Il·lusions òptiques

El frare Caputxí del temps

Fa dies que veig al frare Caputxi del temps, amb la caputxa completament abaixada i la vareta que assenyala pluja,molt, molt abaix. Aquesta tarda he entès perquè.

Per què Apple és una poma?

La resposta és evident, estareu pensant, perquè Apple en anglès, vol dir poma. Doncs aprofitant que Apple ha inaugurat la seva primera botiga a Barcelona pels amants de la marca, heus aquí que he buscat el perquè d'una poma. La història de la companyia Apple, cofundada per Steve Jobs, és de tots ben coneguda, i si no aquí teniu un resum. Doncs bé, el fet de la poma és, al meu parer, encara més curiosa. En aquesta pàgina, http://www.logoblog.org/, podeu trobar l'explicació del per què dels logos de les marques més conegudes. Segons sembla, Steve Jobs i Ronald Wayne, es van inspirar en la poma que va veure caure Isaac Newton, quan seia sota un arbre. De fet, el primer logo era un dibuix del mateix, amb una frase alusiva,fins que es va anant transformat fins a la coneixem avui en dia.

Les novel·les de Tracy Chevalier

He acabat de llegir, el llibre, "Girl with a  pearl earring" (La joven de la perla) de Tracy Chevalier i que va inspirar la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Colin Firth i Scarlett Johansson. Donat que havia vist la pel·lícula abans de llegir el llibre, ha estat inevitable que la meva imaginació sempre remetès a aquella. No obstant, us el recomano, així com una altra novel·la d'aquesta autora, "La dama del unicornio" (aquesta la vaig llegir en castellà). Em va "enganxar" tant, que me la vaig llegir en dies!

Àlbum de fotografies de la NASA

La NASA acaba d'anunciar que vol compartir les seves millors fotografies de la conquesta de l'espai, penjant-les a Flickr i que puguin ser d'accès lliure. Aquesta és impresionant! Foto: Hubble finds a start eating a planet  Credit: NASA/ESA/G. Bacon. Que gaudiu d'elles.

A quantes fotos heu sortit?

Ara que les vacances estan a punt d'acabar, segurament que haureu fet fotos d'allà on heu estat, ja sigui a casa nostra o a l'altra part del món. Unes quantes fotos, moltes o potser, encara que no ho volgueu reconèixer, moltísimes. Podrien dir... milers? Amb les noves càmeres digitals, per no parlar dels mòbils, el fer fotos a tot arreu i en qualsevol ocasió, s'ha convertit en un fet força corrent. Tothom fa fotos!! I el que és millor encara, no cal que tinguem cura de si "es gasta el rodet" perquè amb les càmeres d'ara, pots anar fent fotos i més fotos, que, mentre quedi memòria a la tarjeta, tant se val haver fet 20 fotos més o menys iguals de l'Estàtua de la Llibertat o d'un capvespre a unes illes paradisíaques. I això, sense haver de gastar-se ni un euro en revelar-les, doncs es quedaren en el disc dur de l'ordinador i com a molt fareu en paper, unes quantes.

Voler captar el moment, l'instant, és quelcom que des de sempre ha volgut l'ésser humà. Primer en forma de pintura i més tard, amb l'invent de la fotografia, fotografiant per deixar constància de tot allò que passa o dels moments importants per a que no s'esborrin de la memòria. Actualment, en l'era de la imatge, els medis i l'accés a ells per part de la població, per capturar imatges, s'han multiplicat. Per a tot arreu es poden veure càmeres, mòvils, càmeres de videovigilància, televisións, ordinadors, càmeres de cinema, que poden captar la nostra imatge en temps real. Aquí ja entraria la part de tafaneria i voyerisme que és  el fet de fotografiar sense que l'altre se'n adoni. A la Tate Gallery de Londres, hi ha una exposició al respecte, fins el 3 d'octubre d'enguany.

I jo em pregunto, en quantes fotos d'altres persones hem sortit cadascú de nosaltres, sense voler-ho? Ja sabeu, quan algú fa una foto i estem al costat, al darrera, al davant, d'allò que fotografia i ens emporta a casa seva, com si fòssin un record més de les seves vacances...

Música relaxant per la nit del diumenge 7

Do you speak English?

Aquest migdia he anat a prendre una clara a la terrassa que hi ha a la plaça Lesseps. És una terrassa que sempre està oberta -no fan mai vacances- i per la seva ubicació, sempre està plena de turistes que fan una parada entre el Parc Güell i la propera destinació en les seves rutes per Barcelona.

Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!

HOME

Us deixo l'enllaç a una part del documental HOME. Imprescindible per entendre el món que ens envolta.

Amb la tensió pel terra

Desde fa uns dies que ha tornat la calor forta per aquestes latituds. Fa tanta calor, que el passat diumenge, després d'anar a la platja, m'hi vaig trobar malament, molt marejada. M'hi vaig estirar, en un banc, una estona, bebent aigua i menjant una pera i se'm va passar. Ahir, un altre cop. Tornant a casa amb una amiga per Passeig de Gràcia, se'm va començar a ennuvolar la vista i pensava que queia a terra. Ens vam haver d'asseure a prendre quelcom perquè no m'aguantava dempeus. Mentre em ventava amb el seu vano, comprat en un viatge que va fer a la Xina, reiem perquè semblava una iaieta d'aquestes tan entranyables, passant la calor a la plaça del poble.

I ara, doncs aquí estic, al llit, sense ganes de fer res i un altre cop, amb la pressió pel terra. Ja aquest matí no em trobava bé i he fet un esforç titànic per anar a la feina. Quan he sortit, creia que no podia més i he hagut d'anar a la farmàcia perquè ja no era normal i el resultat ha estat de 9-5. Ara toca continuar bebent molt aigua i aliments salats. Demà, segurament, estaré millor.

