Ordre-caos

El divendres passat vaig anar a la Filmoteca a veure 'El loco del pelo rojo' sobre la vida de Vincent Van Gogh, dirigida por Vincente Minelli. És un pintor que des de sempre m'ha fascinat (per motius familiars, segurament...) i a mida que he anat coneixent més sobre la seva vida, més m'he adonat de la importància, per molts artistes, del suport de persones significatives per a ells. La bonica relació que va tenir amb el seu germà Theo- les seves cartes en són testimoni- és una bona prova d'això.
Hi ha molts moments de la pel·lícula que en van fer reflexionar especialment; la sensibilitat de l'artista, la terrible soledat que pateix, els intents del seu germà per què estigués be,...Quan Paul Gauguin visita al seu amic en el seu refugi d'Arles, l'habitació del qual va decorar amb els seus famosos gira-sols, el primer que fa és posar ordre en la caòtica casa de la provença francesa. Això deixa una mica estorat a Van Gogh i el seu amic li diu que no pot viure així. Que ell (Gauguin, magníficament interpretat per Anthony Quinn) ja té prou caos intern i que per això necessita ordre exterior. Em vaig quedar amb aquesta idea, que de fet sempre m'ha obsessionat: ordre-caos, ordre extern-ordre intern? I no, no necessàriament. Tot i que pot donar una idea de com s'organitzen les idees, no vol dir que aquestes siguin ni millor ni que la persona estigui millor. Ni molt menys....He conegut persones obsessionades amb l'ordre, que no era si no una manera de poder controlar 'quelcom', de fet, l'única cosa controlable a les seves vides. I caos que donen molt de si... Tot amb mesura, per suposat.

Esmorzar amb esperança

Diuen que l'esperança és un bon esmorzar... Necessari, diria jo, especialment en aquests temps. Llegeixo això cada matí i li dedico a tots els que, d'una manera o d'una altra, en algun àmbit de la seva vida o en un altra, la necesitan. 

Frases per reflexionar 25

People are always blaming their circumstances for what they are. I don't believe in circumstances. The people who get on in the world are the people who get up and look for the circumstances they want, and if they can't find them, make them.

G. Bernard Shaw

Somia amb mi

Ahir, mentre em dormia, em deia que m'agradaria convidar a entrar en els meus somnis. No diré "a algú", ja que em sembla un terme, vague, impersonal, fred ... 'Algú' pot ser qualsevol i jo, ja ho sabeu, no deixo que qualsevol entri en la meva vida. Molt menys en els meus somnis. Darrerament aquests són el més oposat a la meva situació actual, de manera que admeto que no tinc ganes de sortir d'ells. Si la sensació que flotes, acompanyada per una cosa que no saps explicar, ja és bona, estant somiant és sublim. Ah! el meravellós món oníric ... què seria la consciència sense ell!

Quants minuts de llum hi ha al febrer?

Segurament haureu notat que els dies tenen més hores de llum (o com m'agrada dir a mi, els dies s'allarguen, entenent 'dies' com a sinònim de temps de llum). Tot i que encara estiguem a l'hivern, de que hàgim tingut uns dies a Barcelona amb unes temperatures gairebé primaverals que no han durat gaire, es nota cada vegada més, que els dies s'allarguen. Concretament, avui el dia tindrà una durada de 10h 9'27''.

Present Continuous vs Past (im)perfect

Ho faig el millor que puc, que sé. Vaig aprenent com millorar-ho.
 
Tant de bo no m'haguessin pressionat per ser "perfecta" (quan ni tan sols ells podien)
Tant de bo m'haguessin acceptat i respectat tal i com era.

Make my day

De vegades, li alegrem el dia a algú i ni ens adonem. Altres, ens hauríem de proposar fer-lo més sovint, especialment amb els que tenim a prop. Ja vaig escriure sobre alguna cosa semblant, sobre l'amabilitat i els seus efectes, fa ja temps. Ahir em va venir a la memòria, després d'estar amb una amiga tota la tarda.  
Vam dinar al jardí de la UB aprofitant la bona temperatura a Barcelona. Després, li vaig ficar una mica de pressa per pujar a la biblioteca i que corregís una carta de presentació, d'una amiga en comú. Fa temps que li demana que la miri, ja que la vol enviar a un centre educatiu en el qual està molt interessada en què la contractin. Com no està molt segura que el seu estil sigui l'adequat, ha anat confiant en els seus amics perquè l'ajudem a donar-li el toc final. Tot i que teníem pressa, es va posar a corregir el document, mentre jo li anava fent, també, algun comentari. Tot això, gràcies a l'amabilitat de la bibliotecària, ja que en no ser estudiants, no teníem accés al wifi amb els nostres portàtils. En explicar-li que era només baixar un document, corregir-lo i enviar-lo, va accedir a donar-nos la clau. Jo vaig insistir en tancar l'assumpte de la carta aquesta mateixa tarda, ja que com més temps passa, més nerviosa es posa en no saber si podrà treballar en alguna cosa que l'il·lusiona fa molt de temps. Va ser trepitjar Ronda Universitat i ja tenia un whatsapp de la nostra amiga agraint-nos haver corregit la carta. 
 Després ens vam anar a fer una neteja de cutis en un centre en el que després t'intenten vendre cremes i potingues diversos. En acabar la meva amiga va comprar un netejador facial. Segurament la noia que ens va fer la demostració, va quedar contenta del seu poder de persuasió (he de dir que amb mi cal treballar-s'ho més o ... fer-ho més original). En sortir, ens vam anar a prendre un cafè, amb la nostra pell fresca, il·luminada i més llisa que mai (noteu la ironia). Allà vam parlar del diví, de l'humà (i tan humà ...) i que ambdues experimentem, alguna vegada, aquests 'discursos interns' al que de vegades se'ls ha de dir 'STOP!' Si bé jo sóc molt més tancada amb les meves qüestions, tot i així, crec que alguna cosa vaig ajudar amb la conversa, ni que fos a sentir-se més acompanyada. 
En dirigir-nos cap els ferrocarrils li vaig fer aquesta observació: "Te'n adones que li hem alegrat el dia a dues persones? Si més no a una, segur ..." Un cop allà, ella va voler immortalitzar el nostre pas per les cremes 'miracle', per ensenyar-li a un amic amb el qual 'es deixa estimar' (lo de parella està per veure, però ... a qui no li agraden les moixaines? ). Van ser aquests moments, divertits pels nostres comentaris, per l'amabilitat del noi que teníem davant i que es va oferir a fer-nos una, que al baixar a Gràcia, em vaig dir que de vegades algú ens alegra el dia o l'alegrem el dia a algú. Que precisament avui que no tenia precisament el dia, tot això ... make my day!

