Great Expectations

Traduïda com a "Grans esperances", un clàssic de Charles Dickens. Em pregunto si hi ha cap diferència entre "Expectativa" i "Esperança". No, no hi ha res més per llegir, però si em voleu donar una resposta, benvinguda sigui.

Les subtileses del canvi

Dia rere dia,veig la paret plena de fulles que tinc a, afortunadament, un centenar de metres, davant de casa.
Ja que tinc la sort que dóna al balcó de la meva habitació, puc anar observant els canvis de color de les fulles que s’enreden per la immensa paret. D’un verd lluminós ara, enlluernadores a l’estiu, d’ocres daurats i vermells a la tardor, gairebé inexistent a l’hivern. Ara està frondosa, exultant de bellesa i de Natura en estat pur.
La llum al llarg de dia, li dóna un aspecte diferent, minut rere minut, tot i que un l’ha de conèixer per captar aquestes subtileses. No s’ha de pensar que desapareix perquè es faci fosc o l’ombra la deixi mig amagada.
Les contemplo mentre sec a escriure, a llegir, a pensar, a esmorzar al balcó o simplement a deixar volar els pensaments. Potser algun cop se m’escapa una llàgrima, donant-me una visió desenfocada i calidoscòpica d’ella, de la vida mateixa.
Em dic a mi mateixa que sóc com aquestes fulles que van canviant. Que mai són les mateixes. Que gaudeixen i pateixen vivint a l’exterior, responent a la falta de llum o l’excessiva calor, la manca d’aigua o els xàfecs que de tant en tant ens regala el cel. Que segueixen allà, agraint la vida, el tenir un mur pel qual enfilar-se i continuar vivint. Que malgrat no les vegi sempre, allà estan. Esperant que arribi el moment precís i exacte en el qual tornar a obrir-se en tot el seu esplendor i tenyint de verd, d’esperança, enmig de les teulades vermelles.
Éssers vius que també s’emocionen quan hi ha lluna plena. Com jo mateixa.

Aquí falta una "h"

A veure si sabeu on. És el que té el bilingüisme.El català correcte, passa-ho!

No, és que el telèfon no te’l donaré*

*o la importància del context.
Camino per Gran de Gràcia, de tornada cap a casa. De lluny veig un noi que sembla buscar quelcom. Passo pel seu costat i em pregunta.
-Perdona, saps d’algun lloc on hi hagi connexió a internet, un cibercafé?
-Sí, a la Biblioteca Jaume Fuster en tenen i si tens el carnet de les biblioteques hi pots accedir-hi gratis – Remarco això últim perquè noto que és argentí i que potser està de pas per Barcelona.
-Sí, ja la conec però sempre està plena de gent...Buscava algun altre lloc, com un cibercafé. Es que visc a X i treballo a Z i he baixat per aquí i volia, res, només comprovar el correu. També he viscut a M i a N, per la zona de P, coneixes P? Sí, potser és molt turístic, però la platja és molt bonica...T’he vist i m’he dit, aquesta noia té pinta d’intel•lectual, segur que sap d’algun lloc.tú no ets d'aquí oi? – em respon amb la verborrea que caracteritza als argentins.
Intentant processar tot aquest allau d’informació, li dic.

