Bon Nadal

Us desitjo un Bon Nadal ple d'Amor i Felicitat. Diorama de Manel Vintró i els germans Castells

L’Estel de Natzaret i el Barça

Creieu que és incompatible passar una tarda de diumenge de futbol, d’un partit mític com el Barça – R. Madrid, i assistir a una funció de pastorets?. Doncs no ho creieu pas. Aquesta tarda he anat amb part dels nebots a la representació de “L’Estel de Natzaret” a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià . És una versió dels Pastorets de Ramon Pàmies i enguany han fet 100 anys. Les representacions es faran els dies 29 i 30 de desembre i el 12 i 13 de gener de 2008, a les 17.30 i els preus són de 10 € adults i nens majors de 13 anys, 8 € nens i els menors de 3 no paguen.
Les 3 hores i mitja que dura (entreactes inclosos) paguen la pena per l’esforç que es pot veure darrera dels actors i actrius, de totes les edats, la música en directe amb una orquestra de cambra i unes corals encisadores, el vestuari molt encertat i els decorats d’un realisme increïble. De petita, cada Nadal anava a veure els Pastorets ( de Folch i Torres), però no és fins que una es fa gran que aprecia tots els matisos d’una obra de teatre, encara que aquesta es dirigeixi, especialment, al públic infantil.
Doncs bé, l’obra anava desenvolupant-se amb normalitat, quan en tornar de la pausa del primer entreacte, he notat que alguns pares i mares, desapareixien. No m’ha estranyat gaire, ja que molta canalla s’espanta en veure la posada en escena del diable (molt ben fet, tot sigui dit). Però ja, en la tercera part, l’escaqueo ha estat descarat i vet aquí, que un dels pastors, m’ha donat la clau. En una de les escenes en les que acaba de cantar amb dos pastorets, els hi ha dit quelcom més o menys així “Aneu!, que el Barça està perdent i a veure si es pot remuntar!” i l’esclat de riure ha estat considerable. Més tard, amb un diàleg amb dos dimonis els hi diu (senyalant-los cap a dalt, el galliner) “Veieu aquell marcador d’allà que posa 0-1, doncs el Barça està perdent!”. Així, que no calia anar al bar de la parròquia a veure el partit i patir i dir aquells “Aiiiiiii!!!!”. He trobat que ha estat una manera divertida d’informar als de la sala i que ha sabut incloure-ho en el diàleg molt hàbilment.

L'Amor és a tot arreu

Love is all around me, And so the feeling grows, Its written on the wind, Its everywhere I go, oh yes it is,...Ja ho diu la cançó que l’amor és a tot arreu. I si dic a tot arreu, és perquè fins els semàfors de Barcelona, s’han posat romàntics. I sinó, fixeu-vos en aquest, que en la llum intermitent, té dibuixat un cor. Anava a creuar, quan em vaig fixar que hi havia alguna cosa diferent en el semàfor. Llavors vaig veure que algú havia dibuixat un cor, i li vaig demanar a una amiga amb la que anava ( gràcies Montse!) que li fes una foto just en el moment en que s’encenia. (Per si teniu curiositat , es troba a Passeig St. Joan amb Travessera de Gràcia).

Escatologia catalana i el Nadal

De les tradicions catalanes de Nadal, potser la més coneguda és la de posar el caganer al pessebre. Per a molts és una cosa de mal gust i per d’altres, una tradició divertida i molt nostra (això, no ho posem en dubte). Això, junt amb la tradició del Tió, dóna una imatge dels catalans com a molt marranos. Només ens faltava que grups de música es diguin “Els Pets” o “Lax’n’Busto” (marca d’un laxant dels anys 20). Doncs bé, tot aquest món escatològic, o almenys part d’ell, té una raó de ser. Segons explicava un professor de Filosofia al meu germà, respon a una idea de la fertilització de la terra i de que els fruits que aquesta ha donat, han de tornar per a adobar-la per l’any vinent i continuar tenint prosperitat. És com un acte d’agraïment. És clar que es referia a èpoques passades, quan el pagès (la figura original del caganer) no tenia més remei que sortir al camp. Segons el costumari de Joan Amades, no posar el caganer al pessebre és auguri de mala sort i la tradició es remunta entre els segles XVII i XVIII. Potser haurien de prendre bona nota els de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any no l’han posat, pot ser que responent a l’ordenança de civisme que prohibeix fer les necessitats al carrer (però mira cap a altre costat quan seguidors de futbol campen pel centre de Barcelona, desprès d’haver exhaurit les existències de cerveses). Ara, a uns quants metres de la plaça Sant Jaume, podeu continuar veient caganers en les paradetes i Tiós de la Fira de Santa Llúcia. I si voleu més reivindicació sobre les nostres tradicions, aquí teniu un link que parla d'això.

No he marxat de pont, i què?

Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.

Si (R. Kipling)

SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...

Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...

Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..


Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling

"Sirenito" (o com es pot liar la troca)

Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.

Bicentenari del naixement de Garibaldi

Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.

Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...

Mind the Gap ( i altres foteses)

No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt".

Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".

Nothing else matters

Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.

No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.

23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.

Busco company de viatge

Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.
Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe

El preu de la Intimitat

El dijous a la nit en vam convidar al teatre a veure l’obra “Intimitat” al teatre Villarroel, on actuen el Joel Joan, la Clara Segura, el Josep Julien, el Pepo Blasco i l’Elena Fortuny. Com podeu llegir a la web del teatre, l’obra tracta d’un matrimoni que desprès de 6 anys, està en crisi i l’home dubte en si ha de deixar la seva dona i dos fills o intentar recuperar la relació. Bé, no us vull aixafar la guitarra, per si voleu veure-la, hi haurà representacions fins el 6 de gener i desprès anirà per tota Catalunya.
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Trencament en la muntanya russa

Un dia en van pujar en una muntanya russa. No podia dir ni que si, ni que no, així que no em va quedar més remei que estar-m’hi. De seguida vaig notar que no només pujava per a veure i gairebé tocar el cel, sinó que també baixava, en ocasions de manera vertiginosa, fins a tocar el terra. Era en aquestes baixades quan vaig començar a veure que la cosa anava de debò i que, seria així per la resta del viatge. A força de pujades i baixades, cada vegada més, alguna cosa es trencava dintre meu. I els trams de baixada, cada cop més, eren molt freqüents. I tornar a pujar, em costava, temps i esforços. No va ser fins que vaig donar moltes voltes que vaig adonar-me que sempre em trencava als mateixos trams. Vaig posar-hi més atenció als trams on em passava això, doncs volia saber si els podia arreglar. Estava comprovant la qualitat del material dels trams defectuosos , quan vaig sentir com la sang brollava dins meu i no ho podia parar. Corria per dintre meu i envaïa fins el més petit espai del meu ésser. Però ningú notava el meu estat interior. Els moments de tocar el cel, els estels amb les mans, em feien oblidar que la sang continuava corrent per dintre meu. I així, van passar els anys, on les baixades eren molt intenses, igualment que les pujades, tot i que ja no em costava tant tornar a pujar. Fins que un dia, vaig decidir que volia fer el viatge per altres trajectes i tenir més espai en la meva cadira i poder estendre els braços per poder tocar el cel amb llibertat, sense que ningú em digués quan i com fer-ho i poder baixar sense haver d’agafar-me fort.

Què es pot fer un cap de setmana

Tot i que no acostumo a escriure del que faig, com si fos un diari (ja en tinc prou amb el "personal") encara que crec que és la raó de ser d'un blog, de tant en tant faig excepcions. Com avui, com aquesta nit. Malgrat tenir moltes ganes de sortir, molts caps de setmana, i aquest és un d'ells, tinc altres, diguem-ne obligacions, que fan que m'hagi de quedar i fer més vida "inside" que no fora (i no per falta de ganes, doncs sempre hi ha un munt de coses que vull fer).Haig de començar a estudiar perquè desprès al gener,venen les lamentacions; el dilluns tinc un examen d'anglès; i d'anglès també tinc feina, doncs m'he compromès a traduir un article de 15 pàgines pels companys. Apart, estic pintant el passadís i l'entrada i és una feinada, tot i que aquestes coses del bricolatge m'encanten i, modestia apart, sóc molt manetes. Ho vull enllestir, quan abans millor. Però bueno, que si t'organitzes bé el temps, pot donar per fer una mica de vida social i demà he quedat una estona i el diumenge vull anar a la Barcelona World Race , per veure com marxen els vaixells.

Tot i que, hauria de tenir "el pla de la meva vida" per sortir ara de festa, doncs aquesta tarda he anat al gimnàs i ha vingut una monitora suplent que ens ha donat una canya increïble. No sé què havia berenat, però ens ha deixat fets pols. Bon cap de setmana, o com diem per aquí " finde".

The Avalanches

Since I left you,
I found the world so new.

The Avalanches

Tintín o Astèrix? ColaCao o Nesquik?

De petits,( o ara de grans encara) què preferíeu llegir, Tintín o Astèrix?. I amb què us agradava la llet, amb ColaCao o amb Nesquik?. Doncs bé, jo tinc la teoria de que la gent que llegia (llegeix) Tintín (o si més no, era el seu favorit davant l’Astèrix) també preferia beure llet amb ColaCao i els que preferien l’Astèrix, amb Nesquik. De moment, a les persones a les que els hi he preguntat, han confirmat aquesta correlació. Jo he preferit més a Tintín i el ColaCao. Fa uns mesos, Canal 33, dintre del actes del centenari de Hergé, va emetre un documental sobre la vida d’Hergé , amb una entrevista que li van fer fa anys i on explicava, gairebé cada historieta, amb tota la simbologia que hi havia al darrera. Realment, res es “perquè sí”. Bé, només és una curiositat, desprès d’observar els hàbits de lectura de la gent. No us la preneu molt seriosament.

