The English teacher

A part d'un 'treball' relacionat amb l'anglès, que em va sortir per casualitat fa uns mesos, ara també estic tornant a donar classes particulars. Donat que encara no he trobat cap feina, la situació m'obliga a treure recursos. Els meus alumnes són les meves estimades nebodes petites, ja que ara van a un col·legi que des de petits, ja tenen l'ensenyament en castellà, català i anglès (i us asseguro que el nivell d'anglès amb el que acaben el col·legi els seus alumnes, és per llevar-se el barret). No sé si tal i com pinta el panorama econòmic, seria millor aprendre xinès o alemany, però com l'anglès segueix sent l'idioma amb el qual 'vas a tot arreu', no els queda més remei que posar-se seriosament des de parvulari. Així que tres tardes a la setmana, esperen a la English teacher, repassem gramàtica, els ajudo a estudiar els exàmens (ténen avaluació contínua), els faig algun joc per motivar-les i tot això amb grans dosis de paciència, psicologia i sobretot, sobretot, molt d'afecte.

Dos dies de vi i roses

Davant el panorama de pluja amb el que ens han 'amenaçat' tot el cap de setmana, vam haver de cancel·lar una excursió a la muntanya, per celebrar l'aniversari d'una bona amiga. En comptes d'això, ahir vam dinar en un restaurant japonès del Born, on vaig trobar a faltar una mica de caliu japonès tradicional, com en el que vaig estar fa uns mesos, enmig de tanta modernitat (aquesta Barcelona moderna i cool, de vegades és freda i impersonal). Malgrat això, el menjar va ser excel·lent, encara que res que superi el que arriba a omplir espiritualment, estar envoltat de la gent que estimes, de gaudir de les converses amb amics amb els que portes molts anys compartint, i continues, moltes vivències. I com no hi ha celebració sense un bon vi, en no ser prou el del restaurant, ens vam passar per la fira de degustació que hi havia davant de la Catedral-aquelles en què, com qui no vol la cosa, un pot acabar menjant i bevent més que en el propi dinar. Quan sortia precipitada de la fira, a una noia se li va relliscar, caient estrepitosament, la copa de cervesa, deixant un curiós clapejat en la meva jaqueta 'blau França' i al veure-la tan astorada, li vaig dir que 'Aquestes coses passen' i me'n vaig anar com si res. Anava amb pressa, per fer un encàrrec i després arribar a temps a l'espectacle visual a la Casa Batlló, que ha creat Mariona Omedes, per celebrar els 10 anys d'obertura de l'edifici d'A. Gaudí al públic. Vaig arribar just a temps per contemplar aquesta bellesa de tal magnitud, que per moments ens va transportar al meravellòs món creador de la imaginació i el que aquesta pot arribar a transformar. Tot perfecte i seguia sense ploure. Excepte en arribar a casa. 'Ara plou? Ara que ens hem quedat sense excursió? ' li envio per whatsapp a l'homenatjada. Així que aquest matí he volgut desafiar l'home del temps (són homes i per tant, també s'equivoquen) i he anat a prendre un cafè a la terrassa de plaça Molina, diari en mà, com faig molts caps de setmana. I com en aquest país som molt de terrassetes, em disposo a seure a l'única taula lliure, quan veig acostar-se a un home portant a la que sembla la seva mare, que va en cadira de rodes. En veure que se'n van, els convido a seure amb mi i després d'insistir que per res van a molestar-me, ja que vaig sola i llegiré, accedeixen. Això em recorda com altres cultures, ténen més costum de demanar lloc en la teva mateixa taula i que fins i tot hom pot arribar a tenir converses interessants. M'entendreix l'intent de diàleg entre fill i mare, a la qual tracta de vostè. Es queden una estona i quan ja se'n anat, ve el cambrer que ens ha servit i em diu que el meu cafè ja està pagat ... sense que l'hagi pogut agrair! I si de fer coses de bon grat, es tracta, aquesta tarda he quedat amb una estudiant xinesa que va estar a casa meva uns dies i amb la que tenia pendent prendre un cafè. Àvida per conèixer la nostra cultura i explicar la seva, i per tant d'aquestes persones amb les que dóna gust conversar, li vaig propossar anar a veure l'espectacle a la casa Batlló. I encara que els núvols que hem vist per Passeig de Gràcia amenaçaven amb haver de veure-ho paraigua en mà, ens fiquem en una cafetería fins que són les 9. I aquesta vegada, sí. Ha estat començar l'espectacle, avui amb el triple de gent, i començar a ploure d'una manera torrencial. Fins a tal punt que els trons es confonien amb la música. Però lluny d'adrementar-nos, li he dit que per lo mullats que teníem els peus, continuéssim amb el nostre pla. Així que allà ens hem quedat, esquivant paraigües per tenir una millor visió, intentat (tornar a) veure aquestes imatges, aquesta fantasia del drac, l'arlequí, els balcons cantaires i aquest jardí de roses. D'aquestes roses que, tot i tenir espines, moltes vegades acompanyen el vi. Al bon vi, que és com l'amistat, com més anys passen, millora amb el temps.

