dissabte, 31 de maig del 2008

La Montse i l'Edu....es casen!

M’hagués agradat escriure això amb temps i haver-vos-ho donat en ma, però ja se sabeu que la inspiració t’ha d’agafar treballant...
A hores d’ara, estareu a punt de prometeu-vos amor etern, tot i que l’eternitat no la podem abastar mai, i és aquí on radica l’amor. Aquest camí junts el vau començar fa 5 anys i sí, no cal testificar l’amor que sentiu l’un per l’altre, de sobres sabeu , ens adonem, que el que heu anat construint, no fa falta que ho certifiqui cap paper. La vostra història, és la d’un trobament mutu, d’una confiança anhelada, d’una construcció feta a base d’estimació, paciència, tenacitat, hores d’escoltar-se i deixar-se estimar amb tendresa, de les quals van néixer dos preciosos nens, l'Uc i la Lola, de totes les batalles que us queden, de les quals sortireu victoriosos, com heu fet els dos, fins arribar on esteu ara.
Diuen que les paraules construeixen el nostre món particular. Vosaltres que sabeu bastant de paraules, heu trobat la vostra.

divendres, 30 de maig del 2008

Carícies emocionals

Una mirada comprensiva, una pregunta oportuna, aquell correu que t’alegra el dia, el dinar preparat quan arribes cansat, conduir fins la muntanya, un sopar improvisat, que et perdonin un mal dia, escoltar mil cops la mateixa anècdota, una trucada des de molt lluny, unes rises a temps, una abraçada quan més la necessites, un silenci que no incomoda, flors qualsevol dia, un detallet en la teva taula, confidències fent un cafè al sofà, la confiança que es va guanyant dia a dia,...
(Escultura: Confiança, Lorenzo Quinn)

dimecres, 28 de maig del 2008

O.N.Q.?

Fa unes setmanes, al vespre, esperava a unes amigues en un encreuament molt cèntric a Passeig de Gràcia. Mentre estava asseguda veient passar la gent, se’m va apropar un noi que portava una carpeta a la ma i un "pitet", amb el distintiu de la ONG per a la qual treballava... O més aviat, intentava recaptar quants més possibles adhesions a la seva causa, millor. En quant el noi se’m va asseure al costat, de seguida li vaig dir (quan em dóna per donar aquestes contestacions...) que no li donaria ni dades meves, ni diners. Haig de dir, que dec tenir cara de “No vull ser d’una ONG, pregunti’m per què”, perque em paren totes. Em va contestar que no li feia res, que només l’escoltés. I així, va estar-s’hi com 10 minuts de corredissa (com quan et truquen fent telemarketing, que es nota mogollón que ho estan llegint) explicant-me-llegint, què feia la ONG de la qual era voluntari?. La veritat, és que el seu fulletó, era pastat als de la resta. Ja sabeu: fotos de nens sudamericans amb una gran somriure, en fons clars i grans lletres. I això sí, el noi m’ho venia com la única (eeh??) que no li feia res, donar comptes de la seva gestió. Amb això es pensava que “picaria”. Bé, desprès d’haver escoltar-lo, vaig repetir-li que no li donaria les meves dades.
Llavors, és quan em va demanar per què no volia fer-me sòcia (si és que es diu així). I vaig donar-li tres raons: una, que no hi acabava de creure en tanta ONG, que surten com bolets i que, tot i que millor era això que res, no sempre són transparents; dos, que això de fer-se d’una, era més per netejar consciències dels occidentals, mentre continuem malbaratant i vivint en la abundància i tres, que hi ha moltes i més properes persones que necessiten la nostra ajuda. Que mentre donem 20 € al mes, ens apartem del pidolaire de Plaça Catalunya, perquè fa pudor i ens fa nosa. I que hi ha molts centres on anar a ajudar, a pocs metres de on érem. I desprès d’aquest discurs, va el noi i em diu “M’has convençut tu a mi!!”, i acte seguit em va demanar que li donés, ni que fos el meu nom i que ell faria “la fitxa” . Que la única cosa que l’interessava era un nom i una firma i que tota la resta s’ho inventaria....per poder cobrar, dic jo, de la ON...Què??.

dissabte, 24 de maig del 2008

Efecte de l'afecte

Aquesta setmana, un company de feina i jo parlàvem sobre la necessitat d'afecte que tots tenim. No crec que ningú pugui explicar ben bé perquè tenim aquesta necessitat primària. El que està clar, és que tots anem a la recerca d'aquest, d'una manera o d'una altra. Malgrat això, jo intentava donar alguna mena d'explicació. Segons el meu parer, necessitem tornar a sentir aquell caliu i protecció que sentíem quan estàvem en l'úter matern. Quan són al bressol, els nadons tendeixen a arraconar-se cap a les parets del mateix, buscant el límits que li donen seguretat i que són els mateixos que tenia dintre de la seva mare. A mida que es fem grans, aquests límits no són tan físics, sinó psicològics. Així, anirem cercant les persones amb les quals ens sentim a gust, creant-se un espai psicològic de protecció i físic, en alguns casos. D'aquesta manera, es van creant espais d'estimació i afecte psicològics, que van configurant el nostre grup de pertinència. Fora d'aquest estan les persones que ens són desconegudes, però amb les quals hem de compartir un espai comú, com en els mitjans de transport. L'ús de l'espai entre persones que no es coneixen i d'altres que pertanyen a un mateix grup, és un bon indicatiu de fins a quin punt, el que compartim a nivell mental, es tradueix a nivell físic. La proximitat d'una abraçada no significa lo mateix que una salutació donant la mà.

