Reflexió sobre les meves reflexions

No vull acomiadar l'any sense escriure alguna cosa, ja que aquest any he escrit tan poc, almenys un post amb una mica de pes. 

Com cada cap d'any, porto uns dies fent balanç d'aquest, alegrant-me pel que ha anat bé i reflexionant sobre el que no tant... És per això que em poso en un estat una mica seriós, introspectiu, per a un dia que molts prenen amb certa (i potser necessària) frivolitat. Tot aquests moments de reflexió, que requereixen solitud, no són, per descomptat, incompatibles amb sopar amb la família, riure mentre es pren el raïm i celebrar l'arribada de l'any nou amb els amics. No obstant això, no puc evitar sentir una falta de comprensió cap a aquesta necessitat i que no pugui compartir-la d'una manera més profunda.

Bon Nadal!

El nou totalitarisme

Normalment els temes que tracto al meu blog són de tipus intimista o de temes, culturals, diguem, neutres, sense expressar molt sobre certs temes (això ho deixo pel meu àmbit més íntim). No obstant això, aquest tema porta temps donant voltes pel meu cap i avui em ve de gust compartir-lo, deixant una pinzellada del mateix. 

 Des de fa un temps que sembla que només s'admet el pensament únic. I no només això, sinó que si no penses / opines com la majoria, com el que 'està de moda', pots ser titllada de no ser 'moderna' (realment, en els seus termes, no ho necessito), de no estar pel progrés. Pot passar que volent defensar, o simplement exposar, les teves postures i els teus arguments, et trobis que tallin la teva llibertat, per expressar-te, per viure segons els teus valors, per ser una persona autèntica. Precisament aquesta llibertat que tant pregonen. Però compte, només per la seva, per al que creuen és l'única manera de viure. Heus ací el gran mal que pot provocar el pensament únic. Em recorda a altres èpoques, amb vents vinguts d'altres parts, això, sí. És el nou totalitarisme.

Sankt Nikolaus und Playmobil

Willpower

Passar el diumenge amb Händel

Des que he començat el treball nou, ja fa un mes, amb prou feines he tingut temps de parar-me a escriure amb calma, a estar tranquil·la amb mi mateixa i reflexionar sobre el que encara no funciona... Així que aprofitant que no em sento molt bé i em veig obligada a passar el diumenge al llit, vull posar-me al dia pel que a escriure es refereix. 

Amb Händel de fons, interpretat per Jordi Savall i Le Concert des Nations, m'obligo a escriure alguna cosa aquí i algun article per a la revista online. No obstant això, fa temps que no envio cap escrit i cada vegada que torno a escoltar sobre el tema em pregunto que per què seguir procrastinant. A vegades el dia a dia o un altre tipus de preocupacions, no ens deixen veure un horitzó que, per llunyà, no per això deixa de necessitar passos a curt termini.

Ja ha arribat el fred

Creació pròpia

En aquest fred diumenge de tardor en què ja es nota que han baixat les temperatures, em pregunto, fa fred? Doncs dependrà en quina part del món es visqui i la sensació de cadascun ... I per a mostra, aquestes quatre ciutats tan dispars l'una de l'altra.

Feina nova

Que t'escollin és sempre motiu d'alegria. Significa, o en part és així, que d'entre tots els candidats, reuneixes unes determinades característiques que encaixen amb el que estan buscant. No vol dir que les tinguis totes- això ja seria massa ideal- sinó que tens les essencials. Encara hi ha més, que el teu bagatge, tot i passar males temporades o tenir la sensació de no tenir sentit, al final adquireix un valor. De que res passa sense un sentit i de que fins i tot enmig de la situació menys edificant, en el fons, construeixes més del que exteriorment es podria veure, a priori.

Aquesta el·lecció, que es podria aplicar a diferents àrees de la vida, ha arribat recentment en l'àrea laboral, amb el que és un contracte temporal i que suposa un nou repte i, perquè no, una nova il·lusió. I per arrodonir-ho, és conseqüència de l'assoliment del que parlava en un post recentment.

S'apropen tempestes

Un dia especial

Per ser cap i cua 6102016....

