Lletra de postal i grafologia

L’altre dia comentava amb un company de feina, que la meva lletra, per segons qui, és complicada d’entendre i que fins i tot, si passa un cert temps i ho torno a llegir, a vegades no l’entenc ni jo mateixa (però en general, sempre m’entenc). El cas és que no em sortia dir-li que quan escric una nota o qualsevol altre cosa que sigui susceptible d’entendre per una altre, ho faig amb lletra de pal. I li vaig dir "lletra de postal". I el tio, és clar, es va quedar flipat. “Lletra de postal?”. I jo continuava amb lo meu, “Sí, lletra que s’entengui”. O sigui, el tipus de lletra que es fa al cole quan es comença a aprendre la lectoescriptura, la “lletra de pal”. Jo, que encara sóc de la vella escola, de les que encara envien postals quan viatja i que també l’encanta rebre-les, he escrit centenars de cartes. I també he rebut, centenars de cartes i postals.I tot i que considero que el correu electrònic, ha estat un progrés molt gran en el pla personal i en la feina, encara tinc aquesta imatge, romàntica, d’agafar paper, escriure una estona, pensant que vols dir (i sense l’opció de modificar polidament com l’ordinador), signar-la i ficar-la a un sobre. I després el segell i a la bústia, que per si no ho sabíeu són aquests cilindris graçonets de color groc (on per cert, en alguns només hi ha un sac, o sigui que no us mateu en classificar entre dintre o fora de la ciutat).
Però tornem al tema “lletra”. Fer-la més o menys “entendible” no vol dir res i cal una anàlisi grafològica, si es que teniu curiositat . Em vaig “autoregalar”, fa uns anys, pel meu aniversari, un estudi grafològic i tot i que no em van dir res que jo no sabés, si que em va sobtar que es pogués saber tantes coses amb quatre ratlles i una signatura. Jo, com he fet sempre, continuo escrivint a mà, els treballs (encara que després els passi a l'ordinador), el diari, les meves reflexions,...I crec que canvia molt si ho fas amb el boli, la ploma (amb la meva preuada Meisterstück) o el que sigui, amb el contacte directa amb el paper que amb el teclat. Tot i que amb aquest, es pot anar molt més ràpid i sempre es pot modificar sobre la marcha. I bé, de fet si no fos per aquest, no ho podríeu llegir ara, oi?.

Café, París 1936

Amor, amistat i llavors

En la vida hi ha moltes coses que he après a base de equivocar-me o d’experimentar moments de felicitat. Una d’aquestes coses és tot l’apassionant món de l’amistat i l’amor, entenent aquest últim com amor de parella, doncs l’amistat és també amor. Després de donar-li moltes voltes, i com a amant de la concreció i les metàfores, vaig arribar a la conclusió de que l’amor i l’amistat són semblants a una planta.
Anem a veure. El test és la manera com hem conegut la persona i n’hi pot haver tantes com testos. Diferents colors, formes, materials, etc. Tants com persones
Com en gairebé tot, i si parlem de persones seria tot, el que importa és l’interior del test, el que conté. Així, que anem a la terra. Aquesta conté la llavor que ha d’anar creixent. Són els fonaments i ja sabem lo important que són aquests per a que tot lo altre rutlli. La terra, per tal de que creixi la planta, necessita temps, paciència, dedicació, coneixement, estimació, comprensió, etc. Ah! I aigua i llum, en la seva justa mesura, per tal de no ofegar-la. Que tingui flors dependrà de la llavor que s’hagi plantat, tot i que el que és important és que creixi sana amb fulles verdes.
Però, ai, com de delicades poden arribar a ser les plantes!. Fins la que sembla més robusta i agraïda amb poquet, se’ns pot marcir. I haurem d’esbrinar les causes que ha portat a això i veure si l’hem de treure les fulles seques, si li falta aigua, etc., per tal que la planta revifi. També ens podem trobar uns petits insectes que li fan nosa i que haurem de fer fora com sigui, abans no acabin amb ella.
També hi ha temporades en les que no surten les flors i les fulles no són tan verdes i és que fins i tot les plantes, tenen el seu ritme.
Per últim, és bo posar adob de tant en tant, com a formula per a que tot continuï anant bé. I és clar, cadascú coneix la seva i n’hi ha tantes com plantes tinguem.

