El Montserrat que m'agrada

El divendres sant vaig ser a Montserrat, on m’agrada anar al menys un cop l’any. Té l’avantatge que no et cal el cotxe per arribar-hi fins a la muntanya. I l’inconvenient de que precisament per aquest motiu, segons com, es pot convertir en un “parc temàtic” (i perdoneu-me) sobretot els festius en que tothom ha tingut la mateixa idea que tu. D’entrada, en agafar els ferrocarrils a Plaça Espanya, hi van haver de posar un altre tren de reforç, perquè estava “a petar”. Com a anècdota divertida, dir-vos que, en el que jo hi anava, una dona catalana (el detall és important) intentava explicar a uns japonesos que aquell sí era el tren correcte per anar a Montserrat. La pobra dona els intentava ajudar i per esbrinar si baixaven a Monistrol o abans per agafar l’aeri, els hi va preguntar “Van a coger la cesta?”(sic)...No sé si a

la Moreneta s’arriba en “cesta” o no, però de ben segur que la imatge és divertida.
Per trobar una mica de tranquil·litat i, perquè no, d’espiritualitat, vaig haver d’endinsar-me per camins més aviat solitaris. Malgrat tot, crec que és impossible sentir-se sol enmig d’aquelles muntanyes ( i no ho dic perquè continuament et trobes a algú que busca lo mateix que tu). Suposo que l’home ha de tornar a la seva essència natural més pura i autèntica i ho aconsegueix en la Natura, on es troba amb sí mateix. Sense artificis ni màscares, ni distraccions, ni res més que li calgui per conèixer-se. (a alguns, potser us sonen aquestes reflexions d’una excursió que vam fer a Núria, amb la boira envoltant-nos).

Vaig voler fer unes quantes fotos per fer un “Particular àlbum de la flora de Montserrat en primavera”, però em van tornar a deixar la càmera amb les piles mig gastades i em van fallar a la 2a foto, així que us deixo aquesta.

Despullar-se és fàcil

Despullar l'ànima, no tant.
Especialment, quan estem patint.

Pujar al tren

Quan vegis passar el tren i dubtis si puges o no...
perquè no coneixes la destinació

perquè no saps qui hi serà
perquè no coneixes a qui hi ha...
.... puja-hi!, sempre trobaràs una parada on poder baixar-te...
I potser, em trobes a mi i tot.

La fina línia del desig

Aquella fina línia entre el desig i quelcom més...Aquell espai del no res, on les emocions poden esdevenir sentiments més profunds...Aquella terra de ningú on has anat a parar no saps ben bé com... Aquella fina línia que vols creuar...malgrat no tinguis molt clar el que et trobaràs a l'altra costat...

(escultura, L'idol etern, Rodin)

Votar o dipositar el vot?

Deixant de banda que els resultats electorals siguin, o no, del meu grat, hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció. Quan he anat a votar, en el moment de depositar els sobres en les urnes, la presidenta de la taula ha fet el gest d'agafar-los. Llavors l'he dit si no els podia introduir jo, doncs era jo la que votava. I m'ha dit que no, que l'havia de fer la presidenta de la taula. Bé, que el procediment electoral sigui aquest, ho respecto. El que no entenc és perquè quan ens ensenyen com han anat a votar els polítics, molts introdueixin ells mateixos el sobre i no el/la president/a. M'he estat fixant i han introduit els sobres: Carme Chacón, Dolors Nadal, Joan Herrera, José Montilla, Artur Mas i Daniel Cirera (si m'he equivocat amb algú, que em disculpi). A veure, no és "la festa de la democràcia"?. Doncs tinguem-la en pau i que siguin els primers que donin exemple. I sí, ho fan per la foto, però podrien fer el gest i que ho acabès el/la president/a. I ara el moment de rauxa: quina fulla la del Senat!. En arribar al col·legi , he vist un munt de gent intentant plegar aquesta macro-fulla de color sépia. Més que una elecció, semblava un taller de papiroflexia. I després, de lo malament que s'ha plegat, no cabia per la ranura de la urna.

I què és el que em fa estar així?

Doncs suposo que tot i res. Que lo de sempre i lo que (mai) passa. El destí de la meva vida i el de la meva mort. Les fatals casualitats i la intuició (mai) provada. La soledat tan (in)desitjada. L'afartament de tot. El no saber res i veure-ho tot. Les emocions que van per dintre i no s'endevinen per fora. La certesa que tot és continu i té un final. L'acabament de la tranquil·litat, robada (i jutjada), tan desitjada. En el fons, jo mateixa.

