Obligació de decidir

Perquè us feu una idea de la importància que des de la infantesa hi ha de saber decidir, us posaré un exemple. Una de les meves nebodes, és incapaç de decidir per ella mateixa què vol, en les coses més banals. Desprès de preguntar-li que vol per berenar i de dir-me “el que tu vulguis”, ja cansada d’aquesta resposta vaig dir-li “Si?. Doncs un tros de pa dur” i ella, rient, em torna a dir que li és igual. Veient que es comporta d’aquesta manera en altres àrees, vaig explicar-li que si no aprenia a prendre decisions i deixava que fossin els altres els que ho fessin, potser hi hauria alguna cosa que no l’agradés, apart d’altres conseqüències. Potser la seva falta de decisió es deu al fet de voler agradar ( "i si el que decideixo no l’agrada...?"), a que l’han deixat poc marge per a fer-ho i s’ha acostumat o a que realment, l’és igual si la seva tieta li dóna un tros de pa de fa dos dies per berenar.
Aquesta manera d’actuar, es pot arrossegar fins l’edat adulta quan la persona ha de prendre decisions importants, que estructuraren la seva vida. Una de les possibles causes que trobo en voler que els altres decideixin per a un, és que d’aquesta manera la responsabilitat, si no va bé, sigui de l’altre. "Si m’equivoco, no he estat jo, doncs jo no vaig decidir". Però, la decisió de fer cas a aquella decisió, en realitat, és d’un mateix. Malgrat un no es doni compte, malgrat tenir la consciència tranquil·la perquè no va rumiar cap a on tirar, sinó que va ser altre.
Altre qüestió, és la falta d’autonomia que hi pot haver, doncs si és depèn d’un altre, no s’és capaç de tirar endavant amb la pròpia vida, amb els èxits i els fracassos. .
No només hi ha el dret de poder decidir, sinó la obligació de fer-ho, doncs sinó hi ha autonomia, la vivència de la pròpia existència ens és aliena. I això, no deixa poder eixamplar els horitzons.

Un altre cop Lluna Plena

Així estic...

Tancat (temporalment) per grip

Estic amb la Grip des de fa dues setmanes i recuperant-me. Espero tornar d'aquí ben poc.

Un clàssic

Propòsits pel 2008

Per quan se us hagi passat la ressaca de la nit passada, us proposo fer un llistat amb els propòsits d’aquest any. Malgrat que tots tenim desitjos, no són ben bé el mateix que els propòsits. En els desitjos, hi ha un anhel de posseir o de l’esdeveniment d’alguna cosa, mentre que els propòsits, impliquen la intenció de fer quelcom i la voluntat hi és present. La llista pot ser llarga o curta, i hi pot haver que es repeteixin rere any (“Perdre pes” “Millorar l’anglès” “No putejar més a aquell company de feina”, ...) o que són nous. Tant se val. El que és important és el següent : que siguin concrets, que es faci per escrit i que s’expliquin a algú per a que s’assabenti de la nostra intenció de fer modificacions en la nostra vida i ens pugui recolzar. Afegiria que en el fet d’escriure’ls, concreteu el propòsit i desgraneu els passos de la següent manera: posant les estratègies que fareu servir per a aconseguir-los, els beneficis que us reportarà fer-ho, les possibles recompenses que tindreu (materials o no) i si els efectes seran a curt, mig o llarg termini ( acabar una carrera pot comportar cursar una assignatura o uns semestres més). També seria bo, afegir les possibles dificultats que un es pot trobar en el camí i com ho resoldrà.
Anar més enllà, seria veure quins d’aquests propòsits impliquen, per exemple, aconseguir, benestar emocional, material, salut, donar-se als demés etc., i quina proporció de la nostra vida dediquem a aconseguir-ho, si això respon veritablement als nostres valors i creences, i si seria un bon moment per a replantejar-se’ls.
Bon Any 2008 i bons propòsits!!.

Què fas per Cap d'Any?

