Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.
diumenge, 9 de desembre del 2007
dissabte, 8 de desembre del 2007
Si (R. Kipling)
SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling
dilluns, 3 de desembre del 2007
"Sirenito" (o com es pot liar la troca)
Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.
dissabte, 1 de desembre del 2007
Bicentenari del naixement de Garibaldi
Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...
dijous, 29 de novembre del 2007
Mind the Gap ( i altres foteses)
No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt". Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".
dimecres, 28 de novembre del 2007
Nothing else matters
Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.
No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.divendres, 23 de novembre del 2007
23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.
dimecres, 21 de novembre del 2007
Busco company de viatge
Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe
diumenge, 18 de novembre del 2007
El preu de la Intimitat
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.
diumenge, 11 de novembre del 2007
Trencament en la muntanya russa
divendres, 9 de novembre del 2007
Què es pot fer un cap de setmana
Tot i que, hauria de tenir "el pla de la meva vida" per sortir ara de festa, doncs aquesta tarda he anat al gimnàs i ha vingut una monitora suplent que ens ha donat una canya increïble. No sé què havia berenat, però ens ha deixat fets pols. Bon cap de setmana, o com diem per aquí " finde".
dimecres, 7 de novembre del 2007
diumenge, 4 de novembre del 2007
Tintín o Astèrix? ColaCao o Nesquik?
De petits,( o ara de grans encara) què preferíeu llegir, Tintín o Astèrix?. I amb què us agradava la llet, amb ColaCao o amb Nesquik?. Doncs bé, jo tinc la teoria de que la gent que llegia (llegeix) Tintín (o si més no, era el seu favorit davant l’Astèrix) també preferia beure llet amb ColaCao i els que preferien l’Astèrix, amb Nesquik. De moment, a les persones a les que els hi he preguntat, han confirmat aquesta correlació. Jo he preferit més a Tintín i el ColaCao. Fa uns mesos, Canal 33, dintre del actes del centenari de Hergé, va emetre un documental sobre la vida d’Hergé , amb una entrevista que li van fer fa anys i on explicava, gairebé cada historieta, amb tota la simbologia que hi havia al darrera. Realment, res es “perquè sí”. Bé, només és una curiositat, desprès d’observar els hàbits de lectura de la gent. No us la preneu molt seriosament.dissabte, 3 de novembre del 2007
Festa sorpresa
Us han fet mai un festa sorpresa?. A mi no perquè diuen que sóc tan organitzada que, les tinc organitzades abans de que es pugui decidir res. Tot i això, us animo a que, si us ve de gust, en feu una quan vulgueu. Bé, això també li passava a una cosina meva, fins aquesta any que ha fet 40 i la seva família va decidir organitzar-li una amb tota la família i amics, sense que ella sospités res, tot i que desprès ens va dir que sí que li van resultar estranyes algunes coses...El dia “D” va ser el passat dissabte i ho vam celebrar amb un dinar, que es va allargar fins a les 7 (això ja passa a vegades) en el poble en el qual he passat la meitat de la meva vida, doncs era on passava l’estiu de petita ( he tornat algun estiu) i ja se sap que les vacances escolars eren molt llargues. Dóna la casualitat que els meus tiets també tenien una torre i altres tiets per part de pare també, així que al final érem una colla important, entre cosins, amics i demés. Tots tenim molts bon records d’aquest lloc i fer-ho allà va ser com tornar a la infantesa i els jocs i bons moments que van passar plegats.
Però anem a la festa.. El marit de la meva cosina li va ensarronar per a anar una mica més tard (ells acostumen a anar els caps de setmana) ja que havíem d’arribar tots els convidats. Quan per fi van arribar, la cara de sorpresa de la meva cosina, no tenia preu (tinc una foto que així ho demostra). Es va emocionar moltíssim de veure tota la seva família (amb algunes baixes, però justificades), els seus ex companys d’ESADE, els de la seva ex feina, alguns que havien vingut des de molt lluny, els de la Coral, etc. Tothom estava allà per felicitar-la en un dia tan assenyalat com és el dels 40, que com deia no sé qui, era la meitat de la vida. Una de les seves germanes i el seu cunyat (ambdós sociòlegs) van tenir la original idea de preparar una enquesta per a veure quant coneixíem a l’homenatjada. Em va fer molta gràcia veure tothom intentant treure informació dels pares i germanes, perquè havia preguntes realment difícils. El seu cunyat, professor i expert en SPSS, va prometre introduir l’enquesta en aquest programa i treure conclusions. Què bo!.