Apagueu la música, si us plau!

Que no podriem viure sense música, jo crec que hi estem tots d'acord. Que, afortunadament, la música és present en les nostres vides de manera constant, també és un fet constatable. Ara, el que ja no puc soportar més, és que a tot arreu i a totes hores, hi hagi d'haver música. El tenir la música posada o la ràdio, s'ha convertit en lo normal en qualsevol establiment que hi vagis. Els especialistes en màrqueting saben molt bé que una musiqueta de fons, ajuda a que el client consumeixi més i més depressa. I sí, és veritat que, segons quina mena de feina es faci, la música "acompanya". El que ja no puc entendre, és aquesta deria de la música a tot volum, que sembla que entris en una discoteca de lo més "petarda". Això és molt freqüent, sobretot en botigues de roba. Hi ha una a Passeig de Gràcia, que deu tenir contents als veïns, ja que se sent gairebé desde l'altra banda del carrer. Perquè, això sí, em queixo de la música estrident, de la que no et deixa ni pensar - d'això es tracta- ni està a gust. Si és que fins i tot en una petit forn m'he trobat que tenen reaggeton a tot drap!. Això és insostenible. Crec que estressa, encara més, a l'urbanita mig. Aquest estiu m'he fixat en els llocs més turístics de la ciutat i en tots tenien música a un volum tal, que mantenir una conversa era gairebé impossible. Per exemple, les famoses Golondrinas del port, realment és necessari haver de fer una passeig pel mar -amb l'oportunitat de deixar la sorollosa ciutat per moments- amb una música que desentona totalment amb el paisatge?  Recordo estar sopant amb el meu ex xicot en un restaurant mexicà, amb la música a un volum tan alt que ni ens sentiem. Quan vaig demanar, molt educadament, si la podien baixar, em van dir que no, que estava "fet així". Així?, així per a qui? Per a mi no, per suposat, ja que no he tornat mai més.

Què us sembla el meu bloc?

No, no cal que em contesteu. De fet, sigui favorable o no la resposta, continuaré escrivint. Accepto, això sí, suggeriments. Podría haver fet la pregunta d'una altra manera, amb un "Us agrada?" I això, ja ho canvia tot. Amb aquest tipus de pregunta, implícitament, estic buscant l'aprovació. En canvi si dic quelcom com "Què us sembla?" deixo oberta la possibilitat de que sigui que si o que no.

Buscar l'aprovació és quelcom que tots fem. Continuament, fem el possible per ser acceptats. Això és molt freqüent, sobretot en la infantesa. A mida que ens fem grans aprenem que, no sempre el que fem o diem serà ben vist pels altres. I no per això, se'ns deixa d'estimar o de valorar com a persona.
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!

Capvespre a Barcelona

El blau del cel, els suaus tons de l'horitzó, la remor de les onades,...conviden a deixar-se anar, a que els pensaments volin més enllà dels somnis.

Nen, no ploris!

El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).

Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.

Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.

El lloc ideal per escriure

Ahir per la tarda, en sortir de la feina, exactament a les 18.50, vaig buscar un lloc on escriure. Volia anar a un bar que feia temps havia vist, per fora, prop de Jaume I. En veure que era un bar de mojitos i caipirinhas, no em vaig quedar, doncs no trobava que fos l'ambient adient per concentrar-me. Una altra ocpió era anar a la biblioteca i com que està tancada per vacances, vaig agafar els ferrocates per tornar cap a casa. Vaig parar a Gràcia i m'hi vaig apropar al meu bar preferit. El vaig descobrir fa temps i sempre que busco un lloc tranquil i acollidor, m'hi arribo. L'ambient és tranquil, hi ha sofàs, connexió wi-fi i t'hi pots estar hores, escrivint o llegint, que ningú vindrà a dir-te res (és a dir, a fer-te fora). A tothom que he portat, l'ha encantat i ha tornat. Per no ser menys, també ells han tancat per vacances així que no em va quedar més remei que anar a la Jaume Fuster una estoneta.

Ara mateix (s'enten, quan he escrit això aquest matí) estic escrivint a la plaça Molina, en una de les terrasses que té orientada al sud, amb tot el sol del migdia donant de ple.Està buida, sobretot la part que toca el sol (la de la foto) que és on m'he assegut. A la part d'ombra hi ha quatre taules ocupades. Hi ha un ambient d'agost total. Poc trànsit i molt poca gent passant. Gairebé totes les botigues tancades. Aquesta terrassa m'agrada ja que, malgrat estar en una plaça normalment molt transitada, queda envoltada per una tanca que el protegeix del anar i venir de la gent que surt dels ferrocarrils.  

Es podria pensar que un pot escriure en qualsevol lloc. Jo no sóc així. Per una part, m'agraden els llocs acollidors, els que conviden a que les idees flueixin soles. Per l'altra, el lloc m'influeix i molt, perquè fa que escrigui en un estat emocional o un altre. No em surten les mateixes paraules en una biblioteca que m'agrada, al llit per la nit, prenent un café al matí, al migdia bebent una clara, o en el balcó de casa quan hi ha lluna plena. Suposso que en això, també sóc selectiva.

Perder pie (Hans Laguna y la Sintaxis)

Que el divertit video d'aquesta cançó de Hans Laguna y la Sintaxis, no us distregui de la lletra.
No us podeu perdre la resta de repertori.

