
Així que un matí de gener vaig anar a buscar les últimes joguines que em faltaven. Mentre estava fent cua, vaig veure una periodista d’una ràdio, que anava preguntant als pares i mares de la cua, si els podia entrevistar. Em vaig fixar que primer feia una selecció segons les joguines que portaven a la cistella. A una mare li va dir que ella l’anava molt bé, però aquesta es va negar a parlar. La periodista seguia buscant algú a qui entrevistar i de sobte, em vaig trobar el seu micròfon gairebé amorrat a mi i sense demanar-me permís, em va preguntar perquè havia comprat aquell joc. No vaig tenir temps de dir-li, “Sí, hola, bon dia...”. Ella directe. Considerant que per la ràdio no et veu ningú, ja que si fos la tele m’hagués negat, no em va importar massa. I què era el que buscava la periodista?. Algú que hagués comprat un joc didàctic. Responent a la seva pregunta vaig dir-li que la compra era una decisió personal, ja que la meva neboda estava treballant la lecto-escriptura a l’escola, i vaig considerar que aquest joc l’aniria bé. Que el dia de Nadal vam jugar amb la versió d’adults i com vaig veure que l’agradava, havia decidit regalar-li. Ella insistia en que l’expliqués alguna cosa més i vaig dir-li que de petita havia jugat molt i que trobava que era un bon joc per aprendre noves paraules i que era divertit. El tall no el vaig poder sentir, així que no sé ben bé si el van passar o no.
I mira per on, l’altre dia vaig trobar aquesta entrevista al Campió Mundial de Scrabble, que ves per on, és el joc que havia comprat per la meva neboda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!