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...
dijous, 1 de novembre del 2007
Caminada per Collserola
En total van ser 15 km. entre el Parc de Cervantes i el Laberint d’Horta i nosaltres ho vam fer en 4h10’, que no està malament tenint en compte les parades de l’avituallament , les fotos, etc. Quan vam arribar, ens van donar dues ampolles d’aigua i tota la Coca- Cola del món (ideal per reposar??). A la foto, "moment tap" o com els embussos també es donen a la muntanya. No he posat la resta de les fotos per allò de la protecció de dades... (o algo així, oi?).
Doncs res, que si l’any vinent us animeu, us ho recomano. Ho té tot; Natura, bon rotllo, aire sa, vistes de la ciutat (pels que sou molt urbanites), podeu fer amics, etc. Ah!, com a curiositat, en la sortida ( a les 9:30) vam posar la música de “Carros de fuego”, més que res per animar-nos...
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Teories de tardor
La tardor fa que caiguin les fulles i que el paissage canviï, ens vingui més de gust estar a casa, faci més fred, la llum del cel al capvespre ens fa pensar més en el camí fet i el que queda per fer. Algunes lectures podrien ser com les del llibre de E. Punset, que tot i que no he llegit, us fa cinc entims en l'entrevista de La Vanguardia.Ja em direu si us agrada. La teoria està tan bé... dimecres, 24 d’octubre del 2007
Revolucions internes
És tard, no sé quina hora és,però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets,
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.
Difícil descobrir qui soc avuí.
Una gota em cau mentre un altre em treu la set.
Plou i fa sol alhora
Tomba la bala bala,tomba la bala
que m'apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava.
Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma
No s'esborren, en conformo en mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora.
On puc anar-te a buscar? Nena no és broma...
Hauria d'haver estat diferent,
però en un moment s'han tancat les portes.
Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.
Corren, Gossos.
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Aquells segons abans...
...d’un primer petó...aquelles mil·lèsimes de segons que sembla que no acaben mai... (Fotograma de la pel·lícula “Orgullo y prejuicio”, amb Keira Knightley i Matthew Macfadyen basada en la novel·la de Jean Austen, “Pride and prejudice”).
divendres, 19 d’octubre del 2007
dimecres, 17 d’octubre del 2007
Bovarisme
“La conversación de Charles era plana como la acera de una calle, y los lugares comunes de todo el mundo, vestidos con su ropaje más vulgar, desfilaban por ella sin lograr suscitar emoción, risa ni ilusiones. [...]. Pero éste, qué iba a enseñar, éste no sabia nada, no deseaba nada. La creía feliz y a ella le irritaba su calma tan firmemente asentada, por su serena gravedad y hasta por la felicidad que ella misma proporcionaba”.
Madame Bovary, Gustave Flaubert
Madame Bovary, Gustave Flaubert
dimarts, 16 d’octubre del 2007
L'alcoholímetre de l'Autònoma
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Tenir cura de la Terra
He vist que el blog http://www.blogactionday.com/ ha proposat que avui dia 15 d’octubre, els que tenim un blog o pàgina web, escrivim un post relacionat amb el medi ambient. Així, aquí està la meva contribució a “parar” (o si més no, que sigui més lenta) la degradació i la destrucció del medi ambient, que en definitiva, és qui ens ho dóna tot.- estalvi d’aigua, amb dutxes curtes, tancant l’aixeta quan ens rentem les dents, posant el rentaplats i la rentadora quan estan plens o en el programa “eco”, etc.
- estalvi de llum, apagant els “stand by” dels electrodomèstics , desendollant allò que no fem servir habitualment (com el carregador del mòbil), comprant electrodomèstics que tinguin el distintiu A, etc.
- no tenir enceses les llums de casa innecessàriament i posar fluorescents en llocs com la cuina.
- comprar productes frescos. A l’hora de comprar envasat, escollir el vidre, doncs te més vida de reciclatge.
- no obrir i tancar la nevera constantment.
- fer servir productes de neteja poc agressius i contaminants.
- utilitzar el transport públic sempre que puguem.
- reciclar.
- fer servir bosses de roba o el carrito de la compra, per anar a la compra, en comptes de bosses de plàstic.
- tenir plantes a casa i tenir–ne cura d’elles.
- tenir cura i respectar els animals.
- conscienciar als més menuts de la importància de tenir menys i gaudir més de la Natura.
-respectar els espais comuns i en especial els parcs, muntanyes, platges, etc., recollint la brossa que generem.
- preguntar-se si ens fan falta tantes coses que anem acumulant i la producció de les quals suposa una despesa d’energia.
- conscienciar-nos que això ens afecta, ara, a tots.