Començar bé la setmana

Avui, tot i haver començat el dia, per haver dormit poc i malament, com el temps -rarot i grisot- ha acabat bé, igual que el sol ha lluit radiant tot el dia. M'adono que a vegades, no cal amagar si tens un dia així. Simplement, has de mostrar que el fet de no estar tan xerraire i divertida com sempre, no fa que no segueixis sent tu mateixa. I que, inclús en les converses més banals, pots dir les frases més profundes, deixant a tots estorats. Encara que ja s'hi estan acostumant.

Un parell d'horetes parlant mig en anglès, mig en castellà, sempre fan que la meva ment 'pensi' d'una altra manera. I això és bó. És molt bó. Les converses estimulants, són un balsam per la meva imaginativa ment, que no para mai. Res m'agrada més que conèixer als altres a través de les converses, de les seves paraules, dels seus gestos, de les seves mirades.
(A la foto: cartell d'una terrassa del carrer del Carme amb Dr. Dou, a Barcelona)

Barceloneta: platja urbana

Els avantatges de viure en una ciutat en la qual, en 20' des de casa t'arribes a la platja, és que, t'aixeques un diumenge, no localitzes l'amiga amb la qual havies mig quedat i decideixes anar-te'n tu sola. Amb l'imprescindible en la bossa-això és: la T-10, claus, crema solar, 4 €, kleenex, un llibre, aigua amb llimona i una peça de fruita- baixo fins a Drassanes i d'allà, caminant fins a la Barceloneta. Amb tot l'encant del barri de la Barceloneta, la Barcelona turística ha convertit la platja en un espai del més particular. Per als que no la conegueu, dir-vos que és la platja urbana, supercool, que tenim en aquesta mediterrània ciutat.
Plena de guinguetes, que pel que sé, és tipycal spanish, amb música i un ambient que pretén emular aquests chill out rotlle Eivissa, i que tant molesten quan un vol relaxar-se a la platja. Una altra característica d'aquesta platja, és el mercat en el qual, amb el pas dels anys, s'ha convertit. Recordo quan anava, fa molts anys i hi havia qui t'oferia aigua, coca-cola i patates, a tot estirar. Ara, no falta de gairebé res. Els famosos lateros amb el seu tonillo "Coca-cola, cervesa, aigua, Fanta, beer," els que t'ofereixen ataviaments (he de reconèixer que fa anys en li vaig comprar un molt mono a una gitana), els que et volen fer un tatuatge (d'hena, això sí. No vagi a ser que la canícula et faci perdre el cap i després et penedeixis), les que et volen fer unes trenetes, les massatgistes xineses que per, crec 5-10 €, li donen un viatge a la teva esquena i cames. Dubto que cap no tingui el títol homologat i si teniu una cosa seriosa, us recomano buscar un fisioterapeuta titulat. Així que, si aneu a aquesta platja a la recerca de pau i relaxació, haureu de fer un esforç i abstreure-us amb el so de les ones del mar. Ah! i per si de cas, no deixeu les vostres pertinences sense vigilància. Per desgràcia, una ciutat tan turística com aquesta també fa que molts tornin a casa, amb un mal record.
Però be, no tot serà negatiu. El contacte amb el mar, la brisa marina, la sorra, els vaixells en l'horitzó, el blau del cel, tot convida al relax...i a tan sols unes parades del metro!

Principi i final del laberint

El passat diumenge vaig anar a l'exposició que hi ha en el CCCB, sobre els laberints. La expo no defrauda, com moltes de les que fa aquest centre (això sí, molt de la Barcelona cool que exportem) i fa un recorregut dels laberints al llarg de la història, desde el mite del Minotauro, fins a les creacions laberíntiques actuals, passant per les que es poden trobar en la Catedral d'Amiens, de Chartres i de Reims, totes elles a França. S'expossa la fascinació que desde sempre ha exercit el laberint en l'ésser humà i com l'aparent caos remet, en realitat, a un ordre. L'origen i final, és el mateix i un només s'ha de deixar guiar per la intuició, encara que supossi haver de retrocedir més d'un cop, per tal de poder arribar al final.

Camí de Santiago: missió impossible?

Aprofitant que és Santiago Apòstol- i des d'aquí felicito a tots els Santiagos, Jaimes, Jaumes i Yagos- comptar-vos que des de fa més d'un lustre que vull fer el Camí. Es diu aviat. Per una cosa o per una altra, al final aquí estic. Escrivint això en comptes d'estar allà o ja haver arribat, exhausta i feliç d'haver aconseguit una (de tantes) metes en la meva vida. Per allò de voler fer-ho amb els meus amics, sempre hi ha hagut una cosa per la qual s'ha anat postposant. I una, que per a segons quines coses té una gran capacitat d'espera, doncs he estat esperant. Aquest any, en ser Año Xacobeo, havia decidit fer-ho sí o sí. Amb amics o sense ells. Encara que considero que sempre és millor fer les coses en bona companyia, un tipus de camí així, en tots els sentits, també és recomanable fer-ho sol. Així que, donades les circumstàncies, estava decidida a fer-ho by myself, sabent que aquest any, no estaria precisament sola al camí. Almenys, no d'una manera física. Doncs bé, estant ja mentalitzada, havent escollit ja la ruta, havent-me obsequiat una bona amiga amb una guia molt completa (mil gràcies Mercè!), estant tot gairebé a punt...trobo feina. I no només això, sinó que per tot l'estiu, que era quan volia dur a terme el meu camí. Així que, benvinguda sigui la feina i fins una altra ocasió Camino...Em consola que al desembre de l'any passat vaig fer una escapada amb el meu germà i la seva xicota, d'un dia, per saber què se sent en arribar i besar el Santo (malgrat que el nostre viatge va ser més cómode).Com va ser el dia 30, vam poder veure com preparaven tot a la Catedral, per a l'entrada de l'any Xacobeo. Ens vam deleitar amb la seva gastronomia, els passeigs pels carrerons del barri vell i aquesta manera particular de ser dels gallecs. Així doncs, hauré de conformar-me amb fer el Camí en una altra ocasió o seguir les "estrelles" que guien els pelegrins i que poden trobar-se per la plaça Lesseps. Ah, i si voleu riure una mica, aquesta pel•lícula "Al final del Camino", que tracta de com, moltes vegades, les relacions també són un camí més en les nostres vides.

