Inspiració al tren

Avui he anat en tren fins a la Catalunya central, com faig de tant en tant. El llarg viatge i el paisatge m'han inspirat. Per sort, portava la meva llibreteta, en la que acostumo a escriure tot allò que em ve al cap, així com qualsevol cosa susceptible de ser escrita, un telèfon, una adreça, un encàrrec, etc.
Quan he arribat a casa, he decidit que no pagava la pena transmetre el que se m'ha ocorregut.

I·luminant els dies foscos

Em desperto amb una sensació nova, una sensació especialment agradable a l'hivern. L'escalfor que entra per la finestra, em fa pessigolles. Encara no em vull llevar. M'agrada fer-me la remolona els caps de setmana, abans de començar a gaudir d'un llarg dia. Em giro cap a la paret i tanco els ulls. Però és insistent. Es vol fer notar.Vol que m'adoni de la sort que tinc de que ell sigui allà. Donant-me escalfor, enlluernant-me. Il·luminant els dies foscos, els somnis més tèrbols. Prenent-me entre els seus braços per a que recobri l'esperança. Transportant-me fins al fràgil i imaginatiu món infantil, fent servir la seva pròpia inocència, puresa, fragilitat i transparència.Envoltant-me d'un món que havia donat per perdut. Un món ple de colors.

Música relaxant per la nit de diumenge 3

El joc de Fèlix Bitllet

L'Àlex Solà ha fet un videojoc del Fèlix Bitllet, que com diu ell "qualsevol semblança amb la realitat és una coincidència!!!. Una mica d'humor en aquests temps en que dia si, dia també, hi ha un cas de corrupció

La ràdio

Algun cop he dit que podria passar sense internet, sense tele, sense moltes coses, però sense ràdio...sense ràdio no!. Des que era petita, em vaig aficionar a escoltar la ràdio, ja que els meus pares, també els hi agradava molt escoltar-la. Tinc una petita, d'aquestes de iaio, que em porto de la dutxa a la cuina i vicerversa, especialment pels matins, per escoltar les darreres notícies.

Teresa Forcades i la veritat sobre la grip A

Us deixo el video que molts ja deveu conèixer, de la benedictina Teresa Forcades. Magnífica exposició, capacitat de síntesi, claredat en els conceptes i una manera planera d'explicar això que en diuen grip A o grip nova.
A la pàgina http://www.vimeo.com/alish trobareu el video sencer, de vista obligatòria fins al final. Passeu-lo!!. Ja ho deia jo, que l'aire de Montserrat era molt sa...

He tornat!

Desprès de gairebé tres mesos de moltes reflexions, meditacions trascendentals i d'altres (de)ballades de neurones, he tornat a activar l'opció de blog obert per a tothom. Espero que continueu gaudint llegint-lo, com jo escrivint-lo.

Us deixo una posta de sol a Alp (la Cerdanya), d'aquest estiu.

Temps de viatjar

Temps de viatge...

Somnis premonitoris

Un altre somni premonitori que s'ha complert. Somnis que no acaben mai...

Podria i vaig ser jo

No hi ha res més a llegir. Darrerament no hi molt i hi ha tant...
Les mirades són suficients. Però fa temps que m'amago darrera les ulleres de sol.

Hillary i Tenzing, van ser els primers en conquerir l'Everest?