Jo tinc un alegre jardí, on hi ha de tot. I també tinc la immensa sort de saber que no fa falta esbrinar les causes si alguna vegada tinc les fulles seques, per a que me les treguin.

Ull noies, ens volen treure la regla!

A veure, amb lo que ha costat que les dones no ens haguem d’avergonyir i amagar quan tenim la regla, que ens ha servit per a: escaquear-nos de la feina quan ens hem trobat malament, descobrir tota la immensa gamma de productes que hi ha per “aquells dies”, saber que ser “una noia Tampax” pot ser de lo més cool, que en aquells dies ens facin, encara més, moixaines, tenir, algunes, la líbido pels núvols...ara ens la volen treure?. Bé, no sé si us heu assabentat de que l’empresa Wyeth Pharmaceuticals ha comercialitzat a Estats Units, una píndola anticonceptiva que elimina completament la menstruació. Diuen que això, apart de les avantatges que ja per si té una píndola anticonceptiva, farà que moltes dones deixin de patir les molèsties pròpies de la regla, per totes conegudes, ja que de fet està destinada a aquelles dones que més les pateixen.
A mi això, exceptuant els casos en els que realment hi ha un motiu mèdic de pes, ho trobo, per una part, anar contra natura i per l’altra, continuar en aquesta línia de voler remeiar-ho tot amb píndoles. És com si ens volguessin treure quelcom genuïnament femení, i perdoneu si em poso cursi. Però és que, no trobeu que seria com una aberració contra l’essència de la dona i tot el que comporta, ara que per fi ens hem decidit a “conquerir el món” en igualtat de condicions que l’home?. Que ens trauria una part de la identitat femenina?.

I en termes econòmics, ja no parlem. Les possibles pèrdues que pot comportar per tota la indústria d’higiene femenina (què fi m’ha quedat), ara que ens havíem venut la moto de que els núvols no fan olor (algú l’ha comprovat?) i que sentir-se molt dona, no està tant malament (grr, segur que va ser idea d’un tio)...De ben segur, que alguna s’inventaran.
A mi, personalment, tot i que pateixo(i pateixen) el síndrome premenstrual amb uns canvis d’humor bestials, no m’agradaria deixar de tenir-la.

Mount Colden

Per què?

El que et van prendre, sense demanar-t’ho, a traïció, sense el teu consentiment, perquè els hi donava la gana, perquè volien, perquè eren egoistes, perquè no pensaven en les conseqüències, perquè pensaven que no te’n recordaries, perquè pensaven que no t’adonaries, perquè et feien xantatge, perquè et feien sentir culpable, perquè...per què?

El Tibidabo es trasllada?

No sé si sabeu que Jordi Portabella ha proposat el trasllat del Parc del Tibidabo al recinte del Fòrum. Per si algú s'ho està preguntant, no preten que es traslladi ni la Noria, ni l'Atalaia, ni l'avió ni el Museu d'autòmates, que ell considera atraccions emblemàtiques, fet que em sembla bé, doncs crec que aquestes atraccions no tindrien sentit en una altra ubicació que no permeti contemplar la ciutat des d'aquella alçada. El que no puc entendre és aquesta dèria de voler encolomar qualsevol esdeveniment al Fòrum, quan és un dels llocs més inhòspits que he trepitjat mai. Es nota que l'han d'amortitzar i no saben com. Al Fòrum hi vaig anar (amb invitacions) un dia abans de que acabés tot aquell "festival", del que encara estic esperant que algú m'expliqui en què consistia. Distàncies quilomètriques per tal de veure alguna cosa "decent", que quan arribaves, et decebia. Mirant-lo des de d'alt, era com si algú hagués buidat un calaix ple de coses vàries i les hagués escampat. Hi havia de tot, però no hi havia res. Bé, faré una excepció a l'apartat dels jocs. Ingeni i creativitat, que falta fan.

