Si el cap de setmana passat vaig fer una volteta pels carrers més amagats de Barcelona, ahir vaig quedar amb una amiga pel Born i vam ser nosaltres les sorpreses pel que vam trobar. Primer de tot, vam voler anar a un pub escocès molt autèntic que hi havia al carrer Vigatans, i ...oh sorpresa!. L'han reconvertit en un pub irlandès més ( i vulgar), sense el caliu i l'autenticitat que tenia l'altre. Deixant-nos emportar pel laberint dels carrers, vam anara a parar a Santa Maria del Mar on ens vam trobar la Colla Castellera de Barcelona i la de Cornellà. Ens van explicar que demà, avui, celebràvem el seu 39è aniversari a la plaça Sant Jaume. Sempre m'agradat això de "fer pinya"... és tan gràfic!.
Com bons catòlics i seguint les tradicions, un parell de parelles s'havien cassat en Santa Maria i començaven aquesta nova vida, amb el tradicional reportatge de fotos. Una bona manera de posar a prova la paciència d'un mateix i de la parella, sobretot quan et sents observat per tant guiri (i autòcton). Tot i que, les fotos que es feien, eren més originals (damunt una bici, etc) i es surtien de les típiques cursilades de parcs i jardins...
Vam fer un cafè, en un dels racos més tranquils que hi ha a "la Barcelona turística" la plaça del Rei, al bar "Antiquari" on el cambrer no parava de llençar-nos floretes...S'agraeix un servei així, en un sector on la majoria està tan cremat.
I per acabar les sorpreses que et pot depararar aquesta ciutat un dia qualsevol, en passar per la plaça Sant Jaume, vàrem trobar un ambient com enrarit... Tot ple de mossos, antiavalots i de cotxes "oficials" (fins aquí res anormal, essent el que hi ha), però en un racó, amagats i custodiats pels antiavalots, un petit grup de gent amb una pancarta i un megàfon (una mica queco, tot s'ha de dir), de tant en tant, cridàven consignes que no podia entendre. Com que de petita volia ser periodista, m'hi vaig apropar a aquest grup i m'hi vaig quedar una estona observant-los (i els antiavalots a mi...) fins que ja vaig entendre el que passava. Era un grup de mexicans que protestaven per la situació de "tortures que encara es feien al seu país"(sic), aprofitant que havia vingut el seu president, Felipe Calderón, de visita. Parlant amb uns nois de Mèxic, que em van explicar que estudiaven a França i que coneixerien (de vista) aquí al seu president, (coses de la vida), em vaig quedar per veure'l creuar el passadís, des de l'Ajuntament a la Generalitat.Va ser en el moment en que va sortir acompanyat de l'Hereu, seguit de tot un seguici de personatges, més propis d'altres èpoques, que tres noies catalanes, en solidaritat amb els de la pancarta, començaren a cridar "En México se tortura, que es pura maravilla" (o quelcom semblant), mentre aquests passaven amb cara de pòquer. Però, ai!, va estar a punt de liarse la troca quan una de les del seguici, li va escopir a una de les noies... i es va quedar tan contenta!. La noia, va recriminar-li el seu acte, mentre despotricava dels mexicans (els nois de França, li van dir que no tots els mexicans eren així). I mentre l'autora d'aquest acte tan baix seguia cap a la Generalitat i es girava rient, la noia ens deia, indignadíssima, que si hagués estat al revés, ella ja seria a la pressó...
Per un dia, vaig lamentar no portar la càmera a sobre. L'altra cara de la Barcelona guiri, s'ho val...
Com bons catòlics i seguint les tradicions, un parell de parelles s'havien cassat en Santa Maria i començaven aquesta nova vida, amb el tradicional reportatge de fotos. Una bona manera de posar a prova la paciència d'un mateix i de la parella, sobretot quan et sents observat per tant guiri (i autòcton). Tot i que, les fotos que es feien, eren més originals (damunt una bici, etc) i es surtien de les típiques cursilades de parcs i jardins...
Vam fer un cafè, en un dels racos més tranquils que hi ha a "la Barcelona turística" la plaça del Rei, al bar "Antiquari" on el cambrer no parava de llençar-nos floretes...S'agraeix un servei així, en un sector on la majoria està tan cremat.
I per acabar les sorpreses que et pot depararar aquesta ciutat un dia qualsevol, en passar per la plaça Sant Jaume, vàrem trobar un ambient com enrarit... Tot ple de mossos, antiavalots i de cotxes "oficials" (fins aquí res anormal, essent el que hi ha), però en un racó, amagats i custodiats pels antiavalots, un petit grup de gent amb una pancarta i un megàfon (una mica queco, tot s'ha de dir), de tant en tant, cridàven consignes que no podia entendre. Com que de petita volia ser periodista, m'hi vaig apropar a aquest grup i m'hi vaig quedar una estona observant-los (i els antiavalots a mi...) fins que ja vaig entendre el que passava. Era un grup de mexicans que protestaven per la situació de "tortures que encara es feien al seu país"(sic), aprofitant que havia vingut el seu president, Felipe Calderón, de visita. Parlant amb uns nois de Mèxic, que em van explicar que estudiaven a França i que coneixerien (de vista) aquí al seu president, (coses de la vida), em vaig quedar per veure'l creuar el passadís, des de l'Ajuntament a la Generalitat.Va ser en el moment en que va sortir acompanyat de l'Hereu, seguit de tot un seguici de personatges, més propis d'altres èpoques, que tres noies catalanes, en solidaritat amb els de la pancarta, començaren a cridar "En México se tortura, que es pura maravilla" (o quelcom semblant), mentre aquests passaven amb cara de pòquer. Però, ai!, va estar a punt de liarse la troca quan una de les del seguici, li va escopir a una de les noies... i es va quedar tan contenta!. La noia, va recriminar-li el seu acte, mentre despotricava dels mexicans (els nois de França, li van dir que no tots els mexicans eren així). I mentre l'autora d'aquest acte tan baix seguia cap a la Generalitat i es girava rient, la noia ens deia, indignadíssima, que si hagués estat al revés, ella ja seria a la pressó...
Per un dia, vaig lamentar no portar la càmera a sobre. L'altra cara de la Barcelona guiri, s'ho val...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!