Posar etiquetes

Posar etiquetes és inevitable i tots ho fem. Tenim aquesta necessitat d’acotar la persona, de tenir un seguit de paraules per “catalogar-la", que estigui en el nostre “calaix personal” de categories. D’aquesta manera, ens sentim més segurs a l’hora de relacionar-nos. Sabem a què ens podem atènyer amb ella.

Des que naixem, ens etiqueten: ja sabeu, aquelles etiquetes que tant a la criatura, com a la mare, els hi posen en el turmell i canell respectivament. Més tard, ens les van penjant, segons la nostra manera d’actuar: tímid, divertida, entremaliat, llest,...i duren fins l’adolescència, on la cosa va de mal en pitjor. Aquestes, van configurant la nostra manera d’actuar i com els altres es relacionen amb nosaltres i així, es va reforçant l’actitud i creiem que hem d’actuar sempre segons aquestes. Igualment, tractem als altres segons les “etiquetes” que porten posats i que ens mostren inconscientment.
Però, què passa amb les etiquetes? Que estan molt bé per poder localitzar objectes i saber el contingut, però que per les persones, és bastant immobilitzant. Tenint en compte que constantment estem evolucionant, anar sempre amb les mateixes etiquetes, ens pot paralitzar en aquest camí cap a noves maneres d’actuar i de ser.
D’actuar, perquè si sempre estan esperant de nosaltres que ens comporten d’una determinada manera, el dia que la vulguem canviar, ens preguntaran si ens “passa algo”. I de ser, doncs si som capaços de canviar el que hem estat sentit durant anys, i que al final ens hem cregut sense parar-nos a reflexionar si realment és així, acabarem essent d’altra manera.

Lo ideal seria fer un exercici de no etiquetar d’entrada i deixar que les persones ens sorprenguin, deixant de banda les seves pròpies “etiquetes”.

Per a qui ets interessant?

Malgrat no ser molt partidària dels diaris gratuïts, cada dia un noi me l’ofereix, gairebé me’l col·loca a les mans, a l’entrada dels ferrocarrils. Donant una ullada es poden treure algunes conclusions: que és un tipus de diari amb més quantitat, que no pas qualitat i molt poc contingut; que el món està fatal (tot i que això és evident) i que una pot arribar a la feina de mala llet si continua llegint-los; que és millor posar-se música tranquil·la i admirar els canvis que provoca en el paisatge, la primavera.
Malgrat tot, confesso que donat que a quarts de nou el ferrocarril està ple a vesar, la pàgina que em queda a la vista, sense haver de barallar-me amb ningú per desplegar-lo, és la contraportada, en la qual sempre hi ha una columna d’opinió. És potser, l´únic que es pot salvar, i no sempre. Però, el passat dia 9 d’abril, vaig llegir aquest article que porta per títol “¿Eres interesante?” d’Àngela Becerra, que em va agradar força i que us adjunto.

“¿Eres interesante?
El amor propio nos fortifica; el interés que despertamos en los demás nos masajea.
El aislamiento temporal, buscado y pactado con la propia conciencia, acostumbra a ser buena fuente de energía porque ayuda a vernos solos frente a un espejo que potencia la propia imagen. Durante minutos, horas o días, bloqueamos ruidos, obligaciones y tensiones hasta conseguir escuchar, en un silencioso vuelo por nuestros rincones más profundos, los latidos de los más íntimos sentires.
Pero salvo estos paréntesis de reflexión, nuestra vida transcurre inmersa en esa corriente imparable, a veces remanso y a veces remolino, que es la relación con los demás.
Si la reflexión es reencuentro, la relación es interés. En libertad, sólo nos relacionamos con quienes nos interesan porque nos aportan algunas de las mil y una energías que necesitamos para alimentar de materia y sentir nuestras vidas: amor, energía, amistad, talento, seguridad, belleza, diversión...¡hay tantas!..y cada cual se sabe las suyas.
Y al igual que uno busca en otros, hay quienes prefieren nuestra relación porque creen que les aportamos aquello que no tienen y les sirve. Al final, todos somos coleccionistas de vida y momentos memorables. Intercambiamos nuestros cromos con los que más nos interesan de los demás. Cada vez que lo hacemos, tratamos de completar espacios vacíos de ese álbum intransferible llamado “Nuestra propia vida”. “

Ángela Becerra, ADN, 9 d’abril de 2008

Descomptes de Sant Jordi

Un any d'idees, un any de bloc

365 dies des que vaig començar, dos noms entre els que dubtava, fins a tres canvis de diseny, 140 entrades, molts comentaris amb seny o rauxa, alguns parons per vacances o malaltia , bastantes etiquetes, 300.000 idees que he deixat de posar, centenars de fotos buscades i/o fetes, algunes faltes d'ortografia, 50% de seny i 50% de rauxa, 7.826 visites, milers de gràcies,...

This pain is just too real

Pluja reparadora

"No despesperes enmedio de las más sombrías aflicciones, pues de las nubes más negras, cae un agua limpia y fecundante"

An apple a day, keeps the doctor away

Havíeu sentit aquesta dita?. Bé, doncs crec que en poques paraules resumeix els beneficis de menjar una poma diària. Si ja coneixeu allò de “Cinco al dia”, podeu menjar-la com una de les peces que recomanen. La poma és rica en fibra, en vitamina E d’acció antioxidant, conté pectina que ajuda a reduir el colesterol dolent, és anticancerígen, etc.
La podem trobar en el mercat en una gran varietat, tot i que no totes tenen el mateix gust, doncs moltes venen de molt lluny i perden les propietats (el que una de les meves germanes ha batejat, per fotre's de mi, com a vitamines quilomètriques). Així que és millor consumir-les, com la resta de fruites i verdures, de llocs propers i que no s’hagin passat mesos en càmeres.

Primavera a Collserola

L'amistat és com una flor. Es necessita temps i cura per a que neixi la confiança. Moltíssimes gràcies per la festa que m'heu organitzat!!.

Aquí hi cap un televisor?

Fixeu-vos en aquest contenidor de brossa, situat a Gran de Gràcia, creieu que hi cap un televisor?. Doncs això és el que diuen que ha estat obstruint el sistema de ventilació i que ha provocat aquesta pudor que hi ha per tot el carrer, desde fa setmanes. Realment, no sé si és cert o què, pero no em negareu que s'ha de ser una mica brètol per llençar un televisor, primer a les escombraries, havent la deixalleria a Plaça Gal·la Placídia mateix i segon, per llençar-ho per aquest "tub", si és que ho van fer en aquest.

Què us manté vius?

Què us manté vius?. Per a alguns és l'Amor, els fills, la parella, poder formar una familia. Les xerrades interminables amb els amics després d'un sopar. Els pares o germans. Poder tenir cura d'una persona. Veure feliços als que teniu al vostre voltant. Tenir la capacitat de donar-vos als demés, sense esperar res a canvi. Ajudar-los amb una mirada, un gest, unes paraules,...

L'abnegació absoluta cap a algun ésser estimat.

Per d'altres, és la il·lusió d'un projecte. Un nou treball. Allò que sempre heu desitjat fer i ara és el moment. La realització d'un somni. Deixar-ho tot i fer allò que us dicta el cor.

També pot ser que us aferreu a una forma de vida espiritual. Anheleu trobar la pau més enllà de frases, llocs i moments. Guarir les ferides. Voler que aquestes es converteixin en les roses del camí. Cercar una manera diferent de pensar, de viure, de ser. Ser vosaltres.

Potser, vosaltres mateixos.