- no obrir i tancar la nevera constantment.
- fer servir productes de neteja poc agressius i contaminants.
- utilitzar el transport públic sempre que puguem.
- reciclar.
- fer servir bosses de roba o el carrito de la compra, per anar a la compra, en comptes de bosses de plàstic.
- tenir plantes a casa i tenir–ne cura d’elles.
- tenir cura i respectar els animals.
- conscienciar als més menuts de la importància de tenir menys i gaudir més de la Natura.
-respectar els espais comuns i en especial els parcs, muntanyes, platges, etc., recollint la brossa que generem.
- preguntar-se si ens fan falta tantes coses que anem acumulant i la producció de les quals suposa una despesa d’energia.
- conscienciar-nos que això ens afecta, ara, a tots.
dissabte, 13 d’octubre del 2007
La Fira de Frankfurt
Si no heu sentit a parlar de la Fira de Frankfurt aquesta setmana, és que no viviu en aquest planeta. Ens la trobem a tot arreu!. Bé, tant si us agrada llegir com si no, almenys sabreu de què va la famosa Fira. A veure, va de llibres. No sigueu com un que li van preguntar pel carrer, en el programa "Versió RAC1" i que va dir que li semblava molt bé que es fessin fires gastronòmiques...En fí. A vegades crec que ja posen els talls amb aquesta intenció. Ara, també hi havia que sí que savien de què anava la Fira. (podeu trobar el tall en la web de RAC 1 , el de les 16:00. Encara no m'he posat a veure com adjuntar audios.) I si no, segur que vau veure en la portada de molts periòdics, la foto de Quim Monzó, que va fer el discurs inaugural, que podeu veure en la mateixa web de la Fira . Veient el cartell de la Fira em pregunto ( a vegades, puc ser pitjor que la Terribas), perquè aquesta ballarina aixecant unes peses?.És com voler dir que a la cultura catalana, li està costant un gran esforç tirar endavant?. O que malgrat ser d'un gran pes, fins i tot ho pot suportar una ballarina lleugera i fràgil?. Es tracta de la delicadesa (la cultura en sí) en un món difícil i ferotge ( el de l'editorial) ? O tot remet a l'espectacle que van fer i era com un fotograma?.Per cert, que si aneu a Alemanya i demaneu una frankfurt, us miraran amb cara de "aquesta està boig" i és que els haureu de demanar una frankfurter Bratwürstchen . dimecres, 10 d’octubre del 2007
dimarts, 9 d’octubre del 2007
diumenge, 7 d’octubre del 2007
Fires de Festa Major
dijous, 4 d’octubre del 2007
De casa a la feina i de la feina a casa?
Ara que ja ha passat un mes des de la “rentreé” de setembre, potser teniu ganes de sortir de la rutina i no tenir la sensació de que només aneu de casa a la feina ( la uni) i de la feina ( la uni) a casa, sense fer res per a desconnectar. Hi ha diversos motius pels quals us recomano fer alguna activitat. El primer, per sortir de la rutina i no tenir la sensació de que cada dia es fa lo mateix i que això us acabi esgotant psicològicament. El segon, és per aprendre alguna cosa nova, adquirint noves habilitats o perfeccionant les que ja teniu, apart de que fa treballar el cervell. I el darrer, per socialitzar-se, ja que som éssers socials i necessitem dels altres i ens anem transformant amb els altres.Apart de les típiques de principis de setembre, com apuntar-se al gimnàs (no és lo mateix que anar, eh!), fer anglès (l’assignatura pendent d’aquest país) i treure’s el carnet de conduir (tard o d’hora s’ha de fer, encara que cada dia hi ha més consciència d’agafar el transport públic), hi ha moltes activitats per fer. Pels que sou de Barcelona (ho sento, però és que fer una recerca de tot el que es fa per tot el territori em portaria molta feina. Pels qui viviu a l’estranger, ja ni em parlem...Ara, segur que també n’hi ha.) hi ha un munt d’activitats, tant de matí, vespre o caps de setmana. Aquí us deixo algunes webs, dels centres més coneguts. Ateneu Barcelonès ,British Council, Caixa Forum, Casa Elizalde , Casa Golferichs , Cosmo Caixa , Goethe Institut , Òmnium Cultural , altres per barris de BCN , Festes Majors d’arreu de Catalunya,etc. Si sou solidaris i altruistes, també trobareu institucions a casa nostra , sense que hagueu de fer un llarg viatge: ACNUR, Agrupacio d’Escoltes Catalans, Arquitectes sense fronteres, Caritas, ONGs, Suport social a Barcelona,... Encara que, si per falta de temps o altres motius, no podeu fer alguna activitat fora, sempre podeu tenir un “hobby” a casa. Ehem, però veure la tele, no és cap activitat, eh?. Si més no, és passiva i estem parlant d’activar-se!.dimecres, 3 d’octubre del 2007
dissabte, 29 de setembre del 2007
Quan es farà fosc?
dijous, 27 de setembre del 2007
"Cal utilitzar també el català, ok?"
