El negre sempre és elegant

Miro a través del gran finestral. La mar de tardor es deixa banyar per la llum del migdia, càlida, amable. La brisa va movent suaument les onades en un paissatge que acompanya els meus pensaments, que estan més enllà d'on em trobo. Baixem a la platja i observo les figures i com si d'una película és tractès, els seus gestos, les seves rises, els seus comentaris, els seus pensaments més íntims guardats en les seves pupil·les, em són dolorosament llunyans, feliçment propers. Res ens uneix, excepte un destí que no va preguntar qui era qui. I ara, en aquest desert, com si aquest meravellós paisatge s'hagués disposat només per nosaltres, ens sentim part, una petita part d'algú que va voler que algún dia estiguéssim aquí. Elegantment vestits de negre, amb les mans a les butxaques, resguardant-nos del fred, deixant les nostres petjades en la sorra. Inmortalitzant els somriures, els comentaris, a vegades d'una sinceritat inmensa i d'altres destilant aquella hipocresia necessària per continuar en el mateix camí. Fins la propera. Potser no serà amb aquesta llum rosada del capvespre com a fons. Segurament, serà igual d'emocionant. I de negre. El negre sempre és elegant.