 |
| Font: Moonarea.net |
L'amabilitat fa moure el món, ja us ho deia fa un temps...I segueixo pensant, que són els petits gestos, els que fan que la nostra existència, sigui una mica més plàcida, més amable. És quelcom que intento mostrar sempre que puc i que aprecio en els altres.
Ahir dissabte, sense anar més lluny, em vaig arribar fins el Museu d'Història de Catalunya per veure la exposició 'Fugint de l'Holocaust' donat que s'acabava avui diumenge. En arribar, li vaig comentar al venedor d'entrades, que havia vist a la web que pels aturats, l'entrada era gratuita. (Si bé és cert que ara dono classes particulars d'espanyol a nens, la meva economia és com el temps d'entretemps, molt variable). En demanar-me algún paper que ho acredités, regirant el bolso, em vaig adonar que, en canviar-me aquest i agafar un petit moneder en comptes de la cartera, no el portava. Ell de seguida i amb un gran somriure, em va dir que no em preocupés, que ja s'ho creia i que em feia el ticket gratuït. Malgrat la cruesa de la exposició, vaig marxar contenta per la compassió d'aquell home.
A l'estiu, m'havia de fer una radiografia als peus per esbrinar què em passava. El metge es va equivocar i només va demanar de fer-la completa en un peu (precissament el que tenia menys dolor). Quan vaig arribar a la sala de raigs X , l'auxiliar de radiologia em va preguntar què em passava. Li vaig explicar i deixar caure que si me la feia dels dos peus, ja estaria i no hauria de passar per tot el procés altre cop. Va dir-me que els protocols eren molt estrictes i que no es podien saltar per res del món. Després de fer-me-la en un peu, va venir molt amable i em digué 'Vinga! et faré també l'altre perquè no hagis de tornar i ja diré que vaig ser jo que em vaig equivocar en el paper'. Podria assegurar que la resta d'aquell dia no vaig sentir dolor...
Una altra anècdota d'aquest estiu passat. Vaig haver de fer una gincana molt divertida, en un dels dies més calurosos que vam tenir. Estava disposada a passar la tarda escrivint en el Buenas Migas de Jardinets, quan em truca una amiga per si podia fer-li un favor. M'explica que anava de viatge amb el marit i dos fills, a Cerdenya, que s'han deixat en carnet de conduir a casa i que són camí cap a Girona per agafar l'avió. Havia d'anar a casa de la seva germana, a 30 minuts d'on era, agafar el carnet i fer-lis arribar, encara no sabien com. Ficada ja al metro en direcció cap a l'Estació de Sants i després de moltes trucades, em diu que vagi a l'estació del Nord i que li doni a un conductor d'autobús. A tot això, jo corrent amunt i avall al metro per si no arrivava a temps. Arribo a l'estació del Nord, compro un sobre, fico a dintre el carnet i a esperar l'autobús que va cap a l'aeroport de Girona. Després d'un ensurt en veure marxar un i pensar que havia perdut l'últim dintre d'aquell horari, veig arribar un altre, EL bus! Veient que el conductor era un mica reticent a portar res i que anava per feina, molt decidida, li dic que si us plau, ell només ha de donar aquest sobre a unes persones que l'esperaran en arribar. Que estava salvant les vacances a una familia! El meu somiure de satisfacció quan vaig rebre un audio de whatsapp amb uns crits d'alegria de tots quatre, junt amb una foto, no té preu. (També em el seu detall en forma de pulsereta i un llapis per la meva col·lecció).