Aquesta ha estat la resposta de José Montilla a la sessió d'avui del Parlament, en el debat de política general, quan es dirigia a Daniel Sirera. Montilla estava parlant sobre si el castellà estava perseguit i ha dit "Cal utilitzar també el català, ok?" i tot el Parlament ha començat a riure, mentre ell intentava mantenir el componiment. Jo també m’he fet un tip de riure. Ah!, i si voleu veure el tall, ho podeu recuperar aquí (Plens, 27/09/07, el nº 17 i els minuts 0:06:03.781), d'acord?.
dimecres, 26 de setembre del 2007
dimarts, 25 de setembre del 2007
Els "clics", tot un clàssic!
El dissabte vaig anar a la Fira Barnaclick (sí, sí, ja ho sé, un pla molt freaky, però hauríeu de veure la de gent que hi havia) i estava ple de nostàlgics, com jo, que rondàven els 30, amb els fills, nebots, amics, als quals havien transmès la seva passió pels clicks de Playmobil, per recordar aquells temps passats(i no tant passats, pel que vaig poder comprovar). Aquests ninotets de plàstic i de només 7.5 cm, inspirats en les figures humanes que dibuixen els nens i originaris d’Alemanya ( on fan unes joguines, en fusta entre d’altres, que trobo delicioses) de la firma GeobraBrandstätter, van captivar milers de nens i nenes a partir dels anys 70. Des de llavors, que no han parat de treure noves versions, fins a l’actualitat. Les seves cases i complements, es van renovant, a mida que passen els anys, adaptant-se a la vida moderna. Hi ha veritables fanàtics dels clicks, els hi afegeixen elements per tal que s’adeqüin a un determinat ambient. En aquesta pàgina, trobareu històries molt treballades, com una excursió al Llac Ness, un Cap d’Any de 1966 a Londres (d'on és la foto. Un altre clàssic el Twister...) i aventures de les noies Playboy , entre d’altres. En aquesta pàgina i aquesta altra, veureu com transformen els clics en personatges coneguts o de pel·licules.diumenge, 23 de setembre del 2007
Dr. Jekyll & Mr. Hyde
Robert Louis Stevenson, escriptor escocès del segle XIX, va escriure “The strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde”, l’any 1886 i es va inspirar en Deacon Brodie, ciutadà d’Edimburgo, que va portar una doble vida. En la novel·la, s’explica la transformació que pateix Dr. Jekyll, en convertir-se en Mr. Hyde. Aquesta novel·la es pot considerar com un exemple de doble personalitat. Sense arribar a aquests extrems, tots tenim una part de Dr. Jekyll i una part de Mr. Hyde. Vull creure, i el que visc així m’ho demostra, que tendim a ser més Dr. Jekyll que Mr. Hyde. Tot i que, “comportaments Hyde”, també n’hi han.. i tant!. I és que a vegades, la realitat inspira més que la ficció.
divendres, 21 de setembre del 2007
L'amor: quan les peces encaixen

La vida és com un puzzle i com en aquest, s’ha de buscar la peça adient, que encaixi amb altra i aquestes amb les demés i així successivament, fins a completar el puzle. Cada peça del puzle, és un aspecte de la vida . Si una peça no es col·loca bé, les altres queden desencaixades. Un d’aquests aspectes és l’amor (de parella), i en aquest cas, és una peça que quan encaixa amb la peça d’un altra...es nota, oi?
dijous, 20 de setembre del 2007
Es lloga àtic molt lluminós, 2hab., gran terrassa,...