Acció i reflexió

Reflexió. Entre la completa falta d'ella i la immobilitat pel seu excès, el punt mig. Entre fer les coses 'de qualsevol manera' i quedar-se paralitzat per voler arribar a un pla en el que tot 'pugui controlar-se', lo ideal és arribar a un equilibri entre acció i reflexió.

El salt desde l'estratosfera recreat per Lego

El salt de l'austríac Felix Baumgartner, recreat per Lego. Igual d'emocionant, tècnicament perfecte. Remarcar que no ha estat el primer, sinó que Joseph Kittinger ja ho va dur a terme, i sense medis tant sofisticats, el 1959.

Malala Yousufzai

Aquest matí a la secció, Música i Internet, de 'El món a RAC1', Jordi Beltrán ha començat dedicant la magnífica 'I say a little pray for you' de Aretha Franklin, a Malala Yousufzai, la nena afgana de tan sols 14 anys, tirotejada pels talibans, per voler defensar el dret a l'educació de les dones del seu país. Com no podía ser d'altre manera, jo també m'afegeixo a l'homenatge a aquesta valenta nena i a totes aquelles nenes i dones que han estat i segueixen essent, per desgràcia, víctimes del poder masculí, en totes les seves aberrants i recargolades formes.

Tot és possible

Si res és impossible i res és el contari de tot...tot és possible? Segurament sí.

Cosas que han hecho los catalanes

Per si no ho sabíeu, entre d'altres- que podeu llegir a Twitter, essent el hashtag del dia #cosasquehanhecholoscatalanes- i segons un periodista de El Mundo, matar a Jesucrist!! I és que no hi ha res com l'humor intel·ligent...

Dos cervells interconnectats

És preferible que dos cervells estiguin interconnectats, a que ho estiguin dos cossos que ni tan sols miren en la mateixa direcció.

Evadir-me

A vegades necessito evadir-me. Evadir-me de tot, encara que implicitament, en aquest cas, estigui més inmersa que mai. Paradoxes del meu estat d'ànim. I m'en vaig.O potser, torno.  Avui he tornat a Can Ferraiuolo, on estic a gust, està a prop de casa i em permet veure la realitat des d'un altre punt de vista. Encara que sigui recolçada en aquells cartells que hi ha fora i que em recorden que les paraules poden tenir tanta força com els fets més importants.

La meva marca registrada

5 km en 31', una marca que es pot millorar, per descomptat i que m'ha proporcionat 'Runtastic' una aplicació que et diu quants kilòmetres has fet, en quant de temps, t'ho senya-la en un mapa en el que pots veure la velocitat en cada tram, les calories cremades, etc. El que ja no té en compte és la quantitat de gent que surt el diumenge al dematí a passejar, pel Passeig Bonanova i a la que vaig haver de cascadejar...

Cap de setmana a Barcelona

Plou. Plou a Barcelona. És el que toca per questes dates. Dies grissos i en els que mirar per la finestra, com de tapat està el cel, mentre em prenc el cafè amb llet, és un plaer. Mentre intento endivinar, entre la boira, que allò ennuvolat del fons és encara el Mediterrani, em dic que fa temps que no viatjo i fa mesos que en tinc ganes. D'agafar un avió i perdre'm per alguna ciutat que no conegui. Encara que també plogui i el temps ja no sigui d'estiu. 
Crec que aquest cap de setmana és la Festa al Cel, tot i  que els pobres espectadors quedaran xops si hi van, el més sensat és que l'anul·lin. I hi ha més activitats, com les Jornades Europees del Patrimoni de Catalunya. Malgrat això, m'haig de quedar treballant aquest cap de setmana. A veure el proper ...

Joc de paraules

Els jocs de paraules, sempre m'han agradat. Quin verb surt d'aquest altre, si es canvia l'ordre de dos lletres? CONVERSAR... Tan fàcil com fer-ho i tan necessari com que és la base del coneixement de les persones.

Última nit - La iaia

El grup 'La iaia',un descobriment que vaig fer aquest estiu als concerts "Els vespres de la UB" i del que vaig tornar a gaudir de les seves suaus lletres i melodies, el passat dissabte en les festes de la Mercè. Llàstima que no sempre es poden compartir la bona música i els bons moments amb qui volem...

Crear segons Nietzsche

"Crear: heus aquí el que alleuja el dolor i alleugereix la vida, però per arribar a crear cal travessar crisi molt doloroses i patir nombroses transformacions" F. Nietzsche

L'última ressaca-Mishima

Mishima, L'última ressaca, 'L'amor feliç'

La delicadeza

A l'agost vaig anar a veure 'La delicadeza' (Cines Méliès, totes les pel.lícules en VOSE, 4€ els dilluns), una mostra més del desembarcament de cinema del país veí.

