El resultat de tot això- tot i que pot semblar que m’ha vingut de sobte, fruit de la inspiració divina o d’un moment de paranoia- s’ha estat gestant durant un llarg període de temps. De manera inconscient, això sí. Deixant que les paraules, les sensacions, les emocions, hagin anant entreteixint un món accessible i comprensible pel que representa.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!