De Fires i gorrers

Avui que s’ha inaugurat Construmat, em recorda quan vaig treballar com a hostessa a la Fira de Barcelona. Tot i que vaig treballar en diverses fires, recordo especialment Fira Alimentaria, pel caos, les anècdotes i la quantitat de gent d’arreu del món, que van venir. El primer dia, estava asseguda enfront de la porta d’entrada a les guixetes, amb lo qual, l’allau de gent que se’n va “tirar” a sobre per tal d’aconseguir l’acreditació, em va recordar quan obren les portes d’uns grans magatzems, el primer dia de rebaixes. Tothom volia ser el primer!. Havies de preguntar el nom de la persona i el nom de l’empresa, ficar-ho a l’ordinador, donar-li a “imprimir i donar la corresponent acreditació. Fins aquí bé. El problema venia amb els noms complicats, com els russos, que no havia manera d’entendre’ls (no tots parlaven anglès per tal de lletrejar-ho), i tot i que posava molta voluntat, alguns m’ho van fer repetir, fins a tres cops!!. Però bé, els entenc, a mi tampoc m’agrada que escriguin malament els meus cognoms.
Fent una mica de sociologia d’estar per casa, diria que els més educats eren els britànics i els alemanys i els que menys doncs, els del xiringuito tipus, “Casa la Juani” d’aquestes localitats de la Costa Brava que els catalans no trepitgem per si un cas.
A l’hora de dinar, donàvem voltes per la Fira, i si eres prou espavilat, no feia falta que et gastessis un euro, doncs en cada stand, podies trobar la més variada oferta de menjar. Però la majoria era menjar de caprici i tot cansa. Era una passada veure com els jubilats, emplenaven bosses amb l’excusa de que era “pa’ la merienda del niño”. De fet, molts pagaven la caríssima entrada només per posar-se les botes. Recordo un, que va venir l’últim dia i que va voler entrar de franc. Com que no era possible, ens va amenaçar, amb crits que es podien sentir per tot el recinte, amb escriure una carta a l’Aznar (llavors, encara era president) i arribar fins i tot al Rei (ep!) per queixar-se de les ajudes (en aquest cas, no-ajudes) que es donaven als jubilats. “Quin Estat del Benestar és aquest”, cridava.
Però lo més lamentable, va ser veure com l’últim dia per la tarda, la gent va arrasar amb tot, semblava que havia passat un huracà!. Hi havia que, fins i tot, es portava les plantes i les prestatgeries de metacrilat dels stands. Quina bonica imatge pels que venien a fer negocis...tot i que, aquests, a aquelles hores, ja devien ser en algun d’aquells locals que els oferien a la sortida de la Fira...
A mi, què voleu que us digui, tan malbaratament del menjar, em feia una mica de llàstima. Mentre uns es moren de gana, altres moren per menjar massa.

