dissabte, 30 de gener del 2010

Anar a per llana i tornar trasquilat

Si hi ha un canvi que pot ser important en la imatge, és el del cabell, ja sigui amb un tall, un canvi de color o ambdós. Doncs bé, feia temps que volia posar una nota de color en el meu castany i ahir a mig matí vaig decidir-me. Com que des de gener he entrat a formar part d'aquest grup de la societat (confio que por poc temps) vaig anar a una acadèmia de perruqueria, ja que els preus són molt més econòmics. Està en un carrer al costat del metro de Fontana i com que no els hi vull fer publicitat, si la busqueu, com que només hi ha una, la trobareu fàcilment. Bé, doncs en principi volia una retallada de repàs i fer-me el color. Li pregunto a la que era la professora (desprès vaig adonar-me que si ella era professora, els alumnes malament anirien) què em recomana, doncs no volia fer-me res que es notés gaire. Em diu que unes blens ( o metxes, en catanyol) d’un to o dos més clar que el meu, em quedarien bé. Una altra noia m’ensenya els colors en un d’aquests catàlegs que tenen i escullo un. Desprès, em fan seure i al cap de poc ve la “profe” amb una mena de capa de plàstic i una gorra per als blens. Sense dir-me res, m’obre pel darrera la samarreta de coll cigne que porto, per ficar-me la capa de plàstic. Abans de que continuï, l’aparto les mans i li dic que me’l farà gran (ara ja m’ha quedat per un coll talla XXL) que ja ho feia jo. Lo de la gorra si que ja és de por. Me l’enganxa amb celo, amb unes punxes a banda i banda del cap, de manera que semblo un extra d’alguna peli de marcians de sèrie B i en la barbeta, un cotofluix perquè no em faci mal, ja que et tensen el barret com si t’estiguessin fent un lifting pel mateix preu.A tot això, ja havia captat l’ambient que es respirava, doncs només hi havia tres profes per un munt d’estudiants i no es podia estar per tot. Així que havia d’estar pendent.
Doncs bé amb aquesta pinta (en aquell moment, vaig donar les gràcies de que aquesta part de la perruqueria quedés en un pis inferior i no a peu de carrer) la “profe” em diu que em posarà el color que he decidit. Li demano que em deixi veure altra cop la carta de colors, doncs en aquell moment atenia tres o quatre persones més alhora. Un cop que ja m’he assegurat de que és el color que vull, el prepara i me’l comença a posar. El sistema del barret, consisteix en anar traient blens i depèn de si et treuen més o menys, es nota més o menys. Quan ja acaba, en preguntar-li quan de temps havia d’estar em diu que depèn del meu color inicial, del calor corporal, etc. Així que estic pendent, doncs repeteixo que hi havia molta feina, i al cap d’una estoneta.....Déu meu!. Les meves blens eren rosses!!. I jo no les volia rosses!!!!!!!. Li pregunto a la primera estudiant que passa, si em pot localitzar a la professora, doncs crec que el meu color ja està. Em diu que normalment han de passar 30 minuts i insisteixo en que la porti. Em treu la disfressa de marcià i passo a una altra noia, que em renta el cap, amb una força tal que sembla que m’arrencarà el cabell. Així que, entre aquesta exagerada fricció en el meu cuir cabellut i el color, ja visualitzo la perruca que venen per gairebé 400 € en el meu cap. Quan em passen a tallar, un altre estudiant, enllesteix la feina en tres minuts. Passa la “profe” per veure si ho ha fet bé i es limita a agafar les estisores i tallar un insignificant cabell. Li comento que em veig massa rossa, tot i estar mullat el cabell. Una altra noia me l’asseca i a mida que ho fa, l’expressió de la meva cara passa de l’expectació a la sorpresa per acabar amb un cabreig. Finalment marxo d’aquella mena de Camerino de los Hermanos Marx, i vaig a pagar on també està la “profe”. Li dic que no m’agrada gens, que m’ha deixat rossa i que jo només volia un to de llum i no això i que m’ha fet tantes que sembla que m’hagi tenyit. Em diu que me les pot matisar, sense pagar per supossat, i que així no em veuré tan rossa. La noia que m’ha assecat el cabell, que porta un ros-pollastre-total, insisteix, junt amb la profe, que em queda bé, que se’m veu maca. I jo, que no és tracta d’això, sinó que no és el que jo volia, que tenia la idea de quelcom més discret. Total, que haig de tornar per la tarda perquè m’ho matisin i tot i això, no m’agrada el to i m’hauré de tenyir completament, amb un to lo més semblant al meu per treure’m aquesta pífia. Ah! I quan torno per la tarda, una altra noia també s’estava queixant de lo rosses que l’havien quedat les blens. Sospitós, oi?.
Així que res, per una altra ocasió, si és que n'hi ha, aniré a una perruqueria amb cara i ulls!.


dijous, 14 de gener del 2010

Frustrar la frustració

Tots hem sentit a dir que els nens d’ara tenen de tot i els hi falta disciplina. M’adono que molts pares confonen la disciplina amb l’estimació i així, pensen que si renyen als seus fills, es com si no els estimessin quan en realitat s’estan preocupant i per tant, fent un acte d’amor envers els seus fills.
La majoria dels nens, estan envoltats de moltes coses i els hi falta lo més essencial: l’amor dels pares, entenent aquest com, entre altres coses, educar per la frustració. Al meu parer, un nen que mai es frustra, s’acostuma a que pot obtenir tot en qualsevol moment i no aprèn a esperar per obtenir el que vol.
L’essència del nen és satisfer tots els seus desitjos i són els adults els que han d’anar “modulant” la seva conducta, pel seu bé psicològic i una saludable vida social. Quan un nen no obté el que desitja- i aquí s’ha de distingir entre els desitjos i les necessitats- ha de reconèixer primer i acceptar desprès, la seva ràbia i impotència, com emocions més del seu aprenentatge vital. Molts cops sento que els pares els hi diuen als seus fills que “la vida és així”, que“no es pot aconseguir tot” o que “ara no pot ser”. I també em trobo que, més que deixar que el nen es quedi frustrat i en conseqüència, amb l’aprenentatge, hi ha un recompensa per apaivagar el que ha creat la pròpia frustració.
D’adults, hi ha moltes accions encaminades a compensar les frustracions diàries.