diumenge, 14 de desembre del 2008

Pont a Ribes de Fresser

Qualsevol camí és bó per gaudir de la tranquil·litat i dels paisatges de la muntanya.
Bonica foto de Núria el passat dissabte 6 de desembre.







Apunt per agafar el cremallera des de Ribes. Enguany es celebren els 100 anys d'esqui a Catalunya.




Moments de tranquil·litat i reflexió.
Pensava que podria ser un paisatge de Suïssa, tot i que, encara, no he estat mai.
Decoració nadalenca dels carrers de Ribes de Fresser.
L'esglèsia de Santa Maria, amb l'únic granòfir que hi ha a Catalunya, al fons.

divendres, 21 de novembre del 2008

Pobre Plaça Lesseps!

Des de fa gairebé dos anys, que no puc dormir. Tot i decidir-me a dormir amb taps, el soroll de les màquines i els crits dels operaris, em desvetllen a hores intempestives de la matinada, ja sigui laboral o festiu, amb el conseqüent cansament al dia següent. I tot...perquè?. Doncs per unes obres, el resultat (encara parcial) de les quals, s’allunyen molt de lo que els veïns de la Plaça Lesseps pensàvem. Dia a dia, hem anat veient com, el trànsit s’embolica cada dia més, han anant desapareixent les zones verds i ens han posat uns tímids arbres, que d’ombra, trigaran a donar. En comptes d’això, han “plantat” unes estructures de ferro, tremendes, horroroses, que distorsionen el paisatge i que ens han deixat estorats. Quin sentit tenen?. Si és estètic, no hauria de tenir, sent que és una obra pública, funcionalitat alhora?. He llegit que una de les estructures vol simbolitzar el Canal de Suez. Em sembla bé, tenint en compte que el seu arquitecte va ser Ferdinand de Lesseps. Però, no hi havia una altra manera de rendir un homenatge a l’arquitecte francès?. No, no es tractava d’això, sinó de que l’arquitecte artífex de la remodelació, deixés ben palesa la seva dèria per les “places dures” ( amb dir-vos que és el mateix que el de la Plaça dels Països Catalans, no cal dir res més). Us deixo les perles d’aquest bon home que, deixant-se portar per una racionalitat sense sentiment, justifica lo injustificable.
He anat fent fotos de l’evolució de les obres i m’entristeix que evolucionin així.

De veritat calen aquestes estructures que tallen la vista dels Josepets, la Biblioteca Jaume Fuster, els edificis, el cel...?. Creu que és el lloc adient per posar-les?. És que no ha tingut en compte la idiosincràsia d’un barri com Gràcia?.
Veient les presses amb les que estan treballant, no m’estranyaria que el ciment que fan servir, faci que d’aquí poc s’aixequin les rajoles (aquestes sense cap gràcia) o es parteixin amb el continu pas dels cotxes, com passa a molts carrers reformats de Barcelona. Fixeu-vos, a tall d’exemple, el que està passant a Portal de l’Àngel.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Teixint teranyines emocionals

