Ahir per la nit vaig estar escrivint amb la meva estilogràfica Montblanc, fins que, per una d'aquelles coses inexplicables, vaig posar el recanvi del revés, va quedar encallat i així es va quedar. Vaig intentar en va, treure-ho amb algun objecte fi, que no va fer més que ficar-lo encara més cap al fons. Per acabar-ho d'espatllar, vaig voler protegir el plomí, ficant-lo en el caputxó i també aquest va quedar encallat. Tard com era, vaig pensar que ja ho intentaria arreglar l'endemà. Aquest matí i després d'un cafè, amb una cosa tan senzilla -i que d'altra banda estic utilitzant molt ara mateix- com un ganxet, he aconseguit treure el cartutx. Així mateix, he aconseguit treure el plomí amb unes pinces. Tot això, amb la precisió d'un rellotger suís. He començat el dia contentíssima per haver salvat tan preuat objecte, doncs va ser un regal de reis de fa anys, que em va fer una enorme il·lusió.
A tot això, mentre m'adormia, em vaig dir que la portaria a la casa Montblanc de Passeig de Gràcia, ja que segur que sabrien esmenar tal incident, sense danyar la ploma. D'altra banda, vaig pensar que si havia de perdre la meva preuada ploma, no muntaria un drama. Que em quedaria el record de l'emoció quan vaig obrir el regal i les hores d'escriptura amb ella (haig de dir que escriure amb aquesta estilogràfica és diferent i especial) Que és millor no aferrar-se a allò material. Aquesta idea és una cosa que he anat treballant durant aquest any que acabem de deixar i que resumeixo en la frase: No ens endurem res. I afegeixo: L'única cosa que ens endurem serà el que ens han fet sentir la gent que ens ha estimat i hem estimat. El que és material, tret que ens embalsamen com faraons amb les nostres possessions per si en el més enllà les necessitem, es quedarà aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!