Take a smile

La meva neboda em va enviar aquesta imatge, imitant aquests cartells on s'ofereixen tota mena de coses. He pensat en penjar-ho, a veure quan triguen en desaparèixer...Hi ha millor manera  d'alegrar-li el dia a algú que oferint-li un somriure?

Busco parella

Busco parella. En sentit literal. I un altre tipus de parella, parella de disfressa. D'alguna cosa molt concreta, d'una determinada temàtica. Fa anys que ho vaig dient "Aquest any per carnaval em vull disfressar d'això" i mai ho aconsegueixo. Tampoc és que m'agradi especialment carnaval, tot sigui dit. Però la idea de pensar en els personatges i la caracterització, em sedueixen com a procés creatiu. Em ronda pel cap agafar a personatges literaris, però no els clàssics que pogués reconèixer tothom. Alguns més desconeguts, intensos, profunds. Aquells que només qui hagi llegit molt i variat, pogués identificar (i aquí entraria en joc la meva capacitat per aconseguir-ho, és clar). Què tal madame Bovary i Rodolphe? Sé que no seria fàcil, encara que precisament per aquest motiu, el repte és més gran. D'altra banda, personatges de quadres, aquests que tantes vegades he vist i estudiat o els que d'un sol cop d'ull, m'han seduït. O 'El matrimoni Arnolfini' de Jan Van Eyck? És un quadre ple de simbologia, on cada detall parla de l'època, el moment i la situació socioeconòmica de la parella. Us els imagineu per Barcelona?

Cantar alegra l'ànima

Cantar ... feia anys que volia tornar a cantar! Des dels meus temps en el cor del col·legi, en el qual entre altres, cantava cançons tradicionals alemanyes, sempre he volgut tornar a fer-ho. Els records de plenitud i felicitat que experimentava, han fet que fos un dels meus propòsit per aquest nou any. Crec que un dels sons més bonics que hi ha és el d'un cor, amb diferents veus, cantant en harmonia. I a més, cantar té beneficis físics i emocionals, què més es pot demanar? Així que he començat un curset d'iniciació al cant en què poder expressar tot el que sento.

El reflexe del sol entre les fulles

Fins i tot entre les muntanyes més altes hi ha valls pels quals passejar tranquil·lament. I poder gaudir dels canvis del paisatge, dels camins foscos i misteriosos del bosc i del reflex de la llum del sol entre les fulles.

Fins i tot entre el més brau onatge hi ha moments de calma en què remar tranquil·lament. I poder sentir la brisa acariciant els meus pensaments, deixar-me embolcallar pel suau onatge i gaudir de la llum brillant del sol guiant el meu camí.

Komm nach Deutschland, Pep!

Com la mítica pel·licula "Vente a Alemania Pepe", Pep Guardiola també se'n va cap a terres germàniques com a entrenador del FC Bayern München

Què us va enamorar de la vostra parella?

Què és el que us va atraure de la vostra parella? Perquè la vau escollir? Quin paper juga l'olfacte? Quanta importància té realment l'aparença física? Doncs si voleu contestar a aquesta i a moltes més preguntes, us deixo aquest link del documental "La ciencia del sex appeal"  en el que trobareu interessants explicacions de l'apassionant i complexe món de l'atracció i l'elecció de parella.

Frases per reflexionar 24

L'alegria de la vida consisteix en tenir quelcom a fer, algú a qui estimar i alguna cosa què esperar

Thomas Chalmers

En comú, debats al CCCB

El proper dilluns comencen una serie de debats al CCCB sobre diversos temes amb conferenciants com Ulrich Beck, Zygmunt Bauman i Michela Marzano, entre d'altres. Aquesta és la programació.

El que comença malament...

El que comença no molt bé...no sempre continua de la mateixa manera. Pot evolucionar inclús a millor. Ni que sigui pel meu nom!

Si no me comprendes, no me conoces

Bon any nou 2013!

Per un any ple d'amor, d'esperança i moments d'alegria i felicitat. Per a que els vostres desitjos i il·lusions es compleixen, Bon any nou 2013!!

La vie est belle

No perquè ho digui l'anunci del perfum, amb el mateix nom, d'una coneguda marca francesa de perfums. Ni per la pel·lícula, un clàssic ja del Nadal. La vie est belle, perquè sí.

Però no puc evitar buscar a la pàgina web del perfum, com ho han desenvolupat i si, tal i com imaginava, trobo tota una explicació, des de l'eslògan escollit fins com es va rodar l'anunci. He de reconèixer que el que més m'agrada, és el nom del perfum i els fils de strass (cristals de Swarovski potser?) amb els que els assistents a la festa semblen lligats a un guió preestablert. La veritat és que es un anuncio ple de simbologia i digne de ser estudiat fins l' últim detall. Per exemple, tots els assistents a la festa van vestits de negre (el negre és l'absència de color, és un color sense color), mentre la protagonista i la que decideix trencar amb aquests convencionalismes, porta un bonic vestit blanc. El blanc és la suma de tots els colors, és el color de la llum, s'associa amb el bé, la veritat, el que és nou,... I el que es deixa entreveure en aquesta festa és, precisamente que cadascú és lliure d'escollir el camí de la seva pròpia vida, de la seva pròpia vida bella.

Una imatge de tendresa 5

La meva neboda de 4 anys, portant-li una diadema "amb un osset pel que el vegi" per posar-li a un gat que, de tant en tant tenim com a convidat. I no només això, sinó que ella porta la mateixa, "per anar iguals". Hi ha res més tendre?

Bon Nadal

Que no s'acaba el món!

Si s'acostuma a dir la frase "Que no s'acaba el món!" per treure ferro a un problema, em sembla que avui amb més motiu (tot i que encara queda dia...). I aqui el que ha donat de sí, sempre amb l'humor necessari, l'assumpte.

Regala'm el que més m'agrada

Regala'm temps. Regala'm una abraçada. Això m'ha vingut al cap, de manera automàtica, mentre pensava en el pròxim post que volia escriure, relacionat amb els regals de Nadal. Vaig pensar en escriure sobre això quan, estant amb una amiga que m'explicava els regals que havia de fer a la seva família, especialment als nens, li vaig preguntar què li agradaria que li regalessin. Em va dir que tenia de tot! I vaig pensar que és veritat, que realment, del material, tenim fins i tot de més. I així, durant aquest temps he estat elaborant tota una llista de 'coses' per regalar, totes elles intangibles o si més no, el seu efecte en l'ànim, és més intens que el que produeix un objecte, és més perdurable a nivell emocional que el físic. Tot i que he d'admetre que m'agrada molt que em sorprenguin amb algun detall i que darrere d'un regal s'acostuma a invertir temps en pensar què seria especial per aquesta persona (o això és el desitjable!), què li podria fer il·lusió, què li agrada especialment , per no parlar de diners (tot i que no sempre el més car aconsegueix enlluernar ...), també és veritat que m'agraden els detalls del dia a dia, que són com un regal. Allò que més que desembolicar, ens embolcalla en rebre'l. El que ens fa la vida més alegre, més feliços,... Que em regalin el que més m'agrada. 
I el millor regal que podem rebre, és allò que sabem que a l'altre més li costa donar-nos, la seva paciència, la seva escolta, el seu temps, ... aquests petits actes d'amor que demostren que un 'surt' de si mateix.

