Cada dia que passava, el veia, allà, esperant-me...Esperant el dia que em decidís a entrar i retrobar-nos, per fí, desprès de tant de temps. Em deia "Algún dia haig d'entrar.Tornar-lo a contemplar, a acariciar, a estar un al costat de l'altre". Una estona, només una estona i ell tornaria a ser meu i jo, d'ell. I tindria un moment de felicitat.
I per fi arriba el dia. Em decideixo i entro. Me'l depositen a les mans i mentre acarono cada part seva, la meva ment viatja en el temps, en l'espai. En aquell espai on tinc tants records i on vaig tenir tants moments de felicitat. Uns records plens d'alegria, gaudint aquelles estones que passaven junts, dia rere dia, gràcies a la seva bellesa, les seves ocurrències, les històries que m'explicava. Són només uns instants...uns instants que no tornaran. I de sobte, em surt la pregunta. I la meva decepció és tan gran com era la meva alegria fa uns instants abans. Mai més tornaré a tenir-te, mai més seràs meu. Els records no es poden pagar. I menys, aquests.
