Hi ha esdeveniments que ens fan reflexionar, encara més, sobre la fragilitat de la vida, de la pròpia existència, del nostre pas per aquest món. Ens fan veure la nostra realitat des d'una nova perspectiva, ens replantegem la nostra missió en la vida i si l'estem portant a terme o si és la que desitgem. I el més important, i el que ens dóna l'essència mateixa com a éssers humans, ens fa replantejar la nostra relació amb les persones que ens envolten, la qualitat dels contactes que tenim amb ells. Si cuidem el vincle que tenim amb cadascun dels nostres éssers estimats, els nostres coneguts, els nostres saludats, si els dediquem un temps de qualitat, una salutació afectuosa, una atenta escolta, un interès sincer, un perdó i passar pàgina ... Perquè això, és l'únic que pot perdurar en els nostres cors.
Quina veritat més gran, m'encanta com escrius. Moltes mercès per compartir les teves paraules
ResponEliminaMoltes gràcies Raul. Si puc deixar la meva emprenta, ni que sigui en una petita proporció, amb les meves reflexions, em sentiré més que satisfeta.
EliminaAquest poema el vaig penjar a relatsencatalà fa ja més de set anys:
ResponEliminaTan efímers com som,
lluitant amb mans tan febles
contra l'incontenible broll del temps.
Tan febles com som,
oposant la pell tan minsa
a la incúria inclement del vent.
Tan minsos com som,
remuntant amb cordes tan fràgils
els erts estimballs de l'univers.
Tan fràgils com som,
desafiant amb cors tan tendres
la compacta buidor del gel.
Tan tendres i fugissers,
ens aferrem al més vast anhel.
Mentre som encara un batec,
inventem amor,
ajornem la mort.
M'agrada molt la teva poètica versió, gràcies Eduard.
Elimina