M'aixeco a quarts d'una, desprès d'una nit de cinema i converses que desitgen acabar igual que "el moment camarote" (alguns ja sabeu a què em refereixo, je, je, je). Decideixo anar a Collserola per aprofitar el bon dia que fa. Com cada cap de setmana, està ple de families, parelles, grups en mountainbike, gent sola i les restes que escampen els porcs senglars dels contenidors de brossa. Mentre camino, vaig planificant l'estratègia davant d'un hipotètic atac d'un d'aquests simpàtics animalons, i m'adono que només porto una poma, nous i aigua, en el cas de que tinguin gana. Vaig cap al camí del barri del Rectoret i mentre contemplo la boira llunyana, intento aclarir els meus pensaments. L'escalfor del sol i el paisatge que m'envolta, ajuden a que vagi hilvanant un pensament rera l'altra, fins fer una teranyina fràgil i vulnerable en apariència, però resistent i comfortable.
Quan torno cap a Barna, paro a Sarrià per comprovar els canvis que experimenten els meus nebots. Per milèsim cop, la meva neboda-fillola, m'ensenya els seus àlbums de fotos, que jo comento sorpresa, com si fos el primer cop. Em complau comprovar com la nina de drap que li vaig posar pels seus primers reis, l'acompanya en moltes d'elles i que encara l'aprecia. La seva germana gran, em demana que l'ajudi amb els deures de català, que consisteixen en desxifrar una paraula , escrita amb les lletres desordenades. Considera que és una pèrdua de temps i que no fa res per a ajudar-li a ampliar el seu coneixement del català. Mare meva! només aconsegueixo formar-ne tres.
La propera parada és per visitar a tres fades del bosc, que trobo envoltades de petits éssers amb vida pròpia, que els hi acompanyen nit i dia. Els hi explico el conte de les 7 cabretes i el llop. La fada gran em diu el nom dels contes que coneix en català i en castellà, deixant-me clar que el bilingüisme no és un problema als seus 4 anys. La fada petitona, d'un mes, te dos monitores de cap de setmana, que l'ensenyen els seus contes, joguines,... la vida tal i com elles la veuen.

Torno cap a casa. La boira ja no es veu, la teranyina d'emocions, sentiments, em protegeix.

dissabte, 15 de novembre del 2008

32è Aplec Excursionista a Montserrat


Us deixo el link amb tota la informació sobre el 32è aplec excursionista del Països Catalans, organitzat pel club Muntanyenc Mollet, que se celebrarà els dies 5 al 8 de desembre.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Viure sense "tele"

Ahir vaig veure a TV3, un reportatge en el que diverses famílies, explicaven com vivien sense tele. Em va agradar molt, veure que en comptes d'estar enganxats a ella, rescatàvem els jocs de taula, lectures, etc. i el que considero més important: la comunicació entre els fills i amb la parella. Què n'és de fàcil encendre-la en comptes de parlar amb els que compartim la vida!. Per no parlar de la televisió en l'habitació, per a mi el final de les nits de passió. (Apart de que recomanen que prop del llit, hi hagi el mínim d'aparells endollats possibles).
Quan era petita, vaig estar molts anys sense tele. Un dia es va espatllar i com que la peça havia de venir d'Alemania, i no és broma, els meus pares van decidir que tampoc era tan important. Si bé ja no la veiem molt (tampoc hi havia la bogeria de canals que hi ha ara), no tenir-la no ens va supossar cap trauma. Recordo haver jugat molt amb els meus germans i sobretot, submergir-me en la lectura, un gran aliat. I quan les meves companyes, a l'hora del pati, comentavem tal o qual sèrie, o pel·licula, observava els arbres del pati de l'escola, i deixava volar la imaginació.
Sempre dic que el dia que visqui en parella i formen una familia (si és que és així), no tindrem tele. No crec que sigui necessària.
Si voleu estar al dia, podeu consultar les notícies en internet o en diaris en paper. Llogar pel·lícules, sèries, documentals, etc. Ara, que tampoc substituiu la tele per Internet...Feu la prova.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Ja estem a Nadal!


O almenys, això és el que ens volen fer creure, per tal de que gastem i gastem. Quan abans comencem a consumir productes "nadalencs", millor. I així, encara no haviem menjat castanyes, que ja ens hem trobat els torrons i demés, a les botigues. Per no parlar de les llums nadalenques, que si bé encara apagades, ja estan penjades en molts carrers de la ciutat ; els articles per decorar la casa, la roba "de festa per a Nadal", etc. que inunden les botigues. És clar, si ja t'ho trobes, és més fàcil que comencis a consumir. És que no hi ha altra manera de celebrar el Nadal que no sigui amb aquest malbaratament esbojarrat?. De veritat cal tanta abundància?. No s'aprofita el que vas fer servir per decorar altres anys?. No hi ha altres maneres de demostrar amor que no sigui material?. I la resta de l'any, es manté "l'esperit nadalenc" o és una frase feta per a vendre il·lusions?. Ens queda, més d'un mes i mig per veure si , de mica en mica i amb petits actes individuals, podem canviar això.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Ferida

Profunda, amagada,
no sagna.