Sant Medir 2008

Avui és Sant Medir, una de les festes populars que més m'agrada. La llegenda diu que... "
Sant Medir era pagès. Visqué cap a l'any 303 a Sant Cugat del Vallès, durant el domini romà de Dioclecià, que mantingué una forta persecució vers els cristians. Un d'ells, el Bisbe Sever, sentint-se en perill decideix fugir de Barcelona; perseguit pels romans, emprengué el cami de Sant Cugat on trobà al nostre Sant plantant faves. Li explicà el motiu de la seva fugida i, decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si és preguntat per ell, els respongui amb la veritat. Que els digués que mentre ell sembrava les faves el bisbe havia passat per aquell lloc, i que de ben segur el trobarien pocs metres avall.Els perseguidors en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat. Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produïnt així el miracle.Sentint-se enganyats, els romans portaren pres a Medir i el van martiritzar juntament amb el Bisbe Sever, al que també havien capturat."

(extret de http://www.santmedir.org/llegenda.html).

Aquest matí, abans de les 8, ja m'han despertat els petards de la colla del meu barri i ara, en tornar per dinar, he vist que s'estaven preparant, per la desfilada de la tarda (ruc ínclòs). Recordo com, quan passaven sota del col·legi, ens deixaven sortir i quedar-nos en la vorera per recollir caramels.

Us deixo les impressions desprès d'haver assistit aquesta nit, a la cavalgada del carrer Gran de Gràcia. Des del balcó d'uns amics, he pogut veure la festa amb una altra perspectiva. Carros, calesses, camions, cavalls, bandes de percussió, bandes tradicionals,...El molt Honorable senyor alcalde, Jordi Hereu, encapçalant la desfilada, en un carro. Més tard, el senyor Trias, en una calessa. I com a música de fons els crits de "Ei, aquí!!!" de nens i pares desesperats per agafar, quants més caramels millor. Unes llaminadures que de ben segur, faran las delícies dels dentistes o acabaran oblidats en un pot de la cuina. I això sí, un olor a camp que s'agraeix en aquesta gran ciutat. Ara, en quant ha acabat tot, l'esbandada general ha estat notable i ja s'han posat a netejar 5 camions de BNeta!. Dolça Festa!.

Manolo, hazte la cena tú sólo!

Aquesta frase, que segur aixeca més d’un somriure i d’una riallada, la vaig veure en una paret d’un carrer de Gràcia, fa uns anys. La veritat, a mi em va fer molta gràcia. M’imaginava la dona dient-li al tal Manolo, de les exigències del qual estava farta, que ja no li faria més el sopar. Ni res més, si calia. Llavors, encara no hi havia tanta conscienciació sobre la necessitat que l’home també fes les tasques de la llar. Ni tants estudis amb tants per cent del temps que dediquen ells i elles a planxar, treure la pols o a fer la compra. Cada vegada que llegeixo un, penso si realment serveixen d’alguna cosa.

Hi ha una paraula que mai m’agrada’t i és la d’ajudar...com si fos una tasca aliena. Com quan ofereixes la teva ajuda a un company de feina. “T’ajudo?”. Si és clar!, però també és el pis en el que tu vius, les camises que et poses, el llit en el que dorms,...
El que de veritat serviria, és que es posessin en la pell de la dona que desprès d’un dia de feina, encara ha de posar rentadores, fer el sopar, encarregar-se de que els nens facin tots els deures i comprovar que la nena té l’equip de natació en la motxilla per demà. I no em val l’excusa de “És que no serveixo per a això”. Molt bé, ho has intentat?. Si creus que no serveixes per algunes coses, almenys intenta d’altres. Creus que les dones portem un gen-de-la-neteja incorporat?. Que naixem ensenyades?.

Si no es canvia des de l’educació dels nens, d’ells i d’elles, que la responsabilitat ha de ser compartida i que no hi ha cap motiu pel qual la dona hagi de carregar majoritàriament, amb les tasques de la llar, no hi haurà estudi que conscienciï de res. I altra cosa important: que els nens vegin com els seus pares també planxen, estenen roba, escombren, etc. Que aprenguin amb l’exemple, amb el que veuen.

Ara, també haig de dir que conec pares que fan molt i amb molt de gust i gràcies a ells, tinc l’esperança que les generacions futures canviaran la mentalitat.