Festa sorpresa

Us han fet mai un festa sorpresa?. A mi no perquè diuen que sóc tan organitzada que, les tinc organitzades abans de que es pugui decidir res. Tot i això, us animo a que, si us ve de gust, en feu una quan vulgueu. Bé, això també li passava a una cosina meva, fins aquesta any que ha fet 40 i la seva família va decidir organitzar-li una amb tota la família i amics, sense que ella sospités res, tot i que desprès ens va dir que sí que li van resultar estranyes algunes coses...El dia “D” va ser el passat dissabte i ho vam celebrar amb un dinar, que es va allargar fins a les 7 (això ja passa a vegades) en el poble en el qual he passat la meitat de la meva vida, doncs era on passava l’estiu de petita ( he tornat algun estiu) i ja se sap que les vacances escolars eren molt llargues. Dóna la casualitat que els meus tiets també tenien una torre i altres tiets per part de pare també, així que al final érem una colla important, entre cosins, amics i demés. Tots tenim molts bon records d’aquest lloc i fer-ho allà va ser com tornar a la infantesa i els jocs i bons moments que van passar plegats.

Però anem a la festa.. El marit de la meva cosina li va ensarronar per a anar una mica més tard (ells acostumen a anar els caps de setmana) ja que havíem d’arribar tots els convidats. Quan per fi van arribar, la cara de sorpresa de la meva cosina, no tenia preu (tinc una foto que així ho demostra). Es va emocionar moltíssim de veure tota la seva família (amb algunes baixes, però justificades), els seus ex companys d’ESADE, els de la seva ex feina, alguns que havien vingut des de molt lluny, els de la Coral, etc. Tothom estava allà per felicitar-la en un dia tan assenyalat com és el dels 40, que com deia no sé qui, era la meitat de la vida. Una de les seves germanes i el seu cunyat (ambdós sociòlegs) van tenir la original idea de preparar una enquesta per a veure quant coneixíem a l’homenatjada. Em va fer molta gràcia veure tothom intentant treure informació dels pares i germanes, perquè havia preguntes realment difícils. El seu cunyat, professor i expert en SPSS, va prometre introduir l’enquesta en aquest programa i treure conclusions. Què bo!.
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...

Caminada per Collserola

El passat diumenge dia 28, vaig fer una caminada per Collserola, amb el Centre Excursionista de Catalunya, que organitzava la 17a Caminada Popular a la Serra de Collserola. La vaig fer amb una amiga i l’amiga d’aquesta, junt amb 2108 persones més, doncs he mirat en la web i vam arribar a ser 2111 participants. Ens va fer un dia molt maco, va haver molt bon rotllo, i tot allò que ja sabeu de l’esperit de l’excursionista, on tothom es saluda i s’ajuda si cal, però que desprès te’l trobes pel Passeig de Gràcia i ni punyetero caso (segons la meva amiga). Faré una excepció als ciclistes que semblaven una mica molestos amb tota aquesta colla de xirucaires que anàvem passejant per la muntanya. Es veu que anar sobre dos rodes dóna més drets que el fet d’anar caminant. Jo he anat molts cops a Collserola i és un dels indrets que més “promociono” (em dedico a recomanar moltes coses entre els amics, familiars, ...) sobretot als que vivim a Barna, ja que és molt a prop, es pot arribar amb els ferrocarrils, hi ha rutes per a tots els membres de la família i té unes vistes immillorables de la ciutat i més enllà.
En total van ser 15 km. entre el Parc de Cervantes i el Laberint d’Horta i nosaltres ho vam fer en 4h10’, que no està malament tenint en compte les parades de l’avituallament , les fotos, etc. Quan vam arribar, ens van donar dues ampolles d’aigua i tota la Coca- Cola del món (ideal per reposar??). A la foto, "moment tap" o com els embussos també es donen a la muntanya. No he posat la resta de les fotos per allò de la protecció de dades... (o algo així, oi?).
Doncs res, que si l’any vinent us animeu, us ho recomano. Ho té tot; Natura, bon rotllo, aire sa, vistes de la ciutat (pels que sou molt urbanites), podeu fer amics, etc. Ah!, com a curiositat, en la sortida ( a les 9:30) vam posar la música de “Carros de fuego”, més que res per animar-nos...

Teories de tardor

La tardor fa que caiguin les fulles i que el paissage canviï, ens vingui més de gust estar a casa, faci més fred, la llum del cel al capvespre ens fa pensar més en el camí fet i el que queda per fer. Algunes lectures podrien ser com les del llibre de E. Punset, que tot i que no he llegit, us fa cinc entims en l'entrevista de La Vanguardia.Ja em direu si us agrada. La teoria està tan bé...