Núvols de setembre

En quant arriba setembre i d'una manera molt subtil, va canviant la llum així com es dibuixen núvols que cap pintor podria copsar amb la intensitat amb la que ho fa la mirada

Assoliment

Les  moltes hores d'estudi dels darrers mesos abans de l'estiu, han donat els seus fruits. I no és el FIRST ni serà l'últim assoliment que aconsegueixo amb voluntat, esforç i tenacitat.

Envasar l'aire de muntanya

Vall de Núria

Ribes de Freser. Vista des de l'habitació

Fa poc he tornat de passar uns dies amb part de la familia, a Ribes de Freser. Només d'arribar, respirar l'aire pur i veure les muntanyes altes, llunyanes, les més properes, les vistes des de l'habitació del hotel i sentir la frescor de la nit, el descans estava assegurat. La petita població de camí cap a Núria, amb el pas a nivell del cremallera despertant-me cap a quarts de vuit, gaudeix d'un seguit de fonts d'aigua que fan honor a la mateixa, envasada. No obstant, aquí la teniem de franc i amb una frescura que feia de les passejades, parada obligada a les fonts. 

A la nit, els dos rius, el Freser i el Segadell, deixaven una remor de silenci en mig de la vila, on només el seu ritmic so, acompanyava la plàcida nit dels qui ténen la sort de dormir vora el riu.

Ribes de Freser. Font del Passeig.

L'arrivada a la Vall de Núria, amb el Balandrau, no era si no, la continuació d'un camí espectacular que, llavors vaig recordar, havia fet caminant fa uns anys, des de Queralbs, el poble de la Marta. Us ho recomano. Si bé Núria s'ha convertit en un parc temàtic, és un bon lloc des d'on sortir per fer altres muntanyes, com el Puigmal. Aquest el vam intentar fer, ja fa anys, amb una colla d'amics, tot i que la falta de temps ens va deixar a mig camí i vam desistir.

El telecabina, que remunta els esquiadors i els qui volen refugi a l'alberg, et porta a la conclusió de que algún dia, envasaran aquest aire pur dels Pirineus i faran pagar per una de les poques coses que encara no ténen preu.  

Monestir de Ripoll

La visita obligada al bressol de Catalunya, es va veure acompanyada per la descoberta de la necropòlis, dintre del Monestir i lo interessant de veure l'evolució de la manera de passar d'aquest món terrenal a un altre que continua essent un misteri.

Tal ha estat el meu descans i desconnexió de la jungla urbana i el soroll, que al dia següent d'arribar, donant un breu passeig, vaig acabar amb un cop de calor, baixada de tensió inclosa, tot un conjunt de mals, d'anyorança de la pau que em dóna sentir-me envoltada de muntanyes.
I l'espectacle meravellós, impagable, que és veure l'ombra dels núvols al cim d'aquelles.

Llum del vespre

Tornar a casa passejant per la Diagonal i veure una d'aquestes meravelles que la llum del vespre ens obsequia en els dies d'estiu. L'ombra projectada d'un dels edificis més singulars d'aquesta zona de Barcelona, la Casa Sayrach. Mostrant com la seva elegancia i sinuositat es rebela davant els edificis tristos i sense formes, sense sentit de l'estètica ni respectant el temps passat. Establint una aliança amb la font més poderosa, el Sol, per lluir inclús més bella, mostrada d'aquesta manera

Converses d'uns intel·lectuals

Aquest matí he estat una estona en la meva terrassa favorita a Rambla Catalunya. Podria haver anat a la biblioteca per tal de seguir estudiant anglès per l'examen que tindré d'aquí deu dies. No obstant això, preferia estar a l'aire lliure, encara que fos estudiant, així que he canviat els plans inicials. Quan he arribat, he vist una taula en un tranquil raconet, que semblava esperar-me, i m'he assegut disposada a repassar. M'he fixat que a la taula del costat hi havia tres homes, en els seus 70, que tenien una animada conversa. A mida que passava el temps i donada la proximitat de la seva taula, no he pogut evitar anar deixant els phrasal verbs i centrar la meva atenció en el que deien. Però quines converses més interessants! Aquests tres homes eren d'una intel·lectualitat tal, que per moments he volgut incloure'm, ni que fos per plantejar qüestions i continuar amb aquest o aquell tema.  Per un moment, m'han recordat les reunions que tenia el meu pare al saló de casa, amb amics de tota mena, conversant sobre religió, politica, art i amb els que s'emblava, anaven a arreglar el món. 

