Un somriure al sol

Un simpàtic somriure al sol, en el darrer dia d'aquest maig tan gris i estrany que hem tingut

Tenir el cor dividit

"Jo tinc el cor enmig (se senyala l'estern) i avui al pati, m'he caigut i se m'ha partit i s'ha quedat cada meitat en un costat". La meva neboda de 4 anys ahir a l'hora de sopar.

Vida pròpia del autocorrector de Whatsapp

Jo no tinc iPhone, però sé de molta gent que té problemes amb l'autocorrector d'aquest imprescindible d'Apple i que alguna vegada ha enviat whatsapps amb paraules que ni tan sols hauria imaginat en el seu cap! així que tant si us ha passat com si heu estat víctimes, us deixo aquest hilarant article de El Pais, de Karelia Vázquez. I si voleu aprofundir més en el tema, aquí la recopilació dels millors malentessos que el 'maleït' autocorrector pot crear.

Georges Moustaki - Le temps de vivre

A què estàs esperant per ser feliç?

Primer de tot, què significa ser feliç? Heus aquí l'eterna qüestió... No crec que es pugui viure en un estat de permanent felicitat, sinó més aviat experimentar situacions, moments, estats, que ens proporcionin felicitat. I com més i més freqüents, molt millor es fa el camí de la vida, per descomptat. Ens passem mitja vida esperant assolir fites que ens donin felicitat, el treball dels nostres somnis, trobar la persona amb la qual compartir la vida i que ens ompli de felicitat. O almenys, que puguem dir "Em fas veure el costat més bonic del camí". I en aquesta espera ... què ens perdem? Aquest matí la meva germana m'ha enviat un vídeo sobre 'les esperes'. De com ens passem la meitat de la vida esperant que arribin situacions que ens donin felicitat. I què ens passa llavors? Que en aquesta espera ens perdem el que realment hauríem de valorar, el moment actual, el que estem vivint, el present i el que en aquest precís instant, ens posa en aquest estat ideal. És fàcil de dir, no tan fàcil d'aconseguir, segons les circumstàncies de cadascú...No es pot esperar que això o allò altre ens porti la felicitat, però caram! no tenir-ho ens pot portar a un estat gens agradable. Encara que avui sí, avui he experimentant intensos moments de felicitat, ja que han vingut a dinar dos dels meus nebots. Hem estat fins fa una estona, amb aquest dia de pluja, que convidava més aviat a passar el diumenge a casa. Primer una partida al Intelect, amb la invenció de paraules i sigles, algunes buscant-les al Sr. Google, a veure si les podíem donar per bones. Després, una partida de Party, en la qual la part de mímica ha donat molt de si i per acabar inventant cançons, per part meva, que han de reconèixer que encara que em diguin que estic 'sonadeta' per les meves idees de disbauxa, no triguen a secundar i apuntar-se a les rialles que aquestes provoquen.

Un final inesperat

M'han enviat aquest video que enganya...s'ha de veure fins al final!

Oportunitats laborals per la gent jove

Ahir xatejava amb un amic que, com molts, se'n va anar a treballar fora de les nostres fronteres, a la recerca d'oportunitats ja fa gairebé 3 anys. Precisament ahir estava en un moment de baixada. Tot i tenir la feina d'acord amb els seus estudis, que li agrada (que li deixa sol un dia de festa setmanal, això sí) que li està suposant una experiència vital més que recomanable i haver trobat allà a una persona amb la qual es planteja formar una família no tot és tan idíl·lic com sembla. Cada vegada li costa més això d'estar lluny dels seus amics i la família, a la seva xicota no l'han renovat a la feina, el mal temps li pot (i creieu-me que hi ha gent més sensible a això i que ell ho pateix), per no parlar de les llargues jornades laborals. Així que s'estan plantejant canviar de ciutat o país, ja que els dos tenen clar que no volen viure allà. La nostra conversa em va fer pensar en les paraules de la nostra ministra de treball, Fátima Báñez sobre la "mobilitat exterior". Que sí, que és molt enriquidor adquirir experiència fora del teu país, saber desenvolupar-te en una altra cultura, un altre idioma i el que faci falta. I ningú va dir que fos fàcil. Però no em negueu que no és penós que tanta gent hagi de deixar el seu país amb tot el que representa. Que tants joves tan ben preparats, no trobin una feina aquí. Com el cas del jove periodista a l'atur, que canta el seu CV en el metro de Barcelona. I després el del millor físic jove que s'ha quedat sense beca al nostre país, és incomprensible ...

Antònia Font-Calgary'88

La paciència

La Paciència és un bar que fa cantonada en la Rambla del Raval, amb uns finestrals amb els quals pots observar l'anar i venir d'aquest atrafegat barri. Paciència és el que des de molt jove vaig aprendre a tenir. Paciència és el que em costa tenir quan estic malalta i m'he de quedar al llit. Especialment ara mateix...I la falta de paciència i de repòs ha fet que, d'una simple torçada de peu, que em vaig fer fa 3 setmanes corrent, per no haver fet repòs, ara em faci cada vegada més mal al recolzar el peu. Així que estic fent bondat i m'he quedat a casa, fent repòs que és el que necessita el peu. Amb la ràdio, l'ordinador, fent puzles, escrivint asseguda al costat de la finestra i esperant que tingui prou paciència fins que em curi.

