. I que la manca de contacte amb els nostres semblants, pot portar fins i tot a la bogeria, també. Tots, en major o menor mesura, necessitem relacionar-nos, alguns d'una manera constant i intensa i altres poden no necessitar-ho d'una manera tan continuada. Ara del que no hi ha dubte, és que la relació, amb tot el que comporta, és el que dóna sentit a les nostres vides, tots la necessitem i la busquem, de manera activa.  

Els espais de reunió que serveixen per estar en contacte els uns amb els altres, són testimoni de com necessitem materialitzar aquesta necessitat de relació amb els altres. Des del tan espanyol bar de tota la vida, que ara una marca de beguda pretén 'revaloritzar', les places, les biblioteques, els restaurants, els cinemes, els centres d'exposicions, les sales de concerts, els centres comercials, ... No volem estar sols, encara que tampoc que envaeixin el nostre espai vital. En ocasions, deixem entrar sol als nostres. Les festes, les reunions familiars o amb amics, les celebracions, ... 

I complementant, o si pel que fos, no ens és possible físicament, ho fem amb ajuda d'internet, amb els emails, les videotrucades, els xats, els SMS, el whatsapp, ... Compartint les nostres fotos, els nostres gustos, els nostres perfils, els nostres estats, la nostra vida. Buscant contacte, relació, connexió, companyia, sentir-se proper. Buscant sentir-se i sentir l'escalfor humana.

Canvis de llum

Porto temps intentat captar el color del cel en totes les estacions. A finals d'estiu quan comencen les 'tempestes d'estiu' al setembre. El cel gris de l'hivern i els seus dies freds i clars. Quan s'apropa una tempesta i el rastre darrere d'ella. Quan està començant la primavera, sobretot, i els dies comencen a ser lluminosos i es respira un altre aire. Quan està en aquest estadi entre el final de la primavera i el principi de l'estiu. Amb aquesta llum especial que només s'aprecia aquests dies. Els dies llargs d'estiu, plens de contrast entre les tonalitats del blau del mar, el brillant cel estival, el blanc dels núvols i el verd resplendent dels arbres. Les postes de sol amb aquells tons vermells, daurats, reflex del dia que se'n va .
No hi ha millor càmera que capti les sensacions que em desperten aquests canvis, que els meus propis ulls i els records que m'enduc, que m'evoquen, que em porten. Que es queden en la meva retina per sempre més. 

Caminar en paral·lel

"Yo necesito a un hombre, pero a un hombre libre, que me escuche, me respete y se respete a sí mismo. Alguien inteligente, con sentido del humor, con el que exista un punto de admiración mutua, [...]Y con aficiones comunes [...] compartir amigos y mantener los propios. Que camine a mi lado, en paralelo, no enganchado a mí. Un compañero, en fin"
Ingrid Rubio, actriu, 37 anys, Magazine La Vanguardia, 16 de juny 2013.

No puc estar més d'acord amb el que l'actriu busca en un home. Sobretot aquest caminar en paral·lel, aquest company de vida, a la fi.

Arribada de l'estiu

Com un camí cap a un element conegut, amb un horitzó bell i esperançador i sense saber què ens trobarem a la profunditat, sota un cel lluminós, així és aquesta estació que comença. Bon estiu!

Danys colaterals de treballar

Sé que el títol pot sonar una mica 'contundent' i ja aviso que això no serà un post sobre prevenció de riscos laborals, que podria, ni pretén remeiar res. Ni molt menys, menyspreuar el fet contrari, no trobar feina, que ja és prou dur.
La raó per la qual últimament he estat una mica missing per aquí, ha estat perquè he tornat a trobar feina. De fet, és l'oportunitat que vaig haver de rebutjar en el seu moment, per agafar una altra que va durar poquet. Si bé les condicions són per riure (que jo he acceptat, perquè no trobo res mes, és així de penós), l'ambient i el que puc aprendre, són més agraïts. Ara, el que m'està deixant sense forces per res més, un cop que arribo a BCN, que agafar el llit, és el fet d'estar a 1 hora d'aquí. Entre metro i bus, les meves 'excursions' cap al Prat, sumats al fet que mai aconsegueixo dormir les meves imprescindibles 8 hores, em deixen mig zombi. I així, quant trepitjo Plaça Espanya, alhora que em dic que encara em queda un viatge en metro, també que, atès que només treballaré a l'estiu i hi ha més hores de llum, es fa més agradable fer una mica de vida social a les 7 de la tarda (si em queden energies). De moment, el que sí segur he aconseguit és un fort refredat gràcies als aires condicionats tan forts de metro i bus.