Looshaus und Glühwein

Després de dos dies al llit per un fort refredat- la combinació de tardor-sol-terrassa-cafè, pot portar aquestes conseqüències- avui necessitava sortir, ni que fos a l'hora del sol. M' he arribat fins la Pedrera per veure l'exposició Les altres Pedreras, en la que es poden veure els plànols, maquetes i objectes de sis edificis coetanis del de Gaudí, realitzades per grans figures de l'arquitectura europea de principis del segle XX. De tots els edificis, m'ha fet especial il·lusió veure el de l'austríac Adolf Loos, la sasteria Goldman & Salatsch o "Looshaus" a la Michaelerplatz, a Viena. Per un moment, al veure la fotografia de l'edificio, he vist aquella paradeta de Glühwein que vaig trobar precisamente allà mateix, fa 4 anys. Era un dia clar, amb temperatures sota cero i em dirigia cap als meravellosos Weihnachtsmärkte. I en voler treure'm el fred que sentia, em vaig comprar un per recomfortar-me. I ja ho crec que ho va fer! Llavors vaig entendre com els vienesos podien aguantar passejant amb aquelles temperatures, gaudint de la orquestra que tocava una bonica música, dels putxinel·lis pels menuts, de l'ambient nadalenc, no importava si començava a nevar...i llavors em va semblar que estava dintre d'un conte de Nadal....

Només n'hi ha una

Vols passar la resta de la teva vida fent quelcom que no t'agrada?
Invertint el teu temps, diners, esforç en estar amb persones que no t'aporta res?
En fer coses que no t'omplen?
En no ser fidel a tu mateix?
En simplement passar per aqui?
En no experimentar intensament tot el que conlleva viure?
En no sentir-ho?
Només hi ha una.
Només hi ha una vida.

12-12-12, Una data especial?

Per a molts, dates com la d'avui, adquireixen un significat especial. Casualitats o no, avui 12-12-12 i esperant desde feia dies rebre una resposta, mirar el correu, m'ha omplert d'alegria (i en aquets moments d'alegria, es quan més m'hagués agradat tenir a algú al costat amb qui compartir-ho). Una simple paraula en un email (acadèmic) que, confio, significarà bastant en la meva carrera i que ha dibuixat un somriure, que feia temps que em costava perfilar, durant tot el dia. I casualitats o no, m'he adonat de que eren les 12:12, quan ho he llegit..

Pensant només en mí: neurobiologia, filosofia i la idea del "yo"

Un calendari d'advent dels germans Grimm

Recordeu els calendaris d'advent de la nostra infància? Quan esperàvem per obrir les finestretes i veure quina sorpresa s'amagava darrera de cadascuna? Doncs el Goethe Institut, en un projecte germano-italià i amb motiu del 200º aniversari dels contes dels germans Grimm, ha creat aquest original calendari. Cada finestreta conté un curt amb la reinterpretació d'alguns dels contes dels famosos germans. Per saber què hi ha darrera de casacuna, haureu d'anar  a la pàgina del Goethe Institut.

Color Pantone 2013 Verd Maragda

Per l'any 2013 que estem a punt d'estrenar, la casa Pantone ha escollit el color Verd Maragda , en concret el seu to Pantone 17-5641. Tinc sort, perquè el verd és un del meus colors favorits, desprès del vermell, com ja vaig deixar caure, i concretament el to 'verd maragda' em sembla d'una intensitat, elegància i luminositat increible. Potser l'han escollit per donar un toc d'esperança en aquest any que, sembla, encara sen's farà costa amunt.

Espanyols 'especialitzats' en...atur?

Ahir vaig trobar aquesta noticia en el Huffington Post, en la que la xarxa de feina LinkedIn, va analitzar com els empleats descrivien les seves característiques laborals, en diferents països del món. La paraula més utilitzada va ser 'creatiu' i en el nostre país, 'especialitzats'. Una noticia si més no curiosa tenint en compte que, ara mateix, estem 'especialitzats' en arribar als gairebé 6M d'aturats...

Sankt Nikolaus

Avui, dia en què va morir l'any 342, se celebra Sant Nicolau de Myra (la actual Turquía) en molts països del centre d'Europa, on cadascú li dóna un nom difrent. A la meva escola seguíem la tradició, com fan a Alemanya, i el 6 de desembre Sankt Nikolaus ens deixava mandarines, nous i galetes mentre cantàvem "Lustig, lustig, traleralera...". I malgrat tenir molts records gens grats d'aquella fèrria disciplina, seguir les tradicions alemanyes, amb les seves cançons, van ser moments d'alegría que sempre han quedat en la meva memòria.  

"Un juego moderno" l'origen dels grans magatzems

Ara que ja estem ficats de ple en la voràgine consumista pre-nadalenca, que no és incompatible amb buscar un regal amb carinyo e il·lusió pels nostres éssers estimats, us enllaço aquest interessant documental de TV2, "Un juego moderno". Explica l'origen dels grans magatzems i com van canviar els costums a l'hora de comprar i d'apropar al consumidor a una, creixent, oferta de productes, fins els nostres dies.

Música relaxant per la nit de diumenge 17

Vull moixaines

Vull moixaines. Amoixar i que em facin moixaines. I què es? És això. Segurament implica això i quelcom més....

Dies freds, cels clars

Em desperto a les 6.20 pel soroll dels veïns. Intento seguir dormint fins les 8 que és la meva hora habitual per despertar-me, però ja no puc, així que com considero que ja he descansat prou, em llevo. Tanco el balcó i noto que fa més fred que ahir. Miro per la finestra i veig que per l'única cosa que pagaria la pena obrir els ulls aquestes hores, seria per veure aquest espectacle del joc de llums que es van donant en l'horitzó. Em fascina aquesta gamma cromàtica tan harmoniosa i em dic que ni tan sols l'ull humà, amb les seves imperfeccions dins d'aquesta màquina perfecta, és capaç de captar aquests instants de bellesa canviant.  
I encara que al llarg del dia el sol no sempre llueix, em fixo que els dies freds, hi ha cels clars.