Bé, m'agrada tant la muntanya com el mar...Sí, sóc d'aquí de tota la vida. No se'm nota l'accent català? Doncs per la zona del carrer Verdi segur que en trobes algun lloc-Li responc, pensant que què vol dir això de "pinta d'intel·lectual"?
-Es que no volia anar tan lluny, em volia quedar per la zona.
Acostumada a les caminades i a que les distàncies siguin relatives, li responc.
-Caminant és un moment... – mostrant indicis de posar-me jo mateixa a fer-ho i donar per finalitzada la conversa.
-Jo sabia que hi havia algun aquí a prop i ara no el trobo – insisteix.
-Doncs jo no en conec cap per aquí, només la biblioteca.
-Però ets una intel•lectual, oi? Mira, jo sempre pregunto si has provat el mate, l’has provat?
-Sí –Responc mentre penso que m’intenta seduir.
-Ah sí? I on?
-A Argentina – encara que em dic a mi mateixa que també l’he provat aquí, intentant saber si no era millor haver-li dit que no.
-Has estat a Argentina?. A Buenos Aires?
-Sí i a V? –Ai, ara ja he liat la troca, perquè no tinc ganes d’explicar-li tota la meva vida.
-Què bo! et va agradar? i per què vas anar?. –Em pregunta entusiasmat.
-Pel casament d’una amiga.
-Jo sóc de V, d’un poble prop de V. Mira, què fas aquesta tarda?
-Doncs aquesta tarda ja he quedat –li responc. Fet que és veritat.
-Els caps de setmana acostumo a anar al parc Y a fer footing,..durant la setmana no, però els caps de setmana tinc més temps...
-Ah, doncs ja ens veurem algun cop – li responc amb la cara de poker que tan bé sé posar en determinades circumstàncies i intentant que entengui la indirecta.
Llavors veig que va a treure el mòbil de la motxilla i em diu.
-Dóna’m el mòbil i et faig una perduda!.
I ara si que jo, intentant fer ús de l’assertivitat, li dic.
- No, és que el telèfon no te’l donaré…
I ell amb un somriure una mica decebut i guardant el mòbil.
-Aaah!, vale!...
I tots dos marxem en direccions oposades.
(Història basada en fets reals).

El rerefons de Sant Jordi

El que normalment no es veu de la Didada de Sant Jordi, aquells petits detalls i el rerefons de les paradetes. Teniu més fotos en l'àlbum de Picasa.Imatges de Sant Jordi en la botiga Reixach, de "Els Jardinets".
L'AMOR és imprescindible en un dia com aquest (bé, i cada dia).
Cartells per si algun despistat es deixava lo 1r (o 2n, segons es miri) més important d'aquesta Diada. Fixeu-vos com canvia l'enunciat una mica més avall, cap a les vuit.
Per a recuperar forces en un dia esgotador pels venedors de roses i de llibres.
Una original manera de captar potencials compradors de roses. Més tard, m'han explicat que el reclam no els ha servit de gaire i ni tan sols havien recuperat la inversió...Ara, simpatia i ganes no els ha faltat.
L'equip imprescindible de tota paradeta de roses: guants i tenalles de jardiner, aigua i un cafetò.

Diversos moviments escoltes tenien paradeta. Aquesta tan ben ambientada, era del Lluïsos de Gràcia.

No m'imagino un Sant Jordi sense aquesta imatge. Lo dels llibres electrònics, ho veig encara molt lluny.

Així queda tota la parafernalia necessària per tenir-ho tot a punt i oferir la rosa més formosa.

La versió de les 8 del vespre del cartell anterior. Si més no, té raó i si no fos per l'amor, no estariem aquí, ni celebrant aquest dia tan bonic...

Aquesta imatge m'intriga...No sé si és un homenatge al nen de la font de la granota o que a alguna princesa no l'ha agradat la rosa?.

Versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi

Us deixo com a regal de Sant Jordi aquesta versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi i el drac, publicat al llibre "Tradicions Religioses de Catalunya, recollides per Anna de Valldaura i explicades de bell nou" amb el nom de "Sant Jordi i el drac dels tres elements".