El cinema francès pot agradar o no, sobretot en aquest industria monopolitzada per les produccions d'EEUU, encara que pels que ens agrada veure quelcom més que cinema comercial, penso que hi ha que donar-li una oportunitat a tot el que se surti d'ell. Cinema produït en altres països. Noveles desconegudes, histories que poden arribar a passar desapercebudes i que es rescaten gracias a ell, directors que buscan una oportunitat, etc. A més, és una manera de conèixer els gustos, els costums i les maneres de fer, que moltes vegades queden eclipsades per les grans produccions i la seva promoció (alguns diran, fa falta?) Doncs bé, la pel·lícula paga la pena, malgrat que es perd una mica entre el dol de la noia i el seu company de feina. No obstant, hi ha un parell de detalls (una horterada inclou-re-ho) que se surt una mica del que estem acostumats- i més tenint en compte l'argument- o és que el cinema francès té algún rampell així (com en la infame "El Skylab" de la que només se salva Marc Ruchmann) i mostra la idiosincràsia del país veï. Em quedo amb la, precissament, delicadessa amb la que el protagonista, François Damiens, es va apropant a la seva companya Audrey Tautou, la noia d'Amelie (obligatori veure-la). En lo millor de la pel·lícula están aquells detalls, que afortunadament moltes vegades es donen en el món real (o és un reflexe, més aviat) i que mostren que la delicadessa i l'anar a poc a poc, és la millor manera d'arribar a algú. Hi ha un moment molt bonic, deliciós...ple de tendresa i delicadessa...però deixaré que la veieu i jutgeu per vosaltres mateixos.  

Frases per reflexionar 22

"Tot el que ens irrita dels altres, ens porta a un enteniment de nosaltres mateixos"

Carl Gustav Jung

Indignació massIVA

Permeteu-me el joc de paraules...I per tenir tota la informació sobre la pujada del IVA, llegiu aquí.

31 d'Agost

La temperatura ideal a Barcelona

Pluja... per fí!! Pluja a Barcelona, que refresca, neteja l'ambiente i deixa aquell aire pre-tardor que tant m'agrada. El pas d'una estació a una altra, de manera subtil, superpossant-se l'una amb l'altra. Tant és així, que he sortit a fer footing quan començava a ploure. I la temperatura, la temperatura ideal, la que me m'agradaria per tot

 l'any (actualment 21º).

Dietashopping contra el consumisme

Ilustració de Sarah Lazarovic

Aquesta notícia em va com anell al dit- i per cert, no us perdeu les il·lustracions del projecte de la seva protagonista- ja que fa dies que volia fer un altre post sobre el consumisme i aquestes falses necessitats que crea la societat de consum. Sarah Lazarovic, és una il·lustradora, escriptora i cineasta canadenca, que s'ha propossat demostrar que no hi ha necessitat de comprar-se res de roba durant un any. I no només que no és necessari, sinó que és possible vestir-se amb el que un té en l'armari, en el que s'anomena 'dietashopping'. Aquí teniu l'entrevista. Jutgeu per vosaltres mateixos i segur que més d'un i d'una (si bé és veritat que en això nosaltres sembla que tenim més 'pressió' per anar a la moda) us convenç.

Com un rellotge suís

És com un rellotge suís. La precisió del mecanisme. La minuciositat. L' amor pel detall. Les horas de dedicació. La paciència per intentar encaixar les peces, una vegada i una altra. El saber dominar els racons més amagats. La satisfacció de la feina ben feta. I sobretot, un resultat a ulls dels altres, d'una gran bellesa, elegancia i simplicitat. Aparent simplicitat.

Amb quin color us sentiu identificats?

L'afecte físic

El sexe no sempre és afecte físic, tot i que hi ha qui ho confongui. No vol dir que en aquell no hi pugui haver aquest, però s'ha de saber distingir molt bé. Encara diria més. És millor si hom sent que es tracta d'afecte físic. Molt millor!

Només necessito un

Amar intensamente. Sentirse enamorada. Añadir conocimiento y beber de él. Mostrar las claves para acceder al interior y mejorar la vida de los demás. Escribir para no olvidarla.
Dijeron tres. Yo solo necesito dos. O tal vez uno... Que me acompañen en el viaje.

Fotos de grup

Llegeixo la noticia de que un grup d'amics d'Estats Units, s'han estat fent una foto cada cinc anys. El resultat, poder veure com ha passat el temps, conservant l'amistat. I no només l'han fet durant 30 anys. Han estat sempre en el mateix llac de California, Copco,  i en la mateixa pose! Això em recorda les fotos de grup que també ens feiem quan erem petits i que ara, jo també repeteixo amb la meva familia. Bé, en realitat tothom que hagi tingut una reunió amb mi, sigui del tipus que sigui, sap que sempre dic allò de 'Eh! falta la foto de grup!' ja siguem cinc o 30. De fet la darrera multitudinària, va ser la que ens vam fer tota la familia paterna, en un bonic hotel amb el mar de fons, per Nadal (celebrar-la en la Costa Brava, et dóna aquestes instantànies). I si la part tècnica pot ser de lo més divertit- buscant el millor enquadre, repetint-la mil i una vegades perque sempre hi ha algú que es mou, algún nen que plora, el que tanca els ulls, el despistat que falta,...- lo millor, és el record que queda d'aquell dia. I així, en tornar-la a veure, amb el pas del temps, es recorden les vivèncias, les anècdotes, les emocions viscudes,...Per a mi no hi ha millor regal!! així que cada any, agafo als meus nebots i els hi faig la ja tradicional foto de grup de la seva 'tieta', que encara que els hi pugui semblar, en ocasions, quelcom pesat per tot el que porta (quanta més canalla, major és el risc de plors i fugues), sé que quan siguin grans, miraran amb il·lusió i carinyo aquestes fotografies i com s'han anat incorporant nous membres en la familia. Ahir vaig intentar fer-la, aprofitant que ja han tornat dels campaments. Deu n'hi do quin desgavell!! si no era un, era l'altre que plorava, no volia posar-se i s'allunyava del grup. Sort que els grans ja saben possar seny entre els seus germans i cosins i em van ajudar. Al final, vaig fer unes quantes de camí cap al Parc de Santa Amelia, amb més versions en tornar a casa. Resultat final: comprovar com cadascú mostra la seva personalitat o el moment en el que l'agafa la fotògrafa...