No m'agrada anar a Ikea

No m'agrada anar a Ikea. Hi ha quelcom que em neguiteja. Tot i això, he comprat coses per la casa, sí...Com avui, una llum pel saló amb una petita per llegir incorporada, que substitueix a una altra que s'ha trencat. I tot i que les poques vegades que he anat, m'he endut només el que anava a buscar, no m'he pogut estar en veure uns bonics llums del cristall del gel. Aquests sí, aquests sempre m'han agradat. De fet, un nadal vaig fer uns de ganxet que vaig penjar del sostre, amb unes pinyes petites (m'agrada veure coses penjades del sostre) i quedava molt original. Aquests van amb piles i els he posat a la finestra de la meva habitació i amb la cortina taronja, es crea una combinació freda i càlida, molt bonica.

La millor de les caricies

Cuando las palabras son la mejor de las caricias

Cuando oirlas son el mejor de los bálsamos

Cuando hacen que luzca la mejor de tus sonrisas...Se echan de menos...

The Shopping Night Barcelona

Ahir a la tarda, després de la inauguració de l'exposició del MNAC, El museum explora. Obres d'art a examen, vaig anar amb una amiga a la Shopping Night Barcelona. Un bany de frivolitat, d'evasió, de tenir una experiència diferent, en aquests temps de crisi, coincidint amb l'encesa de les llums de Nadal. Per descomptat, va ser canviar d'ambient completament. I si bé en el primer esdeveniment es tractava de conèixer, com si fos el CSI de les obres d'art, tot el que no es veu d'elles, en el segon, era tot el contrari. L'aparença i millor cara de no només les botigues, sinó també dels assistents a la festa (festa del shopping importada de NYC), era el més important. Si en el primer es podia saber el que pot revelar la restauració d'una obra, com saber si es tracta d'una falsificació, la manera de fer escultures, l'aprofitament d'un llenç per part de l'artista, entre moltes curiositats, en el segon no hi havia lloc ni espai (literalment, doncs estava a vessar de gent) per res que no fos mostrar la millor cara. En aquest cas, es tractava de mostrar una imatge cuidada tots els detalls, per tal de mostrar una bellesa, que tot i ser efímera i frívola, no deixava de ser aquesta part de bellesa que a tots ens agrada contemplar. I si a les obres d'art, roman la bellesa que l'artista va voler plasmar i és l'espectador el que descobreix el que havia més enllà, a la festa la bellesa és efímera i el que veritablement importa, és el rerefons de la persona. Encara que una nit a l'any, tingui el desig, com en l'obra d'Oscar Wilde, que la seva bellesa i joventut sigui immortal.

Invitacions

Dissabte a la nit vaig anar a la festa d'aniversari de l'amiga d'una amiga i l'amfitriona, que coneixia només d'una vegada, va ser tan amable que va deixar que els seus convidats portessin, al seu torn, a altres persones. Això em recorda una frase que m'ha dit sempre la meva mare "Quan et convidin, has d'anar sempre", que si bé estic d'acord amb ella, la matisaria i diria que no sempre s'ha d'anar... Tanmateix, amb el temps m'he adonat, que no hi ha res que agradi més que ens convidin i he tingut la fortuna d'haver estat convidada a moltes coses al llarg de la meva vida (i sempre he anat amb molt de gust). Això de convidar, sempre ha estat una cosa que agrada tant a l'amfitrió com als convidats. I precisament d'això va parlar el periodista Lluís Permanyer a la Casa Elizalde, entre moltes coses molt interessants sobre la burgesia de principis de segle XX. De com les famílies bugesas que vivien a l'Eixample, tenien un dia concret per rebre convidats.

 Ara un pot ser convidat qualsevol dia, per a qualsevol esdeveniment, sense, potser tants formalismes. Com aquesta tarda que m'han convidat a la inauguració d'una exposició, fet que m'ha fet molta 

il·lusió (l'exposició en si, això ... ja seria un altre tema de què parlar). De tant en tant, també veig la frustració que pot provocar entre els nens això de no ser convidat a les festes d'aniversari. Com poden alegrar o entristir amb sol rebre, o no, aquestes targetes decorades amb motius infantils i escrites per ells mateixos. I és quan s'adonen que un es vol veure envoltat de les persones amb les que se sent a gust i que no es pot (ni és possible) agradar a tothom. 

Sigui com sigui, m'encanta que em segueixin convidant! i sobretot, rebre les mostres d'agraïment de l'amfitrió / a, per la companyia i els bons moments passats.

Compliments gratuïts

Avui necessitava un moment (o dos, o tres, ....uns quants, per no dir que tot el dia, tots els dies) d'alegria i ves per on, quan m'he ficat en el blog de la cosina d'una amiga i entre les seves manualitats, fetes amb molt d'amor i dedicació cap a la seva familia, he trobat un post amb aquest oferiment de compliments gratuïts, ha aconseguit que somrigués. Us ho deixo, a veure què us sembla, crec que és una molt bona idea!  

Andrés Madariaga a La Casa Elizalde

Si hi ha un centre cívic a Barcelona que té una bona programació en general i de música (gratuita) en particular, aquest és la Casa Elizalde. I si hi ha una cosa que és d'agraïr, és que portin joves talents, com el pianista Néstor Bayona, el març passat, que va interpretar, amb la seva profunda sensibilitat, peçes de Liszt i Schumann, entre d'altres. Aquesta vespre he pogut gaudir d'una altra jove promesa, el guitarrista xilè Andrés Madariaga. Un jove talent que ha guanyat diversos premis arreu del món i el Premi Llobet de Guitarra 2011.
Una mica de música per gaudir amb tots els sentits (o gairebé) i sortir amb un somriure (i ell no només és un virtuòs de la guitarra, també en té un, de bonic somriure). Tan de bó poguès tornar a casa cada dia amb les sensacions de pau que dóna la música.

Esforç i constància

Ahir vaig compartir l'alegria de graduar-se d'una amiga, després d'uns anys d'esforç i treball constant i en especial, l'últim any per circumstàncies bastant doloroses per a ella. Així que, el seu xicot i jo, la vam acompanyar en el que va ser una ceremonia molt maca. La padrina Mònica Terribas, en el seu dicurs, va fer esment a la constància i l'esforç, que supossen uns estudis on-line. I que no s'ha d'abandonar mai en allò que un mateix s'ha propossat, malgrat els obstacles o el panorama actual, que és com per preguntar-se on anirem a parar... (això darrer ja és meu). També va fer esment  a la tornada de l'esforç, que dubtar és saludable i que també s'han de qüestionarse els encerts. De moment, haver arribat fins al final, tot i el futur incert, (la certesa ja no existeix) supossa un gran encert!

What does it feel like to fly over planet Earth?

