Dos dies de vi i roses

Davant el panorama de pluja amb el que ens han 'amenaçat' tot el cap de setmana, vam haver de cancel·lar una excursió a la muntanya, per celebrar l'aniversari d'una bona amiga. En comptes d'això, ahir vam dinar en un restaurant japonès del Born, on vaig trobar a faltar una mica de caliu japonès tradicional, com en el que vaig estar fa uns mesos, enmig de tanta modernitat (aquesta Barcelona moderna i cool, de vegades és freda i impersonal). Malgrat això, el menjar va ser excel·lent, encara que res que superi el que arriba a omplir espiritualment, estar envoltat de la gent que estimes, de gaudir de les converses amb amics amb els que portes molts anys compartint, i continues, moltes vivències. I com no hi ha celebració sense un bon vi, en no ser prou el del restaurant, ens vam passar per la fira de degustació que hi havia davant de la Catedral-aquelles en què, com qui no vol la cosa, un pot acabar menjant i bevent més que en el propi dinar. Quan sortia precipitada de la fira, a una noia se li va relliscar, caient estrepitosament, la copa de cervesa, deixant un curiós clapejat en la meva jaqueta 'blau França' i al veure-la tan astorada, li vaig dir que 'Aquestes coses passen' i me'n vaig anar com si res. Anava amb pressa, per fer un encàrrec i després arribar a temps a l'espectacle visual a la Casa Batlló, que ha creat Mariona Omedes, per celebrar els 10 anys d'obertura de l'edifici d'A. Gaudí al públic. Vaig arribar just a temps per contemplar aquesta bellesa de tal magnitud, que per moments ens va transportar al meravellòs món creador de la imaginació i el que aquesta pot arribar a transformar. Tot perfecte i seguia sense ploure. Excepte en arribar a casa. 'Ara plou? Ara que ens hem quedat sense excursió? ' li envio per whatsapp a l'homenatjada. Així que aquest matí he volgut desafiar l'home del temps (són homes i per tant, també s'equivoquen) i he anat a prendre un cafè a la terrassa de plaça Molina, diari en mà, com faig molts caps de setmana. I com en aquest país som molt de terrassetes, em disposo a seure a l'única taula lliure, quan veig acostar-se a un home portant a la que sembla la seva mare, que va en cadira de rodes. En veure que se'n van, els convido a seure amb mi i després d'insistir que per res van a molestar-me, ja que vaig sola i llegiré, accedeixen. Això em recorda com altres cultures, ténen més costum de demanar lloc en la teva mateixa taula i que fins i tot hom pot arribar a tenir converses interessants. M'entendreix l'intent de diàleg entre fill i mare, a la qual tracta de vostè. Es queden una estona i quan ja se'n anat, ve el cambrer que ens ha servit i em diu que el meu cafè ja està pagat ... sense que l'hagi pogut agrair! I si de fer coses de bon grat, es tracta, aquesta tarda he quedat amb una estudiant xinesa que va estar a casa meva uns dies i amb la que tenia pendent prendre un cafè. Àvida per conèixer la nostra cultura i explicar la seva, i per tant d'aquestes persones amb les que dóna gust conversar, li vaig propossar anar a veure l'espectacle a la casa Batlló. I encara que els núvols que hem vist per Passeig de Gràcia amenaçaven amb haver de veure-ho paraigua en mà, ens fiquem en una cafetería fins que són les 9. I aquesta vegada, sí. Ha estat començar l'espectacle, avui amb el triple de gent, i començar a ploure d'una manera torrencial. Fins a tal punt que els trons es confonien amb la música. Però lluny d'adrementar-nos, li he dit que per lo mullats que teníem els peus, continuéssim amb el nostre pla. Així que allà ens hem quedat, esquivant paraigües per tenir una millor visió, intentat (tornar a) veure aquestes imatges, aquesta fantasia del drac, l'arlequí, els balcons cantaires i aquest jardí de roses. D'aquestes roses que, tot i tenir espines, moltes vegades acompanyen el vi. Al bon vi, que és com l'amistat, com més anys passen, millora amb el temps.