Avui fa 56 anys des que Sir Edmund Hillary i Tenzig Norvay, van arribar al sostre del món, el mont Everest (nomenat així en record del geògraf galès George Everest, que va fer una gran tasca com a topogràfic de la India fins l'any 1843 ). Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre aquest mític vuitmil i de tant en tant, torna a les portades d'alguna revista especialitzada de muntanya o no, per alguna fita assolida per algú amb característiques especials, per algun malograt accident o per parlar de la massificació que pateix (sobre això últim, us recomano el llibre de Miquel Molina "Everest a l'hora punta").
Però el que avui m'interessa és (seguir)plantejant el dubte sobre si molt abans de 1953, una expedició britànica encapçalada per George Mallory i Andrew Irvine, va ser la primera de la historia en arrivar per la cara nord. En el llibre "La llegenda de l'Everest. Crònica de com van trobar el cos d'en G. Mallory desaparegut el 1924" de Conrad Anker i David Roberts, es detalla com, desprès d'alguns intents sense èxit, l'any 1924, van poder atacar la muntanya, així com la posterior troballa del cos de Mallory l'any 1999. Malgrat que ja havien pujat més enllà que les anteriors i que estaven molt a prop d'aconseguir-ho, els companys que els esperaven en el campament base, van perdre el contacte ocular amb ells, desprès que una espera boira els envoltès. A partir d'aquell moment, les hores d'espera, van confirmar el que tant temien: Mallory i Irvine no tornarien per explicar si havien fet el cim o si, un cop més, el cap del cel, no s'havia deixat conquerir. El cos de G. Mallory no es va trobar fins l'any 1999, quan Conrad Anker i David Roberts, van engegar una expedició per trobar-los i que es detalla en el llibre abans mencionat. En aquest a més a més, es detallenles possibles hipòtesis que poden debancar al neozenlandès i al sherpa com els primers en coronar l'Everest.Malgrat que per la pròpies condicions de la muntanya, el cos de Mallory es conserva bastant bé, no es va poder trobar la càmara amb la que, en el supossit de que haguèssin aconseguit pujar a la cima, tenir un document gràfic que donès fe. Tampoc s'ha trobat, fins la data, el cos del seu company Irvine, que potser haguès donat pistes sobre què va passar realment.La descripció de la trobada del cos de Mallory és realment emotiva i t'hi fa sentir com si estiguessis allà, compartint la troballa. En aquest mateix llibre, hi ha una petita foto del cos, bastant impressionant si es pensa en els anys que fa que hi és allà. Donat que el reportatge es va vendre a una revista, per internet es poden trobar les fotos i el video. Em sembla que per respecte a la seva familia, haurien d'haver evitat aquesta mena d'espectacle gratuit i deixar descansar en pau on ell més gaudia: a la muntanya.
Sigui com sigui, si van aconseguir pujar fins als 8.848 d'altitut, és un misteri que romandra fins que algú tingui la sort de trobar el cos d'Irvine, la càmara o tot plegat.

Música relaxant per la nit de diumenge 2

"No hace falta decir nada más!"

Cartells del Parc Güell. Com va dir Schuster, "No hace falta decir nada más!...."

Equinocci de primavera a CosmoCaixa

Primer de maig a CosmoCaixa amb les meves germanes i els seus corresponents vàstags, una amigueta del cole i dos veïns. En total, un divertit grup format per quatre adults i 9 nens entre els 6 mesos i els 13 anys. Mentre dinem asseguts a la terrassa, amb un dia radiant, repassem els nostres coneixements de Ciència. Malgrat haver vingut en diverses ocasions, sempre ens agrada tornar. La meva neboda gran (molt bones notes, milor cor) ens va instruint sobre l'equinocci de primavera i d'altres qüestions.

Desprès d'haver fet les trescentes mil fotos de rigor, per part de la seva tieta, els senyalo el Parc de Collserola, dient-los que la propera excursió serà allà. Diferents veus en van dient el seu parer: que si la meva germana no pot venir perquè caurà (eing? em dic a mi mateixa), mentre aquesta va dient "Noooo, nooo,.."; que si perquè no vens de monitora als nostres campaments ;que si hi ha llops (el menut de 4 anys, obsessionat amb el llop que "veig per les nits"),...

I a tot això, la meva fillola, encara es pregunta si l'Einstein de l'entrada és de veritat...

Retorn a Brideshead

Si hi ha hagut una sèrie que m'ha agradat i inclús emocionat, aquesta és Retorn a Brideshead (Brideshead revisited) una meravellosa sèrie britànica de 1981, basada en la novel·la del mateix nom, de l'autor britànic, Evelyn Waugh. No recordo com, la sèrie va caure en les meves mans i vaig veure tots els capítols, un darrera de l'altra. No cal dir que està perfectament ambientada en el selecte món de l'aristocracia britànica, la universitat d'Oxford i els dilemes morals que se'ls presenta als protagonistes. La música, l'ambient de melangia que relata i l'amor impossible del protagonista, va fer que en acabar de veure-la, em quedès pressa dels mateixos sentiments.
Més tard, vaig voler llegir el llibre i tot i que reconec que en ocasions se'm feia una mica feixuga la lectura, vaig gaudir encara més de la qualitat literària i de com va sapiguer l'autor, mostrar les "lluites internes dels protagonistes". Altament recomanable!