"Centúries i més centúries enrera, va presentar-se a les terres catalanes, un drac espaordidor, que podia moure's en els tres elements, car volava, nedava i caminava. Tenia cap de brau, amb orelles teses i punxagudes: l'espinada cantelluda, sota l'escata, i afinant-se com una cua de serpent; es valia de sis potes de llangardaix amb unes ungles molt esmolades; guaitava amb ulls roents, que llençaven flames a voluntat, i com a complement de la seva embasardidora figura, portava dues alasses de ratpenat, que en volar esqueixaven els avets i les alzines de les boscúries i feien pols coscolls i brucs per rabassuts que fossin. Va encauar-se a una vella ciutat, d'on fugiren, esporuguits, tots els veïns, perquè si n'arreplegava algun, poc en restava del dissortat altre cosa que un munt d'ossos mal rostats.
Aleshores, molts cavallers ben armats tractaren d'occir la terrible cuca-fera i per bé que tots eren valents i donaven prova de destresa, el drac acabava amb ells, de manera que ja ningú no gosava de viure a la comarca. Per tal d'amansir la bèstia dels tres elements, acordaren oferir-li cada dia una persona per al seu dinar, triant-la a sort, fins entre la família reial. El drac semblava conformat amb l'àpat segur i no feia altres destroces.

Però, heus ací, que li tocar el torn a la filla del rei d'ésser destinada a menja del drac. Era una princesa bonica com un sol i que va acceptar el propi sacrifici, sense fer escarafalls, per bé que molts joves que la pretenien, anunciaven d'anar a matar el drac.

La donzella, vestida de blanc i els cabells estesos, com si fos un àngel, s'acomiadà, sense vacil•lacions, dels pares, de la gent de la cort, del poble i se'n anà cap al bosc, encaminant-se a la cova del drac. Bell i flairós era el bosc, més la donzella no feia altre que encomanar-se a Déu, tenint per ben arribada la seva darrera hora. Tot desgranant un Pare-Nostre, va sobtar-se de veure, de cop i volta, davant seu, un jove cavaller, armat de cap a peus, i cavalcant un destrer blanc com una tofa de neu. Va témer per ell, car si el drac sortia, l'esmicolaria i així li ho advertí:

- Cavaller, bon cavaller, que tant refiat aneu per aquestes boscúries, sabeu que hi viu una fera que es menja a tothom?
- Prou que ho sé, donzella, i per això he vingut, per a lliurar-vos de perill, en premi a que sou tan virtuosa com bonica.
La princesa pregà al cavaller que no s'exposés per ella a una mort segura, més el cavaller, ros i fi, i amb cara d'àngel, no tenia por dels dracs, per dracs que fossin.

- Sou d'aquestes terres, cavaller?
- Perquè m'ho pregunteu?
- Per afegir el vostre nom a la llista dels prohoms catalans heroics, que servo en ma memòria.
- Doncs... no só català, donzella.
- Si que em dol! I com vos dieu?
- Jordi.
- Jordi! Jordi! -repetí la donzella, per tal de recordar bé el nom. En aquell punt, un esbufec del drac, que semblava una rufacada del torb tramuntanat, estemordí a la princesa, mentre el jove cavaller envestia a brida batuda la fera, que l'esperava amb la bocabadada i les ales esteses. El cavaller no s'acovardí, sinó que saltà del corcer damunt l'escata de la cuca, ferintla de tots cantons amb la seva llança. La lluita fou llarga. El drac bramolava, treia foc pels ulls, aixecava nuvolades de pols esbategant les ales, més el cavaller, amatent, pogué a la fi, ferir-lo sota de l'ala esquerra, on tenia el cor.

La princesa que mentre lluitava el cavaller, havia estat pregant, genolls en terra, va apropar-se al vencedor.

- Què us donaria jo per paga del vostre esforç?
- La cinta que volta la vostra cintura.

La donzella li ho atorgà, i el cavaller, amb aquella cinta fermà pel coll el drac; després, oferí l'altre cap a la princesa, tot dient-li:

- Preneu aquest lligam i torneu als braços del vostre pare. El drac està vençut i us seguirà com una ovella. I quan sigau en vila, tranquilitzeu a la gent, que ja està lliure de l'assot, per la voluntat de Déu.
I dit això desaparegué. La princesa, encara temorega, tivà la cinta i el drac la seguí fins al palau, on el rei i els nobles sortiren a l'encontre de la filla que havia empresonat al drac. La donzella s'apressà a dir que tot havia estat obra del cavaller Sant Jordi, per manament del Senyor. I es van fer grans festes i lluminàries, i encara avui, al vell palau de la Diputació catalana, hi ha un tapís que reprodueix l'escena i que és ensenyat al públic el dia de Sant Jordi, que és el dia de les roses".