Avantatges de saber idiomes

Torre de Babel. CaixaForum 'Torres y Rascacielos'

Busco una revista en francès per la meva mare, idioma que domina junt amb el portugués i una mica d'alemany. Desprès d'una cerca infructuosa per tots els kioskos de Passeig de Gràcia i en veure que el número ja s'ha esgotat, m'assec en una terrassa de Rambla Catalunya per prendre un cafè. Darrera meu hi ha asseguts dos nois i dos noies. Estats Units, Itàlia i Mèxic, componen l'internacional grup. La italiana els ensenya el seu idioma conjugant el verb 'fare', concretament amb 'fare l'amore'. No puc evitar somriure en escoltar la pronunciació i les ganes, literals o metafòriques, amb les que ells s'esforçen en repetir una i una altra vegada la conjugació d'aquest verb.
Surto per les festes de Gràcia i en un concert, escolto la conversació entre dos argentines i una noia de Saragosa. Aquesta, que explica que porta 3 anys vivint a Barcelona, els hi diu, en un to una mica despectiu, que el català no. Que no l'interessa per res aprendre'l. M'apropo fins el carrer guanyador del 2n concurs de carrers guarnits. Un dels de la Comissió de Festes, és un irlandès que porta anys a Barcelona i té un perfecte català, que ja l'agradaria a més d'un polític del nostre país.
M'envien una oferta de feina. Un dels requisits, disponibilitat per viure a Alemanya i tenir el B1 (que no, encara estic treballant, però encara no el tinc).
La noia italiana que viu amb nosaltres m'explica que a la seva classe de català, del Consorci de la Normalització Lingüística, hi ha gent de totes les parts del món i que si mostren aquest interès, és per feina.  

Encara hi ha qui creu que el saber idiomes no és una avantatge i que els que som bilingües no tenim més facilitat per aprender un tercer o quart idioma?

I ara...Paris

El puzzle que estic fent ara, 'd'efecte fusta'. Com dic jo, "És la meva Playstation".

J. S. Bach's Brandenburg concerto

Una imatge de tendresa 4

"Cabres, montanyes nevades, un riu petit, cavalls que seran els meus amics". Així em descriu la meva neboda de gairebé 4 anys, el que veurà quan vagi a buscar a la seva germana, que està de campaments. I jo, que quan es tracta d'entusiasme, i si hi ha un viatge amb paissatges bonics pel mig, no hi ha qui m'iguali, li dic que per les nits veurà les estrelles i... de seguida m'aclara, que també veurà la lluna, "i les seves filletes que són les estrelles i els fillets la pluja" i davant aquesta desbordant imaginació, li pregunto pel sol i em contesta, molt segura, que "el sol és la mamà". I m'acomiado d'ella i de la seva germana, amb aquella sensación de que no hi ha res més meravellós, no hi res que m'ompli més de tendresa, que  aquest univers infantil, que no hauríem de perdre mai.

El Sol

Vermell, brillant, resplendent, explossiu, creador, foc, estimulant, taronja,càlid, il·luminador, fascinant, vitalista,... El Sol

Camps de lavanda a la Provença

 Camps de lavanda, la Provence, França

No tinc aquesta capacitat

No tinc aquesta capacitat... tant de bo la tingués!! segurament ara no em sentiria així. Tot i que...tampoc seria fidel a mi mateixa. És el preu que s'ha de pagar per ser coherent.

Una veritable història d'amor

...I el seu rostre, resplandeix quan m'explica el que portava temps esperant que passés i expressa la felicitat d'una veritable i autèntica història d'amor. D'aquelles històries que et demostren que construir un veritable amor, pot ser com una carrera plena d'obstacles i en la que res és impossible. Moltes felicitats!!

Passar l'estiu en (la) Diagonal

Encara que només sigui baixar de Sant Gervasi a la Diagonal, suposarà un canvi- i molt en la meva situació- per a passar lo millor possible aquest estiu a la ciutat. Així que gràcies a una molt bona amiga, que em deixa el seu pis, canviaré de context (això tan necessari) sense moure'm de Barcelona. 

Sail away and find tranquility

'Fets, no paraules!'