Matemàtiques i amor

Sumar. Sumar el que et suma i així, sumar el millor de cada un, en sinergia. Suma ser els millors amics. Suma construir un projecte en comú. Suma ser la llum que il·lumina l'altre. Suma voler caminar junts i aprendre l'un de l'altre. Suma tenir un compromís. Suma comprendre's mútuament. Suma ser un equip. Suma perdonar els errors. Suma l'admiració mútua. Suma riure i divertir-se junts. Suma el diàleg quan les coses no van bé. Suma el suport. Suma el respecte. Suma escoltar. Suma ajudar a superar els obstacles. Suma gaudir de l'espai comú com del propi.
       
    Restar. Restar per tornar a sumar. I si les diferències són més grans que les sumes. Restar és no estar.

Multiplicar. Multiplica les alegries, els èxits, els moments de felicitat, les rialles i els somriures i tot allò que queda entre els que sumen. Els petons, les carícies, les abraçades. Els moments de tendresa, de bogeria. El temps per conèixer-se. Multipliquen els detalls. Multiplica i surt el millor de cada un.

Dividir. Dividir les penes, els mals moments. Divideix les discussions. Divideix el que no et sobra. Divideix el que et costa.

Els altres són el nostre mirall

Alguna vegada heu criticat a algú que acabeu de conèixer i no sabeu per què? No suporteu a algú? Us molesten uns defectes en concret, dels altres? A qui no li ha passat! Segurament és perquè també tenim aquests mateixos defectes...en un o altre sentit. I és que les persones que ens envolten són com miralls de nosaltres mateixos, d'allò que ens neguem a veure dins nostre, d'alguna cosa que hi va haver en el passat, d'alguna cosa que no està resolta del present. Moltes vegades projectem en els altres els nostres propis defectes i trets de personalitat que no volem o no podem admetre, perquè ens semblen inacceptables. La crítica és necessària, a vegades. Però quan va acompanyada d'emocions molt intenses, vol dir que hi ha una projecció. 

 El psicòleg suís Carl Gustav Jung va utilitzar el concepte' d'ombra', per explicar la part més fosca, menys grata i inadaptable de la psique. Aquells aspectes que ens fan sentir malament amb nosaltres i que projectem, desplaçant-los fora de nosaltres mateixos. Per viure una mica més en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres, si volem estar en una constant evolució, és bo fer una reflexió sobre qui som, quins aspectes no ens agraden de nosaltres mateixos i què hem escoltat repetidament, de la gent que ens coneix. Fer l'exercici de posar-se davant d'un mateix i treballar amb tot això. Sense negar-ho, ni pretendre ser perfecte, sinó estar obert a acceptar-la i transformar-la. Confrontar, dialogar amb ella, reapropiant-nos d'ella, reconèixer que tots tenim la nostra part fosca i treballar-la perquè perdi força. 

Tanmateix, també hi ha una part positiva en el reflex que els altres ens mostren ja que també ho fan dels nostres aspectes positius, dels nostres valors, de la llum que irradiem!!

Dimecres així

Hi ha dies que no. Que una no està i quan no està, no està per a res. I si ho està, és perquè no queda altra remei. I avui, ha estat un d’aquells dies. Aquest matí he quedat amb una amiga i hem anat a esmorzar a la Plaça Vila de Gràcia. M’ha omplert d’alegria veure lo bé que està, com s’està recuperant de la seva operació i lo excel·lent que han anat les coses (i si ho llegeix, ella ja m’entendrà). Fins aquí tot molt bé.

Per la tarda, he anat a la biblioteca, per continuar treballant en la feina que tinc ara entre mans. Haig de dir que, encara que hagi fet aquesta entrada una mica….com ho diria? una mica ‘radical’, el projecte en el que estic ficada ara mateix m’omple d’allò més. De fet, crec que tenir un repte intel·lectual, és el que actualment, en manté ‘surant en el mar de la vida’. Però bé, segueixo. El meu lloc estava ocupat i he hagut de baixar a la planta on hi ha els ordinadors i m’ha costat lo meu poder concentrar-me, pensar en el que havia d’escriure. Així que només he pogut aguantar un parell d'horetes, que ja he marxat cap a les 6.30. M’he dit que no estava per res, però al mateix temps, que l’havia de dedicar hores a la feina! He caminat una mica per Gràcia fins que he arribat a un d’aquests bars on un pot veure la vida passar. Ja havia estat en alguna ocasió i tot i que té una minúscula terrassa, composta per dos tauletes (made in Ikea?) i dos pufs vermells, et permet veure com passen els graciencs, turistes i caminants ocasionals del carrer Astúries. I aquí m’he quedat. No només amb la meva feina, sinó posant l’antena- de debò que és inevitable- cap a: Una noi i una noia brasilers, que anaven bevent i xerrant fins que ella ha vessat la seva copa, donant-li la culpa al noi; un irlandès que volia sopar ja cap a les 8 i ha començant amb un wisky (Cardhu, per a més senyes) que molt amablement li ha ofert el cambrer; unes noies parlant de la seva ‘inexistent vida íntima’ (sic), i una noia que estava una mica com al mig de tot, no només exprimint el cervell en busca d’idees, també demostrant aquesta capacitat que tenim les dones de fer mil coses a la vegada! Tot i aixó, m'he fixat en com canvien la intensitat de la llum per sopars íntims, a partir de les 20:30 i el detall de l'espelmeta, i m'he dit... macu, molt macu.

