L'últim dia de juliol...

És un dia per als comiats, com el que m’heu fet aquest matí. Mira que sou malos, eh?. Lo que em dieu a la postal- per cert molt encertada realment sóc jo!- m’ha arribat al cor, de debò. Què macos!!. M’he emocionat molt. M’ha agradat molt treballar amb vosaltres, he estat molt molt a gust. Ja ho dic jo, que l’ambient de treball és fonamental. Deu ser de “deformació” professional. I us heu passat amb els regals. Què encertat tot!. Ja tinc ganes de provar els sabons a la banyera...
És un dia per al retrobament, com el que ha tingut molta gent que ha començat les vacances avui. Que ha tornat a veure aquells éssers estimats que fa temps no veu.
I és que l’estiu, que acostuma a ser sinònim de vacances, de temps lliure per a gaudir amb els demés, de bon rotllo, pot fer que es donin alhora els comiats i els retrobaments.
Bon estiu i bones vacances!!

Mestre d'escacs

El dissabte a la tarda vaig anar a comprar-li el regal d’aniversari a la teva germana. Estava buscant algun llibre, perquè a tots tres us encanta llegir, i trobo que és un dels millors regals que es pot fer. No sabia si un llibre o un joc i finalment, vaig decidir que un joc. Llavors vaig veure que hi havia alguns dels jocs que ja teniu, però la versió reduïda, com de viatge: el Monopoli, el Lince, el Risk, el Quién es Quién, escacs, el Parxís, etc. I vaig dir-me “Aquest, que com que el seu germà sap tant, s’ho passaran bé junts jugant”. Però de sobte vaig adonar-me que no. Que ja no era possible que juguéssiu junts, que aprenguéssiu junts, que us baralléssiu i tantes altres coses... No, de moment. I també vaig adonar-me que em quedava sense el meu mestre d’escacs. I sense moltes altres coses, que només trobem a faltar quan ja no les tenim a prop. Així que m’haig de dir a mi mateixa: “No, de moment”. I esperar el moment.

ABC de les traïcions

A confia en B i B en A. A i B confien en C, que al seu torn confia en A i B.
B traeix a A , i A se’n assabenta per C.
Així, B traeix a A i C traeix a B.
Però A no traeix a C i no li diu a B que sap de la traïció.

Què ha de fer A?. Dir-li a B que sap el que ha fet, perquè li ha dit C?.
Si és així, B continuarà confiant en C?. I C, continuarà confiant en A?.
I A, pot continuar confiant en C?. I en B?.

Quant costa tenir confiança en algú?. I en quants segons aquesta es pot perdre?.

Costa donar el pas

Però en algun moment s’ha de fer. S’ha de pensar bé si val la pena fer-ho. Si hi pot haver pèrdues. Però també si hi pot haver guanys. Encara que aquests no siguin els esperats. Encara que t’adonis que ja és massa tard. O que no era el que t’esperaves. Si hi haurà penediment. Si hagués estat millor no fer-ho. Encara que, més val penedir-se d’haver donat el pas, que de no haver gosat a fer-ho mai. Sempre?.