Això és el que ella li deia, en una discussió de parella, que vaig presenciar davant de casa meva. Al final, va marxar, deixant-lo sol i abatut enmig del carrer. Quantes vegades no ens ha passat que ens omplim la boca de paraules i no fem res del que diem. O fem tot el contrari del que diem, deixant als altres, i a nosaltres mateixos, desconcertats. I és que quan de relacions es tracta, moltes vegades és més important el que fem i el que veiem que es fa ( això ho aprenem des de ben petits)que no pas, les paraules. Tot i que, des d'aquí, reivindico l'enorme poder de la paraula. I que sí, que de tant en tant, a qui no l'agrada sentir o llegir coses boniques? Aquelles que resonen dins nostre i que ens fan sentir millor. Encara que, malauradament, moltes vegades, també poden ser motiu de conflictes i malentesos. I com moltes altres coses, les paraules diuen molt de com som, de com pensem i de com és el nostre món.

Pros i contres de treballar fora del pais

Segurament desprès de saber les mesures adoptades pel Govern i d'haver dit 'Prou!', molts heu pensat, o ja ho tenieu donant voltes pel cap fa temps, marxar a treballar fora del país. No és cap idea descabellada, ja que si el present no sembla molt bo, el futur no pinta gaire millor. Tot i així, si us ho esteu plantejant seriosament, heu de tenir en compte que no tot és un camí de roses. Com a exemple de les recomanacions, aquest article de Raul Fernández, de la versió espanyola del Huffington Post, del passat dimarts, en un to sensat, com a rèplica a un altre, la experiència del qual pot donar una idea equivocada de la realitat del que marxa fora a treballar. 

Necessito veure verd

Verd...necessito veure verd. No només per la necessitat psicològica de veure al nostra voltant el color de la Natura, que relaxa la vista, l'espirit, camvia l'estat d'anim, recomforta,... 

Necessito veure verd per tot això. I per més.

Abans que el temps ho esborri

Si esteu buscant lectura per aquest estiu, us recomano 'Abans que el temps ho esborri' de F. Xavier Baladía, la seva temàtica i la fluidesa amb la qual es narren les cròniques d'aquesta familia, fan que sigui ideal per aquelles tardes d'estiu de lectura sota un pí o en alguna terrassa amb vistes. És el retrat, i segur que us sona el de la portada, d'una familia de l'alta burguesia de Barcelona del segle XX. Amb les seves festes (en el Liceu d'abans), la elit intel·lectual del moment, artistes, com Narcís Oller que va trobar en la besàvia de l'autor, Teresa Mestre, la seva musa inspiradora per escriure 'La ben plantada', polítics, les seves estances en el que era Cadaqués, Palamós...El seu malbaratament de la fortuna, els seus 'bon vivant',...potser no molt exemple pels temps que corren, encara que potser imprescindible per veure com alguns cognoms es relacionen encara.

També podeu trobar el documental que va fer Mireia Ros, en els Cinemes Alexandra, encara que, com acostuma a passar, és molt millor llegir el llibre. O almenys, haber-ho fet abans.

Frases per reflexionar 21

Si no t'equivoques de tant en tant, és que no ho intentes

Woody Allen

No guanyar vs Perdre

Encara que ja fa dies que ens van anestesiar una mica amb el 'circ' que ha fet que (alguns) oblidin, ni que sigui per hores, els 'rescats', les 'retallades'i 'tases d'atur', em vaig fixar en les expressions d'alegria, de decepció i de tristor dels jugadors. Allò em va fer pensar sobre la diferència que hi ha entre no guanyar i perdre. Si bé poden semblar lo mateix, hi ha un lleuger matis entre una cosa i l'altra. En perdre, deixes de tenir quelcom que et pertanyia, els teus sentiments canvien i et sents malament. Hi havia una expectativa de guanyar, d'obtindre quelcom i  no ha estat així. En no guanyar, la sensació de derrota és diferent. És menys traumàtic, més lleuger si es vol. No s'obté res i tampoco hi ha una pèrdua.  

Jean-Léon Gérôme

Si hi ha una manifestació artística que m'ha agradat sempre, aquesta és la pintura. Potser perquè mai ha estat lo meu, malgrat tenir molta imaginació, a l'hora de plasmar-ho no em surt a la manera convencional. Encara que....qui diu que hagi de ser convencional? Dibuixo, és clar que dibuixo i la meva especialitat són les miniatures. Llavors sí, llavors puc plasmar tot luxe de detalls. Encara que, de moment, lo meu segueixi sent l'escriptura, així que em segueixo deleitant amb els diferents estils pictòrics i diversos artistes, coneguts i encara per descubrir. 

Un d'ells és Jean-Léon Gérôme, un pintor i escultor francès , academicista, de princips del segle XIX, dels  més cèlebres del seu temps. Influenciat pels viatges que va realizar per Egipto i Turquia, el va portar a realitzar una gran quantitat d'obres orientalistes, entre altres de temàtica històrica, de la mitologia grega, etc, mentre a la resta d'Europa triumfava l'impressionisme, fet que li va suposar alguna critica (que va saber replicar, de manera subtil, arremetent contra els seus crítics, com en la seva obra The door of the El Hassanein Mosque in Cairo) . Al març de l'any passat, visitant el Museu Thyssen-Bornemisza, vaig tenir la sort de poder veure una exposició temporal, amb algunes de les seves obres. Hi va haver dos que em van cautivar especialment per la seva gran bellesa i el que em van transmetre: 'The Christian Martyrs' Last Prayer (que es troba a la Walters Art Gallery, Baltimore, EEUU) amb un lleó majestuós que no saps si al final s'anirà a comparèixer dels pobres cristians...I la meva favorita Pygmalion and Galatea (que es troba en el MET). D'aquesta obra n'hi ha dues versiones més, en el que poden apreciar-se en el fons, com si fos el propi estudi de l'artista, algunes de les escultures que també va fer. En aquest em va cautivar la sensualitat del moment en el qual, al ser besada Galatea, el seu cap i el seu tors, van adquirint un color 'humà'. ELs braçoss de l'artista envolten delicada  i apassionadament la figura, mentre avança per fer-li un petó amb el desig de que es converteixi en dona, l'obra d'art que acaba de crear...a qui no l'agradaria estar en els seus braços?