L'esforç dóna els seus fruits

És veritat que quan un posa de la seva part i quan s'esforça, generalment obté els seus fruits, les seves recompenses. Que si és cert que tots tenim capacitats distintes que s'han de potenciar per donar el millor de nosaltres mateixos, amb esforç aquelles acaben donant els millors resultats . I tot i que diguin que actualment no hi ha una cultura de l'esforç, estic envoltada de gent jove que trenca aquests tòpics. Com els meus estimats nebots, per exemple, que des que eren petits, els seus pares els van acostumar a esforçar-se, encara que els costés aquest petit sacrifici que de vegades cal fer per aconseguir el que un es proposa. Així que no puc estar més contenta de les notes que avui ens ha ensenyat la meva neboda, a punt d'entrar a la universitat. Que si bé és cert que la 'matèria grisa' és molt bona, no per això deixa de dedicar hores a l'estudi, que compagina amb treballs de cangur, l'esport, un voluntariat i sortir amb els amics. I el seu germà no es queda enrere, ja que ha quedat en un boníssim lloc en les proves de matemàtiques, de tota Catalunya, a les que s'ha presentat (en aquest cas, la 'matèria grisa' és gairebé màxima, tot i que no deixo que s'ho cregui molt. ..). I si bé és veritat que els estimo igual, obtinguin o no aquests èxits, saber que posen obstinació per treure el millor de si mateixos, m'enorgulleix.

Vull ser mare

Vull ser mare. Tenir un fillet al qual acceptar incondicionalment, respectar, escoltar i comprendre, encara que no estigui d'acord amb tot. A qui mimar amb petons i abraçades, a qui educar amb afecte i disciplina, a parts iguals. A qui protegir d'allò més dur de la vida, sense negar-li. A qui dormir amb un conte, gaudir junts de les ones a la vora del mar i despertar la seva curiositat pel que l'envolta. A qui ensenyar que al món hi ha persones encantadores i coses molt boniques per conèixer i descobrir. A qui mostrar-li que, malgrat tot el que vaig passar, paga la pena haver-li donat vida.

4 mesos de 2013

La llum del sol de les 7.30 arriba fins al meu llit i em diu que avui torna a fer un d'aquells dies lluminosos i clars de maig. Busco a la pàgina timeanddate com s'allarguen els dies i en el d'avui, el sol ha sortit a les 6.49 i es posarà a les 20.49. Tot i que no hi ha res que m'ompli més d'energia com la llum i l'escalfor de l'astre rei (apart de la felicitat que hi ha d'estar enamorada i ser corresposta) em quedo al llit gairebé dues hores més . Una cosa inusual si no he sortit, ja que m'agrada aprofitar el dia, encara que no tingui l'obligació de llevar-me aviat per anar a treballar. I és que hi ha dies que em pot el desànim, ho haig d'admetre. No sóc una màquina (fins  aquestes es curtcircuiten, en ocasions) que pugui mantenir l'ànim sempre amunt. Ja han passat 4 mesos des que va començar l'any, que jo vaig desitjar ple d'esperança, de moments d'alegria i felicitat, que és veritat que hi ha hagut. Com també segueixo sentint que necessito alguna realització més tangible dels dos projectes vitals més importants en una persona: el treball i l'amor. I si bé és veritat que tinc els meus recursos pel dia a dia, també és veritat que una mica d'estabilitat d'una vegada per totes en aquests àmbits, M'aniria d'allò més bé.

Speeding around the World in under 5'

Treball, treball, treball!!

Una mica d'humor per a tots els que esteu (m'incloc) buscant feina i a vegades sentiu desesperació al no trobar, els que voldríeu canviar i no en trobeu quelcom millor, els que heu hagut de marxar fora del país en busca de noves oportunitats, els que treballeu tant que la feina us absorbeix la vida, els que ja heu deixat de treballar i ara gaudiu la vida sense obligacions i els que...us permeteu el luxe de poder viure 'sense treballar'. 

Sobren les paraules (i la feina)

Aquest cartell parla per si sol

Un lloc adient on parlar de feina