Biotecnologia i català

El dimecres 18 van sortir les notes de tall per a accedir a la universitat el proper curs 07-08. Si mireu en la taula de les universitats catalanes, podeu veure que en el “Top ten”, en primer lloc està Biotecnologia (Universitat Autònoma) amb un 8.68 (hi ha 80 places), seguida de Medicina (UB) amb un 8.47. Biotecnologia a Tarragona (Universitat Rovira i Virgili) està en 8a posició i té una nota de tall de 8.02 (hi ha 45 places).
Les carreres més demandades són Medicina, Mestre d'Educació Infantil, Ciències Empresarials, Infermeria, Psicologia, i Administració i direcció d'empreses. Hi ha dos noticies rellevants respecte a les notes per a entrar a la universitat. Una és l’augment de la demanda de la carrera de Biotecnologia i una altra, la davallada de la demanda de Filologia Catalana. Quant la primera, és evident que es tracta d’uns estudis relativament nous i que cada vegada més, la Biotecnologia és present en molts àmbits de la vida diària com la medicina, la farmàcia, l’agricultura i els aliments, i que la recerca que es fa, dóna uns resultats de molta importància.No entraré aquí en els inconvenients que aquesta pot tenir. Precisament hi haurà un congrés de Biotecnologia, el 13th European Congress on Biotechnology, a Barcelona els dies 16-19 de setembre. No podem negar la importància que te i que tindrà en el futur. I parlant de futur, on queden les carreres d’Humanitats com la Filologia Catalana?. Aquesta ha experimentat un descens en quant la demanda i crec que és preocupant que no hi hagi més interès per a estudiar-la, ja que, d’on sortiran els professionals que hagin de corregir els textos que s'escriguin?. Quin futur l’espera a la llengua catalana?. I com és que des de l’escola, la universitat i des de la societat en general, no es fa res per a fer veure la importància de les Humanitats?. Per què no tenen el prestigi que poden tenir la resta de titulacions?. Creieu que la societat romandria igual sense la Filosofia, l’Art, etc.?.No ho crec pas

El patiment pot ser creatiu

Fa cosa d’un mes, es van fer una sèrie de conferencies en el Centre de Lectura de Reus i en l’Institut Pere Mata de Reus, sota el nom “Si pogués acordar raó i follia” (que, per si no ho sabíeu, és el títol d’un poema de J. V. Foix), on es van exposar les relacions que hi pot haver entre l’obra d’alguns autors i la bogeria. Que hi pot haver algun punt de connexió entre la creativitat i una personalitat allunyada del patró considerat normal, ho demostra el fet que destacades personalitats de la història patien, suposadament, algun trastorn mental (segons la taula de Richard M.Ryckman, extreta del seu llibre Theories of personality ): Esquizofrènia i psicosis cognitives; Copèrnic, Kant, Baudelaire, Leonardo da Vinci, Mendelssohn, Neró. Trastorns afectius; Darwin, Rousseau, Goethe, Dickens, Kafka, Van Gogh, C. Borgia. Trastorns de personalitat; Einstein, Freud, Descartes, Dostoievski, Cézanne, Beethoven, Churchill, Napoleón.
Tinguéssim alguna mena de patologia o no, no es pot negar que determinats comportaments que s’allunyen de la normalitat, es transformen en quelcom creatiu i valuós per a la societat, en comptes de derivar en conductes antisocials. Personalment, crec que el fet de transformar un malestar, que pot arribar a patologia o no, en quelcom creatiu, és més aviat un triomf de l’intel·lecte i una protecció d’aquest envers sortides menys positives.

On és el Woody (Allen) ?

Els que sou de Barcelona i també els que no, segurament estareu farts de sentir per la ràdio, veure per la tv i llegir als diaris, què fa Woody Allen i el seu seguici, dia rere dia. Des que el genial director, va arribar a Barcelona, que no han parat de bombardejarnos amb la seva agenda;que si dina aquí, que si està en aquest hotel (Arts), que si esta rodant una escena prop de la platja, que si avui (per divendres) tallarà Passeig de Gràcia, que si ha tocat el clarinet amb la seva banda de jazz a l'Hotel (magnific!) Casa Fuster, etcétera. I els de Barcelona, som tan provincians, a vegades, que anem tot el dia rere d'ell, com si fos Déu. Aquest migdia mateix, quan he surtit de la feina i caminava cap a casa, he vist un munt de gent esperant davant de la Pedrera. I no, no eren els típics guiris que veig cada dia fent cua per a entrar-hi. Es notava que eren "locals", gent de tota mena, periodistes, mossos d'escuadra, etc. esperant que aparegués aquest homenet i la seva actriu, amb la resta d'actors, doncs per la tarda tenien previst rodar allà. I és que, en conya, cada matí li pregunto als de la feina, si saben on és el Woody avui?. I mireu que encara li queden mesos de rodatge, eh?...