Anna de Valldaura

Roses solidàries per Sant Jordi

Donat que demà, diada de Sant Jordi, es vendran milions de roses, segons estimacions 6 milions, us proposo que d'entre elles, siguin aquestes roses solidàries. Els beneficis van a l'Associació d'Amics de la Gent Gran . Les podeu trobar en diversos llocs de Barcelona, com el Liceu, l'Abacus, etc, per 3 €. Animeu-vos!. I recordeu que com deia Antoine de Saint-Exupéry "La fragància de la rosa queda en la mà del qui la regala".

Ja he fet tres anys!

Els tres Porquets, els tres Reis Mags, els tres colors primaris, la trilogia de “El Señor de los Anillos”, la Santíssima Trinitat, les tres Bessones, les tres cabretes (i el llop), les tres idees de la Revolució Francesa, els tres punts de suport per l’equilibri,...els tres anys de bloc!
Moltes gràcies a tots! Us convido a que deixeu els vostres comentaris.

Matinar en cap de setmana

Voldria fer un petit suggeriment als directors de les cadenes de ràdio d'aquest país. Anem a veure. Normalment em desperto amb la ràdio. Tot i que m'agrada aprofitar el dia durant els caps de setmana, avui, m'he llevat a les 6:45 i no sabeu quin despertar... Sardanes!.Sí, sí, sardanes de bon matí!.No es que tingui res en contra, però ja posats, millor en directe i si és en un poble, millor.He fet zapping per altres cadenes, però les opcions no han estat gaire millors. En una "Salimos de caza y de pesca", en d'altres, ja començaven els programes de cuina de diumenge al matí. Seria possible tenir una programació més variada a aquestes hores?.En fi...

Què porteu a la motxilla?

Noteu un pes a la vostra esquena? Com és? És una càrrega feixuga, la porteu amb resignació o bé sou feliços amb ella? Amb aquestes preguntes no m’estic referint a la motxilla que porteu quan aneu d’excursió, d’acampada , per anar al gimnàs, a la feina, la facultat, etc. Més aviat, a aquest pes que portem tots a sobre i que molts cops no ens parem a pensar si realment hem de carregar amb ell o no. La feina, la família, els amics, les exigències de la vida diària,...Anem afegint i afegint; responsabilitats imposades per tercers, els hauria de, les pors, els compromisos, la pressió social, el consumisme, la manca de temps per a un mateix, les presses del dia a dia, la incomunicació,etc. Pensem que podem amb tot i que es pot anar omplint aquesta motxilla de la vida, que hem de portar en el nostre camí cap a la plena realització . Però, què hi ha de cert en tot el que hem anat col·locant? Quantes coses d’aquestes no són sinó imposades des de fora? Fruit de convencionalismes socials, del que s’ha de fer. Són totes realment necessàries? Quines hem pogut escollir? A quines estem disposats a renunciar?
I si ens plantegem tot el que hi ha dintre? I si provem de canviar la càrrega? De treure tot allò que no ens deixa caminar amb més lleugeresa? Que ens arrossega pel camí i ens impedeix assolir les fites que volem? I si aixequem el vol lleugers d'equiptage?

Música relaxant per la nit del diumenge 5

Bones vacances

Espero que tingueu unes bones i merescudes vacances!

I wish I knew you before

Voleu un bon consell?