Pygmalion and Galatea

The Christian Martyrs' Last Prayer

Silent by the night - Keane

El solstici d'estiu

Heidiland in summer

Playing with fishes

Aquesta matinada hem entrat en el solstici d'estiu i per tant ja estem oficialment en aquesta època de vacances, de nits i dies interminables...Si és que es pot olorar i tot!

I com a reflexe del meu dualisme, dues imatges que evoquen aquests dies de descans i de relaxació....

L'últim cap de setmana de primavera

No es pot dir que en aquesta ciutat no es facin coses, concerts, conferències, exposicions, festes, etc., que ens facin sortir- ja que d'això es tracta, en part- de la rutina de la nostra vida. Ara que ja ha començat el bon temps i que l'estiu és a tocar, què millor que els concerts a l'aire lliure. Com el del divendres en el pati de la Casa Elizalde, amb uns simpàtics veïns, els 4t 1a, que van saber estar a l'alçada de les circumstàncies i de lo heterogeni del seu públic (primera fila plena de iaios de l'Eixample, una mica despistats). Per cert, que toquen el 27 a la Sala Heliogábal, per si esteu interessats. I si hi ha quelcom millor en tot el que siguin 'esdeveniments' son aquells que te'ls trobes quant menys t'ho esperes - com lo millor de la vida- el mercat ambulant 'Lost&Found' (el nom del qual m'evoca quelcom biblic, encara que no parlariem de lo mateix) del diumenge a la Barceloneta. Un ambient que es va anar animant a mesura que passaven les hores i que per la tarde va fer que els passadissos entre paradetes fossin intransitables. Bona música, menjar que entrava pels ulls i un ambient gafapastil i modernillo ( noteu  la 'intenció' dels adjetius).

Per tota la resta, el mar continuava en el mateix lloc, sense voler saber res de modes o maneres de viure...

 

 

 

La belleza de las cosas

La belleza de las cosas...
De aquellas que ya no disfruto
De aquellas que echo de menos 
De aquellas que me hacian sentir felicidad....

La anti-inspiració

Ja se sap que hi ha a qui l'agrada donar consells i el Wall Street Journal va fer una crida per a que els seus lectors escriguessin els millors que havien rebut al llarg de la seva vida. Encara que aquests, són només això, consells. I és veritat. El millor que hom pot fer a la vida és aprofitar els seus propis recursos, els recursos interns, sobretot en èpoques d'incertesa, com la que passem. Potser seria millor, com es diu en aquest article de El Pais, parlar d'anti-inspiracio, "per entendre que no ets, ni de lluny, l'únic ésser humà que es troba en un destret, ajuda saber de les desgràcias alienes". I que molts homes i dones d'èxit, també van tenir moments de desànim i inseguretat, com explica Oliver Burkman  en The Guardian (i aquí posso de la meva pròpia collita, com si no poguès ser compatible!! es més, ho ha de ser!).

Per què ho guardo?

Ja que el primer ha de ser el deure, em vaig dir que un cop acabat aquest, em dedicaria a reorganitzar les capses en les quals tinc guardades coses que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Malgrat tenir-les per 'temes', és a dir, molt ben ordenades, era conscient de que havia de revisar algunes. Que havia de decidir entre continuar guardant o llençar, d'una vegada per totes, coses que hi havia en el seu interior. Segurament molts de vosaltres guardeu objectes que us porten records o simplement, els guardeu per si un cas mai els necessiteu en el futur. Tot això està molt bé encara que, moltes vegades, moltes d'aquestes coses no fan més que aferrar-nos a un passat que, ni tornarà per molt que les guardem, ni, en ocasions, ens ve de gust recordar. I si així fos, no hi ha millor record que el que ha quedat en la nostra memòria (apart de que res material ens endurem a l'altre mon). Aixi que em vaig passar la tarda del diumenge dient-me, Però...per què ho guardo?"

Sóc sibarita

En tot. Per a tot.Sí, i què!?

Ho he aconseguit!!

Malgrat les opinions d'uns i d'altres, del que he hagut d'escoltar i se m'ha dit, com en moltes altres coses de la meva vida, vaig decidir tirar endavant. I si bé és veritat que el mèrit és meu...no puc oblidar-me de qui ha estat al meu costat en aquest camí de la meva vida... Els que m'han donat suport fins al final, donant-me ànims de totes les maneres possibles, estant sempre ahí en els moments en els que l'abatiment m'ha temptat per abandonar. Entenent les meves circumstàncies, comprenent que les meves anaves i vingudes, no eren una qüestió intel·lectual.