Avui volia escriure, però estic cansada... així que de moment, deixo aquest video que potser reflexa com en segueixo sentint a vegades. Veient-lo tot des d'una perspectiva molt allunyada (del planeta) i alhora, havent de tornar, amb tot el que he vist i sentit.
Per sort, aquestes diminutes llums que es veuen desde l'espai, em recorden que, malgrat tot, pot ser un lloc càlid i acollidor en el que viure.

On són els bancs bons?

Aquest matí he trobat a una amiga, per casualitat, mentre esmorzava en una cafeteria. Hem passejat per Gràcia, fins a una placeta i hem buscat un banc per continuar xerrant. Donat que els que hi havia, no els hi tocava el sol, ens hem assegut en una mena de barana que hi havia sota d'un arbre. Al cap de mitja hora han vinguts dos noies i un noi i ens han demanat si ens podien fer unes preguntes. Els hem dit que sí i ens han explicat que eren estudiants d'una escola de disseny, que hi ha aprop. Les preguntes estaven relacionades amb el disseny a Barcelona, etc i quan ens han dit que diguéssim quelcom que ens agradés, de seguida l'he dit que els bancs, els meravellosos bancs al sol. Aquests bancs que tan agrada seure i aprofitar els rajos de sol, com el que ens il·lumina avui, encara que faci fred. I l'he explicat a la meva amiga, que uns bancs en els quals m'agrada molt seure i observar la gent, són els que hi havia als Jardinets i que no sé per què, han desaparegut. Amb lo a gust que s'hi estava, a l'estiu, a la primavera, a la tardor, a l'hivern, tot l'any! perquè hi ha uns que estan orientats al sud i són mot agradables. I jo em pregunto, on són aquests bancs bons??

Die Goldberg-Variationen, J.S. Bach

Dintre de la programació d'activitats que fan a CaixaForum, estan les de Música, amb una serie de concerts, per aquest mes de novembre i desembre. I per obrir la temporada, les Variacions Goldberg de J.S. Bach (avís! les entrades estan exhaurides).
Tanqueu els ulls i deixeu-vos endur.... hi ha res millor que uns minuts de música clàssica al dia?

 

El sol torna a brillar

Literalment...de moment!

Frases per reflexionar 23

I'm not telling you that will be easy, I'm telling you that will be worth it

Les Éléments, Choeur de Chambre

Sempre que puc m'agrada fer alguna activitat a la tarda o al vespre, després de la feina i com aquesta setmana ja vaig més relaxada (a vegades la meva procrastinació em juga males passades) per aquest vespre a les 20h  he trobat aquest concert del Chouer de Chambre francès Les Éléments, en l' Institut Francès. Llàstima que faci tard per comprar l'entrada, així que em comformaré, encara que mai és el mateix que la meravellosa música en directe, amb els videos de Youtube. 

                             

 

Europa sota un fred hivernal

Temperatures mínimes i Màximes a Europa en el dia d'avui. Ha arribat l'hivern?

48H Open House Barcelona

Palau Moja

Per si aquest cap de setmana no teniu cap pla (cap de setmana que anuncien fred, per cert i en el qual caldrà canviar l'hora) us proposo el 48h Open House Barcelona (que des d'aquí em pregunto per què en anglès? Perquè queda més cool, of course). És un festival d'Arquitectura que se celebra el dissabte i diumenge i en el que es poden visitar edificis emblemàtics de Barcelona, alguns només per fora i en d'altres,la majoria, es pot accedir a l'interior, tot això explicat per voluntaris, que solen ser estudiants d'Arquitectura o Història.Això si, s'ha d'anar amb temps o reservar amb antelació per no tenir problemes.

Guanyarà Romney les el·leccions dels EEUU?

Fa mesos vaig escriure sobre alguna cosa així com 'pintar amb la ment' atès que vaig visualitzar un color a la paret del metro i al dia següent va ser pintada del mateix to. D'aquesta mena de coses i de somnis premonitoris, he tingut uns quants. Com aquest (que dubto molt que es compleixi, tot i que és curiosa aquesta barreja entre els croop circles i la tecnología)  arran de la campanya electoral dels EEUU, per escollir el nou president el pròxim 6 de novembre. En el meu somni, veia una gran extensió de terreny, en uns camps de blat o semblant i de sobte venien uns ordinadors portàtils. Aquests van començar a moure's sense tocar el terra, dibuixant unes formes que no podia arribar a entendre.Un cop finalitzat, vaig veure que, com si haguèssin endevinat la meva pregunta sobre qui guanyaria les eleccions, els del logotip de la famosa poma havien escrit 'Romney' com a guanyador. Investigant, atès que  ho fan públic, sobre el finançament de la costosa campanya electoral nord-americana, he trobat que tant la companyia del senyor Bill Gates com la de Steve Jobs donen suport econòmic ... als Demòcrates (Barak Obama)...

Lo llevas todo el día

Algo se te rompe por dentro, y aunque los demás no lo noten, lo llevas todo el día. 
Por la noche intentas recomponerlo y al ver que no es así, te duermes con la esperanza de que al día siguiente, tal vez sí.

The English teacher

A part d'un 'treball' relacionat amb l'anglès, que em va sortir per casualitat fa uns mesos, ara també estic tornant a donar classes particulars. Donat que encara no he trobat cap feina, la situació m'obliga a treure recursos. Els meus alumnes són les meves estimades nebodes petites, ja que ara van a un col·legi que des de petits, ja tenen l'ensenyament en castellà, català i anglès (i us asseguro que el nivell d'anglès amb el que acaben el col·legi els seus alumnes, és per llevar-se el barret). No sé si tal i com pinta el panorama econòmic, seria millor aprendre xinès o alemany, però com l'anglès segueix sent l'idioma amb el qual 'vas a tot arreu', no els queda més remei que posar-se seriosament des de parvulari. Així que tres tardes a la setmana, esperen a la English teacher, repassem gramàtica, els ajudo a estudiar els exàmens (ténen avaluació contínua), els faig algun joc per motivar-les i tot això amb grans dosis de paciència, psicologia i sobretot, sobretot, molt d'afecte.

