Tot, per a què?

En el meu últim post parlava d'un fet força dolorós de la meva vida. De fet, si vaig obrir aquest blog va ser per, entre d'altres, poder treure'l per mitjà de l'escriptura. Ja al 2007 vaig escriure un post amb el títol de 'Per què?', sense saber que 9 anys després, començaria a agafar sentit tot allò i canviaria la pregunta per 'Per a què?'. Així, he anat trobant, inconscientment, el sentit últim del patiment que va ser i que en aquests anys d'aprofundiment intern i desperta externa, ha esdevenit quelcom. 

I si parlem de donar sentit al patiment, una obra imprescindible de la que he parlat en diverses ocasions, és la del psiquiatra Viktor E. Frankl, 'L'home en la recerca de sentit'.

Rellegir el que s'ha escrit

Aquesta tarda he estat recopilant alguns post relacionats amb un fet bastant trist, del qual he après moltíssim i m'ha fet la persona que sóc ara, que em va passar fa anys*. M'ha anat bé per adonar-me del terapèutic que és escriure tot allò que ens passa, igual que altres pinten o creen d'una altra manera, per plasmar el dolor. I no només això, sinó que escriure té l'avantatge que rellegint amb perspectiva, pots adonar-te si has avançat, com ho has fet, si algú t'ha inspirat pel camí. És com una obra d'art que requereix temps, molta paciència i sobretot, saviesa. No és una cosa que una faci en una tarda, un any. Gairebé que es necessita una vida.

I com va dir Carl Gustav Jung 'Qui mira cap enfora, somia. Qui mira cap endins, desperta'
 * bastants

Ja ha arribat la Primavera

Una imatge de tendresa 7

Aquest matí he sortit a fer uns encàrrecs i m'he trobat una imatge què deia molt pel dia d'avui, dia del Pare. Un home i el seu fill, d'uns 8 anys, caminaven animadament, malgrat la pluja del darrers dies d'hivern. El pare arrosegava un contrabaix, debidament protegit, amb l'ajuda d'un carrito. Se'ls veia contents, xerrant, aliens al dia grisot que ens està companyant en aquest dissabte. I de sobte, tots dos s'han posat a fer saltirons, al ritme d'una música que el pare tatarejava, en un imatge de complicitat pare i fill que m'ha emocionat. M'he imaginat que potser el pare havia contagiat la seva passió per la música al fill que ara rebia classes. O potser, era el nen que havia acompanyat al pare a un concert, important, en un dia per compartir petites coses com aquesta.