Please let me get what I want (The Smiths)

Fa uns dies vaig escoltar per la ràdio aquesta cançó de The Smiths, banda britànica ja mítica, i em ve de gust penjarla.


Bé, molt de video no n'hi ha, encara que la cançó és igualment molt bona!

Els vasos comunicants: raó i emoció

El resultat de tot això- tot i que pot semblar que m’ha vingut de sobte, fruit de la inspiració divina o d’un moment de paranoia- s’ha estat gestant durant un llarg període de temps. De manera inconscient, això sí. Deixant que les paraules, les sensacions, les emocions, hagin anant entreteixint un món accessible i comprensible pel que representa.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.

Holanda 0-Espanya 1 i la passió espanyola...

Per si algun de vosaltres no va veure l'entrevista de Sara Carbonero al porter Iker Casillas, després de la histórica victoria d'Espanya en el Mundial de Sudáfrica 2010,... us deixo el rampell de passió espanyola que aquest va tenir, fent-li un inesperat petó a la seva parella. I és que com va dir Camacho, "Pase lo que pase, esto es histórico".

Educar en la frustració

En una altra ocasió, ja vaig donar unes pinzellades sobre el tema de la frustració en els nens. És un tema al qual li dono voltes de tant en tant, sobretot quan llegeixo o escolto alguna notícia relacionada amb l'educació d'avui en dia. Psicòlegs i educadors no deixen de repetir la importància que els nens, sentin la frustració. Que s'adonin que no sempre poden aconseguir tot el que vulguin, ni en el moment que vulguin. Estic totalment d'acord en que experimentar la frustració és, no solament educatiu, sinó també necessari. Sobretot en aquesta època de la superabundància i la immediatesa, en la qual sembla que podem tenir tot al nostre abast i en qualsevol moment. Doncs bé, he observat - parlo dels nens que tinc més a prop- que en algunes ocasions, més que educar en la frustració, el que es fa és compensar-la. És a dir, que malgrat que al nen se li nega l'objecte de desig, se li cedeix un altre -material o no- de forma immediata o en el futur, perquè la frustració que senti sigui menor. Em pregunto llavors, si no hi ha aquest marge entre la frustració, amb tot el que comporta i l'aprenentatge, de què serveix dir que no?. És evident que parlo per experiència, recordant com en la meva infantesa, deixaven que em frustrés i no hi havia más.

Fases de la Lluna

Per una vegada, la Lluna Plena ha estat justificada.

Estiu

Música relaxant per la nit del diumenge 6

Reseteant

Per més que faig un reset, no hi manera. Sembla que la màquina no accepta el sistema operatiu instal·lat. Hauré de provar amb un programari lliure...

La llista de la compra

Caminant prop de casa meva, m'he trobat aquesta llista de la compra. Nomès d'ajupir-me, recollir-la i llegir-la, he pensat que era "deliciosa". Per la seva concreció, la seva capacitat de sintesi, el seu ordre de lo més important a lo menys (?)...La plasmació de les necessitats bàsiques d'una persona, en un minúscul tros de paper. Només espero que la propietària (alguna cosa em diu que és d'una dona) no l'hagi perdut abans d'anar a la compra. Si, com passa a l'hora de memoritzar un llistat de paraules, s'acostumen a quedar la primera i la darrera, estic segura que el vi i les birres, no faltaran en la seva nevera.

Si mai em vols fer un regal...

Si mai em vols fer un regal…
Que sigui una abraçada ben forta. Així em sentiré més arrelada a la vida.
Que sigui una posta del sol. Així m’adonaré de que la felicitat té molts matisos.
Que sigui un cap de setmana en una cabana de fusta. Així podré gaudir més del silenci de la Natura.
Que sigui una ploma. Així podré signar el nostre compromís.
Que sigui una passejada tota sola. Així em trobaré amb mi mateixa i tornaré nova.
Que siguin unes confidències. Així sabré com et sents i et comprendré millor.
Que sigui un bon programa, un bon llibre. Així la meva curiositat es veurà saciada
Que sigui una mirada de complicitat. Així no hauré de preguntar el que és obvi.
Que siguin unes espelmes. Així la tènue llum em farà veure-ho tot més clar.
Que sigui una explicació oportuna. Així no em capficaré innecessariament.
Que sigui un coixí (o dos). Així em reafirmaré en lo tendre que pot ser la vida.
Que sigui una trucada. Així sabré que sempre estàs quan més ho necessito.
Que sigui una imatge feta per tu només per a mi. Així sabré que has observat el món com ho faria jo.
Que sigui escoltar-me sense haver de dir res. Així sentiré que t’importa el que et dic i et poses en el meu lloc.
Que sigui un viatge sorpresa. Així comprovaré que no sempre s’ha de planificar tot.
Que sigui una manteta de sofà. Així sentiré el caliu de tornar a la meva acollidora llar.
Que sigui sortir al camp desprès d’un xàfec. Així els meus pulmons s’ompliran de vida.
Que sigui un raconet en el qual poder escriure tranquil•lament. Així sortirà lo millor de mi mateixa.
Que sigui un oli d’ametlles. Així no m’oblidaré del que és tenir la pell fina.
Que sigui una nit freda observant les estrelles. Així sabré quina és la que guia la meva vida.
Que sigui conèixer altres realitats. Així em farà ser més conscient del que puc fer pels demès.
Que sigui un despertar molt dolç. Així assaboriré la vida tal com ve.
Que sigui un joc nou que em faci pensar. Així comprovaré que hi ha moltes maneres d’aprendre.
Que sigui observar la Lluna. Així aprendré que l’amor també passa per fases.
Que sigui un bloc en blanc. Així podré començar, a escriure, la vida de nou.
Que sigui una discussió a temps. Així no me’n aniré a dormir derrotada.
Que sigui una planteta, una flor. Així tindré cura d’un trosset de Terra.
Que sigui mirar com passen els núvols. Així esbrinaré quan s’apropa la tempesta.
Que sigui ser tu mateix. Així sabré que vols compartir la vida amb mi.