Dissimulant, he continuat més pendent del que deien que dels exercicis. Sé que no està bé fer quelcom així, si bé tampoc no escriuré res rellevant aquí. De totes maneres, si consideressin que parlaven d'algun secret d'Estat, no haguessin escollit una terrassa com aquella. 

Tots tres han estat o encara són, importants intel·lectuals d'aquest país. Un d'ells està preparant un article, així com estudiant un tema de caire internacional, en profunditat, animat i amb les aportacions dels seus dos amics. Anaven repassant, encadenant un tema rere l'altre, qüestions des del més global fins a arrivar a la seva localitat d'estiu, plena de 'manadas de gente', sense ser ells conscients, que les seves aportacions han estat de gran vàlua per la noia que tenien asseguda al seu costat i que semblava tan concentrada en el seu llibre...

Nuvolots a Vallcarca

Trobar plans d'estiu

Havent passat una nit d'insomni, sentint, que inclús podia ser real, com un quadre surrealista de Dalí, que del meu pit i cap brollava aigua, és l'hora de preguntar-se, no si pasaré una altra igual, que pinta que si, sinó, quins plans tinc aquest estiu.

 I només em queda dir, amb l'energia esgotada després d'haver passat tota la tarda acompanyant la meva neboda gran per buscar un vestit per a un cassament, que plans, plans com a tal no en tinc. Ni amb ningú ni enlloc. 

Així doncs, es poden resumir en dues paraules: Buscar plans. És així de senzill, el fet de no tenir plans (el meu somiat viatge a Capri, els Fiords Noruegs o Der Schwarzbald hauràn d'esperar) fa que me'ls hagi de buscar. Així ja tinc alguns en ment, algunes activitats de Museus, llegir un parell de llibres ('L'avi Ninus' de Xavier Baladia i 'La vida no es tan grave' de Beaulieu Baptiste), començar a estudiar hebreu o continuar amb alemany,  per plaer, fer algun tram del camí de ronda, trobar plans per tenir plans l'estiu vinent,...

50 Cantada d'Havaneres a Calella de Palafrugell

Encara esteu a temps d'arribar a Calella i trobar, això si que ja us costarà una mica més, un bon lloc des d'on poder veure i escoltar la tradicional cantada d'havaneres de Calella. Aquest any, a més, es celebra el 50 aniversari. Només de veure les fotografies, ja m'arriba el so de la guitarra, les veus de melodies d'amor, de mar, la olor del Mediterrani, les camises de lli blanques, les barquetes, l'estiu,...

Junt amb Beethoven, Mozart, Bach, Tchaikovsky,  cançons tradicionals alemanyes i catalanes, junt amb alguna modernitat, con Julito, Demis Roussos, es pot dir que les havaneres també forman part de la banda sonora de la meva infantesa.

I per fer un tastet, aquest passat dijous vaig anar amb una amiga al Palau Robert, on ens van deleitar amb un bon repertori.

L'OBC a la platja, comença l'estiu!

Hi ha avui, la confluència de tres esdeveniments, el començament de l'estiu, el dia Europeu de la Música i el començament de les vacançes escolars (o l'acabament del col·legi, segons es miri). Tots tres motius d'alegria i de celebració. I per celebrar el dia de la música, l'OBC ens obsequiarà amb peces de Beethoven, Medelssohn, entre d'altres, a la platja de la Barceloneta, a ales 20:30. Mar Mediterrani, bona música i una temperatura ideal.

On altres veuen, jo sento

On altres només veuen pluja,
jo veig uns brillants que emergeixen d'un exòtic estanc.

On altres només veuen fulles,
jo veig grans palmeres que donen ombra en el desert.

On altres només veuen arrels,
jo veig rutes cap a paratges desconeguts.

On altres només veuen columnes,
jo veig al guia que assenyala el paradís.

On altres només veuen, 
jo sento.

Música relaxant per la nit de diumenge 19

Els dies passen

Un altre dia que ha passat. Un altre.