Voleu un bon consell?. No em doneu cap si no us ho demanen. Si hi ha una cosa que sembla que tots podem repartir, són consells. I la immensa majoria de les vegades, sense que ens els hagin demanat.
Durant tota la meva vida, especialment quan era petita, molta gent no ha parat de donar-me consells. Molts consells. I molts d’ells amb l’única intenció inconscient (o no) de projectar les seves neures sobre mi i no veure, i per tant no poder ajudar, el que realment necessitava. I així, vaig créixer, pensant que jo també havia de donar consells i gairebé sempre, sense que me'ls demanessin. Fins que, amb el temps i a base d’ensopegar diverses vegades, vaig adonar-me de que no s’han de donar consells si no te’ls demanen expressament. Que el que t’explica algú, és sobre l'experiència d’aquella persona i que com a tal, forma part del seu món particular. Ara que ja sóc més conscient, ja sé el que no haig de fer. Encara em queda molt camí per recórrer. I és que no puc evitar, anar al costat del que està passant un moment difícil o del que veig que necessita ajuda i oferir-me.
Sembla que quan algú explica un problema o quan veiem una situació concreta, tenim com una desenfrenada inclinació a anar cap a la persona i donar-li el millor dels nostres consells. I tot això, sense parar-se a pensar en si l’altre vol sentir-ho o necessita altra cosa. I és que, el que realment necessita és que se l’escolti. Que no el jutgis. Que li mostris empatia. Que senti que comprens el que li passa. Que ho puguis arribar a viure com ho està vivint. Que hi hagi coneixença, comprensió, amor.
I desprès, si s’escau i te’l demana, dóna el teu millor consell .

Primavera, temps de floretes

Ja ha arribat la primavera...Doncs sí, malgrat el dia una mica ennuvolat que tenim avui a Barcelona, la primavera arriba, per aquestes latituds, exactament a les 18:32.
La primavera, temps de renéixer, de canvis, d'obertura. De dies llargs i lluminosos, de floretes i d'ocellets anunciant l'amor. De ganes de que el sol acariciï la pell, d'aire fresc i purificador. De passejades sense rumb fixe.

Us deixo, en el meu àlbum de Picasa, algunes fotos de flors que he fet en diverses paradetes i floristeries de Gràcia. Aniré penjant les que em vagin inspirant.

Neva a Barcelona!

Doncs sí, finalment ha nevat a Catalunya, en ple mes de març, per sota de les cotes normals (els Pirineus). Diuen que aquí no nevava així desde gener de 1985. A Barcelona ha començat tímidament (no així a les poblacions properes com Les Planes, Sant Cugat, etc. on ja hi havia un bon gruix de neu) i on més ha quallat ha estat al Tibidabo. Però de mica en mica, ha anat agafant força i a hores d’ara, ja ha quedat tota la ciutat coberta de neu. He parlat amb la meva germana i m’ha dit que, des d’on ella viu, es veia tot Montserrat (amb un gruix de 30 cm. si no més) i pobles dels voltants, blancs, blancs. M’ha fet enveja sana de poder tenir aquests paisatges tan a prop.
I com m’agrada veure nevar!. Té quelcom de màgic sobretot pels que veiem nevar molt rarament. Diguem-ne que si no provoca danys personals i material, talls de carreteres i aïllaments de pobles, és molt bonic. De seguida he pensat en la meva neboda, de 5 anys, que per Nadal li va dir a la seva mare “Mama, jo vull que nevi, sinó no és Nadal. Vull sortir i tirar boles de neu, fer un ninot de neu i posar-li una pastanaga de nas,...”.I així, donat que va a una escola que està prop de Collserola, deu haver estat feliç de la vida de veure la seva anhelada nevada, des de la finestra de la seva classe i segur que s’ha posat a imaginar...I és que veient les imatges típiques de postal que ha deixat el dia, donen ganes de dir "Bon Nadal!". A la que no l’ha fet tanta gràcia la nevadeta, ha estat a la seva mare, que ha patit el desgavell circulatori de la part alta de la ciutat.
Doncs be, aquesta tarda, m’he equipat bé i he sortit per veure com nevava. He anat caminant, pujant pel carrer Balmes fins la Plaça Kennedy, on hi havia una boira que impedia veure més enllà des d’on surt el Tramvia Blau. Hi havia un munt d’estudiants, gent jove, nens amb els seus pares, jugant a tirar-se boles de neu i fent fotos. M’ha fet molta gràcia veure l’alegria que pot donar un fet tan extraordinari i tan poc usual (imagino que d’altre països més acostumats, deuen estar farts de tanta neu). També he vist molts cotxes que patinaven i els hi costava anar carrer amunt perquè no portaven cadenes. I he patir una mica amb ells...I també m’he trobat amb gent amb dificultats que no he dubtat en ajudar: una senyora que necessitava un paraigua per creuar el carrer; una noia que no sabia posar les cadenes i una altra noia i jo l’hem ajudat; una que ha caigut a la plaça Lesseps; acompanyant amb el paraigua un home que portava un avi en una cadira de rodes a un centre de dia. Ha estat un passeig no només per veure la neu en directe i fer un reportatge fotogràfic (que podeu veure en la columna de la dreta en el meu àlbum Picasa), sinó més per comprovar com ens comporten els humans en situacions imprevisibles i quan sortim de la rutina diària. I com la solidaritat és el motor que fa tirar endavant el món, en un fet tan normal con un canvi de meteorologia sobtat (tot i que anunciat).
Malauradament no tothom ha viscut aquest dia d’una manera tan idíl•lica. Es veu que encara no estem preparats per la neu i el tall de carreteres, els problemes en els ferrocarrils, les caigudes d’arbres, els autobusos que no circulen, els problemes amb la cobertura dels mòvils, el col•lapse als carrers, els semàfors que no funcionen, les catenàries que cauen, els cables d’alta tensió caiguts, els túnels de Vallvidrera, la Ronda de Dalt, l'AP-7... i la falta d’informació que ha arribat tard i ha fet emprenyat a molts. Espero que si heu estat d’aquests últims, no recordeu aquest dia com un malson.