Quan es desperta el dia

Matí del 3 de març de 2016 6:42, 7:00, 7:13

I llum, molta llum

Asseguda davant d'un finestral immens, d'aquests que van del sostre a terra, aquest tipus de finestra que es pot trobar en moltes cases dels països nòrdics i centreeuropeus, on les hores de llum escassegen, em deixo banyar per la caloreta del sol. La tassa de cafè, que més aviat sembla un rentamans com hi havia abans a les taules, m'ha acompanyat durant les gairebé dues hores que he estat aquí asseguda. Tot i tenir la Diagonal com a paisatge, tot just m'he distret, buscant, com estava, un escrit d'aquest blog per enviar (per fi!) al professor del taller de novel·la que estic fent. És curiós, després d'haver mantingut el meu blog durant gairebé 9 anys, ara que tinc l'oportunitat que em corregeixin el que escric, m'ha agafat en el moment menys productiu. (Ara mateix acaba de passar un periodista de 8TV, el nom del qual no recordo, amb un llibre taronja, a la mà) És veritat que estic més ocupada que fa uns mesos, encara que això no m'ha deixat, en altres èpoques, escriure amb regularitat. Més aviat estic tornant a l'escriptura dels meus pensaments en el mateix instant en què em vénen, de forma breu, intimista, en una llibreteta que porto sempre amb mi (jo i la meva col·lecció de llibretetes) i a dibuixar, miniatures. Els espais grans, excepte si estan delimitats per una arquitectura o naturalesa que m'inspiri, i buits, fan que em perdi, no només en el físic, també en l'emocional. Necessito delimitacions, creades o buscades per mi. Així que, si em sento a la platja, dibuixo els pintorescs edificis de la Barceloneta o l'hotel Vela, al fons. Les escales del Palau Robert o la caseta en forma de bolet amb tanca, una mica atrotinada, que m'agradaria construir per als ninotets de les meves nebodes. Crear amb objectes que vaig guardant és altra de les meves aficions. L'última, una caseta-bolet, feta a partir d'una ampolla d'aigua, tallada per la meitat, folrada amb paper pinotxo en verd i vermell. Amb boletes de cotó com neu a la teulada vermella, una obertura en aquesta de la qual surt una branqueta amb la pela d'un gla com a xemeneia i un parell de finestres. A cada costat de la porta, dues branquetes enganxades a manera de penjador dels diminuts complements en llana que els hi vaig fer, un diminut barret i una bufanda, tan difícils de fer en ganxet que entenc el preu del  'fet a mà' de les miniatures. Estic pensant que potser vingui més a aquesta cafeteria, tot i que el cafè és millor en una altra cadena a uns metres d'aquí (no, no és aquesta americana que esteu pensant), ni que només sigui pel que m'ha inspirat. Ni que només sigui per la sensació que pots veure, sense ser massa vist. De la sensació d'estar protegida. Que el tràfec de la Diagonal ajuda a que les idees flueixin, sense haver de patir el soroll del trànsit. Simplement, un sofà de quatre places només per a mi. I llum, molta llum.

L'amor en l'art

Pigmalion y Galatea, Jean-Léon Gérome

Fa uns anys vaig fer una breu visita a uns amics que vivien a Madrid. Entre un dels muses que vaig visitar, el Musseu Thyssen en el qual habia una exposició temporal de Jean-Léon Gérome. Em vaig enamorar, i ara els meus motius es confirman, de la seva obra Pigmalion y Galatea. Més tard, i seguint amb la meva afició pels puzzles, vaig fer El beso de Gustav Klimt l'obra original del qual vaig poder apreciar a Viena, un fred hivern abans de Nadal. No és d' extranyar doncs, que siguin les obres més votades per a representar l'amor en l'art.

La parella no és per fer-te feliç

La parella no és per fer-te feliç. Aquesta frase tan curta, tan breu, tan sencilla, comporta una gran veritat. Esperar que l’altre ens doni la felicitat, crec que és un error ja que aquesta ha de venir d’un treball propi i personal. I és més, posar en l’altre aquest ‘pes’ és massa responsabilitat. Això no treu aquest anhel de que busquem l’altre, el seu carinyo, el sentiment de pertinença, la intimitat, la construcción d’un projecte comú, el sexe amb amor. Inclús la confrontació, tan necessària per crèixer com a éssers i donar la nostra millor versió. I que un pugui sentir-se feliç (inclús molt feliç) compartint la vida en parella. Jo afegiria que si bé la parella no ens dóna la felicitat, no compartir la vida amb algú significatiu per nosaltres, pot donar certa  infelicitat. Al cap i a la fi, tots volem una vida més pena en trobar un company de camí. Us deixo l’enllaç del darrer programa de l’Ofici de Viure, on els psicòlegs Joan Garriga i Marta Centelles, parlen d’aquest tema d’una manera molt entendora. 

Frases per reflexionar 40

El millor propòsit d'any nou

Amb el començament d'un any nou, la visió de 366 dies per davant -estem en un any de traspàs- ens dóna la força per encarar-ho amb nous (o repetits) propòsits. No sé si heu aconseguit complir alguns dels que tenieu l'any passat. Personalment, algún he aconseguit instaurar en la meva vida i d'altres, encara em queda recorregut. Així que aquest any, m'he propossat només un que podría resumir o iniciar els altres: Deixar de procrastinar. Aquesta paraula tan poc elegant tant gràficament com sonorament, vull que deixi de ser la 'instigadora' de: contestar emails dos dies després, deixar que se m'acumuli feina per l'últim moment amb el consegüent estrès, pensar en escriure sobre quelcom més que no pas fer-ho. I així, decisions més o menys importants, que en fan dir-me a mi mateixa, però per què no ho fas ara que pots?  I la resposta està en altre paraula màgica: Decisió
Per cert, no hi cap estudi que demostri que començar a fer dieta / fer exercici el dilluns vagi millor, així que avui dissabte és un bon dia per començar :)

