dissabte, 8 de març de 2008

I què és el que em fa estar així?

Doncs suposo que tot i res. Que lo de sempre i lo que (mai) passa. El destí de la meva vida i el de la meva mort. Les fatals casualitats i la intuició (mai) provada. La soledat tan (in)desitjada. L'afartament de tot. El no saber res i veure-ho tot. Les emocions que van per dintre i no s'endevinen per fora. La certesa que tot és continu i té un final. L'acabament de la tranquil·litat, robada (i jutjada), tan desitjada. En el fons, jo mateixa.

2 comentaris:

  1. Només el fet de descriure't tan lúcidament ja és un pas. Soledat desitjada, o no? Tranquil·litat... de veritat desitjada?
    Sé per experiència que la serenitat és un valor... que normalment refusem quan la tenim (pensem que ens avorrim).
    T'escoltaré sempre. Et contestaré sempre (amb una mica de paciència, si trigo, si's plau).
    Una abraçada,
    Eduard

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Eduard. No puc dir que espero no decebre amb els meus escrits, això sería impossible.
    La tranquil·litat..realment desitjada i molt necessitada.Tot i que no puc dir que no la tingui.
    Salutacions,
    Lupe

    ResponSuprimeix

Gràcies pel teu comentari!