Arrossega el patiment,
no deixa veure les cares.

Doblega consciències,
mata les ganes.

Filla del demà,
del futur que no acaba.

Ressegueix les línies,
de les nits més llargues.

Plora totes les mancanses,
deixa les portes tancades.

No mira als ulls,
no té paraules.

Fragmenta la vida,
no deixa esperança.

No se sent la veu,
del que mai calla.

Ofega l'aire,
talla les ales.

S'emporta la vida,
la vida tan llarga.


diumenge, 19 d’octubre del 2008

Liant la troca

Aquest semestre em venia de gust fer alguna activitat que no fos tan intel•lectual, com les que he fet fins ara, i m’he apuntat a ganxet. Sí, sí, això que feien les nostres àvies i que amb tanta dedicació, tan aviat feien un jersei, com un tapet per la tauleta de nit. D’entrada us diré que a classe som tot dones i que tot i que conec homes capaços, tant d’arreglar un endoll com de fer un jersei per la seva dona, reconec que és una manualitat femenina. Entre d’aquestes, hi ha tres grups. Les més grans i que ja fa molt de temps que en fan i que van allà per perfeccionar o passar la tarda; el grup, entre les que m’incloc, que van fer de petites al cole i que només hem de refrescar i les que no han fet mai (les més joves) i que, volen fer-se algo original per posar-se.
La primera setmana, ja ens van ensenyar alguns fels punts bàsics, la cadeneta i el punt baix, i el cap de setmana, moltes ja hem practicat i fet coses. Jo ja he m’he fet una bufanda verda en degradée, un collaret fet amb anelles de cortina i estic fent un estoig per la meva fillola (sota petició). El collaret (el de la foto), se’m va ocórrer ahir, pensant quins materials dels que tenia per casa (tinc una capsa on vaig posant tota mena d’objectes, susceptibles de fer-los servir per fer manualitats, per quan vinguin els nebots o per quan m’agafa el rampell creatiu i necessito fer quelcom aprofitant el que ja tinc) podia aprofitar per fer quelcom original . I vaig folrar les anelles- tot i que encara no ens han ensenyat a fer-ho, tot és qüestió de fer i desfer moltes, moltes vegades- i la resta un punt de cadeneta. Tot i això, encara són proves i haig de perfeccionar la tècnica. Així que si un dia us trobeu a algú "lluint" algo fet de ganxet una mica estrafolari, no dubteu qui ha estat l'autora...

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Continuïtat dels somnis

I un altre cop, somnis premonitoris, o millor dit, somnis de fets que continuen o ténen relació amb el que després ha passat. I em vaig sorprende, gratament. I em vaig alegrar de que, alguns dels vostres somnis, desitjos, projectes, s'hagin fet realitat o estigueu en bon camí. I amb empenta!. Des d'aquí, guardaré els vostres secrets, les vostres il·lusions,...

dimarts, 30 de setembre del 2008

diumenge, 28 de setembre del 2008

Plors desgarradors

Estaven dintre del meu somni o eren crits reals?. Aquesta nena que crida desesperadament, és la mateixa amb la que he somiat i a la qual havia de protegir o és més real?. Realitat i somni s'han confòs, fins que m'he adonat que no. Que la nena del meu somni existia i demanava ajuda. M'aixeco sobresaltada del llit i miro pel balcó, intentat esbrinar d'on venen aquests plors. En quant localitzo la terrassa, intento, encara mig adormida, veure la nena que crida i plora, però les plantes que hi ténen, no m'ho permeten. És quan sento "Papa, obre la porta si us plau", que em congel·la la sang i fa que, mig en pijama, surti de casa per anar a picar a l'interfon del pis de la casa del davant. Li dic "Crec que teniu la nena tancada a la terrassa". M'és impossible entendre el que diu l'home que em contesta. Li torno a dir que crec que hi ha algú amb problemes...Intento, sense èxit, entendre el que em diu. Em quedo una estona al carrer, esperant que la nena calli. Un descuit?, un càstig per alguna malifeta d'una nena de 6 anys? , una pèrdua de paciència un diumenge a les 11 del matí?. Sí, potser em fico on no em demanen, però, aquests plors desgarradors, em poden.

