 |
| EL Petó, Gustav Klimt (detall) |
Entre els molts temes que he deixat en el calaix aquest hivern, el tema de la vida com un puzle ha estat un d’ells. Ja vaig fer una metàfora entre trobar la persona que encaixi en les nostres vides, com encaixen les peces d’un puzle. Haig de dir que ja des de petita ha estat un dels meus jocs favorits i que encara ara, és un dels meus hobbies. El més gran que he fet ha estat un de 2000 peces (ja emmarcat i el preferit de tots el que poden contemplar aquesta imatge, en el capçal del meu llit). Ara mateix estic acabant El petó de Gustav Klimt, si bé El abrazo també m’inspira molta tendresa. Sempre compro puzzles d’obres d’art o paisatges que m’inspiren i que acostumen a ser bonics. I en aquest sentit, sóc tan exigent que no puc fer-ne cap si no m’agrada el que estic veient mentre va agafant forma.
Quan en veuen molt concentrada amb una peça a la ma intentat esbrinar on va, em diuen que ells no sabrien ni per on començar i que com els puc fer tan ràpidament. Sense ser conscient, he estat elaborant una mena de paral•lelisme entre el fet de fer puzles i com afrontar els problemes de la vida. Dic problemes tot i que també podria dir, les crisis, les preocupacions, la complexitat de la vida, ja que en el fons, no és sinó la suma de diferents parts. Com ho és un puzle en el que cada peça compte per a que es vegi complert i la correcta disposició d’elles, es el més important.
Primer em faig una composició del que és el puzle i de les diferents parts que el composen, veient-lo separadament i alhora, el tot. Després, separo les peces per colors i les que conformen el marc del puzle. Segons els colors que hi hagi, torno a fer una separació a mida que vaig fent el puzle, per matisos d’un mateix color (una part bastant important en el meu parer). Un cop feta aquesta separació, començo per la part del dibuix que em sembla més definida, fins a les més complicades. Segons com sigui de gran o de complicada la imatge, vaig fent parts separadament, que després encaixo.
No acostumo a mirar el dibuix, si és que no dubto molt, així que em deixo guiar pels matissos de co lor i per on intueixo que ha d’anar la peça. Quan ja el tinc avançat, em fixo en la forma de les que ja tinc posades i busco entre les que queden per col•locar, la que pot encaixar. Si en algun momentem quedo encallada en alguna peça, opto per girar el puzle i veure-ho d’es d’una altra perspectiva. És quelcom que he aprés a fer amb el temps i el resultat és que els acabo molt abans del que ho feia quan només m’entestava durant dies i dies a aquella part del puzle, sempre veient-lo des de una mateixa perspectiva.
Un fet curiós és quan una peça sembla que encaixa perfectament i no és fins que tinc el puzle molt avançat que m’adono que en realitat, va en altra part. La delimitació del marc no només no m’és necessària per tal de fer el contingut, sinó que sempre ha estat l’última part que he fet.
Afortunadament o no, els problemes de la vida són molt més rics i complexos que uns quants trossets de cartró disposats graciosament. Tot i que, en ambdós casos, és per a obtenir quelcom maco!
Quan en veuen molt concentrada amb una peça a la ma intentat esbrinar on va, em diuen que ells no sabrien ni per on començar i que com els puc fer tan ràpidament. Sense ser conscient, he estat elaborant una mena de paral•lelisme entre el fet de fer puzles i com afrontar els problemes de la vida. Dic problemes tot i que també podria dir, les crisis, les preocupacions, la complexitat de la vida, ja que en el fons, no és sinó la suma de diferents parts. Com ho és un puzle en el que cada peça compte per a que es vegi complert i la correcta disposició d’elles, es el més important.
Primer em faig una composició del que és el puzle i de les diferents parts que el composen, veient-lo separadament i alhora, el tot. Després, separo les peces per colors i les que conformen el marc del puzle. Segons els colors que hi hagi, torno a fer una separació a mida que vaig fent el puzle, per matisos d’un mateix color (una part bastant important en el meu parer). Un cop feta aquesta separació, començo per la part del dibuix que em sembla més definida, fins a les més complicades. Segons com sigui de gran o de complicada la imatge, vaig fent parts separadament, que després encaixo.
No acostumo a mirar el dibuix, si és que no dubto molt, així que em deixo guiar pels matissos de co lor i per on intueixo que ha d’anar la peça. Quan ja el tinc avançat, em fixo en la forma de les que ja tinc posades i busco entre les que queden per col•locar, la que pot encaixar. Si en algun momentem quedo encallada en alguna peça, opto per girar el puzle i veure-ho d’es d’una altra perspectiva. És quelcom que he aprés a fer amb el temps i el resultat és que els acabo molt abans del que ho feia quan només m’entestava durant dies i dies a aquella part del puzle, sempre veient-lo des de una mateixa perspectiva.
Un fet curiós és quan una peça sembla que encaixa perfectament i no és fins que tinc el puzle molt avançat que m’adono que en realitat, va en altra part. La delimitació del marc no només no m’és necessària per tal de fer el contingut, sinó que sempre ha estat l’última part que he fet.
Afortunadament o no, els problemes de la vida són molt més rics i complexos que uns quants trossets de cartró disposats graciosament. Tot i que, en ambdós casos, és per a obtenir quelcom maco!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!