Montserrat virtual

Visita virtual a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat i a les antiges ermites de Sant Joan i d'altres indrets. Per les visites reals, aquí teniu com arribar-hi.

Música relaxant per la nit de diumenge 1

Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per la música...

Imatges de Sant Jordi

.......................Roses vermelles..........................

...................pel dia de Sant Jordi a Barcelona.....

.........més roses..............................

.................I llibres, molts libres,........
signats, com ha fet el mismíssim Gerónimo Stilton!!

RAC 1 en directe en el Palau Robert. Al migdia i amb el sol de justícia que hi havia, les cadires estaven buides.

Versió RAC 1 en directe. Ple de gom a gom.

Panoràmica dels jardins del Palau Robert, amb l'equip de Toni Clapés al fons.

Tocar fusta

Entro en la botiga de mobles de fusta- aquí tot és de fusta, no hi ha res fet amb conglomerat- i haig d’esperar una estona perquè hi ha un noi que vol comprar una prestatgeria d’exposició. Mentre, em passejo per la botiga i contemplo meravellada, que en aquest món dominat pel conglomerat, encara hi ha qui, no només construeix en fusta, sinó que té clients. Tauletes, caixes i caixetes, armaris, cadires i cadiretes, prestatges i prestatgeries, calaixeres, lliteres,...Acaricio cada peça com el que sap que només hi podrà gaudir d’aquest tresor, d’aquesta manera.
Vaig fent-me una idea mentalment, de quin tipus de taula vull: el grossor de la base, les pates, el color, etc.
Un cop la dependenta queda lliure, li demano per una taula. De seguida em diu si conec les “taules camilla”. Em pregunto, a què ve això de les "taules camilla". Me les imagino en casa de la iaia, amb els faldons a sobre i un tapet de ganxet, fet per ella. Amb una planta d’interior, que ella mima amorosament. No, no, encara no m’hi veig així.

Miro per la botiga a veure si hi ha cap que s'assembli a la que vull.
-Veig que per alguna raó, vols una taula de fusta...- Pregunta com si fos una pitonissa.
La seva pregunta em provoca tot un seguit de reaccions, tot i que no li mostro el meu esclafit de riure.
Com que estic a la secció de taules i em quedo mirant una d’elles, em diu si aquesta ja em va bé. Me la miro. És una taula, que ja he clissat abans i veig que costa gairebé 300 €. De fusta ben massissa, això sí.
-No et convenç- s’atreveix a dir-me.
-Perdona?-li contesto tot i haver entès la pregunta
-Que veig que aquesta no és la que vols- torna la dependenta-vull-ser-pitonissa.
-Sí...el que passa és que la vull sense aquest tipus de cantonada...la vull més rodona...
-La vols rodona?.
-No, no. Vull una taula com de despatx, però amb les cantonades romes.
-Com que veig que miraves aquestes... –diu assenyalant les dos rodones que hi ha.
-Ja, perquè aquestes són del tipus que m’agraden, però la vull més ample, més gran. I amb les cantonades no tan punxegudes, pot ser?.

I sí, pot ser. Em pregunta quin tipus d’acabat vull en la fusta. Natural, envernissada o de colors. Em decanto per fusta envernissada, més agraïda a l’hora de netejar-la. Li dono les mides i m’adono que el dibuix se li dóna millor que endevinar les necessitats dels seus clients. Tot i que avui l’ha tocat bregar amb una que...

Quan estic a punt d’anar-me’n li pregunto.
-Quina fusta és?.
-És pi o avet, crec, d’un país nòrdic.
Me’n vaig, imaginant-me l’arbre, amb tot el seu procés natural, fins a arribar a les mans del fuster que farà la taula a mida per mi. Amb les cantonades romes, això sí.

Desig que no va poder ser

Se'm dóna bé fer amanides amb molts ingredients. Les preparo en un moment i puc aprofitar qualsevol cosa que hi hagi per la nevera.
El que ja no se'm dóna tan bé, és canalitzar el desig. Però això és com quan preparo les amanides. Només cal veure quins ingredients van els uns amb els altres.