Carrer Balmes amb Pàdua
Origen i final del Tramvia Blau a la Plaça Kennedy
Intentant posar unes cadenes en el carrer Balmes

Metro de Lesseps sobre les 16:00 de la tarda
Metro de Lesseps sobre les 18:00 de la tarda
Un carrer quan començava a nevar 14:00 El mateix carrer a les 18:30
Un pati a les 14:00
El mateix pati a les 18:30

Música relaxant per la nit del diumenge 4

Bloc bilingüe

Si és el primer cop que llegeixes el meu bloc, potser t’has adonat que hi ha una pestanya a la columna de la dreta on posa “En Castellano”. Si cliques, et remetrà al meu bloc en castellà, amb el mateix nom “Seny i Rauxa”. Sobre perquè no he traduït el nom és perquè l’origen d’aquest és en català i és molt nostrat (em sento totalment identificada). El disseny d’aquest no s’assembla en res al del català i en tots dos he fet diversos canvis des que els vaig "inaugurar" a l’abril de 2007. Tot i això, el contingut d’ambdós és el mateix, exceptuant algunes entrades que no he traduït al castellà. Així, l’original és el bloc en català.
Deixant de banda el tema del disseny, haig de dir que primer escric en català i després ho tradueixo. La traducció la faig a mà i sobre la marxa, és a dir, que no faig servir cap traductor automàtic. Primer perquè prefereixo fer un esforç per seguir mantenint el meu bilingüisme (el trilingüisme ja és una quimera) i segon perquè les planes on hi ha aquests serveis de traducció, et donen uns textos que semblen instruccions d’electrodomèstics fets a la Xina. Tot i això, ara he descobert que el traductor de la pàgina de la Generalitat està força bé i si no tinc gaire temps, el faig servir, tot i que també s'ha de revisar.
Així que, no us estranyi que de tant en tant, escrigui catalanades i castellanades, que fins posteriors revisions no me’n adono.
I ara ve la gran pregunta, i perquè tinc un bloc bilingüe?. Doncs principalment perquè jo mateixa sóc bilingüe i perquè també vull arribar als castellanoparlants. Perquè miro el mapa de visites i veig que tinc molts lectors de la resta de l’Estat Espanyol i de Sudamèrica.
I perquè si les visites tornen, és que s'hi troben a gust a casa, no?.