Una imatge de tendresa 8

Asseguts tots dos en una cadira de rodes, protegits del primaveral temps, sota l'ombra dels arbres. La lentitud dels seus moviments em sembla tan tendra com les mirades, no sense certa dificultat, que es fan l'un a l'altre. Les seves mans, que han acariciat la vida fins als seus gairebé 90, aguanten les cartes amb les que passen la tarda. És meravellós veure com el pas del temps no els ha tret la il·lusió de gaudir de les petites coses, així com albirar en ells que la vida, realment, va d'això.

Pluja de maig

A punt de començar el mes de juny, un petit apunt del que són les pluges al maig. Imprevisibles, sobtades, divertides, perilloses (en especial pel nou paviment de la Diagonal), caloroses i fresques. I el que més m'agrada, la olor a terra mullada que deixa i que es pot gaudir quan passes a prop d'un jardi, d'un pati o d'un petit espai amb herba.

Nit Europea dels Museus 2016

Font: mcd.gob.es

Per si esteu buscant plan per aquest dissabte, aqui teniu una interessant proposta. El passat dia 18 va ser el Dia Internacional del Museu en els Museus de tot el món. Apart, avui dia 21 és la Nit Europea dels Muses i els museus de tota Europa, ho celebren amb una jornada de portes obertes i activitats, des del vespre fins la mitjanit.

Barcelona, ja fa anys que s'apunta a questa iniciativa, junt amb alguns centres culturals. Apart de poder gaudir de les col·leccions i les exposicions temporals, en alguns hi ha programades activitats, com música en viu (Museu Marítim amb las seva agradable terrassa) i màgia (Frederic Marès), entre d'altres. Avui la temperatura és perfecta a la ciutat,  així que és un dia ideal per poder gaudir d'aquest bé tan preuat com és la cultura.

En aquesta pàgina podeu trobar tota la programació de Barcelona. Espero que gaudiu i apreneu moltes coses!

Aquest blog ja ha fet 9 anys!

No puc passar un altre dia sense deixar constància de que aquest blog ja ha fet 9 ANYS!!!! que es diu aviat...I fixant-me en la data d'avui, si al dia (20) + mes (5), li restem las darreres xifres de l'any (16) , ens dóna 9.

Frases per reflexionar 41

Aquesta frase, que vaig trobar al compte d'Instagram d'un humorista català i que vaig 'retocar', no podia ser més encertada. Molts dels malestars que intentem guarir amb medicaments, en realitat es podrien apaivagar amb més moixaines, petons, converses que ens omplin, el contacte amb els nostres i sentir-nos escoltats.

Jordi Savall a l'Auditori

La OBC sota la direcció de Jordi Savall. Autoria propia

Sublim, extraordinari, insuperable, diví...meravellós concert, per celebrar el dia de la mare i començar el mes de maig, de la OBC sota la direcció del magnífic Jordi Savall a l'Auditori. Un repertori amb obres de Bach, Mozart, Francesco Geminiani (el seu final m'ha conmogut) i Händel. I si la valua de Savall com a músic és incuestionable, ha volgut donar una mostra de la seva sensibilitat cap a la realitat del món que l'envolta. I de com, amb petites mostres inviduals d'amabilitat, es pot construir un món millor.
Y si voleu conèixer de prop la seva autobiografia intelectual, aquí un imprescindible video, de la Fundación March.

Sant Jordi 2016

Port de Barcelona. Autoria propia

¡A temps! encara hi sóc a temps d'escriure una breu nota relacionada amb el dia de Sant Jordi, ja que avui s'acaba el mes d'abril i  com dic jo 'El dia dura tot el mes' (això val per quan et felicitan tard, dir, 'mai no és tard').

El dia de Sant Jordi, que amenaçava pluja, al final es va aclarir i ens va deixar gaudir d'un dia assolejat, per passejar, tot i que cap al vespre es va enfosquir. En el meu cas, per donar un tomb amb les Golondrinas, amb dos bones amigues, fent la volta corta pel Port. Un caprici que tenia fa temps i que, amb el que m'està costant coincidir amb els amics que ja ténen familia (practicament gairebé tots), era aquell dia o ja endarrerir-lo molt.