Dos ulls, dues mirades

Una mirada diferent, pot ser interessant, o estressant, segons es miri (i mai millor dit). El cas és que hi ha moltes maneres de mirar el món i hi pot haver tantes com ulls hi hagi. Si diuen que som 6.5 bilions d’habitants al món i cadascú de nosaltres tenim la nostra pròpia visió del món (inclús els cecs la tenen, per suposat) aneu fent càlculs. Tots tenim la nostra pròpia visió de les coses i per gràcia o per desgràcia, no sempre és compartida amb els que tenim al costat. Així, cadascú te la seva pròpia realitat i si ho fem extens a nivell macro, cada grup, poble, país, cultura te la seva i dintre d’aquests, hi ha infinites realitats. Tantes com ulls hi hagi.

I dintre de cada parell d’ulls, hi pot haver diferències entre ells, de color, morfologia, agudesa visual i expressió. I és aquesta diferència la que fa interessant una mirada, la que dóna aquesta capacitat de poder tenir diferents visions alhora, de diferents realitats. Diferents visions dintre d’un mateix. I la capacitat per a poder gestionar el fet de tenir dos ulls i dues mirades, i saber trobar un punt intermedi per tal de que les diferents realitats es facin comprensibles. I si s’escau, creatives.

"Dansa del Michelín"

Ahir vaig començar un curs intensiu de Dansa del ventre, amb una companya de feina i vaig adonar-me que, més aviat s’hauria de dir la Dansa del Michelin, perquè, tal i com va dir la profe, si es te una mica de panxa, millor per a fer segons quins moviments. I a més, queda realment més maco. O sigui, que trobo que és una bona manera de que les dones estiguin contentes amb les seves corbes i en especial, amb la corba de la felicitat. Bromes apart, al ser un curs de tan sols tres dies, però molt intensos, la profe no pretén que quan sortim, podem treure’ns un sobresou en algun restaurant àrab, ni molt menys. Ni que sorprenem a la parella amb aquesta mena de balls, encara que mai se sap... Així que va dir que bàsicament, estàvem allà per a “fer unes rises”. I d’aquestes hi va haver, i tant!. D’entrada, ja l’escalfament, va provocar més d’una rialla. Semblava més aviat, la preparació al part i com que érem tot noies, doncs... Desprès les diferents passes, també tenen el seu què. Per no parlar del momentazo “mocador de monedes”, que no falti per això. Només ho portaven quatre noies, però va ser suficient, com per a que segons quins moments, semblés que estaven en la piscina de monedes del Tio Gilito. Això si, tot plegat, molt divertit.

FELICITATS!! 7-7-07

Felicitats a tots els avui celebreu el vostra aniversari!, quina data més rodona, oi?. I a tots els que us caseu , molta felicitat i per molts anys (més tard ja us felicito personalment). I els que heu tingut l’alegria de ser pares un dia com avui ( i en l'any 2007), també moltes felicitats i que us doni moltes alegries. I pels qui heu de ser pares aquest any, també moltes felicitats i ja tinc ganes de conèixer-los!. I bé, espero que sigui molt especial per a tots!.

Ja sabeu que el dia d’avui, es considera especial pel fet de que sigui el 7 del 7 del 07, doncs el 7 es considera un número màgic en moltes cultures. És el dia en què Déu va descansar, la setmana te 7 dies, l’arc de sant Martí te 7 colors, 7 són les notes musicals, 7 és la suma entre el número 3 (lo celeste) i el 4 (lo terrenal), hi ha 7 sagraments, 7 pecats capitals, 7 virtuts teologals, 7 dons de l’Esperit Sant, hi ha 7 arts, 7 Meravelles del Món, els 7 savis de Grècia, la Guerra dels 7 anys, les 7 edats de l’home segons W. Shakespeare, les 7 frases que va pronunciar Jesucrist a la creu, etc. Per no parlar de tots els contes en què també apareix el número 7: les 7 cabretes i el llop, Blancaneus i els 7 nans, els 7 toms de Les Cròniques de Narnia, ...
I bé, en la meva data de naixement hi ha un 7 i som 7 germans, què més puc demanar?.

Estar disposats per a no estar disponibles

Tant si s’està en parella, com si no, es pot estar (no) disposat i (no) disponible . I del creuament d’una i d’altra opció, podem tenir.

Si Disposat Si Disponible: Aquesta és la opció que dóna més possibilitat d’èxit per a començar una nova relació.