Blocholic

Què?, que no sabeu de què us vaig a parlar?. Doncs no m’estranya gens. Jo tampoc ho sabia fins fa poc, ja que el terme més proper a aquest que havia sentit és el de “alcohòlic”. Ara sí, eh?. Ara ja teniu una idea més clara del que pot ser un “blochòlic”. Bé, primer de tot, haig de reconèixer que el terme, se’n va ocórrer ahir a la nit.No crec que trigui gaire a estar inclòs dintre de les addiccions a Internet com un subaddicció.
I en què consisteix?. Doncs, en la meva modèstia opinió, és una addicció que pateixen els que tenen un bloc i estan totalment “enganxats” a aquest. Estan tot el dia pensant noves entrades, buscant per Internet quines noves “pijades” poden afegir al seu bloc, provant plantilles, etc. . Estan totalment volcats en la seva obra creativa, alguna amb més encert que d’altre, i hi ha fins i tot que tenen més d’un bloc. Quina feinada!.
Bé, de fet també es podria dir dels que llegeixen blocs, fins al punt que els absorveix tant que deixen de fer altres coses, lo que els hi suposa un desgavell.
És el preu que s’ha de pagar en aquesta societat tan connectada i alhora desconnectada. Tan in i tan out. Tants viatges per dos €uros que ens apropen a qualsevol ciutat i tanta connexió wireless en qualsevol lloc, em semblen contradiccions d'aquests temps. Creix l'individualisme i també l'associacionisme. Qualsevol amb una "paradeta" pot reivindicar el que sigui, si fa ús dels mitjans adequats.
Tot i això, feu-vos un.

Matí radioactiu

Fa una hora que m'he aixecat, enlluernada per una llum que m'era desconeguda. Per un moment, he pensat que es tractava d'una fuga radioactiva de Vandellós!. Però no, m'he adonat que en realitat, era el deu Ra que em venia a despertar i a recordar-me que visc en una de les zones més privilegides d'aquest petit món. En definitiva, que com deia, no sé qui, el sol torna a sortir...per a tu.Com ho trobaré a faltar si finalment faig un pensament...sempre puc endur-me'l en petits bocins, dintre del meu cor. I mira que només estem al maig, hores i hores de llum, que s'allargaren d'aquí poc.

Ja es pot olorar el bon rotllo de l'estiu, la platja, les passejades sense pressa, gaudir i poder relaxar-se sense haver de mirar el rellotge.

Matí cultural o cultureta

Aquest matí he anat a veure l'exposició de Caixa Fòrum dels vestits d'Agatha Ruiz de la Prada. No n'hi ha molts, en total 56, tot i que són suficients per a fer-se una idea de la genialitat de la dissenyadora. Pot agradar més o menys, però no se li pot negar originalitat i la voluntat de fer quelcom diferent en això de la moda, que més que moda, s'hauria de dir "unimoda", perquè, al cap i a la fí, tots vestim més o menys igual. Cadascú identificant-se amb un grup o estil, però uniformant-se dintre d'aquests. Doncs bé, crec que l'Agatha ha sabut donar el punt de color i d'imaginació, dintre d'aquest món gris i uniforme (encara que cada vegada menys) que ens envolta.

Un altre exposició que hi ha i que us recomano, és la de Igor Mitoraj, que fa unes escultures de dimensions gegants, recreant la mitologia grega, en marbre o en bronce. Les pots mirar, admirar, contemplar, tocar. Els que sou de Barcelona, podeu veure la resta, tot passejant per Rambla Catalunya, entre Consell de Cent i Gran Via.

Joan Baptista Xuriguera

Acabo de folrar la Biblia de tot català "Els verbs catalans conjugats" de Joan Baptista Xuriguera. El pobre, ja em demanava una renovació.

Eleccions i blocs

Sabieu que una persona del segle VXI tenia durant tota la seva vida, la quantitat d'informació que rep una persona en un sol dia, en els temps que ens ha tocat viure?. De fet, ja hi deu existir alguna mena de trastorn, per a no poder gestionar tota aquesta informació, potser la intoxicació informativa, (infoxicació?).

Doncs bé, resulta que el Col.legi de Periodistes de Catalunya, s'ha queixat pel sistema de blocs dels diferents partits , per a donar a conèixer la informació política. Personalment, crec que el es demana ara és la informació fàcil de llegir, assolible per a tothom, encara que això comporti perdre contingut. El que importa és el continent, ja ho sabeu. El que no entenc és com es queixen els periodistes, si són precisament els propis periòdics els que fan servir el sistema "bloc". Notícia amb poc pes crític, i vinga!, afegir comentari. I allà tothom pot dir la seva i hi ha que les diu molt grosses.