Casa Batlló. Autoria propia

Per la nit, una altra bona amiga a la que no veia desde feia meses, em va convidar a sopar. Sempre agraden que ens regalin moments compartits, que són els que veritablement queden. Van anar a un petit restaurant a prop de Gala Placídia, i que està just sota d'on van viure ella i el seu, ara ja, marit quan van arribar a Barcelona. I precisament, en aquest mateix edifici i en el mateix apartament, vaig estar a punt de viure, uns anys abans de coneixer-los! Em fa pensar què petit és el món i  quines voltes que dóna la vida. 

Records en la Natura

Avui dinava en els Jardins de la Universitat de Barcelona, en aquest espai allunyat del sorollós centre. Mentre estava asseguda, obserbava com una abella libava una flor i després, una altra. He acaronat les fulles de la planta per copsar la seva textura. En mirar el cel, tan blau, m'he adonat dels matissos de verd que hi havia per la barreja d'arbres. He tancat els ulls i m'he posat a pensar en lo beneficiós que pot ser passar una estoneta en contacte amb la Natura.

De fet, de tots els records que tinc de moments feliços, els que són de contacte amb la Natura, estan gairebé amunt de tot en la llista. La llum del sol, el verd dels arbres, la irregularitat de les branques i l'aroma de les flors, les abelletes i el despertar dels ocellets. L'aire pur i sobretot, la llum del sol.

Tot, per a què?

En el meu últim post parlava d'un fet força dolorós de la meva vida. De fet, si vaig obrir aquest blog va ser per, entre d'altres, poder treure'l per mitjà de l'escriptura. Ja al 2007 vaig escriure un post amb el títol de 'Per què?', sense saber que 9 anys després, començaria a agafar sentit tot allò i canviaria la pregunta per 'Per a què?'. Així, he anat trobant, inconscientment, el sentit últim del patiment que va ser i que en aquests anys d'aprofundiment intern i desperta externa, ha esdevenit quelcom. 

I si parlem de donar sentit al patiment, una obra imprescindible de la que he parlat en diverses ocasions, és la del psiquiatra Viktor E. Frankl, 'L'home en la recerca de sentit'.

Rellegir el que s'ha escrit

Aquesta tarda he estat recopilant alguns post relacionats amb un fet bastant trist, del qual he après moltíssim i m'ha fet la persona que sóc ara, que em va passar fa anys*. M'ha anat bé per adonar-me del terapèutic que és escriure tot allò que ens passa, igual que altres pinten o creen d'una altra manera, per plasmar el dolor. I no només això, sinó que escriure té l'avantatge que rellegint amb perspectiva, pots adonar-te si has avançat, com ho has fet, si algú t'ha inspirat pel camí. És com una obra d'art que requereix temps, molta paciència i sobretot, saviesa. No és una cosa que una faci en una tarda, un any. Gairebé que es necessita una vida.

I com va dir Carl Gustav Jung 'Qui mira cap enfora, somia. Qui mira cap endins, desperta'
 * bastants

Ja ha arribat la Primavera

Una imatge de tendresa 7

Aquest matí he sortit a fer uns encàrrecs i m'he trobat una imatge què deia molt pel dia d'avui, dia del Pare. Un home i el seu fill, d'uns 8 anys, caminaven animadament, malgrat la pluja del darrers dies d'hivern. El pare arrosegava un contrabaix, debidament protegit, amb l'ajuda d'un carrito. Se'ls veia contents, xerrant, aliens al dia grisot que ens està companyant en aquest dissabte. I de sobte, tots dos s'han posat a fer saltirons, al ritme d'una música que el pare tatarejava, en un imatge de complicitat pare i fill que m'ha emocionat. M'he imaginat que potser el pare havia contagiat la seva passió per la música al fill que ara rebia classes. O potser, era el nen que havia acompanyat al pare a un concert, important, en un dia per compartir petites coses com aquesta.

