diumenge, 29 d’agost del 2010
dissabte, 28 d’agost del 2010
Do you speak English?
Aquest migdia he anat a prendre una clara a la terrassa que hi ha a la plaça Lesseps. És una terrassa que sempre està oberta -no fan mai vacances- i per la seva ubicació, sempre està plena de turistes que fan una parada entre el Parc Güell i la propera destinació en les seves rutes per Barcelona.
Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!
Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!
dijous, 26 d’agost del 2010
HOME
Us deixo l'enllaç a una part del documental HOME. Imprescindible per entendre el món que ens envolta.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Amb la tensió pel terra
Desde fa uns dies que ha tornat la calor forta per aquestes latituds. Fa tanta calor, que el passat diumenge, després d'anar a la platja, m'hi vaig trobar malament, molt marejada. M'hi vaig estirar, en un banc, una estona, bebent aigua i menjant una pera i se'm va passar. Ahir, un altre cop. Tornant a casa amb una amiga per Passeig de Gràcia, se'm va començar a ennuvolar la vista i pensava que queia a terra. Ens vam haver d'asseure a prendre quelcom perquè no m'aguantava dempeus. Mentre em ventava amb el seu vano, comprat en un viatge que va fer a la Xina, reiem perquè semblava una iaieta d'aquestes tan entranyables, passant la calor a la plaça del poble.I ara, doncs aquí estic, al llit, sense ganes de fer res i un altre cop, amb la pressió pel terra. Ja aquest matí no em trobava bé i he fet un esforç titànic per anar a la feina. Quan he sortit, creia que no podia més i he hagut d'anar a la farmàcia perquè ja no era normal i el resultat ha estat de 9-5. Ara toca continuar bebent molt aigua i aliments salats. Demà, segurament, estaré millor.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Apagueu la música, si us plau!
dissabte, 21 d’agost del 2010
Què us sembla el meu bloc?
No, no cal que em contesteu. De fet, sigui favorable o no la resposta, continuaré escrivint. Accepto, això sí, suggeriments. Podría haver fet la pregunta d'una altra manera, amb un "Us agrada?" I això, ja ho canvia tot. Amb aquest tipus de pregunta, implícitament, estic buscant l'aprovació. En canvi si dic quelcom com "Què us sembla?" deixo oberta la possibilitat de que sigui que si o que no.
Buscar l'aprovació és quelcom que tots fem. Continuament, fem el possible per ser acceptats. Això és molt freqüent, sobretot en la infantesa. A mida que ens fem grans aprenem que, no sempre el que fem o diem serà ben vist pels altres. I no per això, se'ns deixa d'estimar o de valorar com a persona.
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!
divendres, 20 d’agost del 2010
Capvespre a Barcelona
dijous, 19 d’agost del 2010
Nen, no ploris!
El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).
Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.
Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.
dijous, 12 d’agost del 2010
El lloc ideal per escriure
Ahir per la tarda, en sortir de la feina, exactament a les 18.50, vaig buscar un lloc on escriure. Volia anar a un bar que feia temps havia vist, per fora, prop de Jaume I. En veure que era un bar de mojitos i caipirinhas, no em vaig quedar, doncs no trobava que fos l'ambient adient per concentrar-me. Una altra ocpió era anar a la biblioteca i com que està tancada per vacances, vaig agafar els ferrocates per tornar cap a casa. Vaig parar a Gràcia i m'hi vaig apropar al meu bar preferit. El vaig descobrir fa temps i sempre que busco un lloc tranquil i acollidor, m'hi arribo. L'ambient és tranquil, hi ha sofàs, connexió wi-fi i t'hi pots estar hores, escrivint o llegint, que ningú vindrà a dir-te res (és a dir, a fer-te fora). A tothom que he portat, l'ha encantat i ha tornat. Per no ser menys, també ells han tancat per vacances així que no em va quedar més remei que anar a la Jaume Fuster una estoneta. Ara mateix (s'enten, quan he escrit això aquest matí) estic escrivint a la plaça Molina, en una de les terrasses que té orientada al sud, amb tot el sol del migdia donant de ple.Està buida, sobretot la part que toca el sol (la de la foto) que és on m'he assegut. A la part d'ombra hi ha quatre taules ocupades. Hi ha un ambient d'agost total. Poc trànsit i molt poca gent passant. Gairebé totes les botigues tancades. Aquesta terrassa m'agrada ja que, malgrat estar en una plaça normalment molt transitada, queda envoltada per una tanca que el protegeix del anar i venir de la gent que surt dels ferrocarrils.