C de Cordura

C de Cabdal, C de Cabòria, C de Cabreig, C de Cadira, C de Caigut, C de Càlcul, C de Calés, C de Calma, C de Cap, C de Cara, C de Carpetada, C de Carril, C de Cement, C de Cens, C de Cert, C de Cinglar, C de Ciutadania, C de Clar, C de Clau, C de Coaccionar, C de Cobrament, C de Colom, C de Comerç, C de Comptes, C de Complicat, C de Comptabilitat C de Concòrdia, C de Conduir, C de Confirmar, C de Confús, C de Congruent, C de Conservar, C de Consens, C de Consol, C de Consulta, C de Conte, C de Contestar, C de Contraordre, C de Contraproduent, C de Contrariar, C de Contuberni, C de Corroborar,C de Cost, C de Cotxes, C de Criticable, C de Cullerada, C de sentit Comú.

No em trauré la cuirassa

Quan em descuido i em trec la cuirassa, les conseqüències són devastadores. Mentrestant, rellegiré "El caballero de la armadura oxidada".

"Singulars" de Jaume Barberà

Us deixo l'entrevista que va fer ahir Jaume Barberà en el seu programa "Singulars" (Canal 33, lunes 22:55) a Mario Alonso. El doctor Alonso va fer una magnífica exposició sobre la importancia de mantenir una actitut positiva davant les dificultats.Feia temps que no veia una entrevista tan ben portada i un entrevistat que s'expressi amb aquesta qualitat professional i humana. Us animo a que veieu la resta d'entrevistes de "Singulars", que es poden recuperar en la web de TV3.

Festa del Comerç just i la Banca ètica

Aquest matí he anat a la Festa del Comerç Just i la Banca ètica que es fa cada any. Malgrat que se celebra a molts barris de Barcelona, he anat a la de Sarrià. Curiosament, coincideix amb la d'El comerç al carrer que també aprofita els primers caps de setmana de maig ja que, encara no fa gaire calor i la gent encara no ha començat l'èxode propi dels caps de setmana de juny i juliol. En ambdues es posen parades de productes diversos i d'associacions del barri, partits polítics, etc. Tot s'hi val. Si bé en la de Comerç Just, les parades eren menys de 10, encara que això sí, tenia paellada popular i un concert, els del comerç tradicional (no sé si dir capitalista, com si l'altre no ho fos...) tenien centenars de parades i el perfil del visitant, era clarament molt diferent. No obstant, això no té res a veure i es poden dur a terme accions de comerç just i solidari amb qualsevol perfil.
I què és el que es vol aconseguir amb les festa de Comerç Just?. Doncs conscienciar la gent que, almenys s'informi de què i qui hi ha darrere dels productes que comprem (el que mengem i el que vestim). De les condicions de treball dels que han produït aquests articles i quins beneficis socials hi ha a cada producció. De com repercuteix al medi ambient i a la nostra butxaca.
Perquè, a fí de comptes, tots volem viure bé, malgrat que n'hi ha molts que no arriben ni a viure dignament. Que hi ha entitats financeres que es dediquen a invertir els seus beneficis a favor de projectes socials, tenint la solidaritat com a raó de ser, com FETS que es dedica a promoure les finances ètiques i solidàries (Aquests donen una sèrie de xerrades a la Casa Orlandai, els Cafès Econòmics).
I ja que parlem de consumir, consumim amb sentit i sensibilitat. Mireu l'etiqueta de la roba que porteu?. Està feta, majoritàriament, a Xina, Marroc, Mèxic o Bangladesh?.Os heu parat a pensar en les condicions dels treballadors de la indústria téxtil en aquests països?. Segurament, us sonaran les maquilas d'Amèrica Central i Àsia. La ferotge indústria téxtil, de la qual tots som partícips en major o menor mesura, beneficia a uns quants i empobreix, encara més, a molts milers, que no tenen cap altra opció, expulsats de l'agricultura, que acollir-se a aquest mode de subsistència.
No sé si heu sentit a parlar de la campanya duta a terme per Setem, Ropa limpia, per la qual volen conscienciar al consumidor sobre les condicions de treball que hi ha al sector téxtil, consumit majoritàriament pels països desenvolupats. Us recomano que us llegiu algunes de les publicacions sobre els acords amb marques molt conegudes. El reportatge, China Blue, rodat en una fàbrica téxtil de la Xina, tracta de tot això.
Informació, conscienciació i...ACTUACIÓN!. I ara ve la pregunta del milió, què podem fer nosaltres?. No crec que tinguem la clau de la solució, si bé, si tots posem el nostre granet de sorra, podem aconseguir grans canvis. Aconseguir que canviem la nostra manera de consumir, porta temps i educació, sobretot això últim. Però hi ha alguna cosa més que, sobretot en temps de vaques flaques, es fa més patent, la qüestió econòmica. Compareu el preu, posem per cas, d'una samarreta normal i corrent d'una gran cadena i d'una botiga de comerç just. Evidentment, la segona és més cara. I és així perquè se li paga un preu just al treballador. Però, com no resistir-se a anar a la moda i a tan baix preu en aquesta societat consumista en la qual cada setmana s'hi poden trobar novetats a les botigues?. Ahir ho comentava amb una amiga i, malgrat que ella treballa al sector de ls ONG's ( i a la qual des d'aquí li desitjo un feliç viatge de feina a Namíbia) em deia que, ara mateix, la seva economia no li permet consumir productes de comerç just. Que tant de bo pogués ajudar més, malgrat que ja ajuda d'una altra manera.
Jo crec que s'ha de realitzar un canvi de paradigma en el qual hi hagi una altra sèrie de valors darrere i, en conseqüència un canvi en els hàbits de consum. Espero i confio, que no sigui només una quimera, una festa anual per rentar les nostres consciències.
Perquè, ja que consumim, fem-ho bé.