Això sí, si sou dels que tenen una hipoteca, haureu de seguir jugant a la loteria. Bona sort!.
dimarts, 18 de setembre del 2007
Ull amb les llaminadures!
dilluns, 17 de setembre del 2007
Tornada al cole

El passat dimecres 12, 1.136.100 alumnes van començar l’escola a Catalunya, essent 30.000 d’aquests, alumnes nous. Per altra part, avui, ha començat el curs 07-08 per als universitaris, tot i que en algunes universitats ho van fer fa setmanes. Aquests primers dies, és un dels preferits per a veure les reaccions dels nens, i de pas recordar les pròpies, en tornar al cole. Aquell primer dia, quan portaves els llibres i llibretes noves, quan et trobaves a la taula de la classe, tot el material, perfectament col·locat (aquella goma Milan!!) on no faltava de res (els pares, ja ho pagaven, ja). Quan tenies allò de “com seran els profes d’aquest any?” i que ja criticàvem a l’hora del pati. Les companyes de sempre i alguna nova. I l’uniforme, (sí, com milers d’estudiants, portava uniforme) que tot i que a mida que et feies gran et senties una mica ridícula, és molt pràctic. I a més, desprès t’adones que, la roba (“anar de carrer”, li dèiem nosaltres!!!) també uniforma, i es poden veure, sobretot en gent molt jove, que van tots vestits gairebé iguals. I és que, ens agradi o no, l’hagin portat o no, anem uniformats.
dimecres, 12 de setembre del 2007
dimarts, 11 de setembre del 2007
Què diem quan diem "Sóc català(na)"
En un dia com aquest en que els balcons s’omplen de senyeres (i per què no la resta de l’any com hi ha a molts indrets del món? es que ens interessa que només un dia tan concret com aquest, se sàpiga amb quin territori hom se sent identificat?) i es fan ofrenes i actes populars de tota mena, per a celebrar l’Onze de Setembre de 1714, em pregunto, què ens defineix com a catalans? És el fet de tenir uns elements de cultura popular com la sardana, els castellers, etc, un tarannà propi, potser carregat de tòpics (o no tants, treballadors, tancats, estalviadors,garrepes, el seny i la rauxa, una gastronomia ben coneguda arreu del món, una llengua pròpia parlada en quatre estats europeus,...?dissabte, 8 de setembre del 2007
Beure menys, per a veure més
Que l’home des del principi de la seva existència ha necessitat tenir moments de disbauxa, ens ho mostrem els diferents documents escrits o gràfics, que ens han arribat. Una de les maneres amb les quals ho ha aconseguit, i encara es manté, és el de beure. I si dic beure, en aquest cas, em refereixo a beure en excés, a emborratxar-se. Ja no dic, ser un alcohòlic, perquè ja és considera una malaltia, de greus conseqüències a nivell individual i social. L’alcohol és pot considerar una “droga social”, i com a tal droga, altera l’organisme a nivell biològic i psicològic i la seva toxicitat depèn de la dosi. Així, el problema ve quan hi ha un consum desmesurat d’alcohol, amb les conseqüències que te, a nivell individual (malalties, accidents laborals i de trànsit) i a nivell col·lectiu (accidents, violència de gènere, aldarulls, etc.) i les despeses en els sistemes sanitaris dels països.Des de fa uns anys, que s’ha instaurat una nova manera de beure, sobretot entre la gent jove, el “binge drinking” o el “botellón”, que fa que molts joves comencin a “beure per beure”, des dels 11 o 12 anys. En aquest sentit, són els britànics els que més fama tenen de practicar el “binge drinking” (fet que tot i que he intentat parlar amb col·legues anglesos, m’han contestat “Bec per a divertir-me”) i segur que molts us heu creuat amb un d’aquests grups que s’arrepleguen a les Rambles amb unes gerres immenses (ja els hi cobren, però) i donen una imatge patètica de si mateixos. Però gràcies a Déu, no tots els britànics es comporten com a hooligans.
Crec que és un tema preocupant i que faria falta més consciència de la gravetat del problema, sobretot per a les noves generacions, que repeteixen allò de “bec per a divertir-me” o “per a desinhibir-me”. S’hauria d’anar a l’arrel del problema, fomentar altra oci més sa i estratègies per a desenvolupar habilitats socials, en una etapa de la vida, ja de si, complexa. Igualment, s’hauria de regular la publicitat ja que, tot i que la darrera paraula la te cadascú, alguns missatges arriben amb és facilitat, depenent de la sensibilitat. http://www.who.int/substance_abuse/publications/en/APDSSummary.pdf
dijous, 6 de setembre del 2007
Tarda amb els nebots
Una de les meves passions confessables, són els meus nebots, les edats dels quals van des de l’any i mig fins als 12. La figura de la “tieta” està a mig camí entre una mare, salvant les distàncies, doncs mare només hi ha una, i una amiga. M’expliquen tot el que els hi passa, des de que ja van sols en bici, fins les seves pors a coses tan extraordinàries, com el soroll de les motos (que jo em prenc molt seriosament, doncs és un soroll força molest). Abans de que comencin el cole i que hagin d’invertir part de les tardes en l’estudi i les activitats extraescolars, m’agrada aprofitar aquests últims dies de vacances amb ells. Així que aquesta tarda hem anat al parc de la plaça Ferran Casablancas, a prop de Mandri. Anant cap allà m’he trobat a una companya del col·legi, la qual ja em vaig trobar el dia de Sant Jordi, i esta esperant un nen. M’ha tornat a fer molta il·lusió. Érem un grup molt divertit; cinc dels nebots més una amiga de la meva neboda gran, una germana i el nostra cunyat. En el parc, ple a vessar, cadascú s’ha encarregat d’un nen (som molt organitzats) i jo m’he quedat amb la més petita. La de 7 acompanyava al gronxador a la de 3 i la de 12 i la seva amiga, s’ensenyaven les fotos en el mòbil, mentre el de 2 es llençava pel tobogan, sota la vigilància del seu tiet i la meva germana ha aprofitat per a parlar amb una amiga una bona estona. Què maco, oi?. En aquest parc he passat una part important de la meva infantesa i em porta molts records.dimecres, 5 de setembre del 2007
dilluns, 3 de setembre del 2007
"Ets el perfil que busquem!"