Només puc dir-vos, gràcies per haver cregut en mí, tant com jo en mí mateixa!!

Per qué balla 'l'Ou com balla''?

Casa de l'Ardiaca

L'Ateneu Barcelonès

Museu Frederic Marès

Arxiu de la Corona d'Aragó

Si voleu saber-ho, aquí teniu l'explicació i si voleu veure l'Ou com Balla, teniu fins aquest cap de setmana, coincidint amb la festivitat del Corpus, a Barcelona, en els diferents edificis en els quals observar aquesta tradició tan curiosa. Personalment, us recomano anar a l'Ateneu, al carrer Canuda.

Festival de Cinema Jueu a Barcelona

Si esteu buscant algun event diferente per aquest mes de juny, aquesta setmana se celebra la 14a edició del Festival de Cinema Jueu, a Barcelona. Les pel·lícules i documentals, es projecten a l'Institut Français i a la Plaça Sant Felip Neri. Ahir el van inaugurar  amb 'l'Armée du crime', basada en fets reals, sobre un grup de resistència a París durant la IIa Guerra Mundial, liderat pel poeta armeni Missak Manouchian. Una pel·lícula que va fer sortir amb els ulls vermells, a més d'un, per la seva cruesa i per les darreres paraules en forma de carta del poeta a la seva esposa Mélinée. 

Es va diluint. Es va intensificant

Es va diluint, en cercles més o menys amplis, de dintre cap a enfora. Es va intensificant. Fent-lo més fort. 
O deixant un suau rastre.

Frases per reflexionar 20

Buscant el que és millor, fem mal bé el que ja està bé

William Shakespeare

Bring me my shiny days back

Children's Creativity Museum, San Francisco

La meva bona amiga Montse, m'ha parlat aquest matí, en una de les nostres moltes converses sobre creativitat, del Children's Creativity Museum, un museu de creativitat només per a nens, que hi ha a San Francisco. Em  quedo amb aquesta frase extreta de la seva web "At the Children's Creativity Museum, we recognize the importance of instiling a love of learning and building creative confidence at a young age. 

Perdonar amb una abraçada

"Personalment, prefereixo les abraçades" va dir el cantant d'un grup, al concert del qual vaig assistir fa poc, i vaig pensar "Estic d'acord amb tu!" I es que no hi ha res com sentir aquella abraçada que t'embolcalla l'ànima. Que et fa sentir una mica més humà. Que et diu que vols ser abarcat en tota la teva essència. Que et demostra que et perdona. Com quan un nen espera amb els braços oberts, després d'una reprimenda, que se li perdona. I necessita sentir que una abraçada amb tendresa, li fa saber-se perdonat. Aceptat incondicionalment.

Una decisió difícil

Em veig en un moment en el que haig de prendre una decisió. Una decisió que contemplo fa temps, que m'està costant...que implica moure'm entre el que sento i allò que hauria de fer. Com si ambdós no estiguéssin imbricats en l'assumpte. 

Com si fos tan fàcil...

Bankiarrota

Per si la cosa no estigués prou remoguda en el nostre país, ara el desastre financer de Bankia. Donat que un al final es mareja amb tanta dada, us deixo un mini monogràfic que hi ha avui a El Pais, sobre Bankia, com va començar tot i  el que es trobraran els estalviadors a partir d'ara, entre d'altres articles. 

Això no és el que sembla

Vinc de casa d'uns amics i he viscut una d'aquelles situaciones de pel·lícula tipus "Això no és el que sembla...", en la que els seus gestos i excuses nervioses, no han fet més que confirmar el que era evident. No us podeu imaginar lo difícil que m'ha estat seguir una conversa normal i fer 'com si res', mentres no donava crèdit al que acabava de veure. Si no fos per com ha continuat la nit, hagués dit que allò era una relliscada (que ens pot passar a tots), tot i que, tenint en compte les darreres converses amb un d'ells, no m'extranya gens.

L'exercici fisic pot millorar el nostre cervell?

Si avui ens tenim que llevar amb més males noticies- 'retallades', fins quan?- al menyas quelcom optimista per a que, encara que sigui per unes hores, ens oblidem dels difícils temps que passem. Així, ahir al vespre vaig anar a una conferència a la biblioteca de Gràcia, donada per David Costa- professor del Institut de Neurociències de la UAB- sobre si fer exercici, pot millorrar el nostre cervell. Molts estudis han demostrat que, efectivament, són beneficiosos per a millorar algunes funcions executives, tractar alguns trastorns, retrasar l'envelliment i millorar algunes lesions. I encara que es tracti d'una àrea d'estudi recent i les dades s'han de prendre amb cautela, es podría dir més aviat al revés: Ser sedentari no és gens sa!

Transparent, lluminosa i excitant

Transparent, lluminosa, emocionant. Sincera, íntima, excitant. Amb petites dosis de misteri i moltes més d'esperança. Gairebé perfecta.

"Passa-la tú!"

Un dia el meu germà em va dir "Passo una mala època" i vaig dir-li "Doncs passa-la tú! no esperis que marxi ella". Desprès vam estar parlant i tant es va quedar amb la meva frase que l'altre dia, via whatsapp, me la va haver de recordar...