Una mirada àvida de matissos

Capvespre a Barcelona, Gener 2016. Autoria pròpia

Després d'uns dies de fred d'hivern i un dia de Reis ventós, avui les temperatures han arribat fins a 18º! No obstant, aquests dies on es pot notar l'aire fresc a la cara, la sensació em sembla agradable. Com observar que, els dies tenen cada vegada més hores de llum (exactament des del solstici d'hivern el 23 de decembre), ans al contrari del que un pot pensar del fosc hivern, i que ens deixa uns colors al capvespre que agraeix una mirada àvida de copsar aquests matissos de la natura. I si voleu comprovar totes aquestes dades, el crepuscle matutí i vespertí, les temperatures, els kilòmetres quan bufa el vent, en la pàgina de timeanddate trobareu totes les dades i també d'arreu del món.

Feliç Nit de Reis!

Perque mai perdem la il·lusió, com fan els nens que esperen il·lusionats i emocionats aquesta Nit de Reis, nit màgica on les hagi. I per posar-me una mica nostàlgica, aquesta anunci, ja que jo era de la Nancy   

.                    

La importància justa

Ahir per la nit vaig estar escrivint amb la meva estilogràfica Montblanc, fins que, per una d'aquelles coses inexplicables, vaig posar el recanvi del revés, va quedar encallat i així es va quedar. Vaig intentar en va, treure-ho amb algun objecte fi, que no va fer més que ficar-lo encara més cap al fons. Per acabar-ho d'espatllar, vaig voler protegir el plomí, ficant-lo en el caputxó i també aquest va quedar encallat. Tard com era, vaig pensar que ja ho intentaria arreglar l'endemà. Aquest matí i després d'un cafè, amb una cosa tan senzilla -i que d'altra banda estic utilitzant molt ara mateix- com un ganxet, he aconseguit treure el cartutx. Així mateix, he aconseguit treure el plomí amb unes pinces. Tot això, amb la precisió d'un rellotger suís. He començat el dia contentíssima per haver salvat tan preuat objecte, doncs va ser un regal de reis de fa anys, que em va fer una enorme il·lusió. A tot això, mentre m'adormia, em vaig dir que la portaria a la casa Montblanc de Passeig de Gràcia, ja que segur que sabrien esmenar tal incident, sense danyar la ploma. D'altra banda, vaig pensar que si havia de perdre la meva preuada ploma, no muntaria un drama. Que em quedaria el record de l'emoció quan vaig obrir el regal i les hores d'escriptura amb ella (haig de dir que escriure amb aquesta estilogràfica és diferent i especial) Que és millor no aferrar-se a allò material. Aquesta idea és una cosa que he anat treballant durant aquest any que acabem de deixar i que resumeixo en la frase: No ens endurem res. I afegeixo: L'única cosa que ens endurem serà el que ens han fet sentir la gent que ens ha estimat i hem estimat. El que és material, tret que ens embalsamen com faraons amb les nostres possessions per si en el més enllà les necessitem, es quedarà aquí.

Bon any nou 2016!

Que aquest any 2016 estigui ple de moments bonics, projectes que us omplin i alegria de viure!!

Balanç de l'any

Demà s'acaba l'any i des de fa unes setmanes, estic fent balanç del que ha deixat bo i no tant bo. És un exercici que faig  ja fa molts anys i que m'ajuda a que començi l'any amb esperança, energia per canviar el que es pugui i acceptar allò que no estigui en les meves mans. Us convido a que feu el mateix, ni que sigui una estoneta.

Bon Nadal!

