Mentre passo el dia a la platja, les meves nebodes- nebots: aquelles personetes que arriben a la teva vida així, per casualitat, i que poden arribar a omplir més del que un creu- m'envien missatges per convidar-me a berenar. Les seves escollides paraules, aquesta barreja de petició i xantatge emocional, que tan bé els hi surt i que tan bé sé caure en ell quan es fa adequadament, fan que desisteixi de quedar-me fins al capvespre. Després d'una gimcana entre el 17 i els ferrocates de Gràcia, arribo a Sarrià, on viuen. És un barri que ja desde sant Joan es queda buit fins al setembre, així que no es veu una ànima. Després d'estar posant-nos al dia sobre notes, anècdotes de l'escola, plans d'estiu i vacances a la Cerdanya (afortunats!!), les meves nebodes m'acompanyen una estona. Primer m'ensenyen un 'jardí secret' que han trobat, que no és més que un tros de jardí de la finca del costat. Com acaben d'activar el reg, diminutes gotes s'han quedat en les fulles de la gespa. L'ambient em recorda la torre dels meus oncles, on vaig passar els meus estius, que tan bons records em porta. Aquella gespa mullada, de forma natural o activant el reg, que sempre sortia disparat cap als racons més insospitats. Per moments, puc tornar a sentir-ho. Els records d'infantesa no s'obliden mai...
De camí cap als ferrocates, sentim el xipolleig d'una de les piscines comunitàries, que tant ve de gust anar-hi, quan ja ha caigut el sol. La meva neboda gran, m'explica que una vegada, en aquestes entremaliadures d'adolescents, es va voler colar amb una amiga i que, tot i les advertències del porter, el van aconseguir despistar i es van ficar. Aquest any ho tindran més fàcil, serà per piscines!!