Paraigües per Sant Medir

Acabo d'arribar de veure tot l'ambient que hi ha hagut per Sant Medir, al carrer Gran de Gràcia. Aquest vespre he anat al gimnàs (aquest cop la relaxació ha estat sense pal) i si ja des dels vestidors se sentia xivarri, quan he sortit al carrer ja ha estat l'apoteosi. Ja vaig comentar lo que m'ha agradat sempre aquesta festa. Aquest any, que ha plogut, no ha estat un impediment per a que, petits i grans hagin sortit al carrer amb la il·lusió de tornar a casa amb les butxaques, bosses i paraigües farcits de caramels. S'ha de valorar l'esforç que han hagut de fer totes les colles per a sortir amb la pluja empipadora que hem tingut avui. I precissament, els paraigües que molts anys han estat un equipament imprescindible pel dia de Sant Medir, aquest any ho han estat més que mai. I és que, en el cartell oficial sorten dibuixats els, ja clàssics, paraigües penjats del revès dels balcons de les cases.
Us deixo algunes fotos. Aviso que no són de molt bona qualitat, que fer fotos de nit, amb pluja, vigilant que no em trenquin el vidre de les ulleres i no em trepitjin els cavalls, és força complicat. I que quan em dediqui al fotoperiodisme, ja buscaré una càmera de les "professionals". Per cert, a veure si veieu a algú conegut en alguna d'aquestes fotos. No es veu gaire bé, però com a pista us diré que està aixoplugat sota un paraigua negre.

Com fer-se un massatge amb una escombra

Sí, sí, no m'he tornat boja. Ni sigueu malpensats. Tot té la seva explicació. Resulta que tinc un monitor de Pilates que també sap bastant de Shiatsu. Quan vaig a les classes que ell dóna, acabem la sessió de Pilates (que ja us vaig recomanar fins a la sacietat fa temps) amb una tècnica de relaxació bastant peculiar. En comptes de, com fan d'altres, fer 10 minuts amb la respiració conscient o simplement fent estiraments, ell ens proposa agafar-ne una pica (ja sabeu, els pals que hi ha als gimnasos) per a fer els 5-10 minuts de relaxació. I l'explicació que ell dóna és aquesta (amb la seva gràcia, que és per veure'l i escoltar-lo)."Us vaig a ensenyar com donar-vos un massatge segons el Shiatsu. Agafeu una pica, que són aquests pals que teniu al fons. Doncs bé, us estireu i col·loqueu la pica per sota del vostre costat esquerre que, segons el Shiatsu, és el costat vital perquè és el costat on és el cor. Us el col·loqueu desde les cervicals, mirant que passi per les parts toves del cos, entre els omòplats i baixant fins al cul. Al principi notareu una pressió, segons lo fotut (sic) que estigueu. És com si et fessin un massatge de Shiatsu, però t'ho fas tu mateix. El pal substitueix les mans del massatgista, mentre va pressionant els punts d'energia que s'han bloquejat. Anirem respirant, sent conscients de la nostra respiració per ajudar a relaxar-nos...Ara doblegueu la cama per la qual passa el pal per fer més pressió...Molt lentament, canvieu el pal de costat. Si noteu que l'omòplat del costat pel qual passava l'escombra està com més pla, és que el massatge us ha servit, sinó, és que encara esteu malament...Feu lo mateix en l'altre costat i si al final noteu els dos omòplats igual, és que heu aconseguit relaxar-vos. I si ho voleu fer a casa, podeu agafar el pal de l'escombra o del motxo[rialles], sí, sí, i quan entri algú i us pregunti estranyats que què feu li expliqueu que us esteu donant un massatge". Doncs ara ja sabeu la utilitat que se li pot donar a un simple pal d'escombra.