Es podria pensar que un pot escriure en qualsevol lloc. Jo no sóc així. Per una part, m'agraden els llocs acollidors, els que conviden a que les idees flueixin soles. Per l'altra, el lloc m'influeix i molt, perquè fa que escrigui en un estat emocional o un altre. No em surten les mateixes paraules en una biblioteca que m'agrada, al llit per la nit, prenent un café al matí, al migdia bebent una clara, o en el balcó de casa quan hi ha lluna plena. Suposso que en això, també sóc selectiva.
dimarts, 10 d’agost del 2010
Perder pie (Hans Laguna y la Sintaxis)
Que el divertit video d'aquesta cançó de Hans Laguna y la Sintaxis, no us distregui de la lletra.
No us podeu perdre la resta de repertori.
No us podeu perdre la resta de repertori.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Començar bé la setmana
Avui, tot i haver començat el dia, per haver dormit poc i malament, com el temps -rarot i grisot- ha acabat bé, igual que el sol ha lluit radiant tot el dia. M'adono que a vegades, no cal amagar si tens un dia així. Simplement, has de mostrar que el fet de no estar tan xerraire i divertida com sempre, no fa que no segueixis sent tu mateixa. I que, inclús en les converses més banals, pots dir les frases més profundes, deixant a tots estorats. Encara que ja s'hi estan acostumant.Un parell d'horetes parlant mig en anglès, mig en castellà, sempre fan que la meva ment 'pensi' d'una altra manera. I això és bó. És molt bó. Les converses estimulants, són un balsam per la meva imaginativa ment, que no para mai. Res m'agrada més que conèixer als altres a través de les converses, de les seves paraules, dels seus gestos, de les seves mirades.
(A la foto: cartell d'una terrassa del carrer del Carme amb Dr. Dou, a Barcelona)
(A la foto: cartell d'una terrassa del carrer del Carme amb Dr. Dou, a Barcelona)
diumenge, 8 d’agost del 2010
Barceloneta: platja urbana
Els avantatges de viure en una ciutat en la qual, en 20' des de casa t'arribes a la platja, és que, t'aixeques un diumenge, no localitzes l'amiga amb la qual havies mig quedat i decideixes anar-te'n tu sola. Amb l'imprescindible en la bossa-això és: la T-10, claus, crema solar, 4 €, kleenex, un llibre, aigua amb llimona i una peça de fruita- baixo fins a Drassanes i d'allà, caminant fins a la Barceloneta. Amb tot l'encant del barri de la Barceloneta, la Barcelona turística ha convertit la platja en un espai del més particular. Per als que no la conegueu, dir-vos que és la platja urbana, supercool, que tenim en aquesta mediterrània ciutat. Plena de guinguetes, que pel que sé, és tipycal spanish, amb música i un ambient que pretén emular aquests chill out rotlle Eivissa, i que tant molesten quan un vol relaxar-se a la platja. Una altra característica d'aquesta platja, és el mercat en el qual, amb el pas dels anys, s'ha convertit. Recordo quan anava, fa molts anys i hi havia qui t'oferia aigua, coca-cola i patates, a tot estirar. Ara, no falta de gairebé res. Els famosos lateros amb el seu tonillo "Coca-cola, cervesa, aigua, Fanta, beer," els que t'ofereixen ataviaments (he de reconèixer que fa anys en li vaig comprar un molt mono a una gitana), els que et volen fer un tatuatge (d'hena, això sí. No vagi a ser que la canícula et faci perdre el cap i després et penedeixis), les que et volen fer unes trenetes, les massatgistes xineses que per, crec 5-10 €, li donen un viatge a la teva esquena i cames. Dubto que cap no tingui el títol homologat i si teniu una cosa seriosa, us recomano buscar un fisioterapeuta titulat. Així que, si aneu a aquesta platja a la recerca de pau i relaxació, haureu de fer un esforç i abstreure-us amb el so de les ones del mar. Ah! i per si de cas, no deixeu les vostres pertinences sense vigilància. Per desgràcia, una ciutat tan turística com aquesta també fa que molts tornin a casa, amb un mal record.
Però be, no tot serà negatiu. El contacte amb el mar, la brisa marina, la sorra, els vaixells en l'horitzó, el blau del cel, tot convida al relax...i a tan sols unes parades del metro!
dissabte, 7 d’agost del 2010
Principi i final del laberint
diumenge, 25 de juliol del 2010
Camí de Santiago: missió impossible?