Frases per reflexionar 19

"Este título se lo dedico a mi familia y a mis amigos de verdad, que son tres o cuatro" 

Fernando Alonso
(al proclamar-se campió del Mundial de Fòrmula 1)

La lluna plena més gran i brillant de l'any

Aquesta matinada tindrem la lluna plena més gran i brillant de l'any. Així que, si teniu ocasió, sortiu de casa a gaudir d'aquest espectable de la naturalesa tan meravellòs. I quina ocasió millor per un romàntic passeig per la platja...

Hi ha bellesa en aquesta imatge?

La imatge d'aquest home descansant en el Palau Ducal, a Venecia, em va captivar per la seva gran bellesa. La serenitat que em va transmetre, així assegut, enmig del caos dels carrers estrets, les paradetes de souvenirs, les gents vingudes de tot el món, els grups perduts, les mil i una fotos...em va impulsar a fer-li aquesta, mig amagada, com si anés a perturbar aquest moment de tranquilitat, que va buscar per a ubicar-se. Aquest raconet, aquest descans i paciència, aquesta soledat buscada per a trobar-se. Segurament, vaig trobar en ell la imagen de quelcom necessari, moltes vegades.

A on va anar a parar el penal de Ramos?

Les xarxes socials i per internet, no han trigat gaire en fer mofa de la fallada del penal del pobre Ramos....i als culés sembla que se'ls hi ha passat una mica la 'depre' del passat dissabte...

Conquerir a una princesa és així de fàcil!

Si veure passar als molts 'cavallers', pels carrers de Barcelona, llança o rosa en mà, en busca de les seves princeses, ja és una estampa bonica de veure, si han passat abans per la barberia i s'han arreglat per estar ben guapos i rebre un petó (o els que facin falta) de les seves estimades, assegura tenir un dia de Sant Jordi rodó!!

Ja fa 5 anys...

Avui fa 5 anys que vaig obrir el meu blog, 5 anys...és diu aviat! Us agraeixo molt les vostres visites i els vostres comentaris, aquí i afora. 

Com diu un amic meu "Lupe, lo teu és 'la paraula'". I potser té raó... Segurament, en cinc anys i havent fet 605 entrades, algun cop us he fet riure, reflexionar, sorprés, no heu entés res de res, no heu estat d'acord o fins i tot us heu pogut ofendre (i perdoneu-me si ha estat així).

Per la meva part, crec que només dos entrades poden mostrar realment quelcom substancial, veritable i sentit.

La llum que busco dintre

I quan vaig ser conscient del que significava per a mi, literal i metafòricament, que la he estat buscant al llarg de la meva vida. Estigui on estigui, viatgi per fora o per dintre.

En les coses que dic i escolto, en les que penso i veig. En les que sento...

En les lectures, els paisatges que em maravellen, el que m'estimula, les coses boniques que contemplo.

En les emocions que em produeixen la gent que m'envolta, en els seus detalls amables, els seus somriures, els seus gestos...

La llum del capvespre, que corria per atrapar, com buscant que em continués protegint.
La llum després d'una tempesta. La llum que il·lumina els meus matins. La llum que busco dintre.

Quin llibre regalar per Sant Jordi?

Quin llibre regalar aquest Sant Jordi? doncs a dir veritat, el llibre és el de menys... hi ha tants on triar! però, el que importa és la rosa, que la rosa, és sempre la mateixa. O almenys, el carino amb el qual es regala. Una bonica flor. Una flor solament? noooooo, la rosa el dia de Sant Jordi simbolitza molt més. Simbolitza l'amor cap a la persona a la que es dóna, l'amor que dones i l'amor que reps. 

L'altre dia l'explicava a una italiana que viu a casa meva, el que és aquesta festa a Barcelona. Les tradicions, com es viu, l'ambient que es respira i que no s'ho podia perdre, sola o acompanyada. Em deia que era un dia que donava 'mal rotllo' sortir a passejar i veure tot l'ambient, si s'estava sense parella. Després d'hores de conversa i de convèncer-la que deixés el seu orgull a un costat i lluités pel noi amb el qual sembla que la cosa, ara, va pel bon camí, espera 'en candeletes' passar el seu primer Sant Jordi, amb un català, rosa inclosa, per suposat. 
Seria tan bonic rebre una...encara que molt em temo que més aviat hauré de conformar-me amb comprar-me un llibre, potser el de Benjamin Kunkel, Indecisió, a la presentació del qual vaig anar a la Central fa unes setmanes i em va convèncer. I això sí, veure les mostres d'amor, i que consti que el dia de Sant Jordi és una de les meves tradicions favorites, que es prodiguen ells i elles i comprovar que l'amor segueix movent el món ...afortunadament!!

El Petó de Gustav Klimt

 

A qui no l'agrada fer petons i que els hi facin!! Aquesta obra de Gustav Klimt sempre m'ha fascinat, pel que transmet, pel que deixa intuir... Quan el vaig poder contemplar, al Palau del Belvedere, a Viena, hi havia al costat un guarda de seguretat apuntant, ves a saber què, en una llibreteta. Potser les reaccions dels visitants quan el veien per primer cop.

Què és l'Afecte

Fulfillment (The Embrance), Gustav Klimt, 1905-09