Dies freds, cels clars

Em desperto a les 6.20 pel soroll dels veïns. Intento seguir dormint fins les 8 que és la meva hora habitual per despertar-me, però ja no puc, així que com considero que ja he descansat prou, em llevo. Tanco el balcó i noto que fa més fred que ahir. Miro per la finestra i veig que per l'única cosa que pagaria la pena obrir els ulls aquestes hores, seria per veure aquest espectacle del joc de llums que es van donant en l'horitzó. Em fascina aquesta gamma cromàtica tan harmoniosa i em dic que ni tan sols l'ull humà, amb les seves imperfeccions dins d'aquesta màquina perfecta, és capaç de captar aquests instants de bellesa canviant.  
I encara que al llarg del dia el sol no sempre llueix, em fixo que els dies freds, hi ha cels clars.

No m'agrada anar a Ikea

No m'agrada anar a Ikea. Hi ha quelcom que em neguiteja. Tot i això, he comprat coses per la casa, sí...Com avui, una llum pel saló amb una petita per llegir incorporada, que substitueix a una altra que s'ha trencat. I tot i que les poques vegades que he anat, m'he endut només el que anava a buscar, no m'he pogut estar en veure uns bonics llums del cristall del gel. Aquests sí, aquests sempre m'han agradat. De fet, un nadal vaig fer uns de ganxet que vaig penjar del sostre, amb unes pinyes petites (m'agrada veure coses penjades del sostre) i quedava molt original. Aquests van amb piles i els he posat a la finestra de la meva habitació i amb la cortina taronja, es crea una combinació freda i càlida, molt bonica.

La millor de les caricies

Cuando las palabras son la mejor de las caricias

Cuando oirlas son el mejor de los bálsamos

Cuando hacen que luzca la mejor de tus sonrisas...Se echan de menos...

The Shopping Night Barcelona

Ahir a la tarda, després de la inauguració de l'exposició del MNAC, El museum explora. Obres d'art a examen, vaig anar amb una amiga a la Shopping Night Barcelona. Un bany de frivolitat, d'evasió, de tenir una experiència diferent, en aquests temps de crisi, coincidint amb l'encesa de les llums de Nadal. Per descomptat, va ser canviar d'ambient completament. I si bé en el primer esdeveniment es tractava de conèixer, com si fos el CSI de les obres d'art, tot el que no es veu d'elles, en el segon, era tot el contrari. L'aparença i millor cara de no només les botigues, sinó també dels assistents a la festa (festa del shopping importada de NYC), era el més important. Si en el primer es podia saber el que pot revelar la restauració d'una obra, com saber si es tracta d'una falsificació, la manera de fer escultures, l'aprofitament d'un llenç per part de l'artista, entre moltes curiositats, en el segon no hi havia lloc ni espai (literalment, doncs estava a vessar de gent) per res que no fos mostrar la millor cara. En aquest cas, es tractava de mostrar una imatge cuidada tots els detalls, per tal de mostrar una bellesa, que tot i ser efímera i frívola, no deixava de ser aquesta part de bellesa que a tots ens agrada contemplar. I si a les obres d'art, roman la bellesa que l'artista va voler plasmar i és l'espectador el que descobreix el que havia més enllà, a la festa la bellesa és efímera i el que veritablement importa, és el rerefons de la persona. Encara que una nit a l'any, tingui el desig, com en l'obra d'Oscar Wilde, que la seva bellesa i joventut sigui immortal.

Invitacions

Dissabte a la nit vaig anar a la festa d'aniversari de l'amiga d'una amiga i l'amfitriona, que coneixia només d'una vegada, va ser tan amable que va deixar que els seus convidats portessin, al seu torn, a altres persones. Això em recorda una frase que m'ha dit sempre la meva mare "Quan et convidin, has d'anar sempre", que si bé estic d'acord amb ella, la matisaria i diria que no sempre s'ha d'anar... Tanmateix, amb el temps m'he adonat, que no hi ha res que agradi més que ens convidin i he tingut la fortuna d'haver estat convidada a moltes coses al llarg de la meva vida (i sempre he anat amb molt de gust). Això de convidar, sempre ha estat una cosa que agrada tant a l'amfitrió com als convidats. I precisament d'això va parlar el periodista Lluís Permanyer a la Casa Elizalde, entre moltes coses molt interessants sobre la burgesia de principis de segle XX. De com les famílies bugesas que vivien a l'Eixample, tenien un dia concret per rebre convidats.

 Ara un pot ser convidat qualsevol dia, per a qualsevol esdeveniment, sense, potser tants formalismes. Com aquesta tarda que m'han convidat a la inauguració d'una exposició, fet que m'ha fet molta 

il·lusió (l'exposició en si, això ... ja seria un altre tema de què parlar). De tant en tant, també veig la frustració que pot provocar entre els nens això de no ser convidat a les festes d'aniversari. Com poden alegrar o entristir amb sol rebre, o no, aquestes targetes decorades amb motius infantils i escrites per ells mateixos. I és quan s'adonen que un es vol veure envoltat de les persones amb les que se sent a gust i que no es pot (ni és possible) agradar a tothom. 

