Mantenir l'alegria

Avui m'he adonat que l'artrosi del dit del peu ha evolucionat més ràpid del que jo esperava des que me la van detectar, a l'abril. M'he quedat la resta de la tarda capficada i fins i tot de mal humor. Només de pensar que pugui perdre la movilitat, se'm cau el món a sobre...No obstant, quan he anat a fer classe d'espanyol, ho he fet, com sempre, amb el meu somriure i aportant el millor de mi mateixa. Quan el meu alumne, de set anys, m'ha donat la felicitació de Nadal feta per ell i un regalet, que era un mini bagul de joguina amb petits tresors seus, m'he dit que són aquestes petites coses les que de debó ens dónen vida. En sortir, he anat a comprar-li un regalet, ja que aquesta setman anirem a sopar, amb els seus pares, per celebrar el Nadal abans de que marxin a Estats Units. Després de sopar, m'ha trucat una amiga de Xerès i hem estat gairebé una horeta xerrant. Avui de coses molt banals, al contrari del que acostumen a fer, sempre de temes més transcendentals. Aquesta amiga, mestra i amb la gràcia que ténen els andalusos a l'hora de parlar, m'ha dit que avui em notava molt alegre. 'Si sabéssis!' he pensat, perquè no vull tornar a parlar del tema amb els meus fins que no torni al metge. I axí, no sé com m'ho faig per mantenir aquest esperit alegre. L'inconvenient és que pensin que sempre estic bé.