'Sin whatsapp, sin whatsapp' parodia de Jarcha

Sunny Sunday

Arribo a casa i sento que em falta quelcom.

Ja l'any passat vaig anar al 'Lost&Found', el mercadillu de segona mà que se celebra des de fa un any, a la platja de la Barceloneta. Amb aquest ambient cool, que tant agrada a Barcelona, amb paradetes de roba, sobretot, i les mil-i-una andròmines que us podeu imaginar. Jocs, ninos i ninotets, discos, ulleres de sol, gots duralex (sí, els verds i color cafè!) això si,  tot amb la corresponent pàtina de ser vintage y de segona mà, per suposat. La ubicació no pot ser més idònia, just davant de la platja de la Barceloneta, atestada de guiris, amb bona música punxada per un dj, una divertida paradeta de entrepans de botifarra (Mr Frank&The Butis) i, que no falti en cap festa, una barra on servien cerveses i mojitos. I si a sobre se sap trobar alguna ganga, que realment hi havia, com dos vestits per 4€, el dia no podia ser més rodó.

De fet, tots aquests estímuls han fet que m'oblidara, per moments, de que el que em falta, el que m'ha faltat tot el dia, em continua faltant cada dia.

I tota la resta

No és només això, és més aviat el quid de la cuestió. I d'ahí, ve el només i tota la resta, que no és poc. Més aviat ho és tot

Tempestes de juny

M'encanten les tempestes de juny, com la d'aquest matí que ens hem aixecat amb un cel que s'anava posant cada vegada més negre fins que ha deixat anar un ruixat i semblava més aviat que estiguéssim al mes de setembre. Després ha sortit el sol, brillant, càlid, il·luminant una altra vegada el dissabte de primavera, com dient-nos "Torno a ser aquí! Com anava a abandonar-vos?". I ara mateix, donen ganes d'estar passejant per la platja o en una terrassa, gaudint d'aquest cel blau que ha deixat i l'aire net que es respira. 

Com la vida mateixa, deprès d'un matí de núvols i pluja el sol brilla encara més.

Assolir un objectiu

Ara escric molt més que abans. Aquí i allà. De fet, he assolit una de les meves metes en la vida. Jo he posat bastant de la meva part, és clar. No es pot esperar que vinguin a buscar-te, has de fer alguna cosa, almenys intentar-ho, perquè les coses succeeixin. Encara que et diguin que no (aig! la por al no, paralitza moltes vegades) si bé aquesta vegada, i mira per on, la primera porta a la qual truco, m'ha dit que sí. Segurament, per les condicions, és veritat, encara que l'estil, també estigui sent encertat. És un primer pas!

Trobo a faltar les teves paraules

Mai vaig pensar que trobaria tant a faltar paraules. Les paraules. Aquelles que em fan somiar, somriure, riure. Vibrar per dins, transportar a altres món, ensenyar polièdriques maneres de veure la vida. M'animen, m'envolten, m'abracen. Treuen el millor de mi mateixa. Bussegen entre els mars. M'il·luminen per dins i per fora. Són el més bonic mai sentit o llegit. Mai vaig pensar que trobaria a faltar, les teves paraules...

Demà, més

Avui ha fet un dia d'autèntica primavera, l'escalforeta del sol i la seva llum, han estat enlluernant-nos tot el dia. Llegeixo que la felicitat ens durarà fins dijous. He anat a veure la meva germana, per felicitar-la pel seu aniversari. De camí, m'he dit que fa molt, molt, que no surto a veure verd, a la naturalesa i m'han entrat ganes de tornar a Barcelona caminant. Ni els gairebé 60km que ens separen ni el meu turmell, que encara es ressent, convidaven a tal bogeria. En arribar a la ciutat, una visita ràpida als meus nebots: repàs de com els van els exàmens finals i les posades de llarg que ara mateix, té gairebé cada cap de setmana, la gran. Ja a casa, dubto entre anar a un concert de música persa en un centre cultural o quedar-me, ja que no em trobo gaire bé. Finalment em quedo, escoltant la ràdio i buscant les ximpleries més grans (sí, jo també ho faig) per internet. Ahir ja vaig sortir, Filmoteca,documental de Frederik Gertten, Bananas!*. Un parell de converses per WhatsApp, per saber dels amics. Demà, donar-li classes a una de les meves nebodes per preparar l'examen d'anglès. Demà, més.