Ser amable no costa res i aporta molts beneficis

Font: Moonarea.net

L'amabilitat fa moure el món, ja us ho deia fa un temps...I segueixo pensant, que són els petits gestos, els que fan que la nostra existència, sigui una mica més plàcida, més amable. És quelcom que intento mostrar sempre que puc i que aprecio en els altres. 

Ahir dissabte, sense anar més lluny, em vaig arribar fins el Museu d'Història de Catalunya per veure la exposició 'Fugint de l'Holocaust' donat que s'acabava avui diumenge. En arribar, li vaig comentar al venedor d'entrades, que havia vist a la web que pels aturats, l'entrada era gratuita. (Si bé és cert que ara dono classes particulars d'espanyol a nens, la meva economia és com el temps d'entretemps, molt variable). En demanar-me algún paper que ho acredités, regirant el bolso, em vaig adonar que, en canviar-me aquest i agafar un petit moneder en comptes de la cartera, no el portava. Ell de seguida i amb un gran somriure, em va dir que no em preocupés, que ja s'ho creia i que em feia el ticket gratuït.  Malgrat la cruesa de la exposició, vaig marxar contenta per la compassió d'aquell home.

A l'estiu, m'havia de fer una radiografia als peus per esbrinar què em passava. El metge es va equivocar i només va demanar de fer-la completa en un peu (precissament el que tenia menys dolor). Quan vaig arribar a la sala de raigs X , l'auxiliar de radiologia em va preguntar què em passava. Li vaig explicar i deixar caure que si me la feia dels dos peus, ja estaria i no hauria de passar per tot el procés altre cop. Va dir-me que els protocols eren molt estrictes i que no es podien saltar per res del món. Després de fer-me-la en un peu, va venir molt amable i em digué 'Vinga! et faré també l'altre perquè no hagis de tornar i ja diré que vaig ser jo que em vaig equivocar en el paper'. Podria assegurar que la resta d'aquell dia no vaig sentir dolor...

Una altra anècdota d'aquest estiu passat. Vaig haver de fer una gincana molt divertida, en un dels dies més calurosos que vam tenir. Estava disposada a passar la tarda escrivint en el Buenas Migas de Jardinets, quan em truca una amiga per si podia fer-li un favor. M'explica que anava de viatge amb el marit i dos fills, a Cerdenya, que s'han deixat en carnet de conduir a casa i que són camí cap a Girona per agafar l'avió. Havia d'anar a casa de la seva germana, a 30 minuts d'on era, agafar el carnet i fer-lis arribar, encara no sabien com. Ficada ja al metro en direcció cap a l'Estació de Sants i després de moltes trucades, em diu que vagi a l'estació del Nord i que li doni a un conductor d'autobús. A tot això, jo corrent amunt i avall al metro per si no arrivava a temps. Arribo a l'estació del Nord, compro un sobre, fico a dintre el carnet i a esperar l'autobús que va cap a l'aeroport de Girona. Després d'un ensurt en veure marxar un i pensar que havia perdut l'últim dintre d'aquell horari, veig arribar un altre, EL bus! Veient que el conductor era un mica reticent a portar res i que anava per feina, molt decidida, li dic que si us plau, ell només ha de donar aquest sobre a unes persones que l'esperaran en arribar. Que estava salvant les vacances a una familia! El meu somiure de satisfacció quan vaig rebre un audio de whatsapp amb uns crits d'alegria de tots quatre, junt amb una foto, no té preu. (També em el seu detall en forma de pulsereta i un llapis per la meva col·lecció).

Passejar per la Natura

En diferents posts, he parlat de la Natura com a una de les fonts de benestar més essencials de l'ésser humà, ja que nosaltres mateixos formen part d'ella. No ens ha d'estranyar, doncs, que els parcs s'omplin de gent de totes les edats, especialment el caps de setmana per tal de tenir una estona estirats en la gespa, relaxats sota un arbre o jugant fent servir la imaginació, amb un arbre com a vaixell pirata. 