Aprofitant que és Santiago Apòstol- i des d'aquí felicito a tots els Santiagos, Jaimes, Jaumes i Yagos- comptar-vos que des de fa més d'un lustre que vull fer el Camí. Es diu aviat. Per una cosa o per una altra, al final aquí estic. Escrivint això en comptes d'estar allà o ja haver arribat, exhausta i feliç d'haver aconseguit una (de tantes) metes en la meva vida. Per allò de voler fer-ho amb els meus amics, sempre hi ha hagut una cosa per la qual s'ha anat postposant. I una, que per a segons quines coses té una gran capacitat d'espera, doncs he estat esperant. Aquest any, en ser Año Xacobeo, havia decidit fer-ho sí o sí. Amb amics o sense ells. Encara que considero que sempre és millor fer les coses en bona companyia, un tipus de camí així, en tots els sentits, també és recomanable fer-ho sol. Així que, donades les circumstàncies, estava decidida a fer-ho by myself, sabent que aquest any, no estaria precisament sola al camí. Almenys, no d'una manera física. Doncs bé, estant ja mentalitzada, havent escollit ja la ruta, havent-me obsequiat una bona amiga amb una guia molt completa (mil gràcies Mercè!), estant tot gairebé a punt...trobo feina. I no només això, sinó que per tot l'estiu, que era quan volia dur a terme el meu camí. Així que, benvinguda sigui la feina i fins una altra ocasió Camino...Em consola que al desembre de l'any passat vaig fer una escapada amb el meu germà i la seva xicota, d'un dia, per saber què se sent en arribar i besar el Santo (malgrat que el nostre viatge va ser més cómode).Com va ser el dia 30, vam poder veure com preparaven tot a la Catedral, per a l'entrada de l'any Xacobeo. Ens vam deleitar amb la seva gastronomia, els passeigs pels carrerons del barri vell i aquesta manera particular de ser dels gallecs. Així doncs, hauré de conformar-me amb fer el Camí en una altra ocasió o seguir les "estrelles" que guien els pelegrins i que poden trobar-se per la plaça Lesseps. Ah, i si voleu riure una mica, aquesta pel•lícula "Al final del Camino", que tracta de com, moltes vegades, les relacions també són un camí més en les nostres vides.
dilluns, 19 de juliol del 2010
Please let me get what I want (The Smiths)
Fa uns dies vaig escoltar per la ràdio aquesta cançó de The Smiths, banda britànica ja mítica, i em ve de gust penjarla.
Bé, molt de video no n'hi ha, encara que la cançó és igualment molt bona!
Bé, molt de video no n'hi ha, encara que la cançó és igualment molt bona!
dissabte, 17 de juliol del 2010
Els vasos comunicants: raó i emoció
El resultat de tot això- tot i que pot semblar que m’ha vingut de sobte, fruit de la inspiració divina o d’un moment de paranoia- s’ha estat gestant durant un llarg període de temps. De manera inconscient, això sí. Deixant que les paraules, les sensacions, les emocions, hagin anant entreteixint un món accessible i comprensible pel que representa.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.
dilluns, 12 de juliol del 2010
Holanda 0-Espanya 1 i la passió espanyola...
Per si algun de vosaltres no va veure l'entrevista de Sara Carbonero al porter Iker Casillas, després de la histórica victoria d'Espanya en el Mundial de Sudáfrica 2010,... us deixo el rampell de passió espanyola que aquest va tenir, fent-li un inesperat petó a la seva parella. I és que com va dir Camacho, "Pase lo que pase, esto es histórico".
dissabte, 3 de juliol del 2010
Educar en la frustració
En una altra ocasió, ja vaig donar unes pinzellades sobre el tema de la frustració en els nens. És un tema al qual li dono voltes de tant en tant, sobretot quan llegeixo o escolto alguna notícia relacionada amb l'educació d'avui en dia. Psicòlegs i educadors no deixen de repetir la importància que els nens, sentin la frustració. Que s'adonin que no sempre poden aconseguir tot el que vulguin, ni en el moment que vulguin. Estic totalment d'acord en que experimentar la frustració és, no solament educatiu, sinó també necessari. Sobretot en aquesta època de la superabundància i la immediatesa, en la qual sembla que podem tenir tot al nostre abast i en qualsevol moment. Doncs bé, he observat - parlo dels nens que tinc més a prop- que en algunes ocasions, més que educar en la frustració, el que es fa és compensar-la. És a dir, que malgrat que al nen se li nega l'objecte de desig, se li cedeix un altre -material o no- de forma immediata o en el futur, perquè la frustració que senti sigui menor. Em pregunto llavors, si no hi ha aquest marge entre la frustració, amb tot el que comporta i l'aprenentatge, de què serveix dir que no?. És evident que parlo per experiència, recordant com en la meva infantesa, deixaven que em frustrés i no hi havia más.dissabte, 26 de juny del 2010
dimarts, 22 de juny del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