Des de fa anys, potser des del Cap d’Any de 1999 o inclús abans, que sembla que en comptes d’acabar-se l’any, arribi la fi del món. Celebrar que comença un any nou, és important i vull pensar que en l’imaginari col·lectiu, hi ha un sentiment d’alegria pel fet que això comporta una renovació, una nova vida. O almenys, intentar-ho.
Aquesta alegria desfermada que es pot veure per la televisió i pels carrers, amb tota la parafernalia que hi ha al darrera, dóna la sensació de que si no es celebra amb aquesta disbauxa, ja no és el mateix. Anem a veure: crec que molts hem anat a festes de Cap d’Any de barra lliure, que de lliure no tenen res, sinó que més aviat trobes la barra atapeïda de gent, intentant demanar una copa. I desprès d’haver-te deixat la veu i la paciència, quan vols tornar amb el teu ramat de col·legues, els cops de la gent que balla fan que se’t vessi el got i acabis bevent la meitat de la meitat i a sobre no justifica el que has pagat.
En fi. Darrera de la frase, tan escoltada aquests dies, “Què faràs per Cap d’Any?”, hi ha un munt de possibilitats i tant divertit pot ser sortir i ballar fins la matinada, una nit especial en un hotel de luxe, fer un sopar i prendre el raïm amb els amics, muntar un karaoke o llevar-se aviat per rebre l’any nou contemplant algun paratge lluny de la ciutat. El que importa és l'esperit.
De totes formes, que passeu un bon Cap d’Any, sigui com sigui, amb ganes de començar l’Any Nou 2008 amb alegria i especialment per a tots els que heu de treballar aquesta nit. I això si, modereu la ingesta d’alcohol. El vostre fetge i el vostre cap, us ho agrairà.

To be or not to be

Algun cop m’has dit que sóc una intel·lectual, a vegades amb aquell to de conyeta. No és que em senti ofesa, però em pregunto perquè haig de justificar res i menys a què dedico el meu temps lliure i no tan lliure.
Que escrigui no vol dir res. Que tingui un bloc, encara menys. No cal que ho llegeixis, però. Podria dir-te que no ets el perfil pel meu bloc, però seria massa agosarat. Segurament, ja t’hauràs adonat. No pretenc que agradi a tothom. Cada dia s’obren milers de blocs. Tens on escollir. Ara, això si: respecta com a tu t’agrada que et respectin.

Bon Nadal

Us desitjo un Bon Nadal ple d'Amor i Felicitat. Diorama de Manel Vintró i els germans Castells

L’Estel de Natzaret i el Barça

Creieu que és incompatible passar una tarda de diumenge de futbol, d’un partit mític com el Barça – R. Madrid, i assistir a una funció de pastorets?. Doncs no ho creieu pas. Aquesta tarda he anat amb part dels nebots a la representació de “L’Estel de Natzaret” a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià . És una versió dels Pastorets de Ramon Pàmies i enguany han fet 100 anys. Les representacions es faran els dies 29 i 30 de desembre i el 12 i 13 de gener de 2008, a les 17.30 i els preus són de 10 € adults i nens majors de 13 anys, 8 € nens i els menors de 3 no paguen.
Les 3 hores i mitja que dura (entreactes inclosos) paguen la pena per l’esforç que es pot veure darrera dels actors i actrius, de totes les edats, la música en directe amb una orquestra de cambra i unes corals encisadores, el vestuari molt encertat i els decorats d’un realisme increïble. De petita, cada Nadal anava a veure els Pastorets ( de Folch i Torres), però no és fins que una es fa gran que aprecia tots els matisos d’una obra de teatre, encara que aquesta es dirigeixi, especialment, al públic infantil.
Doncs bé, l’obra anava desenvolupant-se amb normalitat, quan en tornar de la pausa del primer entreacte, he notat que alguns pares i mares, desapareixien. No m’ha estranyat gaire, ja que molta canalla s’espanta en veure la posada en escena del diable (molt ben fet, tot sigui dit). Però ja, en la tercera part, l’escaqueo ha estat descarat i vet aquí, que un dels pastors, m’ha donat la clau. En una de les escenes en les que acaba de cantar amb dos pastorets, els hi ha dit quelcom més o menys així “Aneu!, que el Barça està perdent i a veure si es pot remuntar!” i l’esclat de riure ha estat considerable. Més tard, amb un diàleg amb dos dimonis els hi diu (senyalant-los cap a dalt, el galliner) “Veieu aquell marcador d’allà que posa 0-1, doncs el Barça està perdent!”. Així, que no calia anar al bar de la parròquia a veure el partit i patir i dir aquells “Aiiiiiii!!!!”. He trobat que ha estat una manera divertida d’informar als de la sala i que ha sabut incloure-ho en el diàleg molt hàbilment.