Canvi d'armari precipitat

Ara que ja havia rentat tota la roba d'hivern: jerseis, bufandes, guants, el meu inseparable barret verd amb una floreta de ganxet, etc. Amb tota la feinada que comporta rentar llana (per sort la rentadora ja té el programa "llana") i haver de posar-les a assecar en horitzontal...Ara va, i torna el fred!.Espero que sigui per poc temps, però.Per sort, m'havia deixat l'abric per portar a la tintoreria a l'últim moment.

Great Expectations

Traduïda com a "Grans esperances", un clàssic de Charles Dickens. Em pregunto si hi ha cap diferència entre "Expectativa" i "Esperança". No, no hi ha res més per llegir, però si em voleu donar una resposta, benvinguda sigui.

Les subtileses del canvi

Dia rere dia,veig la paret plena de fulles que tinc a, afortunadament, un centenar de metres, davant de casa.
Ja que tinc la sort que dóna al balcó de la meva habitació, puc anar observant els canvis de color de les fulles que s’enreden per la immensa paret. D’un verd lluminós ara, enlluernadores a l’estiu, d’ocres daurats i vermells a la tardor, gairebé inexistent a l’hivern. Ara està frondosa, exultant de bellesa i de Natura en estat pur.
La llum al llarg de dia, li dóna un aspecte diferent, minut rere minut, tot i que un l’ha de conèixer per captar aquestes subtileses. No s’ha de pensar que desapareix perquè es faci fosc o l’ombra la deixi mig amagada.
Les contemplo mentre sec a escriure, a llegir, a pensar, a esmorzar al balcó o simplement a deixar volar els pensaments. Potser algun cop se m’escapa una llàgrima, donant-me una visió desenfocada i calidoscòpica d’ella, de la vida mateixa.
Em dic a mi mateixa que sóc com aquestes fulles que van canviant. Que mai són les mateixes. Que gaudeixen i pateixen vivint a l’exterior, responent a la falta de llum o l’excessiva calor, la manca d’aigua o els xàfecs que de tant en tant ens regala el cel. Que segueixen allà, agraint la vida, el tenir un mur pel qual enfilar-se i continuar vivint. Que malgrat no les vegi sempre, allà estan. Esperant que arribi el moment precís i exacte en el qual tornar a obrir-se en tot el seu esplendor i tenyint de verd, d’esperança, enmig de les teulades vermelles.
Éssers vius que també s’emocionen quan hi ha lluna plena. Com jo mateixa.

Aquí falta una "h"

A veure si sabeu on. És el que té el bilingüisme.El català correcte, passa-ho!

No, és que el telèfon no te’l donaré*

*o la importància del context.
Camino per Gran de Gràcia, de tornada cap a casa. De lluny veig un noi que sembla buscar quelcom. Passo pel seu costat i em pregunta.
-Perdona, saps d’algun lloc on hi hagi connexió a internet, un cibercafé?
-Sí, a la Biblioteca Jaume Fuster en tenen i si tens el carnet de les biblioteques hi pots accedir-hi gratis – Remarco això últim perquè noto que és argentí i que potser està de pas per Barcelona.
-Sí, ja la conec però sempre està plena de gent...Buscava algun altre lloc, com un cibercafé. Es que visc a X i treballo a Z i he baixat per aquí i volia, res, només comprovar el correu. També he viscut a M i a N, per la zona de P, coneixes P? Sí, potser és molt turístic, però la platja és molt bonica...T’he vist i m’he dit, aquesta noia té pinta d’intel•lectual, segur que sap d’algun lloc.tú no ets d'aquí oi? – em respon amb la verborrea que caracteritza als argentins.
Intentant processar tot aquest allau d’informació, li dic.