Asseguda en una Poang, cadira d'una coneguda casa de mobles sueca, amb el sol tocant-me de ple (la meva habitació està orientada al sud), amb uns dies de repòs obligada per un refredat, aprofito per penjar aquest post sobre la Natura a la tardor. La part positiva del meu obligat tancament, és que puc aprofitar per reflexionar (encara més) -ara que m'ha passat el mal de cap de 24hores- i agrair que tingui salut.

Parc de Collserola. Foto: Creació pròpia

Com a bona PAS, necessito la meva dosi, gairebé diària, de Natura i quan no puc pujar a Collserola, m'arribo fins a la Tamarita o al Palau Robert,  a 20 minutets de casa, un dels jardins que més m'agraden. Per cert, un amic meu em va dir, amb certa sornegueria, "Oh! ¡el super plan!" sense saber que un dia el vaig citar allí, doncs quedaba prop de casa seva, per si la cosa, entre el fullatge, la proximitat de seure junts en un banc i demés, la nostra història es materialitzava. No va ser i mai va ser i així (no) va anar. 
El dilluns al matí, a les portes de caure rodona al llit, vaig fer una caminada per Collserola, entretenint-me per la part del bosc, no tant el transitat camí que porta a la Carretera de les Aigües. Abraçar arbres, buscar pinyes per decorar i fer una mena d'escultura amb branques en el tronc d'un pi (veure foto inferior esquerra), em va recarregar les piles fins la propera. La imatge d'un arbre a punt de caure a terra, recolzant-se sobre un altre em va recordar aquella frase "Ningú no s'aguanta dret sol".

Palau Robert. Foto: Creació pròpia

Al Palau Robert, a les Cotxeres, ara hi ha una breu exposició sobre Camins de Natura, pels qui som amants de passejar tranquil·lament pels camins que porten a boscos insondables, plens de secrets i fantasia, de colors que canvien cada dia. I el que és més important, cap camí és igual i cap camí, cap indret, roman igual que el del dia anterior.
De igual manera, cap onada és igual que l'anterior, ni arriba vora el mar de la mateixa manera, ni cap petjada del passejant queda impressa en la sorra com l'anterior.  

Dia internacional del somriure

No em cansaré de dir-vos el beneficiós que és somriure, per nosaltres mateixos i pels altres. Tots amb un somriure!

Continuar amb un Blog nou

És quelcom que em rondava pel cap feia temps, que ho havia parlat amb alguns amics, que veuen la meva necessitat d'anar més enllà. Que sempre què deia que tenia un blog i em preguntàven que què escrivia, afegia "És molt personal, molt íntim,..." amb una barreja entre timidesa i no tenir clar si volia que llegeissin alguns escrits, com dient 'I fins aquí puc llegir (dir). Així que, avui que començen un nou mes, m'he decidit. Amb la recent arribada de la tardor, estació ideal pel recolliment junt amb la contemplació dels canvis, on la Natura es mostra més bonica. Moment on les fulles no cauen sense sentit, ans al contrari, ens recorden que, essent igualment nosaltres part de la Natura, també existeix aquesta necessitat de canvi, de lluir esplenderoses com igualment belles són les fulles que es deixen trepitjar per ensenyar-nos la seva humilitat, el seu procès vital de regeneració constant. Com si fos el primer dia, com si no hi hagués cap altre moment, que de fet és així, ben aviat obriré un nou blog, una 'etapa de continuïtat'. No puc dir 'nova etapa' ja que que respon a les reflexions sobre el que he après, he canviat (durant els darrers 8 anys) i al fet de voler contribuir a procurar benestar propi i als altres, per tenir una vida més plena i conscient. I creure'm allò de 'Mereixo viure! Mereixo Amor!'

No serà un tancament definitiu d'aquest blog, tot i que segurament escriurè menys sovint, serà un fins aviat!