No Disposat No Disponible: Aquesta és la que, quan tenim parella, volem que respongui ell o ella. Sinó, malament...

Si Disposat No Disponible: Aquesta és la, crec jo, pitjor opció, i amenaça infidelitat.

No Disposat Si Disponible: Doncs això. “No sabe/No contesta”. Pot ser que us ho haveu de rumiar una mica més...

Pilarín Bayés

El dissabte vaig tenir el plaer de conèixer a la Pilarín Bayés, una de les meves “heroïnes” de la infantesa. Potser a alguns ni us sona el nom i d’altres haureu somrigut recordant els seus dibuixos, plens de detalls, alegres i molt significatius per a allò què vol expressar. Doncs bé, la Pilarín Bayés és una il·lustradora, nascuda a Vic l’any 1941, i que ha fet treballs en tot tipus de formats: llibres, postals, cartells, recordatoris, fulletons, auques, jocs, punts de llibre, etc. Potser us sona el llibre “El zoo d’en Pitus”, d’obligada lectura, almenys en la meva època i que em va encantar. Doncs ella va fer les il·lustracions. Haig de dir que és una dona encantadora, molt propera i que va accedir amb molt de grat, a signar-me uns contes que tenia pels meus nebots (va tenir la amabilitat de dedica’ls-hi, un a un) i un pòster del barri on visc, que vaig demanar fa uns anys, a l’Ajuntament en veure’l penjat a la paret. En aquest, va dibuixar un personatge o un objecte pel qual es podia identificar el carrer o la plaça del barri, i és molt divertit veure com ho va fer i la seva capacitat de síntesi en un sol traç. Li vaig explicar que vaig aprendre a llegir en català, una mica amb ella, ja que els llibres de lectura que teníem al col·legi, estaven plens dels seus dibuixos i que, ara que tinc tants nebots, també els intento aficionar a aquests, doncs trobo que són molt tendres i molt propers. I dibuixa com ningú, tot el tema de les tradicions catalanes i les festes populars: els gegants, els sardanistes, Nadal, etc. Així que, si voleu contes pels nens, amb dibuixos divertits, macos i plens de detallets, pregunteu pels llibres de la Pilarín Bayés. Entre d’altres, podreu trobar una col·lecció que es diu “Petita història de...” (Editorial Mediterrània)., llibres de la editorial La Galera, Editorial Eumo, i un llarguíssim etcétera, que podeu trobar a la seva pàgina web. No us deceberen.

Bon estiu!

Aprimar-se amb seny

Ara que ja ha passat Sant Joan, amb tots els seus excessos i que fins les vacances no hi ha més festes, excepte aquelles que cadascú tingui a títol personal, pot ser que molts de vosaltres us heu dit: “A partir d’ara bondat fins que arribi el moment d’anar a la platja (piscina)”. Doncs bé, tot i que voler aprimar-se i veure’s bé és molt bo, crec que aquest afany per a voler aprimar-se amb pressa, no deu ser molt saludable. Això tan escoltat darrerament de “operació bikini” (que per cert, un dels professors del meu gimnàs, ja ho deia allà al gener...) i tota la agressiva publicitat en tots els mitjans de comunicació per a poder lluir “un cos d’escàndol”, i perles semblants, provoca que molta gent vulgui fer la feina de tot un any en gairebé dos mesos. I així, es posen amb dietes “miracle” que generalment no funcionen, doncs els quilos es tornen a agafar de seguida i amb l’angoixa per a poder lluir un cos “sense greixines i sense complexes”- com diu que et deixa un aparell de massatges. Doncs bé, personalment sóc més partidària de la prevenció i d’uns hàbits de vida saludables, com menjar bé i fer alguna activitat física. D’excuses per a no fer alguna mena d’activitat física, n’hi ha moltes: Si em dieu que no teniu temps per a anar al gimnàs, sempre podeu tornar caminat de la feina, llogar una bici o fer-vos del bicing, o pujar per les escales.. Però si us decidiu per apuntar-vos al gimnàs més proper de casa vostra, de seguida notareu els beneficiosos efectes que té. Potser us podria convèncer dient-vos que la pràctica regular d’exercici, fa que alliberem endorfines, que produeixen eufòria, plaer i disminueixi el dolor, junt amb l’adrenalina, serotonina i dopamina. A mi m’agrada molt l’Aquagym, que pel fet de ser gimnàstica a l’aigua, fa que hi hagi menys risc de lesions i els efectes es noten més i bé, és una sensació molt agradable. Ara, procureu no perdre la concentració amb el que neda al carril del costat. Això passa a vegades.Però si tot i això, no us acabeu de decidir, feu una ullada aquí, a veure si ara sí. Ah! i lo de aprimar-se amb rauxa doncs, cadascú...