Bé, m'agrada tant la muntanya com el mar...Sí, sóc d'aquí de tota la vida. No se'm nota l'accent català? Doncs per la zona del carrer Verdi segur que en trobes algun lloc-Li responc, pensant que què vol dir això de "pinta d'intel·lectual"?
-Es que no volia anar tan lluny, em volia quedar per la zona.
Acostumada a les caminades i a que les distàncies siguin relatives, li responc.
-Caminant és un moment... – mostrant indicis de posar-me jo mateixa a fer-ho i donar per finalitzada la conversa.
-Jo sabia que hi havia algun aquí a prop i ara no el trobo – insisteix.
-Doncs jo no en conec cap per aquí, només la biblioteca.
-Però ets una intel•lectual, oi? Mira, jo sempre pregunto si has provat el mate, l’has provat?
-Sí –Responc mentre penso que m’intenta seduir.
-Ah sí? I on?
-A Argentina – encara que em dic a mi mateixa que també l’he provat aquí, intentant saber si no era millor haver-li dit que no.
-Has estat a Argentina?. A Buenos Aires?
-Sí i a V? –Ai, ara ja he liat la troca, perquè no tinc ganes d’explicar-li tota la meva vida.
-Què bo! et va agradar? i per què vas anar?. –Em pregunta entusiasmat.
-Pel casament d’una amiga.
-Jo sóc de V, d’un poble prop de V. Mira, què fas aquesta tarda?
-Doncs aquesta tarda ja he quedat –li responc. Fet que és veritat.
-Els caps de setmana acostumo a anar al parc Y a fer footing,..durant la setmana no, però els caps de setmana tinc més temps...
-Ah, doncs ja ens veurem algun cop – li responc amb la cara de poker que tan bé sé posar en determinades circumstàncies i intentant que entengui la indirecta.
Llavors veig que va a treure el mòbil de la motxilla i em diu.
-Dóna’m el mòbil i et faig una perduda!.
I ara si que jo, intentant fer ús de l’assertivitat, li dic.
- No, és que el telèfon no te’l donaré…
I ell amb un somriure una mica decebut i guardant el mòbil.
-Aaah!, vale!...
I tots dos marxem en direccions oposades.
(Història basada en fets reals).

El rerefons de Sant Jordi

El que normalment no es veu de la Didada de Sant Jordi, aquells petits detalls i el rerefons de les paradetes. Teniu més fotos en l'àlbum de Picasa.Imatges de Sant Jordi en la botiga Reixach, de "Els Jardinets".
L'AMOR és imprescindible en un dia com aquest (bé, i cada dia).
Cartells per si algun despistat es deixava lo 1r (o 2n, segons es miri) més important d'aquesta Diada. Fixeu-vos com canvia l'enunciat una mica més avall, cap a les vuit.
Per a recuperar forces en un dia esgotador pels venedors de roses i de llibres.
Una original manera de captar potencials compradors de roses. Més tard, m'han explicat que el reclam no els ha servit de gaire i ni tan sols havien recuperat la inversió...Ara, simpatia i ganes no els ha faltat.
L'equip imprescindible de tota paradeta de roses: guants i tenalles de jardiner, aigua i un cafetò.

Diversos moviments escoltes tenien paradeta. Aquesta tan ben ambientada, era del Lluïsos de Gràcia.

No m'imagino un Sant Jordi sense aquesta imatge. Lo dels llibres electrònics, ho veig encara molt lluny.

Així queda tota la parafernalia necessària per tenir-ho tot a punt i oferir la rosa més formosa.

La versió de les 8 del vespre del cartell anterior. Si més no, té raó i si no fos per l'amor, no estariem aquí, ni celebrant aquest dia tan bonic...

Aquesta imatge m'intriga...No sé si és un homenatge al nen de la font de la granota o que a alguna princesa no l'ha agradat la rosa?.

Versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi

Us deixo com a regal de Sant Jordi aquesta versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi i el drac, publicat al llibre "Tradicions Religioses de Catalunya, recollides per Anna de Valldaura i explicades de bell nou" amb el nom de "Sant Jordi i el drac dels tres elements".

"Centúries i més centúries enrera, va presentar-se a les terres catalanes, un drac espaordidor, que podia moure's en els tres elements, car volava, nedava i caminava. Tenia cap de brau, amb orelles teses i punxagudes: l'espinada cantelluda, sota l'escata, i afinant-se com una cua de serpent; es valia de sis potes de llangardaix amb unes ungles molt esmolades; guaitava amb ulls roents, que llençaven flames a voluntat, i com a complement de la seva embasardidora figura, portava dues alasses de ratpenat, que en volar esqueixaven els avets i les alzines de les boscúries i feien pols coscolls i brucs per rabassuts que fossin. Va encauar-se a una vella ciutat, d'on fugiren, esporuguits, tots els veïns, perquè si n'arreplegava algun, poc en restava del dissortat altre cosa que un munt d'ossos mal rostats.
Aleshores, molts cavallers ben armats tractaren d'occir la terrible cuca-fera i per bé que tots eren valents i donaven prova de destresa, el drac acabava amb ells, de manera que ja ningú no gosava de viure a la comarca. Per tal d'amansir la bèstia dels tres elements, acordaren oferir-li cada dia una persona per al seu dinar, triant-la a sort, fins entre la família reial. El drac semblava conformat amb l'àpat segur i no feia altres destroces.

Però, heus ací, que li tocar el torn a la filla del rei d'ésser destinada a menja del drac. Era una princesa bonica com un sol i que va acceptar el propi sacrifici, sense fer escarafalls, per bé que molts joves que la pretenien, anunciaven d'anar a matar el drac.

La donzella, vestida de blanc i els cabells estesos, com si fos un àngel, s'acomiadà, sense vacil•lacions, dels pares, de la gent de la cort, del poble i se'n anà cap al bosc, encaminant-se a la cova del drac. Bell i flairós era el bosc, més la donzella no feia altre que encomanar-se a Déu, tenint per ben arribada la seva darrera hora. Tot desgranant un Pare-Nostre, va sobtar-se de veure, de cop i volta, davant seu, un jove cavaller, armat de cap a peus, i cavalcant un destrer blanc com una tofa de neu. Va témer per ell, car si el drac sortia, l'esmicolaria i així li ho advertí:

- Cavaller, bon cavaller, que tant refiat aneu per aquestes boscúries, sabeu que hi viu una fera que es menja a tothom?
- Prou que ho sé, donzella, i per això he vingut, per a lliurar-vos de perill, en premi a que sou tan virtuosa com bonica.
La princesa pregà al cavaller que no s'exposés per ella a una mort segura, més el cavaller, ros i fi, i amb cara d'àngel, no tenia por dels dracs, per dracs que fossin.

