Perquè us feu una idea de la importància que des de la infantesa hi ha de saber decidir, us posaré un exemple. Una de les meves nebodes, és incapaç de decidir per ella mateixa què vol, en les coses més banals. Desprès de preguntar-li que vol per berenar i de dir-me “el que tu vulguis”, ja cansada d’aquesta resposta vaig dir-li “Si?. Doncs un tros de pa dur” i ella, rient, em torna a dir que li és igual. Veient que es comporta d’aquesta manera en altres àrees, vaig explicar-li que si no aprenia a prendre decisions i deixava que fossin els altres els que ho fessin, potser hi hauria alguna cosa que no l’agradés, apart d’altres conseqüències. Potser la seva falta de decisió es deu al fet de voler agradar ( "i si el que decideixo no l’agrada...?"), a que l’han deixat poc marge per a fer-ho i s’ha acostumat o a que realment, l’és igual si la seva tieta li dóna un tros de pa de fa dos dies per berenar.Aquesta manera d’actuar, es pot arrossegar fins l’edat adulta quan la persona ha de prendre decisions importants, que estructuraren la seva vida. Una de les possibles causes que trobo en voler que els altres decideixin per a un, és que d’aquesta manera la responsabilitat, si no va bé, sigui de l’altre. "Si m’equivoco, no he estat jo, doncs jo no vaig decidir". Però, la decisió de fer cas a aquella decisió, en realitat, és d’un mateix. Malgrat un no es doni compte, malgrat tenir la consciència tranquil·la perquè no va rumiar cap a on tirar, sinó que va ser altre.
Altre qüestió, és la falta d’autonomia que hi pot haver, doncs si és depèn d’un altre, no s’és capaç de tirar endavant amb la pròpia vida, amb els èxits i els fracassos. .
No només hi ha el dret de poder decidir, sinó la obligació de fer-ho, doncs sinó hi ha autonomia, la vivència de la pròpia existència ens és aliena. I això, no deixa poder eixamplar els horitzons.