L'Amor és a tot arreu

Love is all around me, And so the feeling grows, Its written on the wind, Its everywhere I go, oh yes it is,...Ja ho diu la cançó que l’amor és a tot arreu. I si dic a tot arreu, és perquè fins els semàfors de Barcelona, s’han posat romàntics. I sinó, fixeu-vos en aquest, que en la llum intermitent, té dibuixat un cor. Anava a creuar, quan em vaig fixar que hi havia alguna cosa diferent en el semàfor. Llavors vaig veure que algú havia dibuixat un cor, i li vaig demanar a una amiga amb la que anava ( gràcies Montse!) que li fes una foto just en el moment en que s’encenia. (Per si teniu curiositat , es troba a Passeig St. Joan amb Travessera de Gràcia).

Escatologia catalana i el Nadal

De les tradicions catalanes de Nadal, potser la més coneguda és la de posar el caganer al pessebre. Per a molts és una cosa de mal gust i per d’altres, una tradició divertida i molt nostra (això, no ho posem en dubte). Això, junt amb la tradició del Tió, dóna una imatge dels catalans com a molt marranos. Només ens faltava que grups de música es diguin “Els Pets” o “Lax’n’Busto” (marca d’un laxant dels anys 20). Doncs bé, tot aquest món escatològic, o almenys part d’ell, té una raó de ser. Segons explicava un professor de Filosofia al meu germà, respon a una idea de la fertilització de la terra i de que els fruits que aquesta ha donat, han de tornar per a adobar-la per l’any vinent i continuar tenint prosperitat. És com un acte d’agraïment. És clar que es referia a èpoques passades, quan el pagès (la figura original del caganer) no tenia més remei que sortir al camp. Segons el costumari de Joan Amades, no posar el caganer al pessebre és auguri de mala sort i la tradició es remunta entre els segles XVII i XVIII. Potser haurien de prendre bona nota els de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any no l’han posat, pot ser que responent a l’ordenança de civisme que prohibeix fer les necessitats al carrer (però mira cap a altre costat quan seguidors de futbol campen pel centre de Barcelona, desprès d’haver exhaurit les existències de cerveses). Ara, a uns quants metres de la plaça Sant Jaume, podeu continuar veient caganers en les paradetes i Tiós de la Fira de Santa Llúcia. I si voleu més reivindicació sobre les nostres tradicions, aquí teniu un link que parla d'això.

No he marxat de pont, i què?

Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.

Si (R. Kipling)

SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...

Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...

Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..


Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling

"Sirenito" (o com es pot liar la troca)

Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.

Bicentenari del naixement de Garibaldi

Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.

Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...

Mind the Gap ( i altres foteses)

No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt".

Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".

Nothing else matters

Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.

No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.

23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.

Busco company de viatge

Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.
Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe

El preu de la Intimitat

El dijous a la nit en vam convidar al teatre a veure l’obra “Intimitat” al teatre Villarroel, on actuen el Joel Joan, la Clara Segura, el Josep Julien, el Pepo Blasco i l’Elena Fortuny. Com podeu llegir a la web del teatre, l’obra tracta d’un matrimoni que desprès de 6 anys, està en crisi i l’home dubte en si ha de deixar la seva dona i dos fills o intentar recuperar la relació. Bé, no us vull aixafar la guitarra, per si voleu veure-la, hi haurà representacions fins el 6 de gener i desprès anirà per tota Catalunya.
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.