Sigui com sigui, m'encanta que em segueixin convidant! i sobretot, rebre les mostres d'agraïment de l'amfitrió / a, per la companyia i els bons moments passats.

Compliments gratuïts

Avui necessitava un moment (o dos, o tres, ....uns quants, per no dir que tot el dia, tots els dies) d'alegria i ves per on, quan m'he ficat en el blog de la cosina d'una amiga i entre les seves manualitats, fetes amb molt d'amor i dedicació cap a la seva familia, he trobat un post amb aquest oferiment de compliments gratuïts, ha aconseguit que somrigués. Us ho deixo, a veure què us sembla, crec que és una molt bona idea!  

Andrés Madariaga a La Casa Elizalde

Si hi ha un centre cívic a Barcelona que té una bona programació en general i de música (gratuita) en particular, aquest és la Casa Elizalde. I si hi ha una cosa que és d'agraïr, és que portin joves talents, com el pianista Néstor Bayona, el març passat, que va interpretar, amb la seva profunda sensibilitat, peçes de Liszt i Schumann, entre d'altres. Aquesta vespre he pogut gaudir d'una altra jove promesa, el guitarrista xilè Andrés Madariaga. Un jove talent que ha guanyat diversos premis arreu del món i el Premi Llobet de Guitarra 2011.
Una mica de música per gaudir amb tots els sentits (o gairebé) i sortir amb un somriure (i ell no només és un virtuòs de la guitarra, també en té un, de bonic somriure). Tan de bó poguès tornar a casa cada dia amb les sensacions de pau que dóna la música.

Esforç i constància

Ahir vaig compartir l'alegria de graduar-se d'una amiga, després d'uns anys d'esforç i treball constant i en especial, l'últim any per circumstàncies bastant doloroses per a ella. Així que, el seu xicot i jo, la vam acompanyar en el que va ser una ceremonia molt maca. La padrina Mònica Terribas, en el seu dicurs, va fer esment a la constància i l'esforç, que supossen uns estudis on-line. I que no s'ha d'abandonar mai en allò que un mateix s'ha propossat, malgrat els obstacles o el panorama actual, que és com per preguntar-se on anirem a parar... (això darrer ja és meu). També va fer esment  a la tornada de l'esforç, que dubtar és saludable i que també s'han de qüestionarse els encerts. De moment, haver arribat fins al final, tot i el futur incert, (la certesa ja no existeix) supossa un gran encert!

What does it feel like to fly over planet Earth?

Avui volia escriure, però estic cansada... així que de moment, deixo aquest video que potser reflexa com en segueixo sentint a vegades. Veient-lo tot des d'una perspectiva molt allunyada (del planeta) i alhora, havent de tornar, amb tot el que he vist i sentit.
Per sort, aquestes diminutes llums que es veuen desde l'espai, em recorden que, malgrat tot, pot ser un lloc càlid i acollidor en el que viure.

On són els bancs bons?

Aquest matí he trobat a una amiga, per casualitat, mentre esmorzava en una cafeteria. Hem passejat per Gràcia, fins a una placeta i hem buscat un banc per continuar xerrant. Donat que els que hi havia, no els hi tocava el sol, ens hem assegut en una mena de barana que hi havia sota d'un arbre. Al cap de mitja hora han vinguts dos noies i un noi i ens han demanat si ens podien fer unes preguntes. Els hem dit que sí i ens han explicat que eren estudiants d'una escola de disseny, que hi ha aprop. Les preguntes estaven relacionades amb el disseny a Barcelona, etc i quan ens han dit que diguéssim quelcom que ens agradés, de seguida l'he dit que els bancs, els meravellosos bancs al sol. Aquests bancs que tan agrada seure i aprofitar els rajos de sol, com el que ens il·lumina avui, encara que faci fred. I l'he explicat a la meva amiga, que uns bancs en els quals m'agrada molt seure i observar la gent, són els que hi havia als Jardinets i que no sé per què, han desaparegut. Amb lo a gust que s'hi estava, a l'estiu, a la primavera, a la tardor, a l'hivern, tot l'any! perquè hi ha uns que estan orientats al sud i són mot agradables. I jo em pregunto, on són aquests bancs bons??

Die Goldberg-Variationen, J.S. Bach

Dintre de la programació d'activitats que fan a CaixaForum, estan les de Música, amb una serie de concerts, per aquest mes de novembre i desembre. I per obrir la temporada, les Variacions Goldberg de J.S. Bach (avís! les entrades estan exhaurides).
Tanqueu els ulls i deixeu-vos endur.... hi ha res millor que uns minuts de música clàssica al dia?

 

El sol torna a brillar

Literalment...de moment!