Ell considera que aquest no ha de provenir només de la parella, sinó també dels amics, els companys de feina, etc. Cadascú aporta un tipus diferent d'afecte i entre tots, es crea un sentiment de pertinença. Respecte a la principal, o primera, font d'afecte, la familia, parlàvem de que la manca o deficiència d'aquest es pot "recuperar" amb d'altres persones, o creant una familia pròpia.

divendres, 23 de maig del 2008

Construir ponts II

Abans de marxar de pont, ja vaig parlar sobre “ponts”, més aviat mentals. I si volia ponts, vaig veure molts. En cada poblet que vam anar, hi havia un. I bé, estavem de pont, vam veure molts ponts i voliem establir ponts, en comptes d’aixecar murs. I us direu, però que diu ara aquesta?. Doncs res, que la frase “Aprenguem a construir ponts, en comptes d’aixecar murs”, em rondava pel cap des de feia temps i vaig voler ajudar a una amiga a treure-li del seu vocabulari una paraula, que no fa sinó, aixecar murs. És una paraula que es fa servir molt i jo, tot i que intento evitar-la, també la dic algun cop. Així que, cada dia, donàvem passes cap a ponts, agafant una nova perspectiva de com es poden veure les coses a la vida. . I el que és més important, com parlem del que ens passa, ja que aquí rau tot. Si parlem en negatiu, és fàcil que tendim cap a la resignació, que al seu torn, implica immobilització. D’aquesta manera, anem aixecant murs, tancant-nos a possibles sortides. Si en comptes d’això, construïm ponts, establim relacions positives entre una situació i una altra. I dir "construir" no és gratuit, ja que implica una reflexió prèvia, un assaig i error fins a aconseguir-ho. (Foto: Pont d'Espot)

dijous, 22 de maig del 2008

Parc Nacional d'Aigüestortes

Vista desde la nostra habitació la primera nit, 9 de maig. Donava al riu Escrita. Aquí es deuen inspirar per gravar aquests cd’s de música de la Natura.

I com es veia el matí del dissabte.

El diumenge 11, es va aixecar així de lluminós.

La nit del divendres va nevar i així vam trobar Els Encantats i el llac de Sant Maurici gelat

El paisatge recordava algun capítol de "Cims borrascossos" (Wunthering Heights) d'Emily Brontë.
Al Parc Nacional d’Aigüestortes, camí cap a l’Estany de la Llebreta


Suïssa? No, Son (Pallars Sobirà). Aquest home que es veu cap a la dreta, és un espantaocells amb un gos al costat. El diumenge 11, va fer un dia autenticament primaveral.

No cal dir res més d'aquesta foto.

A Esterri d’Àneu, ja vam trobar més “civilització”. I aquest pont romànic del segle XII.

La fauna dels Pirineus: Cavalls a Son (el poltre només dorm).

Vaques brunes, seguint el curs natural del seu camí (carretera d’Esterri d’Àneu cap a Espot)


I ovelletes (incloses dues negres) recollint-se a Espot. La imatge és ben "bucòlica"...

Totes les cases dels pobles que vam visitar, eren de pedra. En aquesta (Espot) ens preguntàvem que va ser primer, si la pedra o la casa... Jo crec que va caure de la muntanya i la van aprofitar per construir.

Portalada de l’església de Sant Joan d’Isil (segle XII)

dimarts, 20 de maig del 2008

Caminar per la lluna, no és fàcil


"No jutgis a algú, fins que no hagis donat vàries voltes a la lluna amb les seves sabates" . Proverbi xinès

diumenge, 18 de maig del 2008

Camí sense retorn


El camí que es va començar a recórrer, ja no te retorn. Si és que algun cop hi ha hagut un camí diferent, és el moment de deixar-lo enrere. Sabent que sempre hi ha algú. Esperant que algun dia arribi la celebració.

dimarts, 13 de maig del 2008

Tancat fins a nou avís


En breu tornaré i entre d'altres, explicaré l'escapadeta que he fet a Espot, el Parc Nacional d'Aigüestortes i els pobles del voltant.

divendres, 9 de maig del 2008

Construir ponts en comptes d'aixecar murs


"Aprenguem a construir ponts, en comptes d'aixecar murs". Us deixo aquesta frase, de la que ja parlaré més quan torni del llarg cap de setmana. He demanat festa aquest divendres, així que tinc quatre dies per fer "d'arquitecta", ni que sigui mentalment...