Dos dies de vi i roses

Davant el panorama de pluja amb el que ens han 'amenaçat' tot el cap de setmana, vam haver de cancel·lar una excursió a la muntanya, per celebrar l'aniversari d'una bona amiga. En comptes d'això, ahir vam dinar en un restaurant japonès del Born, on vaig trobar a faltar una mica de caliu japonès tradicional, com en el que vaig estar fa uns mesos, enmig de tanta modernitat (aquesta Barcelona moderna i cool, de vegades és freda i impersonal). Malgrat això, el menjar va ser excel·lent, encara que res que superi el que arriba a omplir espiritualment, estar envoltat de la gent que estimes, de gaudir de les converses amb amics amb els que portes molts anys compartint, i continues, moltes vivències. I com no hi ha celebració sense un bon vi, en no ser prou el del restaurant, ens vam passar per la fira de degustació que hi havia davant de la Catedral-aquelles en què, com qui no vol la cosa, un pot acabar menjant i bevent més que en el propi dinar. Quan sortia precipitada de la fira, a una noia se li va relliscar, caient estrepitosament, la copa de cervesa, deixant un curiós clapejat en la meva jaqueta 'blau França' i al veure-la tan astorada, li vaig dir que 'Aquestes coses passen' i me'n vaig anar com si res. Anava amb pressa, per fer un encàrrec i després arribar a temps a l'espectacle visual a la Casa Batlló, que ha creat Mariona Omedes, per celebrar els 10 anys d'obertura de l'edifici d'A. Gaudí al públic. Vaig arribar just a temps per contemplar aquesta bellesa de tal magnitud, que per moments ens va transportar al meravellòs món creador de la imaginació i el que aquesta pot arribar a transformar. Tot perfecte i seguia sense ploure. Excepte en arribar a casa. 'Ara plou? Ara que ens hem quedat sense excursió? ' li envio per whatsapp a l'homenatjada. Així que aquest matí he volgut desafiar l'home del temps (són homes i per tant, també s'equivoquen) i he anat a prendre un cafè a la terrassa de plaça Molina, diari en mà, com faig molts caps de setmana. I com en aquest país som molt de terrassetes, em disposo a seure a l'única taula lliure, quan veig acostar-se a un home portant a la que sembla la seva mare, que va en cadira de rodes. En veure que se'n van, els convido a seure amb mi i després d'insistir que per res van a molestar-me, ja que vaig sola i llegiré, accedeixen. Això em recorda com altres cultures, ténen més costum de demanar lloc en la teva mateixa taula i que fins i tot hom pot arribar a tenir converses interessants. M'entendreix l'intent de diàleg entre fill i mare, a la qual tracta de vostè. Es queden una estona i quan ja se'n anat, ve el cambrer que ens ha servit i em diu que el meu cafè ja està pagat ... sense que l'hagi pogut agrair! I si de fer coses de bon grat, es tracta, aquesta tarda he quedat amb una estudiant xinesa que va estar a casa meva uns dies i amb la que tenia pendent prendre un cafè. Àvida per conèixer la nostra cultura i explicar la seva, i per tant d'aquestes persones amb les que dóna gust conversar, li vaig propossar anar a veure l'espectacle a la casa Batlló. I encara que els núvols que hem vist per Passeig de Gràcia amenaçaven amb haver de veure-ho paraigua en mà, ens fiquem en una cafetería fins que són les 9. I aquesta vegada, sí. Ha estat començar l'espectacle, avui amb el triple de gent, i començar a ploure d'una manera torrencial. Fins a tal punt que els trons es confonien amb la música. Però lluny d'adrementar-nos, li he dit que per lo mullats que teníem els peus, continuéssim amb el nostre pla. Així que allà ens hem quedat, esquivant paraigües per tenir una millor visió, intentat (tornar a) veure aquestes imatges, aquesta fantasia del drac, l'arlequí, els balcons cantaires i aquest jardí de roses. D'aquestes roses que, tot i tenir espines, moltes vegades acompanyen el vi. Al bon vi, que és com l'amistat, com més anys passen, millora amb el temps.

Acció i reflexió

Reflexió. Entre la completa falta d'ella i la immobilitat pel seu excès, el punt mig. Entre fer les coses 'de qualsevol manera' i quedar-se paralitzat per voler arribar a un pla en el que tot 'pugui controlar-se', lo ideal és arribar a un equilibri entre acció i reflexió.

El salt desde l'estratosfera recreat per Lego

El salt de l'austríac Felix Baumgartner, recreat per Lego. Igual d'emocionant, tècnicament perfecte. Remarcar que no ha estat el primer, sinó que Joseph Kittinger ja ho va dur a terme, i sense medis tant sofisticats, el 1959.

Malala Yousufzai

Aquest matí a la secció, Música i Internet, de 'El món a RAC1', Jordi Beltrán ha començat dedicant la magnífica 'I say a little pray for you' de Aretha Franklin, a Malala Yousufzai, la nena afgana de tan sols 14 anys, tirotejada pels talibans, per voler defensar el dret a l'educació de les dones del seu país. Com no podía ser d'altre manera, jo també m'afegeixo a l'homenatge a aquesta valenta nena i a totes aquelles nenes i dones que han estat i segueixen essent, per desgràcia, víctimes del poder masculí, en totes les seves aberrants i recargolades formes.

Tot és possible

Si res és impossible i res és el contari de tot...tot és possible? Segurament sí.

Cosas que han hecho los catalanes

Per si no ho sabíeu, entre d'altres- que podeu llegir a Twitter, essent el hashtag del dia #cosasquehanhecholoscatalanes- i segons un periodista de El Mundo, matar a Jesucrist!! I és que no hi ha res com l'humor intel·ligent...

Dos cervells interconnectats

És preferible que dos cervells estiguin interconnectats, a que ho estiguin dos cossos que ni tan sols miren en la mateixa direcció.

Evadir-me

A vegades necessito evadir-me. Evadir-me de tot, encara que implicitament, en aquest cas, estigui més inmersa que mai. Paradoxes del meu estat d'ànim. I m'en vaig.O potser, torno.  Avui he tornat a Can Ferraiuolo, on estic a gust, està a prop de casa i em permet veure la realitat des d'un altre punt de vista. Encara que sigui recolçada en aquells cartells que hi ha fora i que em recorden que les paraules poden tenir tanta força com els fets més importants.

La meva marca registrada

5 km en 31', una marca que es pot millorar, per descomptat i que m'ha proporcionat 'Runtastic' una aplicació que et diu quants kilòmetres has fet, en quant de temps, t'ho senya-la en un mapa en el que pots veure la velocitat en cada tram, les calories cremades, etc. El que ja no té en compte és la quantitat de gent que surt el diumenge al dematí a passejar, pel Passeig Bonanova i a la que vaig haver de cascadejar...

Cap de setmana a Barcelona

Plou. Plou a Barcelona. És el que toca per questes dates. Dies grissos i en els que mirar per la finestra, com de tapat està el cel, mentre em prenc el cafè amb llet, és un plaer. Mentre intento endivinar, entre la boira, que allò ennuvolat del fons és encara el Mediterrani, em dic que fa temps que no viatjo i fa mesos que en tinc ganes. D'agafar un avió i perdre'm per alguna ciutat que no conegui. Encara que també plogui i el temps ja no sigui d'estiu. 
Crec que aquest cap de setmana és la Festa al Cel, tot i  que els pobres espectadors quedaran xops si hi van, el més sensat és que l'anul·lin. I hi ha més activitats, com les Jornades Europees del Patrimoni de Catalunya. Malgrat això, m'haig de quedar treballant aquest cap de setmana. A veure el proper ...