Avui, primer dia laborable de setembre, moltes empreses han tornat a obrir desprès de les vacances. Igualment, també es “reactiva” la recerca (activa) de feina de moltes persones, ja que durant el mes d’agost la majoria de la gent està de vacances i, per altra part, no hi ha gaires ofertes. Amb tot això, de ben segur que molta gent es dedicarà a enviar C.V., fer entrevistes i passar pels diferents processos de selecció, fins a arribar a sentir allò de “Ets el perfil que busquem” o en el pitjor dels casos, “No ets el perfil que busquem”. I continuar buscant. Sí, feina n’hi ha, i tant!. Però també hi ha unes condicions lamentables, una disparitat de sous segons els convenis als quals s’agafin, uns horaris impossibles...Tot això, però, no ha de portar a caure en una situació sociolaboral “desanimada”, segons la qual la persona està en condicions de treballar, però es resigna a la inactivitat, desesperançada de trobar una feina. dissabte, 1 de setembre del 2007
Què salvaríeu d'un incendi?
Estic segura que lo primer que haureu pensat és “la vida” o “ a mi mateixa i als que viuen amb mi”. Sí, sí. D’acord. Jo també ho faria. Jo també salvaria els meus éssers estimats, animals inclosos. Em refereixo a quelcom material. Suposem que la vostra casa s’incendia, i és igual que sigui un pis a la ciutat, un apartament a la platja, una torre a Puigcerdà o un loft reformat, i que el bomber (ara ja podria ser La bombera) us diu que teniu 5 minuts per a pujar a casa vostra i agafar allò a lo que tingueu més estima (per suposat, l’incendi encara no ha fet gaires destrosses). Us heu plantejat aquesta pregunta algun cop?. A mi se’m va ocórrer fa temps i de seguida vaig pensar què... I vaig reflexionar sobre el fet que estem massa enganxats a les coses, els hi donen un valor sentimental, més enllà del valor monetari. I seria bo que poguéssim viure sense tot això, que sí, són records, emocions, vivències, i necessitem tenir quelcom “físic” per a reviure allò emocional, sentimental, aquell instant,... Així doncs, què agafaríeu?.