Quan es desperta el dia

Matí del 3 de març de 2016 6:42, 7:00, 7:13

I llum, molta llum

Asseguda davant d'un finestral immens, d'aquests que van del sostre a terra, aquest tipus de finestra que es pot trobar en moltes cases dels països nòrdics i centreeuropeus, on les hores de llum escassegen, em deixo banyar per la caloreta del sol. La tassa de cafè, que més aviat sembla un rentamans com hi havia abans a les taules, m'ha acompanyat durant les gairebé dues hores que he estat aquí asseguda. Tot i tenir la Diagonal com a paisatge, tot just m'he distret, buscant, com estava, un escrit d'aquest blog per enviar (per fi!) al professor del taller de novel·la que estic fent. És curiós, després d'haver mantingut el meu blog durant gairebé 9 anys, ara que tinc l'oportunitat que em corregeixin el que escric, m'ha agafat en el moment menys productiu. (Ara mateix acaba de passar un periodista de 8TV, el nom del qual no recordo, amb un llibre taronja, a la mà) És veritat que estic més ocupada que fa uns mesos, encara que això no m'ha deixat, en altres èpoques, escriure amb regularitat. Més aviat estic tornant a l'escriptura dels meus pensaments en el mateix instant en què em vénen, de forma breu, intimista, en una llibreteta que porto sempre amb mi (jo i la meva col·lecció de llibretetes) i a dibuixar, miniatures. Els espais grans, excepte si estan delimitats per una arquitectura o naturalesa que m'inspiri, i buits, fan que em perdi, no només en el físic, també en l'emocional. Necessito delimitacions, creades o buscades per mi. Així que, si em sento a la platja, dibuixo els pintorescs edificis de la Barceloneta o l'hotel Vela, al fons. Les escales del Palau Robert o la caseta en forma de bolet amb tanca, una mica atrotinada, que m'agradaria construir per als ninotets de les meves nebodes. Crear amb objectes que vaig guardant és altra de les meves aficions. L'última, una caseta-bolet, feta a partir d'una ampolla d'aigua, tallada per la meitat, folrada amb paper pinotxo en verd i vermell. Amb boletes de cotó com neu a la teulada vermella, una obertura en aquesta de la qual surt una branqueta amb la pela d'un gla com a xemeneia i un parell de finestres. A cada costat de la porta, dues branquetes enganxades a manera de penjador dels diminuts complements en llana que els hi vaig fer, un diminut barret i una bufanda, tan difícils de fer en ganxet que entenc el preu del  'fet a mà' de les miniatures. Estic pensant que potser vingui més a aquesta cafeteria, tot i que el cafè és millor en una altra cadena a uns metres d'aquí (no, no és aquesta americana que esteu pensant), ni que només sigui pel que m'ha inspirat. Ni que només sigui per la sensació que pots veure, sense ser massa vist. De la sensació d'estar protegida. Que el tràfec de la Diagonal ajuda a que les idees flueixin, sense haver de patir el soroll del trànsit. Simplement, un sofà de quatre places només per a mi. I llum, molta llum.

L'amor en l'art

Pigmalion y Galatea, Jean-Léon Gérome

Fa uns anys vaig fer una breu visita a uns amics que vivien a Madrid. Entre un dels muses que vaig visitar, el Musseu Thyssen en el qual habia una exposició temporal de Jean-Léon Gérome. Em vaig enamorar, i ara els meus motius es confirman, de la seva obra Pigmalion y Galatea. Més tard, i seguint amb la meva afició pels puzzles, vaig fer El beso de Gustav Klimt l'obra original del qual vaig poder apreciar a Viena, un fred hivern abans de Nadal. No és d' extranyar doncs, que siguin les obres més votades per a representar l'amor en l'art.

La parella no és per fer-te feliç

La parella no és per fer-te feliç. Aquesta frase tan curta, tan breu, tan sencilla, comporta una gran veritat. Esperar que l’altre ens doni la felicitat, crec que és un error ja que aquesta ha de venir d’un treball propi i personal. I és més, posar en l’altre aquest ‘pes’ és massa responsabilitat. Això no treu aquest anhel de que busquem l’altre, el seu carinyo, el sentiment de pertinença, la intimitat, la construcción d’un projecte comú, el sexe amb amor. Inclús la confrontació, tan necessària per crèixer com a éssers i donar la nostra millor versió. I que un pugui sentir-se feliç (inclús molt feliç) compartint la vida en parella. Jo afegiria que si bé la parella no ens dóna la felicitat, no compartir la vida amb algú significatiu per nosaltres, pot donar certa  infelicitat. Al cap i a la fi, tots volem una vida més pena en trobar un company de camí. Us deixo l’enllaç del darrer programa de l’Ofici de Viure, on els psicòlegs Joan Garriga i Marta Centelles, parlen d’aquest tema d’una manera molt entendora. 