dimecres, 24 de setembre del 2008

El misteri de les platges d'Escòcia

Fixeu-vos en aquest cor. Maco, oi? Està fet a la sorra, concretament a la sorra de la platja de North Werwick, un encantador poblet prop d'Edinburg. Doncs lo més curiós és que la vora del mar estava plena de formes d'aquests tipus; Nussos, cors a mig fer, etc. El primer cop que les vaig veure, va ser a St. Andrews i vaig pensar que potser hi havia algún tipus de cuc a sota i donava aquestes capritxoses formes. Quan em vaig apropar per veure-les millor, em vaig adonar de que si les esclafaves, es desfeien. És a dir, que no hi havia res sota que mantingués la forma. No vaig donar-li més importància. Però quan vaig estar a la platja de North Berwick, dies més tard, bastant allunyat de St. Andrews i vaig tornar a veure aquest fenomen, ja em vaig capficar. Anava per la vora del mar, resseguint les curioses formes quan vaig trobar aquest cor tan perfecte i una mica més enllà, un altre molt semblant, però no "tancat" del tot. Encara no trobo una explicació doncs, si ho estava fent algú amb algun motlle (que hauria de ser molt petit i fet amb molta precisió) com és que el vent i l'aigua del mar, no ho desfeia? I com és que es donava el mateix fenomen en llocs tant distants? Jo crec que és més una qüestió del tipus de sorra, en combinació amb el vent, les onades, i tot plegat fa que es formin aquestes curiositats. I pels que som més romàntics, l'explicació pot ser més mundana...

dilluns, 22 de setembre del 2008

Concert d'Antònia Font

El dissabte a la nit vaig anar al concert d'Antònia Font amb una amiga, dintre dels concerts del BAM, que tot i gratuït, com dic jo "Ja l'hem pagat entre tots". Tot i que no va arrivar a 1 hora i mitja, s'agrareix que els de ses Illes tornèssin a Barcelona, ja que em vaig perdre el concert que van fer al Liceu. Molt del seu repertori, em recordà la meva estada en terres escocessas, on les seves lletres, em transportàvem cap a altres mons imaginaris. Malgrat que aquesta no la van tocar, "Dins aquest iglú" és una de les meves favorites "Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud,tan ple de finals,tan privat de tu"

dijous, 18 de setembre del 2008

Lectures d'estiu

Ara que encara ens queden uns dies fins que s’acabi l’estiu, parlaré de llibres d’estiu. Ja sabeu, aquells llibres que, durant l’any, deixem apartats per a llegir quan tinguem més temps, generalment durant les vacances estivals.

Tot i que a principis de juliol vaig començar Un mundo sin fin, de Ken Follet, el vaig deixar "aparcat" pel meu viatge a Escòcia, doncs és d’una dimensions considerables com per posar-lo a la maleta. Així que vaig agafar un de mida més normal, Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d’Eduard Sallent. És la història real, de l’expedició d’un grup de catalans a uns dels 8.000, l’anomenada ‘muntanya assassina’, el Nanga Parbat. Està escrit d’una manera molt propera, explicant en primera persona i en forma de diari, no només les dificultats de l’ascens, també els moments de feblesa emocional que pot tenir qualsevol que hagi intentat assolir una muntanya d’aquestes dimensions. Però el que més em va frapar de la vivència, és el moment de la tragèdia que els envolta, quan un dels companys cau i desapareix per sempre.
Vaig tancar el llibre per un moment. M’imaginava el pobre noi, encara viu per moments, potser hores, sense que ningú el pogués rescatar, ni tan sols sabent que havia caigut (la resta es va assabentar més tard). Mai havia plorat llegint un llibre, però aquest, amb la manera d’explicar-ho i essent que era real, va fer que estigués malament durant dies.
A Edinburg em vaig comprar alguns llibres. Writers and their Tall Tales, sobre curiositats d’escriptors britànics, com Dickens, Jane Austen, James Joyce o George Orwell. Bloody Scotland, un recull de la història d’Escòcia a través de les seves batalles. Ambdós estan escrits amb el peculiar sentit de l'humor britànic i són de l’editorial Scholastic. Un altra més seriós, The Town below the City, de Jan Andrew Henderson, sobre la ciutat amagada sota el Old Town d’Edinburg i que es va descobrir fa pocs anys. El Mary King’ s Close, fa una visita a aquesta mena de catacumbes (tot i que jo no vaig baixar). I com a curiositat, perquè aquest si que no el podré entendre, un llibre en forma de còmic de Dr. Jekyll & Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson, en gaèlic.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Donar el que m'ha costat treure

