Somiar i veure passar

Llegeixo el sobre del sucre del cafè 'amb filosofia' i diu així: 'Un cafè curt o llarg sense mirar el rellotge. Reciclar idees. Mirar cap a dins. Cap enfora. Estalviar energies, somiar..." i em dic que em va com anell al dit. Efectivament, m'estic prenent un cafè curt, sense mirar el rellotge i mirant cap a dintre. I deixo que el sol em faci estalviar energia. I quan miro cap enfora, aixeco la vista, passen els Mishima i me'ls quedo mirant i penso que, quina casualitat!, precisament aquesta nit m'han fet somiar. Que les darreres paraules que vaig escoltar abans d'endinsar-me en els meus somnis van ser "...tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a beure, tornaràs a viure..."

Frases per reflexionar 26

Només podem respectar als altres quan ens respectem a nosaltres mateixos. Només podem donar, quan ens donem a nosaltres mateixos. Només podem estimar quan ens estimem a nosaltres mateixos

Abraham Maslow

Compartir, qüestió de confiança?

Les meves nebodes estan contínuament recordant-se les unes a les altres allò de 'no comparteixes'. Precisament ahir, que vaig estar amb elles, vaig observar més detingudament aquest fet. La petita volia que la mitjana compartís però aquella al seu torn, no podia fer-ho amb la gran. Això em va fer reflexionar sobre la necessitat de compartir, del desig que tots tenim de fer-ho. Però no només les coses materials, que al capdavall és veritat que és una mica més infantil, sinó allò que ens remou per dins, el que no es veu. Compartir és una necessitat que tots tenim, si bé no tothom la té amb la mateixa intensitat, ni comparteix el mateix amb tothom. Compartir és el que ens guardem per nosaltres. Els nostres pensaments, emocions, desitjos, il·lusions, somnis, aquella ferida que ens ha deixat empremta, la nostra visió de la vida, el que esperem d'ella. En això torno a ser 'sibarita', fet que m'ha criticat ... Segurament perquè no totes les persones que tinc al meu voltant, m' inspiren la mateixa confiança. I perquè, és veritat, m'acostumo a quedar el que de veritat m'importa per a qui jo considero que realment es mereix aquesta part de mi. Per molt pedant que pugui sonar, és així. Tanmateix, també s'elogia aquesta mateixa capacitat, que té una contrapartida: Es confia més en mi. I és que la confiança, per compartir alguna cosa més que una nit de rialles i copes, és fonamental si un vol construir alguna cosa sòlida en la seva vida.

Et comprenc!

A vegades les paraules dels altres ens poden suposar una injecció d'energia, d'optimisme i de comprensió. Simplement en sentir-les, ja ens reconforten. I d'altres, en canvi, ens poden desanimar...
Així que sempre és d'agrair sentir allò de "Et comprenc perfectament!"
(gràcies Gemma!)

L'honrat gremi del robatori

Me'n assabento que una banda de lladres, disfressats de policies, van robar del aeroport de Brussel·les diamants valorats en milions de dòlars. Això em recorda una pel·lícula que vaig veure fa poc, "El honrado gremio del robo" protagonitzada per Peter Sellers, en la que policies disfressats, roben a altra banda de lladres. Poden ser uns lladres honrats?

Sou maximitzadors o satisfactors?

Us considereu maximitzadors o per contra sou del grup dels satisfactors? Alguna vegada us heu penedit de no haver triat aquella altra opció? Us turmenta pensar on va quedar aquella oportunitat perduda? Us passeu el temps comparant? El psicòleg Barry Schwartz ha recollit en el seu llibre "Per què més és menys" Ed Taurus, no només com ens costa triar en la societat de la superabundància, sinó com podem aprendre a reduir l'estrès i l'ansietat en la presa de decisions , així com gestionar-la d'una manera més eficient. I és que, segur que en algun moment haureu experimentat una mica d'angoixa davant la mar de possibilitats, i per tant d'eleccions, que se'ns presenta en el dia a dia. En qüestions diàries i en qüestions vitals, com l'elecció d'una feina, de parella, de casa. I que mentre hi ha persones que busquen maximitzar els seus resultats, altres simplement aspiren a "lo bo" i a llò que els satisfaci prou.
Aquí podeu veure el vídeo del programa Redes.

És aquesta una mirada d'amor?