Regalar Star Wars (The Force awakens)

Jeffrey Brown, Dart Vader and Son. Darth Vader's little princess

 

Idees de regal nadalenc: Aquests simpàtics llibres de la faceta més paternal de Darth Vader o unes entrades per veure la, estrenada avui, darrera pel·lícula de Star Wars, The Force awakens o El despertar de la fuerza. O tot!

Dos coses que he après avui

Paraninf de la UB. Autoria pròpia

Biblioteca UB. Autoria pròpia

Dos coses que he après avui. Si la Universitat pot ser el temple del saber, la vida mateixa, les vivències i estar obert a l'experiència, poden ser igualment enriquidores. Si ambdues s'ajunten, la dita de que no te n'aniràs a dormir sense saber una cosa més, avui s'ha complert. Estava treballant a la biblioteca, a l'àrea de Filologia Hebrea de la UB i he sentit curiositat per llegir la Tanakh, o Biblia Hebrea, en una versió bilingüe, anglès i hebreu, el que m'ha ajudat a deduir, alguna de les maneres amb les que anomenen Déu, en concret אֲדֹנָי . A uns metres d'on em trobava, la comunitat xinesa de Barcelona celebrava una festa en honor al riu Huang He, importantíssim per a ells. Com he considerat que ja havia treballat prou per avui, m'he apropat a veure tan colorit espectacle, pensant que era ara que tenia l'oportunitat d'assistir. Diversos artistes vinguts de diferents parts del món, i que estan de gira-propera parada Alemanya- han omplert el Paranimf de la UB amb la seva música, cant, ball colorit i tradició. I amb una cosa encara molt més important i vital, el seu amor i passió per Zhōngguó. I això és una cosa que una desconeix fins que no es troba enmig de tal esdeveniment, i és que no els agrada que s'anomeni Xina, ni que ells són xinesos, ja que, segons m'aclarava el matrimoni que tenia al costat i que molt amablement m'anaven explicant cada actuació, consideren despectiu el nom que li hem posat els occidentals.

Tardes de youtube i crochet

És així. Es fa fosc de seguida i els diumenges, a no ser que tingui un super plan, no em ve de gust voltar, sinó quedar-m'hi i invertir el temps de diumenge-tardor-soltera d'alguna manera que m'ompli. Feia molt que no em dedicava a recuperar videos per Youtube i avui ha estat, entre d'altres, el de Mr. Bean de Nadal (un clàssic que no podeu deixar de veure, ja sabeu, un despropòsit darrera l'altra). També he estat escoltant uns audios del programa de Gaspar Hernàndez, l'Ofici de Viure, mentre feia petites peces de roba en crochet, per un eriçó de joguina, de la meva neboda. 

Mantenir l'alegria

Avui m'he adonat que l'artrosi del dit del peu ha evolucionat més ràpid del que jo esperava des que me la van detectar, a l'abril. M'he quedat la resta de la tarda capficada i fins i tot de mal humor. Només de pensar que pugui perdre la movilitat, se'm cau el món a sobre...No obstant, quan he anat a fer classe d'espanyol, ho he fet, com sempre, amb el meu somriure i aportant el millor de mi mateixa. Quan el meu alumne, de set anys, m'ha donat la felicitació de Nadal feta per ell i un regalet, que era un mini bagul de joguina amb petits tresors seus, m'he dit que són aquestes petites coses les que de debó ens dónen vida. En sortir, he anat a comprar-li un regalet, ja que aquesta setman anirem a sopar, amb els seus pares, per celebrar el Nadal abans de que marxin a Estats Units. Després de sopar, m'ha trucat una amiga de Xerès i hem estat gairebé una horeta xerrant. Avui de coses molt banals, al contrari del que acostumen a fer, sempre de temes més transcendentals. Aquesta amiga, mestra i amb la gràcia que ténen els andalusos a l'hora de parlar, m'ha dit que avui em notava molt alegre. 'Si sabéssis!' he pensat, perquè no vull tornar a parlar del tema amb els meus fins que no torni al metge. I axí, no sé com m'ho faig per mantenir aquest esperit alegre. L'inconvenient és que pensin que sempre estic bé.