I on ha quedat tot allò?. Per més que busco, no trobo el que mai han sentit. Els records s'esvaeixen enmig de somnis, que més que portar-me a un món desconegut i aliè, esdevenen el veritable sentit. Ni tan sols en aquests, m'alleugereixo de la càrrega del patiment pel que he perdut. Encara és pitjor.Treure'm el que mai gossaria donar. Donar el que m'ha costat treure. I ara, jeu en algún indret del no res, que no puc recuperar. Mai més el recuperaré.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Curiositats d'Escòcia

Us deixo alguns cartells curiosos que vaig trobar per Escòcia

Aquest és de la part d'activitat per a nens del National Museum of Scotland i tira per terra tot allò que ens havien explicat dels vikings i les banyes,....

Aquest em va frapar una mica, o potser no tant tenint en compte el problema que tenen amb l'alcoholisme. El vaig trobar a la Royal Mile.

Acudit que vaig trobar al National Museum of Scotland, a la part dels escocessos immigrats, en concret a Estats Units.

En molts toilettes, es podia trobar un cartell que et convidava a rentar-te les mans desprès d'anar al w.c. Aquest és d'un pub de Grassmarket. Paga la pena ficar-se a la pàgina web.

Cartell en la National Library of Scotland, a Edimburg, on es poden llegir les demandes dels usuaris i el que la Biblioteca ha posat en marxa per tal de donar-les resposta.

En el pub Deacon Brodie, Edimburg. En el Writers' Museum, es troba una armari fet per aquest, que estava a l'habitació de Robert Louis Stevenson i que el va inspirar per escriure "Dr. Jekyll and Mr. Hyde".

Està en ple centre, prop de la Royal Mile, a Edimburg. És ben curiós, oi?.

En la frontera entre Escòcia i Anglaterra. Està en anglès i gaèlic. El guia va dir que tornàvem a "The promise Land"...

Aquest el vam trobar al Glencoe, a les Highlands. Amb el de ramat d'ovelles que es veuen, és normal que hi afegeixin aquesta prohibició...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Lo que he deixat enrera

He tornat fa un parell de dies. Enrera queden moltes experiències, moltes rises, moltes hores de passeig, moltes reflexions, molts paisatges contemplats, moltes persones conegudes, moltes sensacions i emocions. I unes mirades, des del primer dia. Unes converses que s'escapaven, per les escales. Un apropament lent i progressiu. Un estar pendent l'un de l'altre, sense que ningú notés res, ni tan sols nosaltres,...
I així, ens tornem a trobar a l'aeroport i, coses del destí, ens adonem que tornem en el mateix vol. I continuem amb les converses de complicitat, el llenguatge verbal i el no verbal (no falla). Ens interromp un company de l'escola d'anglès, que passa per allà i que tambe espera el seu vol, cap a altra ciutat. Ens han donat seients molt a prop i somriem, sabent que quan aterrem només ens quedarà el record. Volem cap a Barcelona, i volen també els meus pensaments, i em pregunto perquè no seràs més gran o jo més jove,...