"Cabres, montanyes nevades, un riu petit, cavalls que seran els meus amics". Així em descriu la meva neboda de gairebé 4 anys, el que veurà quan vagi a buscar a la seva germana, que està de campaments. I jo, que quan es tracta d'entusiasme, i si hi ha un viatge amb paissatges bonics pel mig, no hi ha qui m'iguali, li dic que per les nits veurà les estrelles i... de seguida m'aclara, que també veurà la lluna, "i les seves filletes que són les estrelles i els fillets la pluja" i davant aquesta desbordant imaginació, li pregunto pel sol i em contesta, molt segura, que "el sol és la mamà". I m'acomiado d'ella i de la seva germana, amb aquella sensación de que no hi ha res més meravellós, no hi res que m'ompli més de tendresa, que aquest univers infantil, que no hauríem de perdre mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!