El dilluns al vespre estava per la zona d'Aribau amb Diagonal, quan em vaig parar un moment a observar aquest edifici. I no era només l'edici, també la llum del vespre que l'il·luminava d'una manera especial, el feia encara més bonic, elegantment imponent en mig d'aquesta avinguda de Barcelona, que ni les obres actuals desllueixen. Tot i que en un primer moment, vaig voler fer-li una foto, vaig pensar que no feia falta, que era una ximpleria, que aquella llum la podria trobar altre dia, en un altre edifici si calgués. De sobte, vaig veure una noia cega que anava a creuar el carrer i em va fer canviar d'opiniö. Vaig adonar-me de l'instant de vida que estava gaudint. Que els instants bonics de la vida s'haurien de copsar, de buscar, de fer que quedessin en la nostra retina per sempre més, doncs no sabem si els tornarem a tenir al davant, d'una manera o d'una altra. Que no em podia oblidar, ni en el moments més foscos, de que la vida continua essent bella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!