Llum

Sant Joan

Felicitats a tots els Joan i Joana!. Espero que passeu un molt bon dia. Què, com ha anat la revetlla?. Segur que molt bé, plena d’alegria, coca, cava, petards, focs, llum i molta disbauxa. Aquesta és la festa popular que més m’agrada. L’associo molt, recordant la meva infantesa, amb l’arribada de les vacances, el bon rotllo de l’estiu, la platja, la muntanya, els campaments, els viatges, etc. I després la celebració en sí, on l’única cosa que m’atreia dels focs d’artifici (els petards, massa petards, mai m’han agradat. Ara, l’olor a pólvora m’encanta!) eren les bengales, ja que les podies manipular fàcilment i em donava la sensació de que, posant-les en contrast amb el cel ben fosc, il·luminava l’univers jo soleta. Ja veieu, la ment infantil, que pot de coses, a vegades.Tot i que la celebració no té un origen molt clar, en moltes parts del món se celebra el solstici d’estiu, l’arribada d’una estació amb més llum solar, com un gran esdeveniment. Per exemple, a Stonehenge es va celebrar el passat dia 21, dia oficial de l’arribada de l’estiu, amb tot un ritus en aquest conjunt megalític. A casa nostra, hi ha tot un seguit de festes i moltes remeten a aquest simbolisme de llum, vida, purificació (nova vida) que és el foc; fer fogueres per a cremar els trastos vells (molts potser heu cremat els apunts...) i tot allò que volem deixar endarrera, banyar-se a la platja per a purificar-se i començar una nova vida (bé, simbòlicament. No crec que ningú surti del mar essent un peix o quelcom així).
I després esta el tema de on celebrar la festa i que el divendres a la feina, si no vaig sentir mil cops allò de “Què fas per Sant Joan?”, no ho vaig sentir cap. Jo he tingut festes de tots colors; festes a casa, macrofestes (no les recomano. Era, però, més jove), festes particulars amb piscina (genial banyar-se a les 4 de la matinada), festes estudiant (sempre agafa enmig dels exàmens), festes en terrasses de col·legues, com la d’aquest any. Aquestes, en petit comitee, són les millors. Se’n va ocórrer que, ja que celebràvem l’entrada de l’estiu, que per a mi és sol, llum, aigua de mar, anéssim vestits de blanc, “rotllo Ibiza”. I és que els éssers humans necessitem d’aquests rituals, i tenir moments de disbauxa. Si no, la vida seria molt avorrida, rutinària i amb un sentit molt pobre.

M'agrada molt, però no és meu

"No em caldrien les paraules
si nos fos per dir-te que t'estimo.
Ni tindria sentit l'amor
si no fos per compartir-lo."