Frases per reflexionar 40

El millor propòsit d'any nou

Amb el començament d'un any nou, la visió de 366 dies per davant -estem en un any de traspàs- ens dóna la força per encarar-ho amb nous (o repetits) propòsits. No sé si heu aconseguit complir alguns dels que tenieu l'any passat. Personalment, algún he aconseguit instaurar en la meva vida i d'altres, encara em queda recorregut. Així que aquest any, m'he propossat només un que podría resumir o iniciar els altres: Deixar de procrastinar. Aquesta paraula tan poc elegant tant gràficament com sonorament, vull que deixi de ser la 'instigadora' de: contestar emails dos dies després, deixar que se m'acumuli feina per l'últim moment amb el consegüent estrès, pensar en escriure sobre quelcom més que no pas fer-ho. I així, decisions més o menys importants, que en fan dir-me a mi mateixa, però per què no ho fas ara que pots?  I la resposta està en altre paraula màgica: Decisió
Per cert, no hi cap estudi que demostri que començar a fer dieta / fer exercici el dilluns vagi millor, així que avui dissabte és un bon dia per començar :)

Una mirada àvida de matissos

Capvespre a Barcelona, Gener 2016. Autoria pròpia

Després d'uns dies de fred d'hivern i un dia de Reis ventós, avui les temperatures han arribat fins a 18º! No obstant, aquests dies on es pot notar l'aire fresc a la cara, la sensació em sembla agradable. Com observar que, els dies tenen cada vegada més hores de llum (exactament des del solstici d'hivern el 23 de decembre), ans al contrari del que un pot pensar del fosc hivern, i que ens deixa uns colors al capvespre que agraeix una mirada àvida de copsar aquests matissos de la natura. I si voleu comprovar totes aquestes dades, el crepuscle matutí i vespertí, les temperatures, els kilòmetres quan bufa el vent, en la pàgina de timeanddate trobareu totes les dades i també d'arreu del món.

Feliç Nit de Reis!

Perque mai perdem la il·lusió, com fan els nens que esperen il·lusionats i emocionats aquesta Nit de Reis, nit màgica on les hagi. I per posar-me una mica nostàlgica, aquesta anunci, ja que jo era de la Nancy   

.                    

La importància justa

Ahir per la nit vaig estar escrivint amb la meva estilogràfica Montblanc, fins que, per una d'aquelles coses inexplicables, vaig posar el recanvi del revés, va quedar encallat i així es va quedar. Vaig intentar en va, treure-ho amb algun objecte fi, que no va fer més que ficar-lo encara més cap al fons. Per acabar-ho d'espatllar, vaig voler protegir el plomí, ficant-lo en el caputxó i també aquest va quedar encallat. Tard com era, vaig pensar que ja ho intentaria arreglar l'endemà. Aquest matí i després d'un cafè, amb una cosa tan senzilla -i que d'altra banda estic utilitzant molt ara mateix- com un ganxet, he aconseguit treure el cartutx. Així mateix, he aconseguit treure el plomí amb unes pinces. Tot això, amb la precisió d'un rellotger suís. He començat el dia contentíssima per haver salvat tan preuat objecte, doncs va ser un regal de reis de fa anys, que em va fer una enorme il·lusió. A tot això, mentre m'adormia, em vaig dir que la portaria a la casa Montblanc de Passeig de Gràcia, ja que segur que sabrien esmenar tal incident, sense danyar la ploma. D'altra banda, vaig pensar que si havia de perdre la meva preuada ploma, no muntaria un drama. Que em quedaria el record de l'emoció quan vaig obrir el regal i les hores d'escriptura amb ella (haig de dir que escriure amb aquesta estilogràfica és diferent i especial) Que és millor no aferrar-se a allò material. Aquesta idea és una cosa que he anat treballant durant aquest any que acabem de deixar i que resumeixo en la frase: No ens endurem res. I afegeixo: L'única cosa que ens endurem serà el que ens han fet sentir la gent que ens ha estimat i hem estimat. El que és material, tret que ens embalsamen com faraons amb les nostres possessions per si en el més enllà les necessitem, es quedarà aquí.

Bon any nou 2016!

Que aquest any 2016 estigui ple de moments bonics, projectes que us omplin i alegria de viure!!