El Londres de William Hogarth
Caixa Forum de Barcelona, ha tingut en una de les seves sales, una representació bastant important, de les obres del pintor anglès del segle XVIII William Hogarth. La majoria dels quadres i gravats, pertanyen a la Tate Britain de Londres i la National Gallery, entre d’altres. És un artista que desconeixia i que m’ha sorprès per com sap retratar amb humor i ironia, entre d'altres temes, els costums de les classes benestants emergents de la primera meitat del segle XVIII, en un Londres cosmopolita i que era , en aquell moment, la ciutat més gran d’Europa. Una vida plena de plaers entre els quals hi ha el sexe (s’hi pot veure com la sífilis feia estralls en tots els estaments socials), el beure desmesuradament (que per desgràcia, encara continua), els matrimonis de conveniència entre comerciants adinerats i aristòcrates arruinats, la corrupció politica, la identitat nacional i la delinqüència urbana, són alguns dels temes que descriu, d’una manera moltes vegades, massa realista. De fet, al final de la seva vida, Hogarth va penedir-se de tot el mal que podia haver fet amb totes les seves obres, on no havia deixat cap estament de la societat ben parat. Un pintor que podria passar per contemporani i tot. dijous, 30 d’agost del 2007
Un texà més, no us farà més feliços
Aquesta setmana s’acaben les rebaixes d’estiu, que vam començar “oficialment” l’1 de juliol, encara que moltes botigues les van començar abans. Altres, han fet servir la picaresca posant “promocions” (rebaixes encobertes, crec jo). Estratègies apart, el que trobo realment greu és que en ple estiu, ja posin a la venda la roba de la temporada de tardor-hivern, barrejant bikinis i bufandes. Diuen que com que aquest any no ha fet tanta calor, s’ha venut poca roba d’estiu. Perfecte. I segurament, també han pensat que quan abans ens posin la de tardor al davant, menys trigarem a comprar-la, a gastar en definitiva. En aquesta societat del consum desmesurat, el consumisme que ens envolta, pretén equiparar l’adquisició de bens amb la felicitat. Que algú m’ho expliqui. Quan les necessitats bàsiques, les materials , estan cobertes, creieu que més de tot, més coses innecessàries i que ens omplen armaris, prestatges, calaixos, que ens treuen el gaudir d’altres coses menys tangibles, ens fan més feliços?. Cada vegada volem més, quelcom millor, quelcom diferent, allò nou, el que està de moda, volem més i més. I malauradament, ens volen fer creure que quan més tinguem, més feliços serem. I no és més feliç el que més te, sinó el que menys necessita (per a ser-ho).dimecres, 29 d’agost del 2007
dimecres, 22 d’agost del 2007
Temporal d'emocions
Temporal que comença de sobte, sense cap senyal i és molt intens. De curta durada, s’esvaeix aviat. Temporal sobtat.Temporal que es veu venir, avisa amb llampecs i llamps i descarrega amb força. De durada variable. Temporal intens.
Temporal que comença a poc a poc, amb pocs llampecs i llamps. Pot durar hores, inclús dies. Temporal subtil.
Temporal que comença a poc a poc, amb pocs llampecs i llamps. Pot durar hores, inclús dies. Temporal subtil.
Temporal que comença a poc a poc o de sobte. La seva intensitat i durada són variables. Tot i que descarrega amb força internament, no es fa notar gaire. Temporal emocional.
dimarts, 21 d’agost del 2007
Mar endins
He tornat a la Costa Brava per a passar uns dies fora de la vida de ciutat. El que més m’agrada d’anar als pobles, més o menys turístics, és perdre’m pels carrers estrets, fer la ruta més enllà del carrer major i del Passeig Marítim. Descobrir una casa amb encant, un carrer que em recorda altres temps,...Malauradament, la majoria dels restaurants que són en primera línia de mar i en els quals pots sopar contemplant el mar, són també, els que atempten contra el bon gust. I és que, a vegades, si es busca quelcom especial un ha d’endinsar-se mar endins (en aquest cas, terra endins). No deixar-se emportar per lo primer que veu i fer un esforç per trobar l’autenticitat del lloc que es visita. La cita obligada de cada tarda, és el passeig pels carrers centrals del poble, per a menjar un gelat, fer un cafè, comprar o mirar aparadors. En el fons, el passeig no deixa de ser un aparador més on deixem que ens mirin i on també mirem. M’agrada molt anar al port a veure els vaixells dels pescadors, amb totes aquelles xarxes, que no s’acaben mai i em puc passar hores observant-los. Altre cosa que no deixo de fer mai és anar al far i imaginar-me els vaixells guiats per aquesta llum. És una feina solitària i a la vegada, reconeguda. La simbologia del far i els vaixells dóna molt de sí. Un pot perdre’s en tants sentits... dimecres, 15 d’agost del 2007
diumenge, 12 d’agost del 2007
Catalans de cap a peus
Ja fa uns anys, es van posar de moda les xancletes de dos tires, essent les més conegudes les Havaianas, les que porten la bandera de Brasil. Fent una mica d’història, a la mateixa pàgina de Havaianas, ens remeten a l’any 1962 i expliquen que s’inspiren en les sandàlies de dit japoneses, zori. Així, es van començar a comercialitzar en la seva versió brasilera i de goma, per raons obvies.Doncs bé, des dels seus inicis fins ara, s’han fet moltes imitacions i versions, que podeu veure a la mateixa web i al carrer. Ara, un grup de quatre catalans, han volgut donar-li un toc genuïnament català a aquest calçat, que s’ha estès com la pólvora i que queda molt fashion, amb qualsevol modelet i en qualsevol ocasió (això l’he tret de fer un volt per la platja, les rodalies del CCCB i les webs de moda més in. No és en cap cas, una opinió personal) i han decidit comercialitzar-les amb la senyera. No som catalans?, doncs, per què portar la bandera de Brasil si podem posar la nostra?. Aquesta deu ser la filosofia d’aquesta gent que espera catalanitzar-nos, almenys començar pels peus, amb les tatxoles. Ara, on hi hagi un parell d’espardenyes ben maques...dijous, 9 d’agost del 2007
Retrobaments
1 v. tr. [LC] Algú, trobar (algú de qui era separat). Va retrobar l’antiga amiga a Formentera. Vam retrobar-nos a Londres.