Eduard Castellarnau

Obesitat infantil

La obesitat és un dels majors reptes de la sanitat pública, del segle XXI, segons la OMS.Des de fa uns anys, se’ns va advertint de l’augment del sobrepes i de la obesitat infantil, causat principalment per una alimentació rica en greixos, així com una dieta pobre en fruita i vegetals i la falta d’activitat física. No obstant, aquest dos factors són igualment aplicables al sobrepes i la obesitat dels adults. Per sobrepes es considera el fet de tenir un IMC, índex de massa corporal, igual o superior a 25 i la obesitat, un índex igual o superior a 30. El IMC es calcula així: IMC = peso (Kg)/altura²(m²). (aquest serveix només per a adults).
Els diferents canvis que ha hagut en la societat en els darrers 30 anys, essent un la incorporació de la dona al mercat de treball (treballar fora de casa, s’entén), són un factor important per a entendre com han influït en la manera de menjar i en la pròpia elaboració del menjar. Abans, no hi havia tanta necessitat de menjars precuinats, ni havia la sobreproducció que hi ha ara, de tota mena de productes fets amb grasses saturades o hidrogenades, també conegudes com a grases trans. Moltes vegades per cansament o per a deixar-se emportar pels capricis dels nens, és més còmode donar-lis aquesta mena de productes, que quelcom més sa, com un entrepà, una peça de fruita o un plat de verdures per a sopar.
El que és preocupant és que ja des de petits agafin hàbits alimentaris que no són saludables i que, si no es corregeixen a temps, poden donar problemes a curt i llarg termini. Molts pares pensen que, quan els nens siguin grans, ja canviaren i decidiren si volen menjar saludablement i crec que mostra certa miopia, doncs els hàbits s’han de fomentar des que els nens són petits. En aquest sentit, és bo que els pares donin exemple, amb el que ells mateixos mengen, doncs els nens aprenen més amb el que veuen, que només amb el que es diu que “s’ha de fer”.
L’altra gran qüestió és la falta d’exercici físic o el sedentarisme, molt relacionat amb els nous hàbits d’oci, més aviat passius, molt relacionades amb les noves tecnologies. Les consoles, internet i la televisió. Aquests, no es que siguin dolents en sí, sinó que és l’abús, el fet que treuen molt de temps per a fer activitats més actives, especialment esport.
Per a saber més sobre la obesitat: http://www.who.int/topics/obesity/en/

Exàmens:tipologia d'estudiant

Ara que estem en època d’exàmens, segur que molts de vosaltres us heu trobat amb aquestes situacions típiques, abans d’entrar a l’examen. Em refereixo als comentaris que fa la gent abans d’entrar a l’aula. Aquests es podrien classificar entre els que et diuen que ho porten molt bé i els que et diuen que ho porten molt malament. També hi ha uns altres que no et diuen res, però d’aquests, per raons obvies, no parlaré. D’entre els que et diuen que "ho porto molt bé", hi ha els que, en realitat, no saben ni el nom del professor o professora de l’assignatura, perquè han aparegut per classe lo just per a que a l’hora de la revisió d’examen el profe els pugui dir “La teva cara em sona, però ara mateix no sé de què..” i que puguin dir que hi van molt per classe (i pel bar de la facultat també). Aquests, han fet una bona recopilació d’apunts i han exhaurit el toner de la copisteria en un temps rècord. Altres també t’ho diuen i inclús et fa una mica de ràbia aquesta seguretat, i desprès t’assabentes que s’han fomot una nata que ha fet història i no hi revisió que ho salvi.
Desprès estan els que et diuen que "ho porto fatal". Compte amb aquests!. Hi ha molt repel·lent amagat al darrera d’aquesta frase. A veure, estan els que t’ho diuen , quan en el fons, són els que ho porten millor, però són uns cagadubtes. Desprès no baixen d’un excel·lent, si no obtenen la Matrícula d’Honor, eh?. L’altre tipus és el que, sense complexes, reconeixen que ho porten fatal i evidentment, suspenen.
Què tingueu sort!.

Exigent o selectiva?

Ahir, una amiga de fa relativament poc temps, em va dir “Tens pinta de ser molt exigent amb els tios...”. I vaig contestar, “Bé, exigent, exigent,...més aviat sóc molt selectiva”. I és que, a veure, a mi no em sedueix qualsevol. Per gràcia o per desgràcia, és així. No sóc d’aquesta mena de persones que amb qualsevol, doncs vinga, prova a veure com l'anirà. No. Per tenir algú al meu costat, ja sigui una parella o un col·lega, ha de ser que tingui quelcom especial. No em va qualsevol persona. I quan dic qualsevol no vol dir res, sinó que cadascú sabem, o crec que es pot arribar a saber, perquè escollim a qui escollim. O sigui que us podeu sentir afortunats, si algun cop us he escollit.