Joc de paraules

Els jocs de paraules, sempre m'han agradat. Quin verb surt d'aquest altre, si es canvia l'ordre de dos lletres? CONVERSAR... Tan fàcil com fer-ho i tan necessari com que és la base del coneixement de les persones.

Última nit - La iaia

El grup 'La iaia',un descobriment que vaig fer aquest estiu als concerts "Els vespres de la UB" i del que vaig tornar a gaudir de les seves suaus lletres i melodies, el passat dissabte en les festes de la Mercè. Llàstima que no sempre es poden compartir la bona música i els bons moments amb qui volem...

Crear segons Nietzsche

"Crear: heus aquí el que alleuja el dolor i alleugereix la vida, però per arribar a crear cal travessar crisi molt doloroses i patir nombroses transformacions" F. Nietzsche

L'última ressaca-Mishima

Mishima, L'última ressaca, 'L'amor feliç'

La delicadeza

A l'agost vaig anar a veure 'La delicadeza' (Cines Méliès, totes les pel.lícules en VOSE, 4€ els dilluns), una mostra més del desembarcament de cinema del país veí.

El cinema francès pot agradar o no, sobretot en aquest industria monopolitzada per les produccions d'EEUU, encara que pels que ens agrada veure quelcom més que cinema comercial, penso que hi ha que donar-li una oportunitat a tot el que se surti d'ell. Cinema produït en altres països. Noveles desconegudes, histories que poden arribar a passar desapercebudes i que es rescaten gracias a ell, directors que buscan una oportunitat, etc. A més, és una manera de conèixer els gustos, els costums i les maneres de fer, que moltes vegades queden eclipsades per les grans produccions i la seva promoció (alguns diran, fa falta?) Doncs bé, la pel·lícula paga la pena, malgrat que es perd una mica entre el dol de la noia i el seu company de feina. No obstant, hi ha un parell de detalls (una horterada inclou-re-ho) que se surt una mica del que estem acostumats- i més tenint en compte l'argument- o és que el cinema francès té algún rampell així (com en la infame "El Skylab" de la que només se salva Marc Ruchmann) i mostra la idiosincràsia del país veï. Em quedo amb la, precissament, delicadessa amb la que el protagonista, François Damiens, es va apropant a la seva companya Audrey Tautou, la noia d'Amelie (obligatori veure-la). En lo millor de la pel·lícula están aquells detalls, que afortunadament moltes vegades es donen en el món real (o és un reflexe, més aviat) i que mostren que la delicadessa i l'anar a poc a poc, és la millor manera d'arribar a algú. Hi ha un moment molt bonic, deliciós...ple de tendresa i delicadessa...però deixaré que la veieu i jutgeu per vosaltres mateixos.  

Frases per reflexionar 22

"Tot el que ens irrita dels altres, ens porta a un enteniment de nosaltres mateixos"

Carl Gustav Jung

Indignació massIVA

Permeteu-me el joc de paraules...I per tenir tota la informació sobre la pujada del IVA, llegiu aquí.

31 d'Agost

La temperatura ideal a Barcelona

Pluja... per fí!! Pluja a Barcelona, que refresca, neteja l'ambiente i deixa aquell aire pre-tardor que tant m'agrada. El pas d'una estació a una altra, de manera subtil, superpossant-se l'una amb l'altra. Tant és així, que he sortit a fer footing quan començava a ploure. I la temperatura, la temperatura ideal, la que me m'agradaria per tot

 l'any (actualment 21º).

Dietashopping contra el consumisme

Ilustració de Sarah Lazarovic

Aquesta notícia em va com anell al dit- i per cert, no us perdeu les il·lustracions del projecte de la seva protagonista- ja que fa dies que volia fer un altre post sobre el consumisme i aquestes falses necessitats que crea la societat de consum. Sarah Lazarovic, és una il·lustradora, escriptora i cineasta canadenca, que s'ha propossat demostrar que no hi ha necessitat de comprar-se res de roba durant un any. I no només que no és necessari, sinó que és possible vestir-se amb el que un té en l'armari, en el que s'anomena 'dietashopping'. Aquí teniu l'entrevista. Jutgeu per vosaltres mateixos i segur que més d'un i d'una (si bé és veritat que en això nosaltres sembla que tenim més 'pressió' per anar a la moda) us convenç.

Com un rellotge suís

És com un rellotge suís. La precisió del mecanisme. La minuciositat. L' amor pel detall. Les horas de dedicació. La paciència per intentar encaixar les peces, una vegada i una altra. El saber dominar els racons més amagats. La satisfacció de la feina ben feta. I sobretot, un resultat a ulls dels altres, d'una gran bellesa, elegancia i simplicitat. Aparent simplicitat.

Amb quin color us sentiu identificats?

L'afecte físic

El sexe no sempre és afecte físic, tot i que hi ha qui ho confongui. No vol dir que en aquell no hi pugui haver aquest, però s'ha de saber distingir molt bé. Encara diria més. És millor si hom sent que es tracta d'afecte físic. Molt millor!

Només necessito un

Amar intensamente. Sentirse enamorada. Añadir conocimiento y beber de él. Mostrar las claves para acceder al interior y mejorar la vida de los demás. Escribir para no olvidarla.
Dijeron tres. Yo solo necesito dos. O tal vez uno... Que me acompañen en el viaje.

Fotos de grup

Llegeixo la noticia de que un grup d'amics d'Estats Units, s'han estat fent una foto cada cinc anys. El resultat, poder veure com ha passat el temps, conservant l'amistat. I no només l'han fet durant 30 anys. Han estat sempre en el mateix llac de California, Copco,  i en la mateixa pose! Això em recorda les fotos de grup que també ens feiem quan erem petits i que ara, jo també repeteixo amb la meva familia. Bé, en realitat tothom que hagi tingut una reunió amb mi, sigui del tipus que sigui, sap que sempre dic allò de 'Eh! falta la foto de grup!' ja siguem cinc o 30. De fet la darrera multitudinària, va ser la que ens vam fer tota la familia paterna, en un bonic hotel amb el mar de fons, per Nadal (celebrar-la en la Costa Brava, et dóna aquestes instantànies). I si la part tècnica pot ser de lo més divertit- buscant el millor enquadre, repetint-la mil i una vegades perque sempre hi ha algú que es mou, algún nen que plora, el que tanca els ulls, el despistat que falta,...- lo millor, és el record que queda d'aquell dia. I així, en tornar-la a veure, amb el pas del temps, es recorden les vivèncias, les anècdotes, les emocions viscudes,...Per a mi no hi ha millor regal!! així que cada any, agafo als meus nebots i els hi faig la ja tradicional foto de grup de la seva 'tieta', que encara que els hi pugui semblar, en ocasions, quelcom pesat per tot el que porta (quanta més canalla, major és el risc de plors i fugues), sé que quan siguin grans, miraran amb il·lusió i carinyo aquestes fotografies i com s'han anat incorporant nous membres en la familia. Ahir vaig intentar fer-la, aprofitant que ja han tornat dels campaments. Deu n'hi do quin desgavell!! si no era un, era l'altre que plorava, no volia posar-se i s'allunyava del grup. Sort que els grans ja saben possar seny entre els seus germans i cosins i em van ajudar. Al final, vaig fer unes quantes de camí cap al Parc de Santa Amelia, amb més versions en tornar a casa. Resultat final: comprovar com cadascú mostra la seva personalitat o el moment en el que l'agafa la fotògrafa...