La Mare de Déu de Montserrat

Rosa d'abril morena de la serra.....Felicitats Montse! Ja he vist la teva trucada, estava dormint. Ahir vaig sortir i vaig anar a dormir molt "d'hora". Desprès et truco, nena.

Montserrat, un dels meus llocs favorits per anar d'excursió. Avui deu estar a petar . Procuro anar cada any, i aquest encara no l'he fet. A veure si ho podem fer aviat, ara que ja arribat el bon temps.

Petonets!

I'll stand by you

Oh, why you look so sad?
Tears are in your eyes
Come on and come to me now.
Don't be ashamed to cry, let me see you through
Cause I've seen the dark side too.
When the night falls on you, you don't know what to do,
Nothing you confess could make me love you less

I'll stand by you,
I'll stand by you, won't let nobody hurt you,
I'll stand by you.

So, if you're mad get mad, don't hold it all inside,
Come on and talk to me now.
And hey, what you got to hide? I get angry too
But I'm alot like you.
When you're standing at the crossroads, don't know which
path to choose,
Let me come along, cause even if your wrong


I'll stand by you,
I'll stand by you, won't let nobody hurt you,
I'll stand by you.

Take me into your darkest hour, and I'll never desert you.
I'll stand by you.
And when, when the night falls on you baby,
you're feeling all alone,

You won't be on your own,
I'll stand by you.
I'll stand by youI'll stand by you, won't let nobody hurt you.
I'll stand by you
Take me in into your darkest hour and
I'll never desert you
I'll stand by you.

The Pretenders

Operacions d'estètica

Aquesta tarda parlava amb una bona amiga sobre la bogeria de les operacions d'estètica i com, a vegades, darrera d'aquest desig de voler canviar el físic, en realitat, s'amaga un descontentament interior, que no ho treu ni el millor cirurgià plàstic. Pretenen agradar-se i agradar als altres, i potser que ho aconsegueixin. Tot i això, crec que el fet de portar tres talles més de sostenidor o lluir uns pectorals pastilla de xocolata no els hi donarà resposta a una falta d'autoestima o d'altres problemes. Malauradament, estem en un moment en el que la societat dóna molta, massa i tot, importància a l'aparença física, a l'estètica, a tot el que es l'exterior de les persones. I, hi ha molta gent que cau en aquest parany, pensant que si tenen un cos amb unes determinades característiques, seran més feliços i tindran èxit en tot.
Sabeu aquell eslogan de "La arruga es bella"?. Doncs l'altre dia em vaig fixar que en una parada de bus, hi havia la publicitat d'una crema, a la qual no faré publicitat, on sortia un home posant-se una crema i posava "La arruga no es bella". Bé, a mi no em desagraden . Crec que són signe de que has viscut, has gaudit, has patit la vida (tot i que hi ha gent que no té o té poquetes, qüestió de genètica, no pas de que no s'hagi viscut la vida amb intensitat).
Com ja sabeu, a les dones sempre se'ns ha considerat poc més que un objecte, i ara més que mai, un objecte de desig (tot i que per sort, les coses estan canviant i no totes volen entrar-hi en aquest parany). Això, fa que les dones pensin que si no tenen un cos perfecte no tindran èxit en la vida, en especial pel que fa a agradar a l'altre sexe ( o el mateix). És per aquest motiu que són més les dones, les que més demanen aquest tipus d'intervencions. I com és el cos perfecte?.Existeix la perfecció?. La vida, i les persones, seriem molt avorrides si fossim perfectes, oi?. A mi, personalment, sempre m'han agradat més els tios que tenen "algo", més que autèntiques belleses.
Bé, de sobte la meva amiga i les seves ingenioses frases, em diu:
"Els homes es posen panxuts i els importa un ou".
Quin tip de riure! (crec que ell no s'ha adonat).

Heu començat a estudiar?