2 v. tr. [LC] Trobar (algú o alguna cosa que ha tornat a ésser el que era abans). En fi retrobo en tu el meu antic amic.
3 v. tr. [LC] Trobar (una qualitat, una característica, etc., d’alguna persona o d’alguna cosa) en una altra. En aquest autor retrobem la frescor de Vilanova.
Jo afegiria que aquest està essent un any de retrobaments, de tornar-se a veure, o de trobar, simplement. D’experimentar la mateixa sensació que la primera vegada. De tornar a veure aquella mirada especial, còmplice. De reprendre les rises, la complicitat, la confiança,...en definitiva, allò que va fer que un dia, en trobar-nos, decideixin afegir-nos mútuament en el camí de la vida.. Un camí ple de desviaments, alguns més llargs que d’altres, però amb la confiança que tard o d’hora, aquests desviaments- necessaris per altra part- tornarien al camí en comú. I és en aquest camí comú, on s’experimentaria allò que diuen felicitat. Perquè, la felicitat són aquests moments...
Jo afegiria que aquest està essent un any de retrobaments, de tornar-se a veure, o de trobar, simplement. D’experimentar la mateixa sensació que la primera vegada. De tornar a veure aquella mirada especial, còmplice. De reprendre les rises, la complicitat, la confiança,...en definitiva, allò que va fer que un dia, en trobar-nos, decideixin afegir-nos mútuament en el camí de la vida.. Un camí ple de desviaments, alguns més llargs que d’altres, però amb la confiança que tard o d’hora, aquests desviaments- necessaris per altra part- tornarien al camí en comú. I és en aquest camí comú, on s’experimentaria allò que diuen felicitat. Perquè, la felicitat són aquests moments...
dimecres, 8 d’agost del 2007
Papallones a l'estómac
Jo mai he estat als núvols. No en el sentit de poder fer una becaineta en ells, de poder contemplar la terra des d’allà dalt. Com a molt, he volat en avió. I un cop, a Núria, vam fer una excursió muntanya amunt, tant amunt que els núvols ens van envoltar per un moment. I llavors, sí. Vam tenir la sensació de que estàvem als núvols.
Però,...jo he tingut la sensació de tenir papallones a l’estómac i d’estar als núvols. Com pot ser això?....
dimarts, 7 d’agost del 2007
dilluns, 6 d’agost del 2007
Aquest estiu, rasca i riu?
Aquesta frase que serveix per a promocionar una tarja , d’un periòdic, en la qual et poden tocar diversos premis i en la que has de “rascar” les caselles per a aconseguir-los, em va perfecte per a dir que no. Que a l’estiu, això de rasca i riu no. I perquè no?. Doncs perquè si hi ha un neguit d’estiu, és el d’haver de rascar-se perquè t’ha picat un mosquit. I no em direu que no són punyeteros, no deixant-te dormir, amb aquell zzzz, a la orella. Que jo em pregunto, per què ronden a prop de la orella?. Què no tenen prou amb haver-me decorat les cames i el que no són les cames, els braços, la panxa,... Lo pitjor va ser el passat dissabte a la nit. Va ser arribar a casa, ficar-me al llit i vinga!. Ja el tenim aquí!. Per un moment vaig pensar que m’havien picat a la terrassa d’uns amics, i que com portava un vestit babydoll, doncs van anar directament cap a les cames. Però no. L’atac indiscriminat va ser a casa, aprofitant el balcó ben obert. I desprès de notar que s’ho havia passat d’allò més bé, vaig acordar-me que tenia After Bite a la farmaciola. Però per desgràcia, no el vaig trobar i ja us podeu imaginar...al dia següent semblava que hagués passat una setmana a l’Amazones...dimecres, 1 d’agost del 2007
Nací en el Mediterráneo...
Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,
y amontonado en tu arena
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.
Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul,
de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...
Soy cantor, soy embustero,
Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...
¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el MEDITERRÁNEO?
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.
Ay...
si un día para mi mal
si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Nací en el MEDITERRÁNEO...
Joan Manuel Serrat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




- Un cap ben moblat