- Sou d'aquestes terres, cavaller?
- Perquè m'ho pregunteu?
- Per afegir el vostre nom a la llista dels prohoms catalans heroics, que servo en ma memòria.
- Doncs... no só català, donzella.
- Si que em dol! I com vos dieu?
- Jordi.
- Jordi! Jordi! -repetí la donzella, per tal de recordar bé el nom. En aquell punt, un esbufec del drac, que semblava una rufacada del torb tramuntanat, estemordí a la princesa, mentre el jove cavaller envestia a brida batuda la fera, que l'esperava amb la bocabadada i les ales esteses. El cavaller no s'acovardí, sinó que saltà del corcer damunt l'escata de la cuca, ferintla de tots cantons amb la seva llança. La lluita fou llarga. El drac bramolava, treia foc pels ulls, aixecava nuvolades de pols esbategant les ales, més el cavaller, amatent, pogué a la fi, ferir-lo sota de l'ala esquerra, on tenia el cor.

La princesa que mentre lluitava el cavaller, havia estat pregant, genolls en terra, va apropar-se al vencedor.

- Què us donaria jo per paga del vostre esforç?
- La cinta que volta la vostra cintura.

La donzella li ho atorgà, i el cavaller, amb aquella cinta fermà pel coll el drac; després, oferí l'altre cap a la princesa, tot dient-li:

- Preneu aquest lligam i torneu als braços del vostre pare. El drac està vençut i us seguirà com una ovella. I quan sigau en vila, tranquilitzeu a la gent, que ja està lliure de l'assot, per la voluntat de Déu.
I dit això desaparegué. La princesa, encara temorega, tivà la cinta i el drac la seguí fins al palau, on el rei i els nobles sortiren a l'encontre de la filla que havia empresonat al drac. La donzella s'apressà a dir que tot havia estat obra del cavaller Sant Jordi, per manament del Senyor. I es van fer grans festes i lluminàries, i encara avui, al vell palau de la Diputació catalana, hi ha un tapís que reprodueix l'escena i que és ensenyat al públic el dia de Sant Jordi, que és el dia de les roses".

Anna de Valldaura

Roses solidàries per Sant Jordi

Donat que demà, diada de Sant Jordi, es vendran milions de roses, segons estimacions 6 milions, us proposo que d'entre elles, siguin aquestes roses solidàries. Els beneficis van a l'Associació d'Amics de la Gent Gran . Les podeu trobar en diversos llocs de Barcelona, com el Liceu, l'Abacus, etc, per 3 €. Animeu-vos!. I recordeu que com deia Antoine de Saint-Exupéry "La fragància de la rosa queda en la mà del qui la regala".

Ja he fet tres anys!

Els tres Porquets, els tres Reis Mags, els tres colors primaris, la trilogia de “El Señor de los Anillos”, la Santíssima Trinitat, les tres Bessones, les tres cabretes (i el llop), les tres idees de la Revolució Francesa, els tres punts de suport per l’equilibri,...els tres anys de bloc!
Moltes gràcies a tots! Us convido a que deixeu els vostres comentaris.

Matinar en cap de setmana

Voldria fer un petit suggeriment als directors de les cadenes de ràdio d'aquest país. Anem a veure. Normalment em desperto amb la ràdio. Tot i que m'agrada aprofitar el dia durant els caps de setmana, avui, m'he llevat a les 6:45 i no sabeu quin despertar... Sardanes!.Sí, sí, sardanes de bon matí!.No es que tingui res en contra, però ja posats, millor en directe i si és en un poble, millor.He fet zapping per altres cadenes, però les opcions no han estat gaire millors. En una "Salimos de caza y de pesca", en d'altres, ja començaven els programes de cuina de diumenge al matí. Seria possible tenir una programació més variada a aquestes hores?.En fi...

Què porteu a la motxilla?

Noteu un pes a la vostra esquena? Com és? És una càrrega feixuga, la porteu amb resignació o bé sou feliços amb ella? Amb aquestes preguntes no m’estic referint a la motxilla que porteu quan aneu d’excursió, d’acampada , per anar al gimnàs, a la feina, la facultat, etc. Més aviat, a aquest pes que portem tots a sobre i que molts cops no ens parem a pensar si realment hem de carregar amb ell o no. La feina, la família, els amics, les exigències de la vida diària,...Anem afegint i afegint; responsabilitats imposades per tercers, els hauria de, les pors, els compromisos, la pressió social, el consumisme, la manca de temps per a un mateix, les presses del dia a dia, la incomunicació,etc. Pensem que podem amb tot i que es pot anar omplint aquesta motxilla de la vida, que hem de portar en el nostre camí cap a la plena realització . Però, què hi ha de cert en tot el que hem anat col·locant? Quantes coses d’aquestes no són sinó imposades des de fora? Fruit de convencionalismes socials, del que s’ha de fer. Són totes realment necessàries? Quines hem pogut escollir? A quines estem disposats a renunciar?
I si ens plantegem tot el que hi ha dintre? I si provem de canviar la càrrega? De treure tot allò que no ens deixa caminar amb més lleugeresa? Que ens arrossega pel camí i ens impedeix assolir les fites que volem? I si aixequem el vol lleugers d'equiptage?

Música relaxant per la nit del diumenge 5