Què veieu en aquest quadre? Una obra del pintor modernista català Santiago Rusiñol, una estampa de la burgesia catalana de principis de segle XIX, una dona tocant el piano i un home dret al seu costat... No veieu alguna cosa més? No, no em refereixo als detalls de l'escena, si no al que es deixa entreveure, a la subtilesa del moment, a la màgia que hi ha... a la mirada d'ell. La seva embadalida mirada, és per la romança que toca la dona? o és la mirada d'un enamorat? Hi ha potser un altre motiu pel qual tingui aquesta misteriosa mirada? Això és el que discutíem unes amigues i jo en visitar el MNAC i aturar-nos davant d'aquesta obra. I és que cada espectador posa en la realitat que observa, una mirada diferent.

On és el sol que m'il·lumina?

Aaai! Com trobo a faltar la calidesa del sol, la seva escalfor, sentir que m'il·lumina amb cadascun dels seus raigs, com si em somrigués,...
I encara que segui una estoneta al sol, doncs no, no és el mateix....

Ordre-caos

El divendres passat vaig anar a la Filmoteca a veure 'El loco del pelo rojo' sobre la vida de Vincent Van Gogh, dirigida por Vincente Minelli. És un pintor que des de sempre m'ha fascinat (per motius familiars, segurament...) i a mida que he anat coneixent més sobre la seva vida, més m'he adonat de la importància, per molts artistes, del suport de persones significatives per a ells. La bonica relació que va tenir amb el seu germà Theo- les seves cartes en són testimoni- és una bona prova d'això.
Hi ha molts moments de la pel·lícula que en van fer reflexionar especialment; la sensibilitat de l'artista, la terrible soledat que pateix, els intents del seu germà per què estigués be,...Quan Paul Gauguin visita al seu amic en el seu refugi d'Arles, l'habitació del qual va decorar amb els seus famosos gira-sols, el primer que fa és posar ordre en la caòtica casa de la provença francesa. Això deixa una mica estorat a Van Gogh i el seu amic li diu que no pot viure així. Que ell (Gauguin, magníficament interpretat per Anthony Quinn) ja té prou caos intern i que per això necessita ordre exterior. Em vaig quedar amb aquesta idea, que de fet sempre m'ha obsessionat: ordre-caos, ordre extern-ordre intern? I no, no necessàriament. Tot i que pot donar una idea de com s'organitzen les idees, no vol dir que aquestes siguin ni millor ni que la persona estigui millor. Ni molt menys....He conegut persones obsessionades amb l'ordre, que no era si no una manera de poder controlar 'quelcom', de fet, l'única cosa controlable a les seves vides. I caos que donen molt de si... Tot amb mesura, per suposat.

Esmorzar amb esperança

Diuen que l'esperança és un bon esmorzar... Necessari, diria jo, especialment en aquests temps. Llegeixo això cada matí i li dedico a tots els que, d'una manera o d'una altra, en algun àmbit de la seva vida o en un altra, la necesitan. 

Frases per reflexionar 25

People are always blaming their circumstances for what they are. I don't believe in circumstances. The people who get on in the world are the people who get up and look for the circumstances they want, and if they can't find them, make them.

G. Bernard Shaw

Somia amb mi

Ahir, mentre em dormia, em deia que m'agradaria convidar a entrar en els meus somnis. No diré "a algú", ja que em sembla un terme, vague, impersonal, fred ... 'Algú' pot ser qualsevol i jo, ja ho sabeu, no deixo que qualsevol entri en la meva vida. Molt menys en els meus somnis. Darrerament aquests són el més oposat a la meva situació actual, de manera que admeto que no tinc ganes de sortir d'ells. Si la sensació que flotes, acompanyada per una cosa que no saps explicar, ja és bona, estant somiant és sublim. Ah! el meravellós món oníric ... què seria la consciència sense ell!

Quants minuts de llum hi ha al febrer?

Segurament haureu notat que els dies tenen més hores de llum (o com m'agrada dir a mi, els dies s'allarguen, entenent 'dies' com a sinònim de temps de llum). Tot i que encara estiguem a l'hivern, de que hàgim tingut uns dies a Barcelona amb unes temperatures gairebé primaverals que no han durat gaire, es nota cada vegada més, que els dies s'allarguen. Concretament, avui el dia tindrà una durada de 10h 9'27''.

Present Continuous vs Past (im)perfect

Ho faig el millor que puc, que sé. Vaig aprenent com millorar-ho.
 
Tant de bo no m'haguessin pressionat per ser "perfecta" (quan ni tan sols ells podien)
Tant de bo m'haguessin acceptat i respectat tal i com era.