Fent una mica de sociologia d’estar per casa, diria que els més educats eren els britànics i els alemanys i els que menys doncs, els del xiringuito tipus, “Casa la Juani” d’aquestes localitats de la Costa Brava que els catalans no trepitgem per si un cas.
A l’hora de dinar, donàvem voltes per la Fira, i si eres prou espavilat, no feia falta que et gastessis un euro, doncs en cada stand, podies trobar la més variada oferta de menjar. Però la majoria era menjar de caprici i tot cansa. Era una passada veure com els jubilats, emplenaven bosses amb l’excusa de que era “pa’ la merienda del niño”. De fet, molts pagaven la caríssima entrada només per posar-se les botes. Recordo un, que va venir l’últim dia i que va voler entrar de franc. Com que no era possible, ens va amenaçar, amb crits que es podien sentir per tot el recinte, amb escriure una carta a l’Aznar (llavors, encara era president) i arribar fins i tot al Rei (ep!) per queixar-se de les ajudes (en aquest cas, no-ajudes) que es donaven als jubilats. “Quin Estat del Benestar és aquest”, cridava.
Però lo més lamentable, va ser veure com l’últim dia per la tarda, la gent va arrasar amb tot, semblava que havia passat un huracà!. Hi havia que, fins i tot, es portava les plantes i les prestatgeries de metacrilat dels stands. Quina bonica imatge pels que venien a fer negocis...tot i que, aquests, a aquelles hores, ja devien ser en algun d’aquells locals que els oferien a la sortida de la Fira...
A mi, què voleu que us digui, tan malbaratament del menjar, em feia una mica de llàstima. Mentre uns es moren de gana, altres moren per menjar massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!