Seré al teu costat quan caiguis

Anava a titular aquest post 'Una imatge de tendresa', seguint la sèrie. No obstant això, pensant en el que anava a escriure, crec que el titular que millor pot descriure aquesta escena és el que he posat. L'escena és en una cafeteria del carrer Muntaner amb Passeig Bonanova, prenent un cafè abans d'anar a la biblioteca de Sant Gervasi. Hi ha un parella d'avis esmorzant i arriba una amiga de tots dos. Es posen a parlar dels seus malestars, d'una manera com ho faria qualsevol persona gran que assumeix la natural evolució del pas del temps. La dona li explica a la seva amiga, que quan el seu marit cau a terra, ella, sent tan gran com ell, no pot ajudar-lo a aixecar-se. Ell assenteix, es riu, s'ho prenen tots dos a broma i matisa, que l'únic que pot fer és seure al seu costat, fer-li companyia. La seva amiga, segueix el mateix to i els descriu la situació, com si la veiés, dient-los, 'Com si estiguéssiu de pícnic, no? Allà, ell estirat a terra i la teva dona asseguda al teu costat, contemplant el paisatge'.
Somric, imaginant l'escena, que si bé podria ser dramàtica (fins que vingui algú a ajudar-lo) ells ho viuen amb tendresa i sentit de l'humor.

Potser podrien simbolitzar aquests amors per a tota la vida, en el bó i en el dolent. El que és segur, és que volien estar l'un al costat de l'altre, quan un dels dos caigués.