El primer dia laborable, sense haver d'anar a la feina, ja que el meu contracte va finalitzar uns dies, decideixo visitar una amiga. De camí cap a casa seva, a Gala Placídia em trobo a un vell amic, amb el que coincideixo de tant en tant, donat que treballa en aquella zona. Ens posem al dia i com en altre ocasió, el primer que em diu és que està bé, que segueix solter i que ja arribarà... i repasem als del grup amb els qui anava. Que si aquesta acaba de tenir el segon fill, que si l'altre té una nena (i me l'imagino, i segur que és super carinyòs amb la seva filla), que si tal, que si qual..."I tu, ja tens fills?...", encara no, els dos sense parella i sense fills. Amb un munt de nebots, això sí, que són la nostra alegria (m'ensenya orgullòs, unes fotos que té en el seu iPhone). Amb amics i coneguts als qui la crisi els hi està deixant sense una feina fixa. "Ja no hi ha res fixa per a tota la vida. Ens hi haurem d'acostumar..." li dic. I esperant començar l'any, esperançats de que les coses, tot i el panorama actual, poden ser positives.
Arribo a casa de la meva amiga i ens posem a conversar, després d'un temps sense veuren's. Noto que té ganes de que li escoltin i deixo que m'expliqui. Els seus somnis realitzats, els que estan per arribar, l'any que ha passat. I que vol canviar d'actitud, que la que té no li porta enlloc i que aquest any nou que ara comença, el vol fer amb un canvi en aquest sentit. Tot això endolcit amb l'encisador somriure del seu nadó, d'un any.
I me'n vaig pensant en lo diferents que poden ser les situacions de tots tres. Que si barregèssim les nostres respectives vides, potser cap de nosaltres se sentiria com se sent. I així, ens hauriem de conformar amb continuar trobant-nos, de manera casual o cercant-lo activament i continuar somiant, continuar lluitant,...seguir amb l'esperança de que quelcom millor, està per arribar.
