Sant Jordi 2016

Port de Barcelona. Autoria propia

¡A temps! encara hi sóc a temps d'escriure una breu nota relacionada amb el dia de Sant Jordi, ja que avui s'acaba el mes d'abril i  com dic jo 'El dia dura tot el mes' (això val per quan et felicitan tard, dir, 'mai no és tard').

El dia de Sant Jordi, que amenaçava pluja, al final es va aclarir i ens va deixar gaudir d'un dia assolejat, per passejar, tot i que cap al vespre es va enfosquir. En el meu cas, per donar un tomb amb les Golondrinas, amb dos bones amigues, fent la volta corta pel Port. Un caprici que tenia fa temps i que, amb el que m'està costant coincidir amb els amics que ja ténen familia (practicament gairebé tots), era aquell dia o ja endarrerir-lo molt.

Casa Batlló. Autoria propia

Per la nit, una altra bona amiga a la que no veia desde feia meses, em va convidar a sopar. Sempre agraden que ens regalin moments compartits, que són els que veritablement queden. Van anar a un petit restaurant a prop de Gala Placídia, i que està just sota d'on van viure ella i el seu, ara ja, marit quan van arribar a Barcelona. I precisament, en aquest mateix edifici i en el mateix apartament, vaig estar a punt de viure, uns anys abans de coneixer-los! Em fa pensar què petit és el món i  quines voltes que dóna la vida. 

Records en la Natura

Avui dinava en els Jardins de la Universitat de Barcelona, en aquest espai allunyat del sorollós centre. Mentre estava asseguda, obserbava com una abella libava una flor i després, una altra. He acaronat les fulles de la planta per copsar la seva textura. En mirar el cel, tan blau, m'he adonat dels matissos de verd que hi havia per la barreja d'arbres. He tancat els ulls i m'he posat a pensar en lo beneficiós que pot ser passar una estoneta en contacte amb la Natura.

De fet, de tots els records que tinc de moments feliços, els que són de contacte amb la Natura, estan gairebé amunt de tot en la llista. La llum del sol, el verd dels arbres, la irregularitat de les branques i l'aroma de les flors, les abelletes i el despertar dels ocellets. L'aire pur i sobretot, la llum del sol.

Tot, per a què?

En el meu últim post parlava d'un fet força dolorós de la meva vida. De fet, si vaig obrir aquest blog va ser per, entre d'altres, poder treure'l per mitjà de l'escriptura. Ja al 2007 vaig escriure un post amb el títol de 'Per què?', sense saber que 9 anys després, començaria a agafar sentit tot allò i canviaria la pregunta per 'Per a què?'. Així, he anat trobant, inconscientment, el sentit últim del patiment que va ser i que en aquests anys d'aprofundiment intern i desperta externa, ha esdevenit quelcom. 

I si parlem de donar sentit al patiment, una obra imprescindible de la que he parlat en diverses ocasions, és la del psiquiatra Viktor E. Frankl, 'L'home en la recerca de sentit'.