Avantatges de saber idiomes

Torre de Babel. CaixaForum 'Torres y Rascacielos'

Busco una revista en francès per la meva mare, idioma que domina junt amb el portugués i una mica d'alemany. Desprès d'una cerca infructuosa per tots els kioskos de Passeig de Gràcia i en veure que el número ja s'ha esgotat, m'assec en una terrassa de Rambla Catalunya per prendre un cafè. Darrera meu hi ha asseguts dos nois i dos noies. Estats Units, Itàlia i Mèxic, componen l'internacional grup. La italiana els ensenya el seu idioma conjugant el verb 'fare', concretament amb 'fare l'amore'. No puc evitar somriure en escoltar la pronunciació i les ganes, literals o metafòriques, amb les que ells s'esforçen en repetir una i una altra vegada la conjugació d'aquest verb.
Surto per les festes de Gràcia i en un concert, escolto la conversació entre dos argentines i una noia de Saragosa. Aquesta, que explica que porta 3 anys vivint a Barcelona, els hi diu, en un to una mica despectiu, que el català no. Que no l'interessa per res aprendre'l. M'apropo fins el carrer guanyador del 2n concurs de carrers guarnits. Un dels de la Comissió de Festes, és un irlandès que porta anys a Barcelona i té un perfecte català, que ja l'agradaria a més d'un polític del nostre país.
M'envien una oferta de feina. Un dels requisits, disponibilitat per viure a Alemanya i tenir el B1 (que no, encara estic treballant, però encara no el tinc).
La noia italiana que viu amb nosaltres m'explica que a la seva classe de català, del Consorci de la Normalització Lingüística, hi ha gent de totes les parts del món i que si mostren aquest interès, és per feina.  

Encara hi ha qui creu que el saber idiomes no és una avantatge i que els que som bilingües no tenim més facilitat per aprender un tercer o quart idioma?

I ara...Paris

El puzzle que estic fent ara, 'd'efecte fusta'. Com dic jo, "És la meva Playstation".

J. S. Bach's Brandenburg concerto

Una imatge de tendresa 4

"Cabres, montanyes nevades, un riu petit, cavalls que seran els meus amics". Així em descriu la meva neboda de gairebé 4 anys, el que veurà quan vagi a buscar a la seva germana, que està de campaments. I jo, que quan es tracta d'entusiasme, i si hi ha un viatge amb paissatges bonics pel mig, no hi ha qui m'iguali, li dic que per les nits veurà les estrelles i... de seguida m'aclara, que també veurà la lluna, "i les seves filletes que són les estrelles i els fillets la pluja" i davant aquesta desbordant imaginació, li pregunto pel sol i em contesta, molt segura, que "el sol és la mamà". I m'acomiado d'ella i de la seva germana, amb aquella sensación de que no hi ha res més meravellós, no hi res que m'ompli més de tendresa, que  aquest univers infantil, que no hauríem de perdre mai.

El Sol

Vermell, brillant, resplendent, explossiu, creador, foc, estimulant, taronja,càlid, il·luminador, fascinant, vitalista,... El Sol

Camps de lavanda a la Provença

 Camps de lavanda, la Provence, França

No tinc aquesta capacitat

No tinc aquesta capacitat... tant de bo la tingués!! segurament ara no em sentiria així. Tot i que...tampoc seria fidel a mi mateixa. És el preu que s'ha de pagar per ser coherent.

Una veritable història d'amor

...I el seu rostre, resplandeix quan m'explica el que portava temps esperant que passés i expressa la felicitat d'una veritable i autèntica història d'amor. D'aquelles històries que et demostren que construir un veritable amor, pot ser com una carrera plena d'obstacles i en la que res és impossible. Moltes felicitats!!

Passar l'estiu en (la) Diagonal

Encara que només sigui baixar de Sant Gervasi a la Diagonal, suposarà un canvi- i molt en la meva situació- per a passar lo millor possible aquest estiu a la ciutat. Així que gràcies a una molt bona amiga, que em deixa el seu pis, canviaré de context (això tan necessari) sense moure'm de Barcelona. 

Sail away and find tranquility

'Fets, no paraules!'

Això és el que ella li deia, en una discussió de parella, que vaig presenciar davant de casa meva. Al final, va marxar, deixant-lo sol i abatut enmig del carrer. Quantes vegades no ens ha passat que ens omplim la boca de paraules i no fem res del que diem. O fem tot el contrari del que diem, deixant als altres, i a nosaltres mateixos, desconcertats. I és que quan de relacions es tracta, moltes vegades és més important el que fem i el que veiem que es fa ( això ho aprenem des de ben petits)que no pas, les paraules. Tot i que, des d'aquí, reivindico l'enorme poder de la paraula. I que sí, que de tant en tant, a qui no l'agrada sentir o llegir coses boniques? Aquelles que resonen dins nostre i que ens fan sentir millor. Encara que, malauradament, moltes vegades, també poden ser motiu de conflictes i malentesos. I com moltes altres coses, les paraules diuen molt de com som, de com pensem i de com és el nostre món.

Pros i contres de treballar fora del pais

Segurament desprès de saber les mesures adoptades pel Govern i d'haver dit 'Prou!', molts heu pensat, o ja ho tenieu donant voltes pel cap fa temps, marxar a treballar fora del país. No és cap idea descabellada, ja que si el present no sembla molt bo, el futur no pinta gaire millor. Tot i així, si us ho esteu plantejant seriosament, heu de tenir en compte que no tot és un camí de roses. Com a exemple de les recomanacions, aquest article de Raul Fernández, de la versió espanyola del Huffington Post, del passat dimarts, en un to sensat, com a rèplica a un altre, la experiència del qual pot donar una idea equivocada de la realitat del que marxa fora a treballar.