Un mal dia el té qualsevol

Imatge: Pinterest

Avui he tingut un dia dolent, però dolent, dolent, dels que no volgués recordar tot lo autodestructiu que ha passat pel meu cap des que m'he aixecat fins a més o menys les 19:00 en què el meu 'Pepito Grillo' m'ha dit que em deixés de tonteries i me n'anés a la biblioteca a retocar el post de demà. He de puntualitzar que ja he passat molt mala nit i que a les 3 encara estava amb els ulls com a plats. I això que havia de matinar bastant. Res de matinar. A mig matí he agafat el portàtil i m'he arribat al Bopan de Rambla Catalunya. Tot i que el meu humor no estava encara per alegries, m'he quedat amb el que parlaven els dos nois de la taula del costat. Converses de dos intel·lectuals trentanyers, traductor i periodista, amb els quals no m'hagués importat xerrar. Les seves converses, no he pogut evitar parar l'orella, m'han servit per relativitzar una mica el meu malestar. He acabat algunes lectures pendents i revisat el post. Al migdia, l'autodestrucció cognitiva ha arribat als seus nivells màxims. Conversa amb un amic per whatsapp, que una mica m'ha ajudat, amb la promesa de prendre un cafè demà. No oblideu que el fet que ens escoltin és mitja cura (o sencera). A tot això, cancel·lo la classe d'avui, tot i haver tret material de la biblioteca i pensat ja les activitats. L'espanyol per a estrangers també requereix preparació. Quan ja estava a punt de caure en l'abisme de tristesa pre-vacances-a-barcelona-i-sola, em truca una amiga per propossar-me que li doni classes d'anglès, a nivell conversa. I així, entre una cosa i una altra, aquesta cosa que mai em deixa caure fins al fons- ni mai m'ha deixat- m'ha fet agafar les coses i passar la resta de la tarda acabant de llegir i revisar el que he escrit aquests dies.

En sortir plovia i no portava paraigües. M'he dit, mentre gaudia de la pluja, i ara que entra frequet i la olor de la terra mujada per la finestra, mentre escolto 'No hi som per festes' que un mal dia el pot tenir qualsevol.

Viatjar amb Instagram

Fa un parell d'anys i empesa per la meva neboda gran, em vaig obrir un compte d'Instagram. Era tan poc amiga a penjar fotos, sempre intentant mantenir la meva vida privada reservada, que no podia imaginar com hi havia persones que penjaven la seva vida, obra i miracles, amb aquesta alegria i despreocupació. Amb el temps i a base de trobar fotos de gairebé qualsevol situació personal imaginable, m'he acostumat a això. Segueixo -això sí i no crec que canviï- sense posar fotos en què se'm vegi ni a ningú dels meus. Deixant de banda el tema que sigui una aplicació que pot usar-se per inflar l'ego amb els 'Likes' o mostrar la millor versió de la millor de les situacions (moments fugaços de felicitat que es volen immortalitzar i compartir) l'he trobat utilitat per a 'viatjar'. Així, des del sofà de casa i mentre no ho faci físicament, es poden buscar paratges d'allò més llunyans, bonics, curiosos. De qualsevol part del món i des de qualsevol perspectiva, m'agrada buscar i amb l'ajuda de les etiquetes, es fa molt més fàcil. I el millor és que cada un deixa reflectit de quina manera aquest lloc  l'ha fet sentir, com ho ha viscut.

The way you make me feel

Si hi ha quelcom que trobo a faltar del fet de, encara no compartir la meva vida amb aquella persona especial (que mai no pot ser qualsevol, doncs qualsevol mai podrà ser el meu / un company de vida), és no sentir com ens fa sentir algú que sap com fer-nos sentir. I al seu torn, fer sentir.

Cecil - the lion is still the King

Doctor, què em passa?

Imatge: Pinterest

Crec que la meva metgessa ha quedat sorpresa de la bateria de preguntes que l'he fet respecte a la dolència dels meus peuets, que al final i arran dels resultats de les proves, no és res greu. Fins al punt que, tant ella com la metgessa de rehabilitació m'han dit, "Quines preguntes em fas?!" Què volen? Sóc una persona que necessita saber. I vull saber què em passa.

Feu d'Artifice 14 Juillet - Tour Eiffel

Petit accident estiuenc

Guant de gel, Barceloneta. Imatge: Creació pròpia

Ahir vaig experimentar el que podria ser la Llei de Murphy de les vacances (si existeix). Vaig baixar un moment a la platja, per passejar vora el mar, sentir els beneficis de l'aigua de mar i relaxar-me. Tot anava bé, el mar tenia un color molt maco- cosa estranya a la Barceloneta- l'aire era agradable i el contacte del mar a les meves extremitats inferiors, era la millor de les medicines. En arribar a la part de l'hotel Vela vaig seure en una roca per relaxar-me mentre contemplava el mar, sentia les onades a les cames i deixava que em mullés una mica. Quan em dirigia cap al punt de partida, sempre caminant vora el mar, de sobte vaig sentir una cosa pesada que em golpejava el nas. En questions de segons ens van barrejar al meu cap les següents idees: nas o alguna dent trencada, sang sortint d'alguna des les anteriors parts del meu rostre, muntar un espectacle de dolor. El meu instint va ser tocar-me el nas i les dents per comprovar si hi havia sang i mullar-m'ho mentre sentia com un dels nanos que jugaven a palas, li deia a l'altre "L'has fet mal!" (Vull creure que els seus pares estaven distrets) Sentia una barreja de dolor, ganes de plorar i un sentiment de què passa aqui que ni tan sols s'apropen a veure les conseqüencies de jugar a pales amb una pilota tan dura. Així que, vaig seguir caminant fins que no vaig poder més i vaig seure per plorar, mentre notava que el nas em feia cada vegada més mal. Vaig arribar-me fins la Creu Roja perquè em donés gel, en aquest simpàtic format (veure foto). Per sort no ha estat res, encara tinc adolorida la columela, tot i que vaig tenir sort de que no em trenquès cap dent ni el nas. I si voleu la versió Premium d'aquesta història estiuenca, cliceu aquí. Gran Ben Stiller!

Música en viu a Barcelona al juliol

Us deixo tot un seguit d'espais on es toca música en viu.
Com va dir F. Nietzsche, "Sense música, la vida seria un error"

Els vespres dels Juliols UB

Concerts Palau Robert

MACBA a l'estiu

Cruïlla

Juliols Joves Ateneu Barcelonès

Música als Parcs