Desprès d'una nit de rauxa, una mica de seny. Em queden dos mesos pels exàmens i ja hauria d'estar estudiant. Ara toca allò de fer-se un planning (ja sabeu, realista, flexible i viable) ,complir-lo i hores en la biblioteca. Les que us recomano la UB, la Pompeu (ei, quins records, eh?. A vegades semblava una reunió d'ex-alumnes del cole) perquè, les de la Diputació, tot i haver inaugurat fa poc noves instal-lacions, pequen de ser massa "biblioteca ludoteca".
Hi ha masses espais oberts i si ets dels que necessiten molt de silenci per a concentrar-te, no ho trobaràs. Em van dir que al poc d' inaugurar-se la Jaume Fuster, la que em queda més a prop, ja hi va haver queixes. I mira que s'han gastat una pasta!, tot per a acontentar als veïns de Lesseps, mentre acaben les obres. Bé, no ens podem queixar. És molt bó que es facin aquest tipus d'equipaments als barris. La veritat és que es fa molta vida social allà i tothom pot trobar el seu espai i la gent està encantada. Ara, silenci, silenci sepulcral, docns no el trobareu. Millor quedar-se a casa.

El dia desprès

Bé, s'ha acabat el dia de Sant Jordi Un altre dia ple d' irrealitats, de les quals us parlaré un dia. Tots necessitem fugir de la realitat en un moment o en una altre de la vida i cadascú ho fa, de la millor manera que sap, pot o vol.Ha estat divertit veure els carrers plens de gent, de roses i de llibres. Per Rambla Catalunya no es podia ni passar. Molt bo el pa de Sant Jordi que donava la Damm al Palau Robert i encara millor el noi i la noia de la campanya "Dóna corda al català". Engrescadors, simpàtics i animant tothom. M'ha agradat trobar-me una col·lega del cole, amb la seva filla Lola de 9 mesos (et felicito altre cop, què maca, quins ulls!!).
Suposo que els mediàtics han fet caixa i que el ram de 20 roses a 50 € que hem vist a Passeig de Gràcia, ha assegurat moments de passió...potser en un hotel proper?.
També m'han agradat les cerveses compartides i les rises, els neguits, els desitjos, la complicitat retrobada. On anirem a parar? tindrem fills aviat?.
Bona lectura, si es que en teniu ganes.

SANT JORDI 2007

Felic Sant Jordi a tots i totes i feliçitats als Jordis i Georgines. Aquesta és potser, la festa que més m'agrada, la tradició més bonica. M'agrada passejar per Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya, les Rambles (encara que en per aquests carrers és gairebé impossible fer-ho) i veure tot l'ambient que s'hi respira. Aquelles paradetes de llibres, les roses presentades de moltes maneres, les gimcanes dels autors per a signar els llibres als seus incondicionals (jo vaig fer una llarga cua per a que em signès Quim Monzó, fa uns anys) el sol que sempre acompanya,...per un dia aquesta ciutat té quelcom que oferir genuinament català i els "guiris" no es deixen de sorpendre.Imagineu-vos aterrar en una ciutat on trobeu un munt de gent al carrer, tot i ser laborable, portant una rosa i mirant (i comprant esperem) llibres posats en paradetes al mig del carrer. Pensaria que he trobat la ciutat ideal pels amants de la lectura i que la gent s'estima molt, perque es regala roses.
De llibres, no sé si parlaré, perquè tothom en parla avui. Tampoc us recomanaré, per un dia, cap i deixaré que us sorprenguin. Ja sabeu que com cada any, tv3 farà allò dels rànquings dels més venuts, els mediàtics i els no mediàtics, les milions de roses que s'hauran regalat i el munt de llibres que es deixaran en els prestatges, esperant tenir una estoneta o potser l'estiu, per començar a gaudir-los.
Bona lectura i que regaleu moltes roses!!

Més Sant Jordi:
http://www.eurotales.eril.net/jordia.htm
http://www.cercat.com/cinema/santjordi.htm
http://www.bcn.es/

Paris, La France

Eleccions a França.